dilluns, 28 de desembre del 2015

Veus latents

Des de fa uns anys, he observat un fenomen que he pogut confirmar aquestes darreres setmanes en un altre cas. He anat veient alguns antics escolans amb una veu fantàstica en edat adulta, i que mentre eren escolans no havien brillat especialment. En algun cas, fins diria que no havien brillat gens. I quan han estat més grans, han aparegut unes veus espectaculars que deixen embadalit tothom qui les escolta.

No tinc cap dubte que la formació que van rebre de petits va anar calant, encara que no fos perceptible. I que tota l'educació de la veu que van rebre va anar creant un pòsit que ha aflorat quan els temps han estat madurs.

I això em porta a pensar en tants aspectes de l'educació que poden semblar sense fruit en el mateix moment, però que al cap dels anys poden fructificar amb abundància. No val a refiar-se només dels sentits, perquè poden ser una mica enganyadors.

La comprovació empírica que la sorpresa positiva es pot donar al cap d'anys, ens ha de fer créixer l'esperança en l'avui. Es tracta de sembrar, sembrar i sembrar. I que floreixi quan sigui l'hora.

dijous, 10 de desembre del 2015

ἀνακύψατε

"En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan veureu que les legions envolten Jerusalem, sapigueu que ha arribat l'hora que la ciutat quedarà desolada. Els qui siguin a Judea, que fugin a les muntanyes, els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin als afores, que no entrin dintre les muralles. És el moment que Déu judicarà la ciutat i es complirà tot el que diuen les Escriptures. Ai de les dones que estan esperant un fill o criant-lo, perquè aquells dies caurà sobre el país una gran calamitat, una gran indignació de Déu contra aquest poble; uns moriran a cops d'espasa, d'altres seran enduts captius per totes les nacions, i des d'aquell moment, els pagans trepitjaran Jerusalem fins que s'acabarà el temps que Déu els ha concedit.
Després hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb l'ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l'alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l'estelada del cel trontollarà. Llavors veureu venir el Fill de l'home sobre un núvol, amb poder i amb majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats»." (Lluc 21,20-28)


divendres, 27 de novembre del 2015

En la confiança original

La pregunta d'en Benet, en resposta a l'última entrada, és clara i no pas senzilla de respondre. I no m'agradaria caure en el parany dels nostres dies d'opinar el primer que em passi pel cap o de manera superficial. A més, jo no sóc expert en res. Sóc un simple ciutadà (cristià, això és clar) que vol seguir Jesús, però que al mateix temps constata la força del Mal i les seves estratègies que et deixen estupefacte.

Miraré de respondre amb algun escrit apuntant més aviat en la perspectiva des de la qual penso que ens hauríem de poder mirar l'ésser humà. I a partir d'aquest punt de vista, prendre accions. Ja sé que a alguns els sonarà ingenu, o poc realista. Però m'agradaria que aquesta sigui una mirada honesta.

Des de fa anys, la frase de tots els llibres que més m'ha captivat va ser escrita per Éloi Leclerc, un home que sempre parlava de la misericòrdia, de la tendresa, de la senzillesa...

Aquesta frase apareix en el llibre "Exili i tendresa. L'univers de Francesc d'Assís" (Editorial Claret). Francesc s'embarca cap a terres musulmanes. I en el vaixell, durant la nit, diu:
"És bonica aquesta hora, en què els guerrers, com infantons, s'adormen en la confiança original".

Està viatjant amb gent que viatgen per anar a matar. Tenen una missió, i implica molta violència. Francesc es mira aquests homes preparats per matar. I els mira reconeixent en ells aquella innocència original, potser tan sols preservada en les hores de la nit, mentre dormen.

Però d'alguna manera, Francesc ens està dient que, ni que sigui en un racó molt recòndit, tots conservem una espurna d'aquesta confiança original.

A vegades, quan veig algú amb massa violència, me l'imagino com un infantó, dormint en la confiança original. I és com si descobrissis aquella persona des d'una altra perspectiva.

Em direu que això és ingenu, massa ingenu, que no soluciona res dels problemes del món, etc etc etc. I jo us contestaré amb dues coses:

1. Que l'home que va escriure això (i moltes altres coses en aquest sentit) ho fa després d'haver viscut en un camp de concentració. Al cap d'anys de llegir llibres d'Éloi Leclerc, vaig voler saber més qui era aquest home que parlava tan bellament de la confiança, l'alegria, la misericòrdia, la simplicitat. I amb sorpresa (gran sorpresa!) vaig veure que havia viscut la dura experiència d'un camp de concentració. Amb el temps, vaig creure que potser justament aquesta vivència el va fer adonar que les coses han d'anar d'una altra manera en el món. Que no pot ser que el Mal tingui l'última paraula. I per tant, aquella experiència horrorosa li va fer dir: "Hi ha d'haver quelcom més en aquesta vida. Hi ha d'haver una altra manera de viure! Més humana, més de Déu".

2. La segona resposta que dono és que aquestes reflexions que faig continuaran. I que, per tant, aquesta és tan sols una altra reflexió sobre el tema, un pas més. Però que espero que es pugui anar enriquint amb alguna resposta vostra.

dissabte, 21 de novembre del 2015

Serps i coloms

La Marta, en un comentari, preguntava quin pot ser el camí davant de perills tan greus. És clar que jo no tinc la solució màgica de res, però m'ha evocat un fragment de l'Evangeli que trobo molt suggerent: "Sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms".

