Ser el fill gran

No us puc parlar per experiència de què significa ser el fill gran d'una família, perquè jo soc el petit (i ben content!). Però sí que us puc compartir que m'ha sobtat com ho viuen aquí Uganda.

A tot arreu, també a les nostres latituds occidentals, sovint el germà gran sent una certa responsabilitat sobre els germans petits i a vegades se li poden assignar tasques en relació a ells.

Però aquí m'he trobat moltes vegades amb nens o joves que, essent els fills grans i amb l'absència de la figura paterna, exerceixen de pares en alguns aspectes. I això ho he vist també amb nens d'11 anys, 12, 14... que encara no tenen edat de ser pares.

El fet que no hi hagi el pare perquè els pares es van divorciar, o perquè el pare els va abandonar o es va morir, fa que recaigui una responsabilitat molt gran en el fill masculí més gran. Passa a ser l'home de la casa, i a voltes fa coses admirables.

Quan a vegades parles amb algun d'aquests nens o joves "fills grans - homes de la casa", t'adones del pes que porten a sobre i ensems de la gran fragilitat interior que viuen. Però no es poden permetre ser fràgils, han de fer el cor fort, ser emprenedors i tirar endavant.

Quines vides a vegades tan complexes!

Som una unitat

Perdoneu-me pel tema escatològic. Algú m’explicava que, quan necessita anar de ventre, probablement s’ha esperat durant una bona estona sense patir. I que, quan està a punt d’arribar al lavabo, a vegades li ve sobtadament una necessitat urgent i pot arribar a semblar que va massa just per arribar a temps. Fa riure i tot. Ell mateix em deia que, segurament, si no es donés el cas que està prop del lavabo, encara podria esperar una bona estona sense problemes. 

I això em fa pensar en la urgència o no urgència, que va més enllà de la necessitat purament fisiològica. I que també pot tenir una certa relació amb la ment: amb les ordres que el cervell dona a la resta del cos sobre les possibilitats d’anar de ventre o encara no. 

I és que som una unitat, i això té aplicacions en molts camps de la vida. Per exemple, aquells que somatitzen i per als quals la dimensió psíquica afecta la física. O aquells que, cuidant el cos, tenen cura també d’aspectes emocionals o psicològics. 

Hem de cuidar el cos. I hem de cuidar el nostre interior. Aquesta seria la salut màxima, la que integra totes les dimensions de la persona. Perquè tot en nosaltres està interrelacionat, no ho creieu?

Visita de la Sílvia i en Robert

Amb la Sílvia ens coneixem de quan jo era hostatger a Montserrat i ella venia per fer el voluntariat a la Santa Cova. I per això em va fer molta il·lusió que poguessin venir ella i en Robert a Tororo! A més, ja fa temps que han col·laborat de diverses maneres amb els projectes que tirem endavant, i aquesta visita era una oportunitat de conèixer els projectes de primera mà. Han estat menys dies que l’habitual, però molt intensos!

Amb la seva sensibilitat exquisida, s’han acostat a moltes persones amb interès per les seves vides, les seves lluites i els seus somnis. Literalment, han estimat i s’han fet estimar. Ells van viure de manera especial la visita al poblat d’en Conard: vam dinar a casa seva, vam visitar el clan i van poder imaginar com és la vida allà. 

El dia que vam anar a les fonts del riu Nil, van convidar un grup de mestres de l’escola per als quals aquesta sortida era quelcom del tot excepcional: el primer cop en una barca per a alguns, el primer cop al naixement del riu Nil (que tenen només a dues hores de casa amb cotxe). Abans i durant el dinar cadascun va compartir la seva experiència amb el microcrèdit. Per persones del món de l’empresa com la Sílvia i en Robert, va ser estimulant veure la gran oportunitat i l’empoderament que suposa poder rebre aquests microcrèdits.

Un dia van poder conèixer de prop dos monjos joves, un d’ells quasi expert en el futbol europeu i l’altre molt interessat en aprendre coses de Catalunya (es nota que ja han vingut uns quants catalans). Per aquests monjos, és enriquidor poder conèixer persones de tan lluny i tenir-hi una conversa. I pels que ens visiten, també és molt enriquidor. Tothom hi aprèn!

Finalment, ens van portar pilotes de futbol, voleibol i netball que faran les delícies dels estudiants de l’escola quan tornin de vacances. 

Sílvia, Robert, la vostra presència ha estat un regal per tots els qui han compartit amb vosaltres i per mi personalment! Moltíssimes gràcies!!! Ja sabeu on som, per quan vulgueu tornar.

No estic preparat per això

Hem tornat a l’hospital d’Entebbe per la revisió d’en Conard, i ens han dit que li traurien els claus (aquí els teniu). Ha estat molt i molt dolorós per ell. Plorava, cridava i feia intents perquè deixessin de remenar-li les ferides. I el seu pare i jo l’aguantàvem intentant donar-li paraules d’ànim. N’estic segur que, tot i els calmants que li havien donat, havia de tenir un dolor insuportable. Jo tenia unes ganes de plorar... per sort m’he aguantat, perquè no és el que més l’hauria ajudat en aquell moment. Després li he dit a la infermera que no podria pas fer la seva feina. He arribat a la conclusió que no estic preparat per això (però si cal ho tornaré a fer, és clar).

Quan ens han dit que li donarien algun calmant previ, hem pensat que ja sabien el que es feien. Després de viure aquella escena, he pensat que potser li haurien pogut fer anestèsia local per evitar-li aquell mal tràngol. 

