dijous, 28 de maig del 2020

Des d’Etiòpia


Us escric des d’Etiòpia. Finalment va ser possible aconseguir vol, i si tot va bé demà divendres al vespre arribaré a Catalunya.

Ahir va ser un dia més que especial. Al matí, els que han fet classe de cant es van estrenar a Missa cantant dues peces amb il.lusió general i càmeres i tot. Al vespre, la comunitat em va fer un sopar de comiat (vam menjar macarrons amb formatge per primer cop en aquests tres mesos!), i em vaig decidir a explicar-los per què havia vingut aquest temps. Era una mica delicat, perquè això incloïa parlar del drama dels africans que moren al mar, etc. Aquests mesos he vist que hi ha gent que no en sap res. No les tenia totes, però he vist que quan parles des del cor la gent ho valora molt. I va ser bonic poder-los compartir les coses que he après d’ells (n’he anat parlant aquí).

Deixo moltíssima feina per fer. Les primeres setmanes van ser per anar coneixent la seva realitat i els seus projectes. Vaig pensar que no tindria sentit arribar i moldre en un lloc sense escoltar la gent primer, fer-los moltes preguntes, observar i pregar. Després vaig començar, però aviat va arribar el confinament pel virus. I de la situació de confinament en va sortir l’experiència musical d’aquestes setmanes.

Us he de dir que la resposta a la campanya per l’escola que vaig fer en aquest espai l’he viscut com un gran suport i un sentit de solidaritat molt bonic, i us ho agraeixo de cor. I agraeixo molt i molt els missatges que he rebut per diferents vies durant aquests mesos! Tot són mostres d’amistat o de solidaritat de gran valor. Moltes gràcies!!!

diumenge, 24 de maig del 2020

Pissarres i altres


Us explico quina és la situació dels projectes que, a través d’aquest espai, vam començar a l’escola. El confinament pel virus fa que tot vagi més lent, perquè l’escola fa setmanes que està tancada. Tot i això, en aquesta foto podeu veure les pissarres ja a punt d’anar a les classes corresponents. Oi que són boniques? S’hi pot escriure per les dues bandes.

El tallagespa “antiserps” el podran comprar quan es relaxin les mesures de confinament. I pel que fa als llibres de text:
- tinc la llista de llibres de tots els oficis menys un (perquè la professora viu lluny). Quan l’escola es reobri, es demanaran.
- un cop estiguin tots a l’escola, la següent fase serà triar quins llibres són més interessants perquè els alumnes en tinguin alguna còpia per compartir.

Ja fa dies que es va arribar a la xifra que us havia dit, i hi ha persones que continuen fent donatius. Sincerament, no m’ho esperava perquè no comptava que tants llegíeu aquest espai. Ha estat molt bonic que, tot i que la majoria no feu comentaris, quan s’ha demanat ajuda pels més necessitats heu respost ben contents i generosos.

No sé quin cost final tindran els llibres, només ho sabrem quan es comprin. Però certament les donacions permetran comprar-ne més dels previstos inicialment: a més dels 9 per cada ofici, se’n podran comprar alguns exemplars més perquè els alumnes els puguin consultar quan els convingui.

I els diners que van arribant ara aniran destinats a altres projectes que més endavant us explicaré.
Per què?
- És una novetat que entrin tants llibres de cop. M’agradaria veure’n la implantació i poder valorar si ja cal comprar-ne més o bé cal prioritzar altres projectes. Quasi segur que serà la segona opció.
- Us podria fer llista llarga de projectes. Però considero que és essencial elaborar-los escoltant-los molt a ells perquè realment sigui allò que necessiten. I al mateix temps, analitzant amb detall les despeses que comporta i com s’hauria de tirar endavant. Per això no em vull precipitar. Tot al seu moment.

No sé si recordareu que fa més temps, parlant d’uns nens malalts o discapacitats, vaig parlar d’un nen de 5 anys que tenia la panxa molt inflada i necessita una operació. Doncs bé: quatre persones de vosaltres es van oferir per pagar-ne totes les despeses. Agraeixo moltíssim l’oferiment de les quatre persones, i també que les altres tres que ja no calien per aquest nen estiguessin disposades a dedicar-ho a l’escola. Els diners per aquest nen ja han arribat al departament del CBR, i estan a l’espera que millorin les mesures del confinament per tirar-ho endavant.


dimecres, 20 de maig del 2020

El domador de la serp


Recordeu la foto que vaig posar des de la balconada on faig les pregàries? Doncs al fons a l’esquerra hi ha un petit caminet. Feia dies que veia un monjo que de tant en tant es dirigia cap allà. Vaig saber que hi tenien la màquina de bombar l’aigua de sota terra i un gran dipòsit d’aigua. Li vaig demanar si hi podríem anar, i m’hi va acompanyar.

Dies després vaig saber que allà hi viu una gran serp. No m’ho podia creure. Li vaig preguntar: “I per què m’hi vas portar? Com és que no m’ho vas dir?”. I em diu: “Perquè hauries marxat corrents”.