Penso que és aplicable a situacions molt diverses. Jesús crida els qui l'escolten a utilitzar la intel·ligència i tot el coneixement del qual disposen. Però a fer-ho amb senzillesa, amb bondat. M'agrada aquesta frase perquè penso que a vegades s'ha associat ser un bon cristià a ser tonto. I penso que no és la crida que fa Jesús.

Fins i tot quan el van agafar per jutjar-lo i condemnar-lo a mort, no va ser per mala sort o per pura casualitat. Ell era molt conscient del que podia passar. I va fer una opció per continuar endavant. Ningú no li va prendre la vida, va ser ell qui la va donar lliurement.

Davant del Mal, amb totes les seves formes (tan variades) penso que hem de ser senzills, bons. I al mateix temps, utilitzar la intel·ligència per conèixer aquestes estratègies del Mal i poder-les combatre amb la bondat.

Pot sonar un ideal inabastable. Però si mirem la història de la humanitat, trobarem moltes persones que han viscut així. És un ideal, però cap al qual podem caminar en molts àmbits.

dissabte, 14 de novembre del 2015

En un dia gris

En un dia com avui, malgrat la blavor del cel, sembla que tot convida a la grisor. S'han assassinat un munt de persones de manera absurda. Gent del carrer com tu i com jo. I per tant, d'alguna manera nosaltres hauríem pogut ser un d'ells. I ha passat relativament a prop.

Són moments bons, és clar, per mostrar solidaritat amb les víctimes, rebuig a la violència, suport de maneres diverses. Però no en tinc prou.

En situacions així, les anàlisis superficials no em convencen. Són massa fàcils, no creieu? Ràpidament dividim el món entre bons i dolents, i ja està. És evident que tota aquella gent que estaven tranquil·lament gaudint del cap de setmana no tenien cap culpa de res. I per tant, ells no eren pas dolents.

Però... qui finança aquest moviments violents? Quins països? Qui hi ha darrere tot l'armament que és subministrat als qui fan la violència arreu del món? Quins interessos econòmics i/o polítics hi ha?

Tinc la sensació que som tots plegats una colla d'innocents, i que no veiem prou tots aquests interessos tan tristos que hi ha al darrere de molts conflictes mundials. Els intuïm, però poca cosa més en sabem.

No n'hi haurà prou amb reforçar la seguretat, les fronteres, etc etc etc. Cal anar més a l'arrel. Quins interessos hi ha al darrere de molts conflictes, i qui els finança? Qui fa que puguin mantenir-se i fins i tot créixer?

I finalment, qui va desestabilitzar tota aquella zona de l'Orient Mitjà, creant les condicions de possibilitat per al creixement d'aquests moviments?

Sento vergonya.

Necessitem ONGs que parlin clar i ens obrin els ulls. Els moviments violents s'han globalitzat. Cal que el món de la solidaritat i la defensa de la Pau també es globalitzi. Només respostes globals podran afrontar desafiaments globals.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Tenir en compte els altres


Estic al tren. Un noi està posant vídeos humorístics de la tele a tot volum en el seu mòbil. Sento vergonya aliena.

Alguns simplement pensen en passar-ho bé ells.
Altres pensen en no molestar els altres.

Alguns, quan l'ascensor del metro és ple, no miren si s'acosta algú més.
Altres premen el botó d'espera perquè les portes no es tanquin fins que hi siguem tots.

Alguns, davant del més mínim contratemps al bus, es queixen i donen la culpa a algú.
Altres tenen paciència.

Alguns demanen perdó quan han fet un cop involuntari algú.
Altres no se sap ni si se n'han adonat, de tan ocupats que estan en les seves coses.

Alguns (jo diria que molts) cedeixen els seients a les persones grans.
Altres no les veuen.

I tots, penso, som tant els "alguns" com els "altres". Depèn de les vegades.
I val la pena tenir-ho present. Perquè cada dia tinguem més en compte els qui ens envolten.
Per més anònims que siguin.



dissabte, 31 d’octubre del 2015

Les Germanes Oblates


El món de la prostitució està ple de tòpics, i també de frivolitat quan sents que la gent en parla. Potser com que és un tema que queda aparentment lluny, se'n pot parlar de qualsevol manera. Com si les dones que ho viuen no fossin éssers humans. I potser oblidem que si n'hi ha tantes és perquè hi ha molts clients (perdoneu la claredat, però és així). I per tant, potser convindria preguntar-se també què fa que existeixin persones que es dediquin a la prostitució, i tan a prop nostre. Les respostes serien variades, perquè la realitat és complexa. Però potser val la pena aturar-s'hi.

Fa anys que conec la feina de les Germanes Oblates, unes religioses impressionants que es dediquen a ajudar amb una ment molt oberta i amb un cor molt gran les dones que es troben en aquest món de la prostitució. No es queden en els tòpics, i s'ocupen de les persones. Cada persona amb la seva història, amb les seves aspiracions, amb els seus projectes frustrats, amb el seu desig legítim de felicitat.