Li han quedat uns foradots a la cama que déu-n’hi-do. Ara li hauran de fer una cura diària en un centre de salut. I hi hem de tornar d’aquí un mes.

Noves incorporacions

Aquests darrers dies hem tingut joves que han fet passos importants en la seva vida monàstica a Tororo: 1 ha fet avui la seva Professió Simple (els primers vots, després de viure 3 anys amb la comunitat), 4 van entrar ahir al noviciat (després de viure un any aquí), i 5 han entrat al postulantat (comencen a viure amb nosaltres, després d’haver estat aspirants).

Això fa que el número total de comunitat ja passi de 40. Una bona part de la comunitat són monjos joves en etapa de formació. 

És un tòpic parlar des d’Occident de les motivacions que porten els joves en països pobres a entrar en la vida religiosa. Jo penso que, un cop els coneixes, són situacions molt més complexes i que no es poden simplificar amb algun tòpic. I són joves molt creients, l’ambient no té res a veure amb el d’Europa.

Una comunitat que creix. Un es podria preguntar quin sentit té ser-hi, si ja creix en número. Però l’aportació que hi faig és específica com a Occidental en els seus projectes socials. Aquest era un dels motius per ser-hi: captar si podia oferir alguna cosa específica com a Occidental que els pogués ser útil. I la resposta fins ara ha estat que sí.

Foto: és de l’any passat. Aquest any hi havia vària gent tirant fotos durant les celebracions, i no m’he volgut afegir al número que em semblava més que suficient.

La dansa genuïna dels africans

El dia que es va fer la festa de les tribus a l'escola va ser interessant per diversos motius. Un d'ells va ser observar com quasi totes les danses tenien trets comuns. Això, és clar, vist per un occidental, perquè segur que ells es deuen sentir molt diferents els uns dels altres. 

El ritme en totes elles era essencial, i també la passió en quasi totes. Vaig pensar que era una bona expressió del caràcter que he observat en els africans tot aquest temps. Costa trobar termes mitjans. Quan fan festa, la fan sonada. Quan s'enfaden, es poden enfadar molt. Quan algú és generós, ho és de manera impressionant. Quan algú perd el control, pot fer disbarats. Lògicament no és el mateix enfadar-se que fer festa. Però el que vull dir és que hi ha un tret comú denominador: la passió.

I tinc la impressió que, en les nostres latituds (Catalunya) devem ser un entremig dels nòrdics europeus i els africans. Pels nòrdics, devem semblar apassionats. Pels africans, força tranquils. No sé si hi fa el clima, també. 

Però en qualsevol cas, contemplant aquelles danses de cada tribu, vaig pensar que m'havien ajudat a comprendre algun tret ben genuí de les seves cultures.

Segon experiment al dentista

La veritat és que no sé si soc jo el qui fa els experiments, o són els dentistes els qui experimenten amb mi. Després de les dues primeres visites al dentista (aquí la primera, i aquí les respostes del dentista), mesos després les dents em fan un cert dolor quan empasso coses fredes. Res de l’altre món, però si es pot millorar ho prefereixo.

He optat per anar a provar-ne un altre en una clínica. Més car, i vaig suposar que més eficient. Em van garantir que els utensilis eren esterilitzats, i això ja era un bon senyal. Però tot el material es veia molt precari. I va engegar una màquina amb un soroll tronador, que crec que era per poder aixecar o abaixar la llitera. 

Em va dir que m’havien empastat bé la dent a l’altre dentista, i que el dolor era perquè ho havien empastat amb un metall. I que, quan el fred contacta amb aquest metall, tota la dentadura se’n ressent. Li vaig preguntar per què a Europa això no em passava, i va dir que a Europa el material utilitzat no era tan fort (venint a dir que era millor el que posaven a l’Àfrica).

Em va fer una neteja bucal una mica curiosa. I m’anava posant un material per davant i darrere de les dents que era força irritable quan tocava els llavis. Ell n’era conscient, perquè just acabar-me’l de posar em va preguntar si m’irritava (abans que em comencés a fer mal). Quan m’irritava més del compte, em deia que escopís i glopegés, I vinga tornem-hi, n’hi posava més. 

Ara, 24 hores després, encara tinc el llavi irritat. Tinc la sensació que devia cursar algun màster en com potinejar dentadures, altrament no m’ho explico.

Ho he parlat amb un amic metge americà, i hem quedat que la propera vegada (que espero que sigui d’aquí temps) en busqui un altre. Continuarem buscant. 

Concert a Barcelona per Tororo

Ja us he dit a vegades que no paren de sorprendre’m iniciatives que van sorgint per ajudar-nos en els projectes. Aquesta és prou sonada: un concert a Barcelona amb cor i orquestra a benefici de Tororo!!

Lloc: Església de Santa Maria del Pi

Dia: 6 d’octubre a les 21h

Cor Càrmina 

Orquestra de Cambra Terrassa 48

Rèquiem de Mozart

Organitza: Mans Unides

Entrades: https://entradium.com/es/events/mans-unides-concert-solidari-de-la-coral-carmina-i-l-orquestra-terrasa-48-per-uganda

Crec que musicalment pot ser molt especial, i des d’un punt de vista solidari és genial!!

Moltíssimes gràcies ja des d’ara a tots els qui hi esteu implicats per fer-ho possible!!!