Despeses de salut

Ara que estem preparant la web de “El gra de mostassa”, hem creat un àmbit que serà el de salut. Allà hi aniran totes les accions que es duen a terme per millorar la salut de persones realment molt pobres.

En la primera foto hi veieu l’Angella. Va tenir un accident de moto fa anys, i des d’aleshores té uns dolors molt forts al costat. No té diners per anar al metge ni per comprar medicaments. L’any passat, essent estudiant de lampisteria a la nostra escola, el dolor era tan fort que havia deixat d’anar a classe per quedar-se al llit. Quan ho vaig saber, vam anar al metge. Vam visitar 4 metges a Tororo, sense bons resultats. Aquesta setmana hem anat a un especialista en sistema respiratori a Mbale (seguint la recomanació d’un metge de Tororo i una doctora de Barcelona). Aquesta setmana vinent li hauran de fer una prova de 100 euros, i tornarem a aquest especialista. Ella està agraïdíssima, i això és possible gràcies als vostres donatius. Tant de bo que es pugui trobar què té i posar-hi remei!

Aquest altre noi és l’Abdu el dia que ens vam conèixer. Me’l va presentar en Din, són amics. Des dels 10 anys que quasi no s’hi veu i els ulls li piquen molt sovint. Gràcies al programa finançat per una família de Barcelona, va poder venir al Benedictine Eye Hospital i li van diagnosticar una al·lèrgia severa. Va passar pel quiròfan per rebre dues injeccions, i sembla que està donant bon resultat. Ara s’ha de posar gotes unes quantes setmanes.

I finalment, hi ha els casos que ja coneixeu com en Conard o l’Ilukol que viuen en poblats molt pobres i per això no podien ser operats. Gràcies també als vostres donatius, aquests nens tenen ara un futur per davant.

Entre tots esteu fent possible que persones amb un futur molt complex per unes condicions físiques molt dures puguin tirar endavant i millorar de manera considerable. No exagero si dic que hi ha un abans i un després en les seves vides. Quin regal més gran!

Noms africans

Per començar, us he de dir que no soc gens expert en el tema. I per tant, això no és una exposició exhaustiva de com funcionen els noms de persona a l’Àfrica. Però sí que puc apuntar alguns aspectes que són, si més no, curiosos.

Ells no tenen un nom triat pels progenitors i dos cognoms heredats dels progenitors com nosaltres. El concepte és un altre, per bé que lligat als parents.

Tots tenen dos noms: el nom africà i el nom cristià (així l’anomenen). El nom cristià, de fet, és el nom anglès. En general, veig que tenen preferència pel nom cristià (o anglès). No sé si és per la fascinació d’occident o perquè és el nom religiós. Però hi ha de tot a l’hora de prioritzar un nom o l’altre. Això explica per què a l’inici us vaig parlar de l’Okumu, i al cap d’un temps us vaig parlar del mateix nen com a Conard (vaig veure que a casa preferien el nom Conard). Alguns exemples de persones de qui us he parlat:

Makoha William

Okongo Patrick

Ochwo Andrew

Ochieng Joseph

Aleshores, quina vinculació hi ha amb la família? Aquests dos noms sempre són els mateixos que un altre parent, viu o mort. Pot ser l’avi, o el pare, o algú que ja no hi és. És com si jo em digués “Sergi Francis”, i a un descendent meu li posessin la mateixa combinació de dos noms. Això em sembla que ha de fer força més complicada l’elaboració d’arbres genealògics.

Si més endavant entenc més coses, ja us les explicaré.

"Entre l'infern i la glòria"

L'amic Ramon em va fer arribar un megallibre: "Entre l'infern i la glòria", d'Àlvar Valls. Més de 1.000 pàgines! Per iniciar un llibre d'aquest gruix, primerament cal tenir-ne ganes. La recomanació de l'amic i la dedicatòria que em va fer l'autor em van animar a posar-m'hi, tot i que no m'és fàcil trobar estones llargues per llegir. I us puc dir que m'ho he passat d'allò més bé. 

El tema és Jacint Verdaguer, de qui m'agradava llegir poesies de petit i a qui vaig estudiar cursant Filologia. Però mai m'havia endinsat en la persona, en el seu caràcter i les seves lluites. M'ha sorprès veure el caràcter fort que tenia, perquè la imatge que me n'havia format era una altra. 

Des del primer moment em va impressionar que hi hagi encara autors que dominin tant i tant la llengua com l'Àlvar Valls: quina riquesa lèxica! Aquest llibre és com un banquet per als amants de la llengua.

I l'estructura del llibre és més que enginyosa; et captiva. Com una trena, va combinant capítols referents als darrers dies de la seva vida amb episodis biogràfics que van avançant fins acabar trobant-se ambdós al final del llibre. 

És una novel·la biogràfica, però és fenomenal el treball documental que hi ha al darrere. Sí que m'he preguntat sovint què hi havia de ficció i què de realitat a mesura que anava llegint: per exemple, com era la relació amb la seva germana i els seus cosins (tan complicada en la novel·la), i com va anar l'elaboració del testament en la realitat (que en la novel·la apareix com quelcom que va portar molta tensió entre diferents bàndols).

L'he llegit sense pressa. De fet, la part que parla dels viatges de Mn. Cinto a Cuba la vaig voler llegir durant el viatge a Cuba fa uns mesos.