No em sembla just quan es posa tota l'Església al mateix sac, perquè hi ha gent molt compromesa. Persones que han cregut l'Evangeli de Jesús i el porten a la pràctica. Sense fer soroll. Amb paciència i decisió.

Fa pocs dies les vaig visitar amb un grup de joves, i vaig saber que han fet un nou projecte: Dona Kolors. És "una marca de complements de moda i de la llar fets a mà a Barcelona per dones en situació d’exclusió social". Una bona manera d'ajudar és comprant aquests productes tan alegres. La vida lluita per tirar endavant, la llum contra la foscor, l'alegria contra la desesperança. Això és el que em transmeten aquestes robes tan acolorides.

És bonic veure com l'Aina Clotet apareix en fotos amb roba de Dona Kolors, donant suport al projecte. Tots podem ajudar, i és un estímul veure que persones de camps tan diferents s'ho creuen i ho porten a la pràctica.

Felicitats i endavant!

dijous, 22 d’octubre del 2015

Caramelets

Va ser la meva mestra quan tenia 6 i 7 anys. Fa dies vaig veure, amb sorpresa, que m'havia començat a seguir a Twitter. Em va fer il·lusió! Feia molts anys que no en sabia res.
Jo, evidentment, també la vaig començar a seguir. I m'envia un missatge agraint-me que la segueixi.
Li contesto que sóc jo qui li dóna les gràcies! Fa gràcia que una "senyoreta" (així els dèiem) es recordi de tu.
I no me'n vaig poder estar: "Tens algun record de mi? Em pica la curiositat! Fa il·lusió parlar amb una professora de quan era tan petit!".
I em contesta: "A 1r i 2n recordo que cantaves molt bé el baró del bidet de la trinca. Eres molt carinyós amb mi".
Ooooh!! A vegades a la vida hi ha caramelets, sovint n'hi ha. I és per assaborir-los, i donar-ne gràcies!

Tinc bon record dels mestres de quan era ben petit. No en recordo quasi res concret, però els recordo com bones persones. La M. Gràcia, la Mercè, l'Enriqueta, la Carmen, la señorita Mercedes, el maestro Paco, l'Esperança de català (que va detectar que el català m'agradava molt als 8 anys, els quaderns d'ortografia, i El Zoo d'en Pitus!!). Tinc bon record del Chanel, l'escola on vaig anar de petit. Bona gent.

Fa també molt pocs dies m'escriu (quina casualitat!) una companya d'aquella escola dient que fan un sopar de retrobament dels de la classe. No hi podré anar, però ha estat una oportunitat per parlar d'algun record amb ella i, sobretot, de què estem fent ara.

Avui, com no pot ser d'altra manera, us deixo amb "El baró de Bidet"... m'he quedat ben sorprès del comentari de la mestra, i em vénen ganes de riure quan m'imagino ben petit cantant-li la cançó. Sobretot pensant que ara, més aviat, canto salms... jajajaja!

dissabte, 26 de setembre del 2015

Teories

Seguint la lectura del llibre sobre els aborígens, en un fragment l'autor es pregunta com van poder arribar a Austràlia els primers pobladors d'aquesta "illa". I mirant els mapes i analitzant les diferents races del planeta, conclouen que quasi segur que van arribar-hi a través de Papua Nova Guinea (que era el territori més proper).

Anys després, apareixerien les teories de Pangea, l'antiga unió dels continents i la seva posterior fragmentació:



Aquest fet em porta a pensar en la necessària humilitat de científics, de teòlegs, i de tots els qui sostenen alguna teoria. Sí, també dels científics. En el món que estem, a vegades (repeteixo: a vegades!) sembla que les teories científiques siguin irrebatibles. I m'agrada molt quan escolto algun científic que parla des d'un gran coneixement, però també des d'una gran humilitat. Perquè la història tan apassionant de la ciència mostra que després d'un descobriment n'ha vingut un altre. A vegades, uns descobriments deixen els altres obsolets. Però també és cert que sense els uns no haurien arribat els altres.


dissabte, 19 de setembre del 2015

Abraçades i plors


M'ha sorprès llegir en diferents parts del llibre que vaig comentant (sobre els aborígens d'Austràlia) les referències als plors i les abraçades. I constatar que, sense haver-hi hagut cap contacte entre les nostres cultures, tenim unes maneres d'expressar els sentiments força semblants!

És interessant veure tot el ritual al voltant dels funerals. Evidentment cada cultura expressa el dol d'una manera específica. Però és curiós comprovar el paper del plor en els diferents rituals.

I encara m'ha sorprès més el paper de les abraçades. Perquè en el cas del plor, podríem argumentar que quan un està trist li pot sortir de manera natural plorar. Però el tema de les abraçades és diferent, i a mi potser no se m'hauria acudit que fos un instint natural en l'ésser humà. El missioner que escriu el llibre descriu algunes situacions en què la gent s'arribava a abraçar 8 minuts seguits (que Déu n'hi do!). Entenc que, de manera natural, en aquesta fusió dels cossos es deu expressar una proximitat més enllà del físic, una comunió, una sintonia. I que això deu estar inscrit d'alguna manera en l'ADN de l'ésser humà, no?

