dissabte, 30 de juliol del 2022

Visita d'en Biel i en Lluís


Durant dues setmanes hem tingut a Uganda en Biel i en Lluís, dos antics escolans de 19 anys amb moltes ganes de descobrir com és la vida a l'Àfrica, els projectes que hi fem i de compartir amb els africans. No és res de nou si dic que ha anat molt bé, com de fet totes les visites! Però cada visita té algun color particular, en funció de com són els qui venen i també en funció de què n'esperen.


En Lluís, estudiant de Medicina, ha pogut assistir a visites de pacients de la clínica oftalmològica i també a alguna operació. I en Biel, estudiant d'Enginyeria, ha fet classes d'informàtica bàsica als postulants del monestir. Tots dos van fer classes a un alumne de l'escola, que viu amb passió la música i vol aprendre'n. 

Van poder assistir a la festa de les tribus, i van editar un vídeo de l'actuació de cada tribu perquè els alumnes en puguin gaudir (i perquè en puguin fer promoció amb els coneguts, penso que és bo també a nivell de màrqueting). 


Potser destacaria com a molt singular el dia que vam anar a Jinja, a les fonts del Nil. Vaig pensar que podria estar bé una jornada amb gent de la seva edat amb històries molt diferents. Vam anar-hi amb l'Ochwo (que té 18 anys), i allà ens van fer d'amfitrions en Din i l'Abbú (que en tenen 19). El contrast era força gran. Els ugandesos han tingut una formació molt més minsa, i això es nota en diversos aspectes. I moltes dificultats que nosaltres no hem tingut. Es va generar un corrent de simpatia molt bonic entre ells.

Aquests dies vaig constatar la maduresa de tots dos en alguna situació. Vaig pensar que, al darrere, hi havia dues famílies molt maques, i també que Montserrat havia fet la seva aportació en el seu creixement.


Em va agradar com volien donar respostes concretes als problemes de persones que havien conegut. Persones ajudant persones. Solidaritat amb rostre, com he comentat alguna vegada. 
Gràcies Biel i Lluís!!

Fotos: en Lluís, seguint un encàrrec de la seva àvia, va visitar la Maria (que ja podeu veure que va mostrar interès per en Lluís!). Una altra foto és de la visita al poblet de pescadors on viuen en Din i l’Abbú. I la darrera, amb en Caleb a qui van fer classes de música.

dilluns, 25 de juliol del 2022

Festa de les tribus


Per primer cop després de la pandèmia s'ha celebrat a l'escola el "Cultural Day", una presentació i festa en la qual cada tribu representada a l'escola mostra les seves tradicions: danses, cuina, etc. Des de feia setmanes que els alumnes ho preparaven amb molt interès, i el resultat va ser esplèndid. Tot i les tensions que darrerament hi han hagut entre tribus per altres motius, aquesta festa va ser un moment de trobada de tots, en el qual tothom va ser aplaudit i celebrat. Visca!

Em van demanar, com a Chaplain, que digués unes paraules i fes la benedicció dels nous líders de cada tribu. A l'escola, les tribus tenen un rol especial i cada una té el seu propi líder. Vaig aprofitar per encoratjar-los a promoure els valors positius que té cada tribu i també la bona convivència i respecte amb les altres tribus.


Els Karamojong em van oferir beure sang de vaca barrejada amb llet, un ritual molt arrelat que (diuen) dona força. Quan vaig dir que millor que no, es van posar tots a riure. Aquí teniu una foto d'un dels alumnes bevent-ne.

I els Japadhola em van fer tastar un pollastre boníssim. El buiden per dintre, l'emboliquen amb fulla de bananer i el posen a bullir. El resultat és una carn molt suau.


Em va sorprendre rebre alguns missatges d'alumnes i professors agraint-me haver-hi participat "showing love for cultures" ("mostrant amor per les cultures"). No ho vaig fer per cap mena de generositat, però ells es van sentir valorats en quelcom molt important per la seva identitat.

dijous, 21 de juliol del 2022

A l’hospital de nou


Ahir vaig venir a Entebbe amb l’Okumu Conard i el seu pare per la primera revisió després de l’operació. Durant aquestes setmanes, li han hagut d’anar netejant les ferides diàriament. Com podeu veure a la foto, els claus (no sé com n’hauríem de dir) que li van posar després de tallar-li un tros de cama no són pas petits. De moment encara els deixaran, però li han dit que ja pot posar el peu a terra i que tornem d’aquí un mes. L’evolució és bona, però l’os encara no està prou fort. El metge s’ha mostrat optimista.