Hi ha una certa llegenda urbana (o rural, perquè estem en ple camp!) sobre aquest monjo i la serp. Que si li dona menjar, que si són amics, etc. Però la realitat és que es coneixen i es respecten. El monjo diu que aquesta serp no fa res de mal, i probablement la serp diria el mateix d’ell. La mida: uns dos metres i mig de llarg i de diàmetre és el tronc de palmera jove que us he posat a la foto. Per arrencar a córrer!

Es veu que només dos monjos s’atreveixen a anar-hi com si res. Diuen que és vella. M’ha insistit vàries vegades que la vagi a veure, però no m’ha convençut.

La setmana passada, el monjo que s’encarrega dels porcs diu que en va veure una de molt llarga i amb un diàmetre de la mida d’un puny. Es veu que no és habitual que s’acostin a la zona dels porcs, perquè els porcs les poden matar.

Coincideixen en el fet que no fan res si no se les molesta. Però que s’ha d’anar molt alerta de no trepitjar-ne cap sense voler, perquè aleshores se senten amenaçades i esdevenen perilloses. He pensat que els humans podem funcionar una mica com les serps, no? I que hi ha persones que hi tenen més tendència sense que en realitat estiguin amenaçades, però així és com ho viuen. I que s’ha d’anar alerta perquè no se sentin trepitjades. Tots tenim el risc de ser així, és clar.

Doncs bé, aquest monjo amic de la serp fins i tot hi va de nit per coses del dipòsit d’aigua. I sense cap por. Avui n’he descobert el secret: les habilitats que va aprendre a la seva tribu.

dijous, 14 de maig del 2020

Insectes


Aquí Uganda els insectes són abundantíssims, sobretot en funció de les pluges. I n’hi ha de moltes menes. Un dia els vaig expressar la meva sorpresa per unes mosques que de tant en tant ens visiten al vespre: cauen quasi de cop al terra, es queden de panxa enlaire, van fent voltes com poden fins que es repleguen sobre elles mateixes i sembla que quedin mortes. Em van dir que ni eren mosques ni estaven mortes, sinó que després marxaven.

A vegades ni ells no saben què són alguns insectes. Un vespre hi havia uns quants monjos al voltant d’un insecte realment gros amb uns bigotis llarguíssims. No l’havien vist mai, i reien. Però un dels monjos el va agafar com si res pel bigoti i el va treure fora del passadís.

Algun vespre han aparegut multitud de “white ants” (una classe de termites voladores). Fa uns dies, en anar a Matines a les 6h, el terra n’era ple. I anant a esmorzar vaig veure que tots els passadissos eren nets. Em va sorprendre que no haguessin esperat a netejar-ho després d’esmorzar, però val a dir que són molt nets. Aleshores un d’ells em va dir que alguns les recollien per menjar-se-les. Al principi vaig pensar que era una broma. Però no, era real.

Vaig voler assegurar que no formaven part del menú per a tots, i m’ho van confirmar. Però vaig poder veure com un d’ells se les menjava fregidetes a l’hora de dinar, amb una salsa. Diu que són tan bones.

Un em diu, somrient: “Ni additius ni conservants! Són naturals!”. Em van convidar a provar-les. Però si no he provat mai ni un cargol (amb perdó pels amics de Lleida!) ja us podeu imaginar que tampoc no vaig provar les termites voladores.

PD: a la primera foto, una olla per sopar amb el que aquí coneixen com a “Irish potatoes”, molt bones!


dissabte, 9 de maig del 2020

Situació actual


Amb aquestes ratlles intentaré respondre preguntes que molts m’heu fet aquestes setmanes. Aquí Uganda estem bé en relació amb el virus. Hi han hagut uns 100 casos en tot el país (de 40 milions d’habitants), i de moment cap mort. Això ha estat gràcies a una reacció ràpida del govern fa setmanes, amb mesures dràstiques. Han tancat fronteres del tot i per tots els mitjans. Deixen entrar camioners provinents d’altres països (crec que majoritàriament de Kènia) amb aliments i productes necessaris, però fan la prova a tots els camioners. De fet, dels 100 casos n’hi ha força de camioners. Quan en troben un, prenen totes les mesures possibles perquè el virus no s’escampi.

Això significa que fa setmanes que vivim una mena de confinament. Jo evito sortir del monestir (el recinte és molt gran perquè hi ha molts camps i els diferents projectes del monestir). La raó és sobretot de seguretat. Sé que a alguns llocs han relacionat els blancs amb els portadors del virus, i a Etiòpia per exemple han tirat pedres a ciutadans americans. Per què? Bé, pot ser una barreja de superstició, de por... i a vegades també de falta de formació. He sortit només per anar a recollir els diners dels donatius per la campanya de l’escola, però m’han portat amb cotxe i acompanyat per un monjo africà. No he notat res de dolent, però penso que no s’han de córrer riscos innecessaris.