Recordo un monjo ja difunt que deia que "tots els cors s'assemblen". Potser tots plegats ens assemblem més del que ens pensem. I encara que tendim a subratllar les diferències (continents, races, religions, etc), potser tenim més en comú del que ens pensem.

diumenge, 23 d’agost del 2015

Els australians i els seus orígens familiars

Ja el primer dia em va sorprendre com algunes persones, al cap d'un moment de presentar-se, em deien quins eren els seus orígens: "jo sóc maltès, ella és grega". I aquesta va ser una constant durant tot el viatge. No vol dir que acabessin d'arribar d'un altre país, ni tan sols els seus pares. A vegades es referien a vàries generacions enrere. Però allà tothom coneix quins són els seus orígens, i amb força (o molt) detall.

Amb l'excepció dels aborígens, és un país fet a base de la immigració. Ni més ni menys. I aquesta immigració continua actualment.

Bastants, en haver-se referit al país de procedència dels seus avantpassats, t'expliquen com van arribar a Austràlia, què els hi va portar. No és un tema senzill, perquè tothom sap que els primers colonitzadors van ser molt durs amb els pobles indígenes. I també és sabut que molts dels que hi van anar eren presos provinents d'Anglaterra, destinats a complir la seva pena a Austràlia.

Com que vària gent em feia referència als presoners que havien anat a parar a l'illa (sense venir gaire a tomb), vaig acabar preguntant per què aquesta referència.
Durant aquells dies, només dues persones em van dir que tenien avantpassats presoners. Expliquen que a Anglaterra hi havia molta fam, i que molt probablement els irlandesos (perquè una bona part dels presos eren irlandesos) tenien necessitat de menjar i havien d'acabar robant. Es veu que moltes persones amb avantpassats convictes ho viuen com un honor (així se'm va explicar diverses vegades) perquè entenen que els seus antecessors van haver de lluitar molt a Austràlia per tirar endavant el país i la seva vida. Un cop eren alliberats, aleshores rebien unes terres i començaven a treballar-les. Certament que el que veiem ara és en bona part resultat de tots aquests que ho van convertir en casa seva i hi van treballar de valent.

També hi ha els qui hi van anar a buscar or, o senzillament perquè era una terra plena d'oportunitats.

És general la consciència (i el penediment) del que van fer els primers colonitzadors amb els pobles originaris d'aquell continent.

Trobo molt interessant com totes aquestes persones, tot i referir-se als seus orígens variadíssims, se senten australians. És un país que, en la seva multiculturalitat, ha sabut respectar les diferències culturals dels qui la formen i al mateix temps crear una consciència col·lectiva comuna.

Allà, no només no cal tenir els "Vuit cognoms australians"... sinó que és impossible! Però d'aquesta obertura a persones provinents de molts orígens diversos i d'aquest projecte comú que és el seu país, n'han fet la seva força.

Nota. He posat una foto d'un poblet on em van portar: Windsor, una de les primeres colònies que van fundar els anglesos en arribar a Austràlia.

dilluns, 17 d’agost del 2015

Monster-Rat!

A Austràlia, com sol passar a les escoles anglosaxones, les escoles solen estar dividides per cases. A l'estil del Harry Potter, vaja. Cada alumne pertany a una casa que té un nom propi, a vegades una mascota, etc. I els alumnes de la mateixa casa, encara que siguin d'edats diferents, es reuneixen periòdicament per compartir. És un bon element per cohesionar els alumnes de l'escola.

Aquest ha estat el cas d'una de les escoles benedictines que he visitat aquests dies. Allà, des de fa deu anys, una de les cases es diu Montserrat. És la "Montserrat House". I fa gràcia veure com el logo oficial de Montserrat (aquella M que suggereix les muntanyes, i la serra al damunt) apareix en cartells en diferents aules.

Però el més divertit del cas és que aquest nom resultava molt estrany a les nenes petites de la "Montserrat House". I popularment, per les petites la "Montserrat House" es va convertir en la "Monster-Rat House" (sí, sí, de "monstre" i de "rata"). I la mascota... una rata ben simpàtica!

Quan les noies grans de la Monster-Rat House han sabut la meva visita, han volgut venir entusiasmadíssimes, i els he demanat que m'ensenyessin la mascota. I aquesta foto n'és el moment.

Un grup d'aquesta escola (ja amb noies grans) ve cada 3 anys a Montserrat de pelegrinatge, i els ensenyo l'Escolania i compartim una estona sobre la vida monàstica. Aquest gener tornaran a la seva "Monster-Rat House", i potser me n'hauré de pensar alguna perquè puguin trobar la seva mascota.


NOTA: Continuo amb la idea de compartir algunes reflexions que m'ha suggerit la visita a Austràlia: els aborígens, el passat dels australians... Però algunes prefereixo deixar-les pair una mica més, i parlar-ne d'aquí uns dies.

dissabte, 15 d’agost del 2015

Austràlia i els aborígens avui


Aquests dies he pogut parlar amb bastants australians sobre el tema dels aborígens. Tots estan d'acord que és una qüestió en evolució, que encara no ha arribat allà on ha d'arribar. I que és complexa.