M’ha enganxat aquest viatge llarg de dos dies (un d’anada i un de tornada) amb una morena espectacular que em fa veure la padrina (sí, Neus, t’he vist i tot, haha!). I hem de viatjar amb unes furgonetes públiques on la gent va atapeïda i quasi no et pots moure. Abans que em digueu que m’he de cuidar, ja us dic que em cuido, però no soc Superman. Em fa pensar en la meva fragilitat com a ésser humà, i en la importància d’aprofitar aquests anys de salut al màxim. Perquè arribarà un dia que el cos dirà prou, i aleshores ja no podré donar tant com ara. Ara és el moment de donar-ho tot.

divendres, 15 de juliol del 2022

Microcrèdits per als mestres


Fa uns mesos vam començar els microcrèdits per als mestres de l’escola que, com us he comentat altres vegades, és un col·lectiu molt precari. N’hem donat ja 26, i 2 més que l’estan esperant. Bastants han decidit posar porcs a casa, o altres animals (conills, cabres, galls dindi...). Altres iniciatives: venda de sabates, fabricació de maons, venda de mandioca, etc. 

En primer lloc, a partir dels termes i condicions que han rebut, em venen a veure i fan un primer esborrany del projecte que revisem plegats. Un cop al mes fem una reunió d’un comitè per avaluar els projectes i fer-ne el seguiment: som el Majordom del monestir (el qui porta el tema econòmic), la comptable del monestir i jo mateix. Ens complementem bé, i això és important. Un cop aprovat el projecte, el vaig a visitar perquè m’expliquin on el volen fer i altres aspectes. I aleshores van a veure la comptable i reben els diners. 


Sabíem que hi hauria dificultats: els qui, al cap d’uns dies d’haver-se aprovat el projecte, tenen una altra idea i el canvien; o que gasten la meitat dels diners en el projecte i l’altra meitat en una altra cosa; o que es retarden en el pagament que ells mateixos havien proposat. Com que els diners s’aniran traient del sou en funció del que hàgim acordat amb cada un d’ells, no em fa patir que no es cobrin. I si necessiten més temps, els el podem donar i no passa res. Es tracta d’ajudar, i no d’escanyar.


Ara bé, ells també saben que de cara a obtenir-ne un altre i de més gran caldrà presentar una bona comptabilitat i que l’execució del projecte hagi estat ben feta. La prioritat serà per als qui ho facin bé. Ara ja veiem diferències: alguns que estan treballant molt bé, i progressaran de manera considerable. A aquests els animo a pagar-lo del tot així que puguin, perquè n’obtindran un de nou i de més quantitat. Els qui no ho estan fent tan bé, podran aprendre dels qui ho han fet millor. Caldrà un temps d’aprenentatge, i el segon microcrèdit segur que serà més ben executat que el primer. Això requereix acompanyament, que és una part essencial del programa.


Objectiu final: que tinguin una altra entrada de diners a casa, que els permeti poder pagar amb més tranquil·litat l’escola dels fills o l’anada a l’hospital quan convingui. No és per anar de vacances, això ho puc assegurar. És un projecte engrescador, i penso que els fruits els veurem més d’aquí 2 anys. Un altre punt bonic és que hi ha tant homes com dones liderant aquests microcrèdits, i això és un gran signe d’esperança.

Fotos: en Masayi i la Maliza venent sabates, un negoci de la tradicional cervesa de mill que es pren col·lectivament, l’Ezra que ven mandioca i l’Auma que cria galls dindi.

dimarts, 12 de juliol del 2022

Si cola, cola


Aquí trobes molta gent que aplica allò de “si cola, cola”. Intenten el que sigui que saben que no està permès; i si cola, cola. Jo ho poso sota el paraigua de “la llei de la selva”: es tracta de sobreviure com puguis, saltant-te el que convingui. En alguns moments aquest instint de supervivència és còmic, però altres és lamentable.

Ahir vam celebrar la festa de Sant Benet a la comunitat. Vaig demanar poder convidar 4 alumnes a sopar, com a representants de tots els estudiants. Vaig pensar que era un signe de comunió bonic. Però se’n van presentar uns 20!! Em volia fondre. Per diverses raons (entre les quals algun monjo jove que va anar per lliure) ens va semblar que no els podíem fer marxar. Em vaig disculpar amb el Prior.

Conseqüència? Serà complicat de moment tornar-ho a fer. Jo ho havia imaginat com una cosa que podia ser freqüent per festes, però sempre amb números petits. Però aquest fet i la manera com va transcórrer va enrarir una mica el sentit de tot plegat. 

Diumenge en parlaré als estudiants. Penso que hauria de tenir molt en compte allò que diu la Regla de Sant Benet, de no fer “de res massa” i que “no s’ha de trencar la canya escardada”. Tant de bo que encerti les paraules que puguin ajudar a créixer.

Foto: un ble que vacil·la, suggerint aquell text d'Isaïes que parla de no apagar el ble que vacil·la

dissabte, 9 de juliol del 2022

Campanya a Malgrat


L’escola Montserrat de Malgrat ha organitzat una campanya amb els nens i nenes de 4t i 5è de Primària per enviar sabates i samarretes per nens i nenes de Tororo. Vam fer dues videoconferències en les quals em van fer moltes preguntes que s’havien preparat per conèixer la realitat dels infants d’Uganda. I abans d’acabar el curs, han posat guardioles en 35 botigues del poble per recollir diners de cara als enviaments. 

