Tigoni, lloc de pau

Us escric des de Tigoni, un monestir kenià situat a 2.000 metres d’alçada! Per tant, força més fred que Tororo. Diu l’Abat que el nom de Tigoni ve de quan els anglesos van anomenar aquest indret “Tea zone” (zona de te) i els locals ho entenien fonèticament com a “Tigoni”. Certament és un lloc de te, perquè el monestir té plantacions de te com a principal projecte del monestir. A més, una granja gran i variada.

El més important que puc dir és que és un lloc de pau. De fet, el nom del monestir és “Prince of Peace Abbey” (Abadia del Príncep de la Pau) i com a lema han pres una cita d’Isaïes: “i la Pau no tindrà fi”. Amb l’ambient que s’hi respira, puc dir que aquí el nom fa la cosa. La pregària de la comunitat és simple i tranquil·la, i ajuda a pregar. La litúrgia em fa pensar una mica en la de Montserrat en algun aspecte. I l’Església va ser dissenyada per un germà de Taizé fa força anys, hi ha algun element arquitectònic que em recorda Taizé: les entrades de llum indirecta amb finestrals verticals prims, les finestres laterals superiors… 

Tigoni té 3 cases depenents a Kènia mateix, i aquí quasi la meitat de la comunitat són monjos en formació. Ahir vaig passar tot el matí amb un dels monjos joves, secretari de l’Abat, recorrent tot el terreny i totes les sales del monestir. Vam xerrar durant més de tres hores, i penso que va ser enriquidor per tots dos. I avui, tot i que no dubto de la feinada que deu tenir, he anat a fer una caminada amb el P. Abat, i hem pogut conversar llargament de la vida monàstica a l’Àfrica i de moltes coses. Quin regal més fecund!!

A partir de dijous aniré a una casa depenent d’ells on tinc entès que hi ha projectes socials. El monestir de Tigoni és més contemplatiu. Aquí he recordat aquelles paraules de l’amic Teodor Suau, que els monjos hi som “per purificar l’aire”. Certament, aquí Tigoni el purifiquen i molt! Donem-ne gràcies a Déu.

Fotos. M’agrada compartir diferents aspectes del monestir: l’exterior, l’església, un monjo jove que hi he trobat pregant, el claustre, els camps de te, la granja. En la de la granja i una dels camps de te hi podeu veure el Br Amadeus, que em va fer de cicerone per tot arreu. 

Viatge a Kènia

Aprofitant que l'escola està de vacances del 2n trimestre, demà espero poder viatjar a Kènia durant nou dies. Feia molt temps que ho desitjava, però fins ara no ha estat possible per un tema de dates. 

Tinc previst fer estada a l'Abadia de Tigoni, un monestir benedictí a una estona de Nairobi. I els altres dies la previsió és estar en una casa depenent que la comunitat de Tigoni té a la ciutat de Nairobi. 

Aquest viatge té principalment dos objectius: poder conèixer la vida benedictina a Kènia, i poder-la comparar amb Tororo. Per què? Tororo és l'única realitat benedictina africana que he conegut. M'interessa poder entendre quins trets són africans i els trobes a qualsevol monestir, i quins trets són específics de cada lloc. Això em pot ajudar a entendre algunes realitats que observo a Tororo.

I d'altra banda, tinc entès que la casa de Nairobi està prop dels slums. És un món que he conegut a Kampala, i vull veure com és a Nairobi. 

Tinc previstes altres visites, però aquestes són les més destacades. No sé quin accés tindré a internet, però espero poder-vos explicar coses des d'allà.

Concert Solidari a Solsona

El proper 2 de setembre, a les 21.30h, a la Sala Polivalent de Solsona tindrà lloc un concert solidari en benefici del projecte de les cases pels mestres que estem fent a l’escola. No sé si recordeu que us en vaig parlar fa ja 2 anys aquí. Sabíem que aquest projecte avançaria lentament, però les perspectives en aquell moment eren millors. 

El cas és que la Fundació Espai, Natura i Joventut no ha abandonat el projecte, i per això gràcies a ells hi haurà aquesta ajuda. Aquestes darreres setmanes s’han reiniciat les obres de les cases!

