diumenge, 29 de març del 2020

El sofriment d’uns i altres


Alguns de vosaltres teniu un familiar en situació de risc, altres teniu un familiar amb el virus i fins a l’hospital o a la residència sense que els pugueu anar a veure. N’hi ha que patiu amb raó perquè el confinament us suposarà unes pèrdues a nivell econòmic que fa basarda de pensar...

Em trobo que bastants em pregunteu què tal per Uganda. I aleshores us explico la situació tal com és. També uns quants m’heu dit que les coses es deuen veure diferents des de l’Àfrica. Home, segurament. Però això no treu que el sofriment no et deixa indiferent tant si és els dels uns per uns motius com el dels altres per unes altres raons.

S’estan donant situacions greus a Europa, difícils d’imaginar fa ben poc. Persones estimadíssimes pels de casa seva morint allunyades de la família i els amics.

Aquí les coses comencen a ser serioses. Els casos encara no abunden, però les mesures dràstiques que s’han hagut de prendre tenen conseqüències importants per la gent pobra (i aquí n’hi ha molta). Han prohibit els transports públics: anar de paquet en una moto o anar en unes furgonetes on la gent va molt atapeïda. Evidentment, això atura la propagació del virus. Però aquí poca gent disposa de vehicle propi, és massa car. I per tant, significa la impossibilitat de desplaçar-se enlloc des de molts poblats. Com s’ho faran per vendre el poc que tenen i així poder menjar? O per anar al metge segons on es trobin si no tenen cap mitjà? Així estan les coses per moltíssima gent que no compta amb transport privat. Esperem que la situació no s’allargui.

No vull preocupar, però tampoc donar una imatge bucòlica que no es correspongui amb el que viu la gent.

El sofriment és important tant si és dels de més a prop com dels de més lluny. Mai no ens pot ser indiferent. Per això: cuideu-vos molt. I penseu que d’aquí unes setmanes tot això del confinament s’haurà acabat... Una abraçada

dijous, 26 de març del 2020

Veïns


Quan va morir el meu pare, el mes passat, em va agradar molt veure els veïns del meu carrer al tanatori o al funeral. Alguns van venir expressament al tanatori, que estava a tres pobles de casa, i altres van venir l’endemà a l’enterrament. Un va venir tot i fer anys que ja no viu al mateix carrer.

A alguns feia anys que no els veia, i em va fer il·lusió. Tot i ser un poble actualment de 18.000 habitants, els veïns del meu carrer són els veïns de tota la vida.

Aquests dies, més enllà de les notícies sobre la manca d’empatia de persones que, per un instint de supervivència o d’egoisme, tenen conductes insolidàries, m’agradaria ressaltar els gestos de tantes persones que pensen en els altres. I tots sabem que n’hi ha! Veïns que donen un cop de mà, servidors públics en tants àmbits... i ens faltarien adjectius per lloar tantes persones del món sanitari. I molts que es queden a casa seguint el confinament amb rigor no només per ells mateixos, sinó també pensant en el bé de les persones grans o de més risc.

Un agraïment per tots ells!

dissabte, 21 de març del 2020

L’alegria de la comunitat


Feia molt de temps que ho esperaven. Des que va començar aquest monestir de Tororo, a meitat dels anys 80, havien estat una casa depenent d’una congregació benedictina alemanya. Qualsevol decisió important l’havien de consultar. El fundador, de fet, era un monjo alemany. Ara ja són tots africans.

Per fi, després de molt de temps de preparació, havia arribat el moment de la independència. I la festa s’havia de celebrar aquest dissabte 21 de març (festa del Traspàs de Sant Benet). El mateix dia de l’elecció del primer Prior d’aquest Priorat Conventual (així s’anomena el que són ara), al vespre van anunciar a la comunitat que no es podria fer la celebració que tant havien preparat. I a més, es va explicitar que estiguessin preparats per estretors econòmiques importants.

El president d’Uganda acabava de fer un parlament amb mesures dràstiques semblants a les europees (tot i que no hi ha confirmat cap cas de virus en el país, de moment). I aquestes mesures afectaran la seva economia d’una manera clara i inevitable. La diferència amb altres països és que aquí tot quedarà afectat en una proporció molt més gran que a Occident. Potser hi haurà estretors en el menjar o en altres coses bàsiques.

No s’han pres el tema del virus com una broma, i són conscients de les conseqüències. Però aquell mateix vespre el clima va ser d’alegria. Una alegria sana i sincera. I així ha estat els dies posteriors.

(Foto: Lluís Travesset)

dimecres, 18 de març del 2020

Aprenentatges



Les circumstàncies d’aquestes setmanes, a més que les intentem afrontar de la millor manera que puguem, ens poden portar també a fer moltes reflexions. Des de l’estat del benestar a la limitació inherent a tot ésser humà (tot i que a vegades no la tinguem present), també els riscos d’aquelles societats on la sanitat sobretot està a l’abast dels rics (i en una situació com la que estem vivint, això només facilita que el virus s’escampi més ràpid), o l’abisme encara més gran dels països amb una gran part de la població vulnerable.

He trobat molt desconcertant aquesta “TED Talk” que Bill Gates va pronunciar el 2015 a Vancouver predint un fenomen com el que estem vivint. Diria que, en el seu moment, en vaig veure un fragment i no hi vaig donar la importància que ara tots veiem que té.

D’alguna manera, ell treu conclusions a partir de l’epidèmia d’Ebola que va afectar diversos països d’Àfrica. La Mariàngels, en el seu comentari avui, també fa referència a aprenentatges. Quins aprenentatges traurem nosaltres de l’epidèmia del coronavirus?

