Fa dies vaig conèixer el director d'un centre per a nens amb síndrome de Down a L'Havana. El centre depèn de la parròquia la Milagrosa, portada pels pares paüls. L'alimentació la paga el govern, i la resta ho ha d'aportar la parròquia. Ell em va animar a unir-me a la Missa del diumenge. Li vaig preguntar si podria concelebrar, i em va dir qie hi anés amb temps i ho parlés amb el mossèn.
Ahir hi vam anar, doncs, un monjo coreà de la comunitat i jo mateix. Al monjo li va dir que ell podia concelebrar, i a mi em va mostrar malfiança del fet que fos sacerdot. El monjo coreà (a qui ja coneix) li va dir que sí que en soc, i tot i així el pare paül mostrava reserves si no li ensenyava un certificat oficial. Aleshores li vaig dir que ho deixéssim córrer, i que assistiria a la Missa com un fidel. A veure, havia suggerit de concelebrar com un gest de comunió amb l’Església cubana, em va semblar que seria un signe bonic. No m'esperava aquella reacció. Al final de la Missa, quan ens vam saludar li vaig comentar amb bones paraules al mossèn que em semblava que, si el pare benedictí (al qual ell ja coneixia) li deia que jo era sacerdot, no veia el motiu per no creure'l.
Els dos monjos vam captar que aquell sacerdot cubà havia actuat mogut per la por. De qui? De què? És un signe d'un context molt complex a molts nivells.