L’entitat organitzadora és SOM (Solsonès Obert al Món). Cada any fan un concert solidari, i hem estat afortunats que dediquin el seu concert anual a aquest projecte.

El concert serà de l’orquestra Camerata Bacasis, amb el títol “ElectroBacasis”. Aquesta és la descripció que donen del concert: 

“Trencant els tòpics d’una “típica” orquestra de música clàssica, aquest projecte aposta per trencar totes les barreres; un gran espectacle amb els temes de més èxit, els grans “hits” dels últims 50 anys: ElectroBacasis. Des de temes d’ABBA, passant pel rock català, un YMCA o fins a músiques dels DJ més actuals com Avicii o David Guetta, entre molts altres”.

Si voleu entrades, les podeu trobar clicant aquí.

Moltes gràcies a SOM, moltes gràcies a la Fundació Espai, Natura i Joventut, i moltes gràcies a tots els qui hi assistireu!!

Un futur millor per a les dones

Us haureu fixat que les darreres entrades han estat com un mosaic dedicat a dones que han millorat de manera notable la seva situació personal. La realitat de la dona a Uganda no és senzilla, queda molt camí per recórrer. 

No totes les experiències que he tingut han estat satisfactòries. Alguna treballadora del monestir no ha estat massa seriosa amb implementar el projecte d’acord amb l’ajuda rebuda (tot i que ho acabaran tornant, perquè ho tenim ben establert). Però en canvi, us n’he pogut presentar dues (la Ruth i la Stella) que són bons exemples d’empoderament. 

Personalment soc optimista de cara al futur sobre el respecte pels drets de les dones de tot el món. Aquí Uganda penso que hi haurà un tema clau: l’educació. Aquí l’escola (abans només de nois) ara tenim noies que fan els estudis d’electricitat, lampisteria, construcció, mecànica… a més dels estudis de perruqueria o sastreria (que solen estar més associats a les noies). 

Un metge ugandès em deia que les noies que solen patir més maltractaments (o que queden embarassades encara essent nenes) acostumen a ser les que tenen menys estudis. Són més vulnerables. En aquest sentit, sostinc que en la mesura que puguin estudiar les coses aniran canviant progressivament. És un camí llarg, però val la pena!

PD: Oi que és maca la foto? És d’en Roger quan va convidar noies de l’escola d’excursió a Jinja. Són noies que no han tingut la vida gens fàcil, i aquell dia va ser un regal gran!

L'alegria de la Stella

Tot passejant fa ja més de dos anys, l’Aina i l’Oriol van trobar una noia que cosia a l’aire lliure al nostre barri. L’Aina li va encarregar un vestit, i es va generar una sintonia molt maca entre elles. 

La Stella, aleshores amb 25 anys, en portava tres a les ordres d’un sastre. Hi havia començat com a aprenent, i per tant ella li pagava cada mes. Però al cap d’un any, ja sabia tot com anava però el propietari li continuava encomanant encàrrecs. I ella estava treballant no només sense cobrar, sinó pagant mensualment a l’amo perquè representava que estava d’aprenent.

Quan se’m va estripar alguna peça de roba, la vaig anar a veure a casa seva per si m’ho podia arreglar. I, tot parlant, li vaig preguntar si tenia cap somni. Em va dir que el somni era obrir una botigueta i poder tenir el seu propi negoci i les seves aprenents. A mi em va recordar la iaia, que era modista i tenia noies que aprenien a casa.

Gràcies a l’Aina i l’Oriol va rebre l’ajuda, i diligentment amb el seu marit l’han anat tornant fins al final. Quan hi ha projectes d’aquests, intento no fer-m’hi massa present perquè la gent no vegi que hi ha un muzungu implicat (i les històries de gelosies que us he comentat a vegades). Però ara que ho ha acabat, hi vam anar amb el seu marit. Quina alegria en veure un espai tan gran! Amb taulell, vestits i rotllos de roba penjats, més roba i tot de material sota el taulell, un mirall… i ella, amb una alegria desbordant.

Tot i que el marit ho segueix, ella és qui porta el seu negoci, el gènere que necessita, etc. Amb l’ajuda va poder comprar una màquina de cosir, però amb els beneficis en va poder comprar una altra i ara ja té una aprenent! D’aquí un temps planeja comprar una tercera màquina de cosir i poder ensenyar a una tercera aprenent. Em sembla un cas d’empoderament molt bonic. Tant de bo moltes dones puguin també empoderar-se com la Stella!