El tancament de fronteres implica que em van cancel·lar el vol de tornada per final de maig. Estic en contacte amb l’ambaixada que, en coordinació amb la Unió Europea, ens informa amb eficiència de possibles solucions.

Una de les mesures del govern és que no hi poden haver més de 5 persones reunides. Per això, fem les pregàries i els àpats en 8 llocs diferents de la casa. A mi aquestes setmanes m’ha tocat una balconada amb força insectes voladors, sobretot a l’hora de Matines i de Completes (o sigui, quan és fosc). Però al mateix temps té una vista fenomenal (la foto que us poso) amb aquests dos mangos majestuosos sota dels quals a vegades algun monjo s’hi asseu per parlar o per meditar. Des d’aquesta balconada veiem sortir el sol, fer-se de nit, llamps i trons... tot el que vulgueu. Cada dia les Matines comencen que encara és de nit, i ho enllacem amb les Laudes i després la Missa, que acaba amb el sol ja força amunt.


dimecres, 6 de maig del 2020

Classes de música


Un dia, un dels monjos joves em va dir: - Tu saps música?
- ... sí.
- Me’n podries ensenyar?
Jo havia sentit que deien que ell tocava molt bé l’orgue (un teclat) i per això li vaig contestar:
- Home, trobem-nos primer i veurem.
El cas és que, tot i que acompanya els cants en les celebracions, no sabia llegir música. Ho feia tot d’oïda! Això té molt de mèrit. I el mateix un altre dels monjos joves.

Bé, vam començar una classe diària de lectura i de cant, i ràpidament s’hi van afegir altres monjos. El resultat és que ara fem dos grups que han començat pràcticament de zero. Amb tres setmanes, els qui han avançat més estan llegint en clau de sol i clau de fa, i fan cants a quatre veus. És fantàstic veure la motivació que tenen, i la facilitat amb què capten molts aspectes!

A banda d’això, vaig fent classes de teclat als dos monjos que acompanyen els cants perquè puguin llegir partitures. Són tots molt agraïts.

Els materials que fem servir són els que ja tenen, en anglès. A vegades fan cants en suahili, però no massa (el suahili tampoc no és la seva llengua pròpia, sinó que cada tribu té una llengua pròpia i aquí conviu gent de tribus molt diverses).

Després de molts anys de no haver ensenyat música, no m’hauria imaginat fer classes de llenguatge musical, cant i teclat. Però em va fer feliç quan els primers dies em van dir que portava la música a la sang.

A ells també els agrada molt i molt la música. La viuen. I sobretot, els dies de festa, acompanyen els cants amb tambors i altres instruments de percussió. Espero que l’aprenentatge d’aquests dies els ajudi a fer un pas endavant. Sovint acabem un cant a veus, i quedem meravellats tots plegats de com sona. Altres vegades no, i riem força. Alguns cops els suggereixo deixar aparcat per un altre dia algun cant que els costa més, i sempre m’insisteixen perquè hi tornem fins que els surti bé.

A algun cant que han après de nou hi hem posat tambors perquè un d’ells els toca de meravella i té una noció del ritme bestial. I aleshores tots en gaudim.

A la foto veieu un dels alumnes de teclat. Ens van fer la foto a la petita sagristia del monestir, perquè em va tocar presidir la Missa tota la setmana en anglès. Era un repte perquè no ho havia fet mai, però he sobreviscut.


divendres, 1 de maig del 2020

Viure al ritme de la natura


Al principi d’aquesta experiència africana, vaig pensar que seria bo buscar una persona sàvia que conegués el món africà i amb qui poder anar compartint les meves vivències. La vaig trobar, i està essent molt enriquidor.
El primer dia em va remarcar que els africans viuen al ritme de la natura. I penso que té raó. Però la tercera vegada que s'hi va referir vaig pensar que potser això significava que els occidentals no vivim al ritme de la natura.

Des d’un punt de vista occidental, amb criteris d’eficiència o rapidesa, fàcilment jutgem altres maneres de viure. O les interpretem malament.
Aquí treballen molt, us ho puc assegurar. Uns quants treballen la terra, i de manera molt dura. Però no els he vist en cap moment estressats.

I són flexibles. Quan una cosa no es pot fer un dia, es fa un altre. Si una cosa cal més que una altra, es fa abans. Però no es fan un problema de moltes situacions que penso que a Occident sí.

A les nostres latituds, em sap greu quan la gent viu tan estressada que no sé si és vida, o quan diuen que no troben temps per quedar amb els amics o amb persones que estimen. Quan ho pensen fer?

Cada dia veig la sortida del sol i la posta. No perquè m’ho proposi, sinó perquè estem en permanent contacte amb la natura.

La pregunta és inevitable: així, resulta que és possible viure treballant intensament, però al mateix temps relaxat i amb un bon esperit? Doncs em fa l’efecte que aquí és el que predomina.

Si aprenguéssim a tornar a viure al ritme de la natura, potser redescobriríem moltes coses que ens fan més éssers vius, en comunió amb tot el que existeix.