Molts actes oficials, i fins i tot actes escolars, comencen amb unes frases de reconeixement als aborígens en tant que primers pobladors d'aquestes terres. Això, i la presència de la bandera aborigen en escoles i altres indrets, fa pensar en una revisió seriosa de com van ser tractats els aborígens amb l'arribada dels europeus en terres australianes. Els descendents dels europeus reconeixen que els seus avantpassats es van instal·lar en una terra habitada per uns altres pobles des de feia milers d'anys. I es dolen de com van ser tractats els indígenes.

Malgrat això, el tema és complex. Jo aquests dies no he respirat gens de racisme, i em diuen que és un fet molt i molt aïllat (en comparació a fa unes dècades). Però sí que tothom constata que són cultures diferents, i percebo que ambdues comunitats fan vides paral·leles i no gaire barrejades. Pel que expliquen, constato que aquestes diferències culturals no són petites.

Hi ha preocupació per la situació dels aborígens: algunes dificultats a nivell social que el govern no sap massa com afrontar, pel fet que són comunitats amb una dinàmica interna tan diversa i específica.

Al mateix temps, constato que els no aborígens me'n parlen amb respecte. I destaquen que els indígenes tenen un fort sentit de comunitat. He visitat una escola que fa una opció forta per la inclusió dels aborígens, afegint al fet cultural una inversió econòmica perquè aquestes persones puguin formar part de l'escola. Al darrere, hi llegeixo una voluntat ferma de fer camí junts, respectant la diversitat dels pobles indígenes i intentant aportar-los tot allò que els pugui ser útil.

Avui he visitat una exposició ben interessant sobre els aborígens al "Australian Museum". Una presentació desacomplexada dels seus valors (ben interessants!) i una revisió històrica molt crítica amb els pobladors europeus. És significatiu que una institució d'aquesta mena presenti una exposició tan clara. I em fa mirar amb esperança el futur. Els descendents dels qui van "descobrir" teòricament les terres australianes se senten en deute amb els qui feia 40.000 anys com a mínim que hi habitaven. I confio que aquest sentiment donarà fruit en bé de la població indígena i d'una bona convivència entre cultures.

El tema m'ha interessat molt, i ben segur que donarà lloc a més reflexions aquestes properes setmanes.

Nota: He il·lustrat aquesta entrada amb un joc gràfic entre el mapa d'Austràlia i la bandera aborigen, els colors de la qual simbolitzen el poble (negre), la terra (vermell) i el sol (groc).
Recomano la lectura dels dos primers comentaris a aquesta entrada, que complementen el que s'ha escrit aquí


diumenge, 9 d’agost del 2015

El "Montserrat Hall"


Des d'abans de venir a Sydney, i veient com ens ho estaven preparant tot, una pregunta em voltava pel cap i l'havia compartit amb vàries persones: per què ens acullen tan bé? per què s'estan desfent en atencions per nosaltres?

Teníem diverses teories, que bé poden ser part de la resposta:

- perquè són una escola benedictina, i els benedictins hem d'acollir els altres com si fossin el Crist;

- perquè viuen en una illa (molt gran, però una illa) i valoren molt el contacte amb el món exterior;

- per la relació cordial que s'ha establert aquests anys en els congressos internacionals on ens hem anat trobant...

Vaig pensar que, un cop a Austràlia, entendria per què. I ha estat així: una suma de coses, que queda concentrada en un descobriment.

A l'escola, fa pocs anys van obrir una ala dedicada a les arts (música, teatre, dansa) amb auditori inclòs. Un espai modern i pràctic. Doncs l'han anomenat "Montserrat Hall"! Hi havia un paper penjat que n'explicava el sentit: l'estiu del 2012 centenars d'estudiants d'escoles benedictines es van reunir a Montserrat per fer una trobada d'uns dies anomenada IBYC (International Benedictine Youth Congress). Va ser una ocasió de sentir-nos part del món, on tothom va ser acollit amb la seva cultura i vam poder compartir allò que ens diferencia culturalment i allò que ens uneix per la fe. Una experiència molt bonica (i també cansada pels qui la vam organitzar, però un cansament dels que deixen un bon regust). Doncs un bon grup venia d'escoles benedictines australianes. I tant va ser l'impacte de Montserrat, que li van voler dedicar una part significativa de l'escola. Diuen, literalment, que "el compromís de Montserrat per la litúrgia i l'educació (referint-se a l'Escolania) troben una apropiada expressió en el nostre compromís d'honorar-los anomenant el centre artístic amb aquest nom sant".

Em fa pensar en com n'és d'important acollir tothom. I és que mai saps l'impacte que això pot causar en aquells qui són acollits. Com deia un capellà amic meu: "Que ningú no passi pel teu costat en va".

És un repte. I la nostra fragilitat fa que això a vegades quedi molt lluny. Però el desafiament hi és. I també la prova que, quan un s'ha sentit acollit, ho viu amb agraïment. I això ho podem dir tots per pròpia experiència.

dimecres, 5 d’agost del 2015

El jardiner de l'escola


Estic a Austràlia, on durant dues setmanes un grup de joves antics escolans faran un intercanvi amb nois d'una escola benedictina de Sydney. I si el programa intens d'activitats i visites ho permet, escriuré algunes notes aquí. No com un dietari de viatge, sinó tan sols algun aspecte que m'hagi cridat l'atenció o que em sembli interessant de compartir en aquest espai.