El passat dia 3 de juliol, el cor Si Bemoll va fer dos concerts a la Capella de l’Antic Hospital per ajudar en la recollida de diners. Em meravella la implicació de totes les persones que estan intervenint en la campanya: la meva cunyada Nuri, la Vanessa de l’escola Montserrat, la M. Àngels i les cantaires del Si Bemoll, els botiguers de Malgrat... i sobretot, els nens i nenes de l’escola que enviaran material als d’Uganda. 

Són iniciatives que jo no he impulsat. Sabent la realitat de pobresa, hi ha persones que reaccionen i es comprometen. Em fa bé, i evidentment, fa molt de bé a tots els qui en reben l'ajut. Moltíssimes gràcies a tots!!!

dimarts, 5 de juliol del 2022

"Chaplain" de l'escola


Diumenge em van nomenar “Chaplain” (pronunciat “txaplen”) de l’escola. És una figura molt habitual en escoles de tradició anglosaxona, i no oblidem que Uganda va ser un protectorat britànic i això va influir en diversos àmbits. El Chaplain és el capellà de l’escola, el qui porta l’assistència espiritual dels alumnes i la pastoral de l’escola. 

Això significa que cada setmana predicaré als estudiants en la Missa de l’escola. I això em fa molta il·lusió! És una oportunitat magnífica per poder transmetre moltes coses!! Però hi ha un altre aspecte que també valoro molt: al final de la Missa, sempre hi ha un apartat de comunicacions o parlaments per poder compartir reflexions. Solen parlar diverses persones, i jo seré una d’elles. Tindré al davant la majoria d’alumnes i pot ser un bon moment per fer aflorar aspectes del dia a dia. Actualment em sento obligat a incidir en el tema tribal, perquè darrerament s’ha viscut amb tensió entre diferents grups d’alumnes. 

Diumenge, durant la Missa de traspàs de l’antic Chaplain amb el nou, em vaig sentir privilegiat de poder predicar l’Evangeli i transmetre valors a nois i noies (majoritàriament d’entre 20 i 23 anys) que sovint han passat per moltes dificultats: quedar orfes, o que els abandonessin els pares de petits, o dificultats econòmiques ingents... És un regal molt gran poder-los donar una Bona Notícia i acompanyar-los en el camí. 

Em van rebre amb entusiasme, i per començar no puc demanar res més. Necessitaré temps per conèixer tot l’engranatge que ja funciona (un grup de la Legió de Maria!, un grup d’estudi de Bíblia, el cor de l’escola, etc) per saber com animar i aportar-hi allò de bo que pugui. 

Sento el cor ple d’agraïment a Déu per aquest regal. 

Foto: un camp ple de plantes de mostassa, quan els grans han germinat i les plantes s’han convertit en jardí. És una mirada d’esperança.

divendres, 1 de juliol del 2022

La vida secreta dels arbres


Quan vaig venir tres mesos a Uganda el 2020 vaig quedar fascinat per la varietat d'arbres que tenen, i sovint més monumentals que els que solem veure a Catalunya. I volia conèixer més aspectes sobre aquesta meravella de la natura. Per això he llegit aquest llibre: "La vida secreta dels arbres", de l'enginyer forestal Peter Wohlleben. És un llibre divulgatiu, però escrit amb rigor científic.

M'ha fet reflexionar la interacció i interdependència entre tot el medi ambient. Un arbre forma part d'un context on intervenen un munt de factors: la meteorologia, els animals, els fongs, la terra, els altres arbres, el factor humà... Explicat amb detall, és interessantíssim observar com elements que ni ens imaginaríem tenen una incidència important en l'evolució o degeneració de l'arbre.

Però anomenar segons quins fenòmens evolució o degeneració pot ser agosarat. Així m'ha ressonat després de reflexionar-hi. Perquè segons quins fets aparentment negatius poden ser aprofitats per altres agents naturals per desenvolupar-se. I un arriba a la conclusió que, en definitiva, formem part d'un tot. Que tots depenem els uns dels altres, i que hem d'aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres. Amb un sentit de pertinença a quelcom que va més enllà de nosaltres mateixos.

M'ha encantat l'explicació de per què les sequoies no creixen tan bé a Europa o en ambients urbans. L'autor les qualifica de nens de carrer: lluny del seu hàbitat, que seria amb altres sequoies i en un context favorable, no poden créixer de la mateixa manera. És un bon exemple de com l'observació de la natura ens pot qüestionar i aportar elements de reflexió sobre com som nosaltres humans en tant que també elements de la natura.

PD: La foto superior la vaig tirar aquí Uganda, és del "bottle tree" (en vaig posar una altra foto fa temps, amb el monjo que es cuida del bosc)