L’alegria de la Ruth

Quan us vaig parlar de la Ruth, era en relació al seu marit Fredrick. És qui vaig conèixer primer. Però avui ella és la protagonista. Li vam donar una ajuda de 300.000 xílings ugandesos (75 euros) per començar un petit negoci. Ella es dedicava a cosir amb una màquina quan la gent li portava roba per arreglar o per confeccionar vestits. Amb aquesta injecció de diners, va comprar rotllos de roba per poder-los vendre o per fer les peces de roba que li demanessin. Li està anant de meravella, i aquesta setmana passada ha acabat de tornar tots els diners.

Avui els he anat a veure, i hem planejat el proper objectiu. Ara rebrà 500.000 xílings (125 euros) i comprarà camises, faldilles, vestits i samarretes. Està tan contenta! 

Em fa impressió pensar que fa uns mesos estaven passant gana, i ara estan progressant gràcies a aquestes ajudes i sobretot gràcies al seu esforç de cada dia. Ell amb la moto que li va deixar el meu amic, i ella amb la botigueta. 

Avui també he estat molt content per una altra cosa. Fa unes setmanes li vaig regalar una llibreta, i li vaig demanar que anés apuntant totes les vendes. Em va semblar que era interessant perquè ella mateixa pugui anar veient com li va el negoci, què funciona més, etc. Era quelcom nou per a ella, però ho ha anat fent i aquí en teniu la prova. 

L’alegria de l’Angella

Fa dos mesos us vaig parlar de l’Angella, una noia que patia forts dolors des de feia anys. En veure-la tan superada a l’escola (havia deixat d’anar a classe), i sabent que no podia pagar cap metge ni medicament, vam començar a visitar metges a Tororo sense cap bon resultat. Al final, un especialista d’un hospital privat d’Mbale ha trobat què tenia: una infecció per “Helicobacter Pylori”. Després del tractament, ara ja es troba bé i el metge només li ha donat un antiàcid per prendre durant un mes.

Estàvem tan contents, que com a agraïment li vaig portar al metge una corbata (gràcies Olga!!). El doctor es va posar tan cofoi de rebre un regal de tan lluny, que va demanar que ens fessin una foto en el moment que li feia entrega de la corbata (ja podeu riure, ja). Va dir que ho ensenyaria a la seva gent. La veritat és que ens va causar molt bona impressió des del primer moment: un bon professional. 

La cara de l’Angella ha canviat. Si no, mireu la foto de l’entrada de fa dos mesos. Ara està tan feliç! Això ha estat possible gràcies a vosaltres, els socis de “El gra de mostassa”: d’aquí han sortit els diners perquè es pogués curar. La foto que teniu a l’entrada d’avui és després que li digués que us l’ensenyaria, per tant us la dedica. I us envia aquestes paraules:

“I’m so grateful for the treatment and everything you have provided for me! I had this pain which didn’t allow me to do anything for over five years, and now I’m ok. May God bless you abundantly!”.

(“Estic tan agraïda pel tractament i tot el que m’heu proporcionat! Vaig tenir aquest dolor que no em deixava fer res durant més de cinc anys, i ara estic bé. Que Déu us beneeixi abundosament!”).

És una entrada bonica per escriure el dia de Santa Clara d’Assís.

Visita de l’Aram

L’Aram als 9 anys, quan va entrar l’Escolania, ja era molt enraonat. S’explicava molt bé per l’edat que tenia. Ara, als 21 anys, continua essent-ho però amb l’afegit d’una formació intensa durant una bona colla d’anys. Ha viscut 5 setmanes molt fecundes a Uganda, i ha fet molta feina! La seva visita ha estat un autèntic regal.

Continua amb la gran avidesa de conèixer que ja tenia a l’Escolania, de descobrir, de comprendre… i això l’ha portat a anar a fons en les trobades amb tantes persones durant aquests dies. Gràcies també al seu bon domini de l’anglès, ara té un coneixement considerable de la realitat d’Uganda més enllà dels tòpics. Però ha estat una combinació d’intel·ligència i al mateix temps de gran sensibilitat, perquè algunes històries o situacions l’han impactat gràcies a la seva empatia. 