Avui, lògicament, ens han ensenyat l'escola. Ens han acollit la mar de bé, i ara els nois estan amb famílies. Jo m'allotjo a una rectoria de la zona, en un carrer ben semblant a aquells de la sèrie "Veïns" que feien fa tants anys a TV3, i que aquí encara fan! Avui em deien amb un somriure que aquí la mira molta gent, encara que quasi ningú vulgui reconèixer-ho.

Doncs bé, la visita a l'escola ha estat interessant. Com fa tothom que estima un lloc, ens han parlat de les glòries de l'escola. I ben fet que fan. Però el gest més bonic me l'han demostrat sense adonar-se'n. En dos moments diferents, dues persones s'han aturat quan ens hem creuat amb el jardiner. Un senyor molt gran, amb cara de bona persona. I han dit com n'és d'important aquesta persona per l'escola, per tants anys de fer una feina ben feta. He pensat que deia molt a favor de l'escola si, en una visita "oficial", eren capaços d'aturar-se per saludar i lloar la feina discreta d'una persona senzilla que estima l'escola. Tot plegat, per la naturalitat amb què ho feien, ha respirat humanitat.

I és cert que en una escola tothom hi aporta la seva part. I a vegades hi ha persones amb tasques amagades o considerades com a senzilles que, amb la seva manera de fer, es converteixen en aire fresc i purificador. I necessari.

dissabte, 1 d’agost del 2015

Una conversa interrompuda

Aquí teniu un vídeo musical molt irònic i divertit. Com qui no vol la cosa, caricaturitza fins a l'extrem (o potser no tan extrem!) situacions que es donen actualment allà on hi ha mòbils. No heu vist gent desesperada per trobar wifi? O entrar en un restaurant, i mirar quina taula té a prop l'endoll per poder carregar?


dimecres, 29 de juliol del 2015

Àngels


N'hi ha que són homes, n'hi ha que són dones. N'he conegut de grans i de joves, de totes edats. Parlen diverses llengües. Alguns són molt creients, altres no s'hi senten tant. Hi són quan hi han de ser. Quan els busques, allà estan. I et regalen aquella paraula oportuna, sàvia, que necessitaves. A vegades, sense ser-ne conscients. Altres vegades, amb tota la consciència. No imposen, només expressen. Són instruments de Pau i de Saviesa.

No són éssers màgics. Són éssers humans com tu i com jo. Però amb la seva paraula aporten Llum.

Són, d'alguna manera, àngels. Missatgers del Bé. Tots estem cridats a ser com ells. És a dir, a ser àngels.


diumenge, 28 de juny del 2015

We Are The World

Si fa uns dies parlàvem de "copiar", aquí en presento una mostra que em sembla molt reeixida. És la versió d'uns joves suecs a partir de la cançó "We Are The World". Molts anys després de la cançó original, han fet seva la cançó, l'han cantat a la seva manera, i n'han dedicat els diners a una causa del seu moment: els afectats pel tifó Haiyan de les Filipines. I el resultat és excepcional.



I a continuació, la versió original del 1985. En penjo una versió amb la lletra de la cançó, i amb el nom dels artistes a mesura que van apareixent. Fa impressió tants "artistassos" junts! Tota la cançó és genial, i contagia entusiasme. A mi m'agrada molt la participació de Cyndi Lauper al minut 2:51 (inclòs el crit posterior!).



dimecres, 27 de maig del 2015

The whole picture

S'atribueix al Cardenal Jubany la frase: "Qui no ho sap tot, no sap res". Trobo que té una certa punxa, i que toca un tema ben interessant. És una frase que convida a anar alerta a l'hora de jutjar, de sentenciar, i fins d'opinar. Hi ha persones que saben una versió del que sigui, i la donen per certa del tot, sense haver-ne sentit d'altres o desconèixer la globalitat d'una qüestió.
Aquest vídeo que us presento parla visualment d'aquest fet.


dijous, 21 de maig del 2015

Jesús i la seva mort

Aquest és l'últim de la sèrie de vídeos sobre el Jesús històric. Gràcies per tot el que hi heu aportat!

I a partir del proper dia, parlaré de coses bastant diferents.

dissabte, 16 de maig del 2015

Jesús i les perifèries

Avui no us estranyeu del soroll de fons. Hi havia una colla de tambors i altres estris animant la festa a fora... és Montserrat! Moments de pau i silenci, moments de festa i moviment! Encara com no m'he desconcentrat del que volia explicar.

Aquest és el penúltim vídeo d'aquesta sèrie sobre el Jesús històric, que estic fent durant aquestes setmanes del temps de Pasqua.

dimecres, 15 d’abril del 2015

dijous, 2 d’abril del 2015

Un cant a la bondat

Les notícies d'aquests darrers mesos a nivell internacional semblen un continu de violència, caos, odi, barbàrie, absurditat. Algunes realitats que ens presenten els mitjans de comunicació fan pensar molt, perquè realment hi ha molt de Mal.

Però també penso que ens equivocaríem si en la foto només hi veiéssim les persones que maten. N'hi ha moltes que volen un món millor, i que s'esforcen perquè sigui així. Però no fan soroll.

Aquest vídeo és una mostra de la bondat humana. Està en subtítols en castellà.

dijous, 26 de març del 2015

Expressions religioses


La darrera reflexió que volia compartir després del viatge a la Xina és a partir de les expressions religioses que vam veure.