(El vídeo està en anglès, però podeu posar l’opció de subtítols o bé en anglès o bé en castellà. Val molt la pena mirar-lo sencer)

dissabte, 14 de març del 2020

Llum, aigua, mosquits


Hem passat quasi una setmana sense electricitat a tota la zona, només n’hem tingut algunes estones al dia gràcies a un generador. Just el primer matí que ja teníem llum (per fi tornàvem a tenir llum!) ja m’havia dutxat i afaitat, i amb la pasta de dents encara a la boca s’acaba l’aigua corrent.

L’aigua és un tema delicat en aquestes latituds, convé anar alerta que no estigui contaminada.

En arribar el primer dia, vaig trobar una mosquitera al voltant del llit. La por de la malària és real, perquè quan hagi de parar de prendre el medicament preventiu (d’aquí unes dues setmanes, perquè no seria bo per al fetge prendre’l més temps) estaré ben exposat a aquesta malaltia. Porto repel·lent i intento seguir els consells. Però m’he de fer a la idea que és una possibilitat real que l’agafi, i mirar la part positiva: diuen que després d’haver passat la primera, les altres no són tan dures.

Avui he anat vàries vegades amb moto. No havia pujat a una moto des de petit, perquè més aviat em fan respecte. Però aquí el “taxi” per anar amunt i avall són aquestes motos que es passegen per tot arreu. Sense casc, és clar, i per uns camins plens de sots.

La precarietat forma part de la vida africana. No hi estic habituat. I aquests dies tinc una sensació ben estranya, seguint els esdeveniments d’Europa. El món occidental està desbordat per un virus que ens recorda la nostra contingència i limitació.

Si el virus arriba amb força a Àfrica (encara només hi ha uns casos) pot causar encara estralls més importants. El sistema sanitari és molt més feble i hi ha molta població vulnerable. Tot i així, veig que s’agafen la vida d’una altra manera. I segons com, fins diria que els europeus som més febles que ells quan les dificultats ens envaeixen.

L’altre dia aquí al monestir vaig sentir una frase interessant: “Calm waters make poor sailors” (“Les aigües calmades fan mariners poc hàbils”). Certament, els mariners que estan entrenats en aigües difícils tenen més recursos a l’hora d’afrontar el temporal.

Cuideu-vos molt! Sobretot les persones més grans.

dimarts, 10 de març del 2020

Soc un Muzungu


Els qui seguiu aquest espai de fa anys, ja sabeu que a Uganda i altres països als blancs ens diuen “Muzungus”. Aquest mot prové de les llengües bantús, i etimològicament significava “els qui van amunt i avall”, com deambulant. Aquesta era la impressió que els feien els primers blancs exploradors que van aparèixer per aquests països.

Avui això ha canviat, però la paraula s’ha fossilitzat. I ara ho fan servir per anomenar els blancs, senzillament. Sents que a vegades la gent ho diu pel carrer quan et veuen, o els nens directament ho fan com una manera de saludar. Quan vam punxar a la carretera, el noi que va venir a portar una peça que faltava va intentar cobrar el doble perquè allà hi havia un muzungu.

La manera com utilitzen aquesta paraula et recorda l’exotisme que té encara per a molts d’ells veure un blanc per aquí. Jo em trobo a Tororo, un indret que tot i estar habitat per milers de persones, queda lluny de la capital Kampala i costa força veure-hi persones de raça blanca. Si ja és força exòtic veure’n un, quan a més a més s’acosta i s’interessa per tu preguntant-te coses, aleshores ja la sorpresa és majúscula.

Aquests dies intento ser conscient d’aquesta realitat, i fer passos prudentment i amb respecte. Prenent paciència. Intento que allò que digui o faci no generi la impressió que parlen amb un extraterrestre, sinó amb un germà. Perquè, del color que sigui, tots formem part de la mateixa família humana.

Amb els monjos d’aquí tot això és diferent, és clar. I m’han acollit molt bé. Però ja hi haurà ocasió de parlar-ne.

(Foto: Lluís Travesset)

dimarts, 3 de març del 2020

Desidealitzar


Dins el catàleg de “paraules útils” em sembla important el mot “desidealitzar”. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, una cosa ideal “respon a la idea que concebem del perfecte” i és un “patró de perfecció, bellesa, excel·lència física o moral”. Déu n’hi do!

No trobeu que a vegades idealitzem massa? Em sap greu quan hi ha persones que han idealitzat algú (o alguna institució humana, que al cap i a la fi és el mateix) i se’ls desfà aquesta idealització per la raó que sigui. Potser l’error rau en creure que hi ha realitats humanes que no estan sotmeses a l’ambigüitat, que diria l’antropòleg P. Lluís Duch.

Aleshores hi ha el risc de passar d’admirar algú a rebutjar-lo fins a l’infinit. Jo crec que l’ideal, valgui la redundància, seria poder posar les coses al seu lloc: reconèixer les qualitats i els defectes.

Al llarg de la vida, potser es desidealitzen els pares, els referents que un té de petit, la pròpia cultura, el propi país, etc. I tal vegada és bo que sigui així! Perquè aleshores, quan els veiem sense idealitzar-los, és quan potser els podem començar a estimar més i millor.

Ara estic a Amsterdam, fent escala per volar cap a Kènia aquest vespre. I d’allà a Uganda. Com que sé que alguns esteu pendents de quan hi arribo, quan tingui internet ho posaré com a comentari aquí sota, en la zona de comentaris.

Gràcies per tots els missatges que m’heu fet arribar de diverses maneres!