Què ha fet? Ha ajudat visitant força projectes de microcrèdits, i enviant-me posteriorment un informe amb fotos i vídeos de cada projecte. Això m’ha descarregat força. I inquiet com és, es va moure per poder visitar el World Food Program que té un magatzem a Tororo i la base de Nacions Unides a Entebbe (on tenen un petit aeroport i tot). Són llocs que conec de fora, però la seva iniciativa m’ha fet adonar que encara em queden llocs interessants per descobrir!

Potser una de les activitats que m’han fet més il·lusió són les classes particulars que ha fet a en Kefas, un noi del barri. Vaig intuir que era un noi amb ganes d’aprendre, però bloquejat a nivell d’aprenentatge. La realitat ha resultat ser molt pitjor que el que jo m’imaginava. I l’Aram es va arremangar i li ha fet una classe llarga cada dia, quan en Kefas sortia de l’escola. Crec que ha desencallat una situació que corria el risc de podrir-se i acabar en fracàs escolar (amb totes les conseqüències que això té a Uganda). Mirarem de donar-hi continuïtat amb l’ajuda de l’Aram des d’Europa. 

Gràcies per tot, Aram!!!

Josuè: Déu com a referència

Aquestes últimes setmanes he gaudit meditant el llibre de Josuè! Una idea em sobresurt per damunt de les altres: Déu hi apareix sempre com a referent. Però no només quan es parla directament de Déu, sinó també quan es parla de batalletes (que diria el Ramon Ribera) o de repartició de territoris i de l'heretat que correspon a cadascú. 

Per això és tan profitós per a la Lectio: perquè és com una brúixola que t'indica constantment on és el nord. I això és tan útil en totes les circumstàncies de la vida! És tan fàcil que ens despistem i ens creiem que tot està a les nostres mans...

Òbviament si en féssim una lectura literal ens cauria de les mans des d'un punt de vista espiritual. Però llegit amb clau simbòlica és una brúixola constant! Déu sempre com a referència.

No és dels llibres bíblics més coneguts o comentats. I això que té trossos deliciosos com la conquesta de Jericó, que sembla més una processó litúrgica que una conquesta! En aquest passatge (i de fet, en tot el llibre) queda clar que, en les grans batalles de la vida, hem de posar tota la confiança en Déu i seguir el seu ensenyament. I el seu ensenyament, com mostrarà Jesús, és sempe d'amor i de vida.

Josuè 1,9: "Sigues ferm i decidit, no tinguis por, no t'acovardeixis. Jo, el Senyor, el teu Déu, seré amb tu arreu on aniràs". 

Escoltem-los!

Els comentaris de la Marta i la Maite a la darrera entrada em porten a compartir aquesta reflexió. Fa dies us parlava de poder escoltar, reflexionar i dialogar amb persones de sensibilitats molt diverses. 

Des de fa anys, m’he trobat acompanyant joves de tarannà conservador (i en algun cas, molt conservador). També altres de tarannà molt obert. I no dic la paraula “conservador” amb connotació negativa. Potser n’hauria de dir, com feia l’Abat Cassià, “arrelats en la tradició”. 

Alguns els he acompanyat durant uns anys, altres encara ara. Em sorprèn que vulguin ser acompanyats per mi, que visc una espiritualitat a l’altre extrem. Però sempre intento ser respectuós amb l’espiritualitat de cadascú.

I us puc dir que m’he trobat amb joves molt seriosos. Les seves formes, a persones com la Marta i la Maite, us recordarien temps pretèrits. De quan vosaltres éreu petites. Però quan t’obren el cor, veus persones que busquen Déu de veritat.

Em sembla que seria convenient que ens preguntem: què hi troben, en aquestes formes i en aquest estil de vida cristiana? I probablement trobarem respostes. La vostra generació és més a favor d’un cristianisme que, compromès, es dilueixi en el món i no es vulgui significar tant amb formes externes. Ells, en aquest món indiferent o hostil al fet religiós, cerquen formes que els identifiquin de manera clara. És una manera de respondre a un context determinat.

Si hi ha algun aspecte més de tot això que us inquieta (alguna pràctica o alguna forma concreta), ho dieu i podem continuar el diàleg.