Ja sabem que a la Xina hi ha molta gent que no és religiosa, però no tot és així. Allà, vam poder visitar un temple budista i un temple taoista. Ambdós amb molta gent pregant i fent ofrenes d’encens i altres productes.

Encara que les formes fossin una mica diferents a les nostres, en el fons eren persones que pregaven davant d’estàtues, s’agenollaven, estaven amb una actitud de respecte pel fet de ser un lloc sagrat per a ells...

I això ens va fer reflexionar a tots plegats. Algunes idees que em venien al cap:

- Certament l’ésser humà és un “homo religiosus”, que es formula les mateixes preguntes fonamentals que s’ha fet sempre sobre el sentit de la vida, sobre d’on venim i on anem, sobre com viure i ser feliç. I a través de la religió, vehicula tot aquest devessall d’inquietuds de la millor manera que sap.
- El risc de la idolatria quan es prega davant d’estàtues, si s’oblida que tan sols són finestres obertes al Misteri.
- La necessitat de donatius a les institucions religioses (evidentment, crec que sovint estan més que justificats, però tots sabem que al llarg de la història també hi han hagut ambigüitats sobre el tema). En els dos temples que vam visitar s’havia de pagar entrada.
- Figures de Budes somrients, en contrast amb els nostres crucifixos
- El respecte de les persones cap a espais sagrats, i la necessitat del silenci com una via per interioritzar.

El coneixement de l’altre ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos, i ens pot esperonar a tenir una mirada diferent sobre la nostra realitat.

diumenge, 22 de març del 2015

El menjar a la Xina

D'una manera o altra, el tema del menjar va ser present durant els dies del viatge a la Xina. En una ocasió, perquè vaig haver d'anar dues vegades seguides al lavabo (i amb urgència) quan, acabats de dinar, vam passejar per un carreró amb menjars poc habituals per nosaltres: escorpins, serps, aranyes, llangardaixos oberts per la meitat (fregidets i enganxats a un pal) etc... He estat benèvol amb la foto que he triat, no fos cas que a algú també li agafés mal de panxa.

El concepte de l'alimentació allà era diferent al que estem acostumats: una taula rodona on tots els comensals es veuen les cares i així es fomenta el diàleg. Aquesta taula, amb un cercle de vidre giratori al mig que conté tots els plats per compartir entre els qui seuen a taula. I amb l'arròs fent les funcions del nostre pa. A més, amb els bastonets ("palillos") en lloc de coberts. Amb els seus bastonets inofensius, com deuen veure ells la nostra forquilla i els nostres ganivets "assassins"? És un altre concepte de coberts.

I ja em perdonareu per l'associació d'idees... però també em va sorprendre molt que donessin el menjar a les serps tot i haver-hi visitants al zoo. Això significa que hi havia ratolinets intentant escapolir-se de les serps davant de tothom. Vaig marxar. Algú ha dit que simplement mostren allò que passa a la realitat: serps que mengen ratolins. Sí, és cert, però què voleu que us hi digui... Bé, això en el cas que hi hagi d'haver animals en segons quines condicions de captivitat...

Ens movem en cultures diferents. I els conills que a alguns els agraden tant al nostre país (a mi no) a altres (britànics, per exemple) se'ls fa molt estrany perquè els tenen per animals de companyia.

Tot plegat em va fer pensar en què és bo que mengem i què no, si hi ha animals o productes més adients o menys, i en funció de què. I també vaig pensar en fins a quin punt som purs animals (com aquelles serps) o bé l'element cultural ha de tenir alguna cosa a dir en tot això... Són més preguntes que respostes. Però les comparteixo aquí, perquè el sol fet de pensar-hi penso que ja val la pena.


dijous, 19 de març del 2015

Aprendre xinès

Sabent que havia d'anar a la Xina, em van enviar aquest vídeo que presento a continuació. És una noia que explica la possible lògica d'alguns caràcters xinesos.
La veritat és que, per nosaltres occidentals, la llengua xinesa té l'aparença d'una cosa complicadíssima (i em resisteixo a pensar que no ho deu ser tant!). Però també pot ser que, en bona part, la veiem difícil perquè és una altra manera de concebre el llenguatge.
Nosaltres podríem arribar a pensar que és lògic que una "poma" es digui "poma", i no d'una altra manera. Però el llenguatge també pot ser concebut d'una altra manera. I els signes amb què escrivim poden descriure allò que signifiquen d'una altra manera. Aquest vídeo em sembla genial en aquest sentit.
Sé que, pels que no sabeu anglès, és un repte entendre un vídeo en anglès que t'explica com entendre el xinès! :) Però bé, tot i això, potser mirant-lo n'enteneu coses.

(Ei! Acabo de veure que, en el vídeo, podeu demanar subtítols en català! Ara ja no teniu excusa)

diumenge, 15 de març del 2015

Fumar i altres costums


Aquests dies a la Xina hem vist molta i molta gent fumar. A més, en llocs impensables: el cuiner d'un restaurant, un senyor mentre anava amb bicicleta, un home pel passadís de l'hotel que estava encatifat per tot arreu. Algú em va fer notar que era un perill que un home fumés pel passadís i que l'anava a renyar. Li vaig dir:
- Primer pregunta a la recepció de l'hotel si està prohibit, perquè no ho sé... hem vist molta gent fumant a tot arreu.
I efectivament, a la recepció van dir que estava permès.

Però si hi rumiem una mica, anys enrere al nostre país es fumava a tot arreu, i no hi havia la consciència que hi ha ara sobre el tema. Actualment, és difícil veure persones fumar a la televisió, o en molts altres llocs on abans era habitual. Potser hi han fet les lleis (vaja, segur), però el cas és que aquest costum ha canviat.

I voltant pel món t'adones que a cada lloc hi ha comportaments diferents. I que, allò que al teu país pot estar mal vist, en un altre indret pot ser vist com a normal. En un concert allà Xina, es va asseure al meu costat un nen xinès que es va tirar tres pets durant la primera part. A més, estava com donant-me l'esquena, i per tant dirigint bé el projectil! (per sort, eren dels que només fan soroll!). N'estic segur que no ho va fer amb cap intenció de projectar-los cap a mi, i veient l'escena (també hi havia el seu pare), vaig entendre que ho feia com la cosa més normal del món.

També ens van avisar que no ens estranyéssim si vèiem gent escopir pel carrer, perquè era més freqüent que a casa nostra. I era cert.

A veure: els exemples que he dit no deixen especialment ben parats els xinesos. Però en canvi, ells fan servir un munt de motos elèctriques. I aquí, pel que sigui, no en veus. O una altra cosa: el silenci escrupulós que tenien molts nens (no tots) als concerts em costa més d'imaginar al nostre país.

En altres casos, es fa difícil decidir quin costum és correcte i quin no. En algunes ocasions, senzillament són maneres diferents de fer les coses. I en qualsevol cas, el fet de veure costums diferents als nostres, et provoca la reflexió sobre per què els fem o per què no. I això sol ja val la pena.

dijous, 12 de març del 2015

Iguals o diferents



Havent tornat de la gira a la Xina, després de dues setmanes, reprenc l'activitat a La Font de Greccio. M'agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions que he fet aquests dies, i intentaré fer-les en diferents escrits aquests propers dies.

El punt d'on partia jo era que totes les persones tenim molt en comú, i que (com deia un monjo ja difunt) "tots els cors s'assemblen". Però la constatació empírica d'aquests dies és que hi ha cultures amb mentalitats molt diferents a la nostra (o nosaltres molt diferents a ells, segons com es vulgui mirar!). Eren diferències objectives, que els mateixos catalans d'allà certificaven amb la seva experiència d'anys convivint-hi.

D'acord que tenen ulls, nas i boca. Però l'enfocament de moltes qüestions és diferent a la nostra. No només les idees que puguin tenir sobre alguns temes, sinó la perspectiva des de la qual miren la realitat i com l'afronten.

Una primera constatació és que, per comprendre per què fan les coses d'una manera o d'una altra, cal com a mínim passar-hi més temps. I per tant, s'ha d'anar molt alerta a l'hora de judicar (cosa difícil...).

I una segona constatació és que, més enllà de les diferències evidents, continuo volent posar l'accent en tot allò que tenim en comú com a espècie humana, com a éssers fets per a estimar i per a ser estimats. Però aquest accent és fruit d'una opció més que no pas d'un sentiment.

Potser la conclusió seria que som diferents, i que ja està bé. Però al mateix temps, que en moltes coses som iguals, i que també està bé. Perquè sovint la realitat no es pot definir amb una sola paraula, i s'ha de poder matisar per afinar més. En definitiva, potser més que "iguals o diferents" hauria de dir "iguals i diferents".

Ben trobats de nou!

dijous, 19 de febrer del 2015

Caminar / Xina

Dilluns marxem de gira amb l'Escolania, i no tornaré fins el 8 de març. Com que la comunicació des d'allà no deurà ser molt senzilla, aquests dies em centraré en intentar que els escolans puguin enviar les seves cròniques i tuits al bloc 100peus (http://www.100peus.blogspot.com) i al Twitter de l'Escolania (http://www.twitter.com/EscolaniaMont). I per tant, fins la tornada no tinc previst publicar res en aquesta pàgina. Fins la tornada, doncs!

dijous, 5 de febrer del 2015

Què diu la Bíblia sobre la felicitat?

Deuteronomi 30, 11-16:
Aquesta Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: “Qui serà capaç de pujar-hi i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?” Ni és tampoc a l’altra banda de mar, que puguis dir: “Qui serà capaç de travessar el mar i portar-nos-la, per fer-nos-la conèixer i perquè la puguem complir?” La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la. Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la felicitat i la desgràcia. Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus manaments…
Deuteronomi 5,16:
Honra el pare i la mare, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu. Així tindràs llarga vida i seràs feliç…
Deuteronomi 6,18:
Fes allò que agrada i plau al Senyor. Així seràs feliç…
Salm 84,13:
Senyor de l’univers, feliç l’home que posa en tu la confiança
Siràcida 12,3:
No serà mai feliç el qui s’obstina en el mal i el qui es nega a fer almoina

dijous, 15 de gener del 2015

Presentació

Aquí teniu el començament d'aquest espai, que poso sota la mirada somrient del bon Francesc d'Assís. Pau i Bé per a tothom!