Els trossos que parla del Montserrat d'aquella època són deliciosos: la celebració del mil·lenari de la troballa de la Moreneta, l'estrena del Virolai amb lletra seva... La referència al motet "Nigra Sum" que tantes "vegades el poeta havia sentit cantar" per l'Escolania m'ha sorprès. No és que fos impossible, perquè "Nigra Sum" és un text bíblic i ha estat musicat al llarg de la història. Però el que ha fet més fortuna en el cas de l'Escolania és el creat per Pau Casals unes dècades després.

Aquest llibre és una joia per traslladar-se a la segona part del segle XIX, i per entrar en la psicologia d'un personatge que va marcar la Catalunya d'aquell temps.

Deuteronomi 30

Uns versets dels capítol 30 del Deuteronomi em fascinen (vv.11-20). Lògicament estan escrits amb el llenguatge de fa milers d’anys, però per mi contenen una gran saviesa.

La vida està plena de desafiaments, a vegades molt grans. I aquí se’ns diu que aquest camí de vida que se’ns ofereix és possible de ser viscut! Que està al nostre abast, que el tenim als llavis i al cor! “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la”.

I que depèn d’un mateix portar-la a la pràctica, és una decisió personal i intransferible. “Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort”. Em fa pensar en aquell recés que vaig fer amb un grup de joves, fa anys, parlant dels noms de l’Amor segons els grecs. I alguns sostenien que aquell amor que proposa Jesús, l’Amor incondicional, era el més fàcil perquè depèn només de tu i de la teva opció personal.

Això òbviament és discutible. Però no deixa de ser interessant adonar-se que sí, que se’ns ha donat una gran llibertat per decidir estimar o no estimar. I que això és una grandíssima oportunitat, i al mateix temps una grandíssima responsabilitat. El do de la llibertat.

Tant de bo que aquesta Paraula ens vagi modelant per dins, i així el nostre fer per fora estigui en consonància amb l’Amor generós.

Una furgoneta de 2a mà

Fa uns mesos explicava al monjo administrador del monestir i al conductor de l’hospital (que és qui m’acompanya habitualment de viatge) els problemes que hi ha per trobar vehicle o conductor. A vegades no puc disposar del conductor de l’hospital perquè el necessiten a l’hospital, o bé no podem disposar de vehicle. 

Això és un inconvenient important quan cal portar una família a l’hospital a Entebbe (que està a unes quantes hores de camí), quan hi ha una sortida amb un grup i en altres ocasions. El transport públic a Uganda és caòtic i una aventura constant. Et poden fer esperar hores a dins del vehicle fins que s’ompli de gent, i aleshores començar el viatge. 

Ells dos ho van tenir claríssim: has de comprar un vehicle. No em va agradar la idea, ho vaig trobar exagerat, però al final em van convèncer. Ara que va pujant el número de microcrèdits, i que a alguns llocs caldrà anar-hi amb cotxe, pot ser molt necessari. 

M’espantava el cost, però ells em van dir que es podia comprar un vehicle de 2a mà. Ha de poder anar pels poblats, pels camins de terra per més enfangats que estiguin. I he pensat que el millor seria una furgoneta, que ens permetria portar un grup quan convingui. 

Preus d’una furgoneta de 2a mà: em parlen d’uns 50 milions de xílings ugandesos. Això són uns 12.500 euros. No seria un vehicle per fer-lo servir constantment, perquè la gasolina no és regalada, però per ocasions de necessitat seria molt i molt bo. Això d’avui no va de curar un nen malalt ni de donar un microcrèdit, sinó d’ajudar-nos a fer possibles totes aquestes accions. 

Bé, ho poso aquí perquè si algú hi pot ajudar, ho agrairé molt. Es pot fer a través de l’apartat de donacions de la web: 

https://www.elgrademostassa.org/

Primers microcrèdits per als estudiants

Temps enrere us vaig explicar que havia fet entrevistes als estudiants de la nostra escola interessats en rebre un microcrèdit al final dels estudis. Se’n van presentar 16, i ha estat molt fàcil fer la selecció. Les condicions era que traiessin bones notes (les hem sabut a l’abril) i que estiguessin implicats en l’hort de l’escola del qual reben verdures i llet (teòricament hi han d’anar a donar un cop de mà dues estonetes durant la setmana). Volíem que fossin gent responsable i treballadora.

Després de descartar els qui no reunien els requisits, han quedat 7 alumnes d’uns 22-25 anys (un no surt a la foto, perquè està treballant força lluny). Els vam convocar aquesta setmana, vaig tenir una reunió amb cada un d’ells per analitzar el seu projecte i després vam dinar tots junts amb els dos altres membres del comitè dels microcrèdits a l’escola: el monjo administrador i la comptable del monestir. Tots tres hem fet un bon equip, fem reunions molt productives i això està donant fruit en bé del programa. 

Tots han escollit comprar animals amb el microcrèdit, i així poder guanyar diners per poder fer estudis superiors als de la nostra escola (ara els tocarà fer uns estudis previs a la carrera universitària). Estan molt il·lusionats, i a fe de Déu que s’ho han guanyat. Aquestes properes setmanes espero que els puguem anar aprovant tots, i posteriorment visitar-los a ells i a les famílies (perquè això és un projecte de tota la família).

De cara al curs vinent potser serà més complicat fer la selecció, perquè ara els estudiants veuen que això anava de debò, i hi estan posant més interès. També confio que hi haurà alguna noia preparada per rebre’l (aquest any passat no). La previsió és donar-ne més el curs vinent, probablement el doble. Anem construint de mica en mica.

Nens

Aquí estem en vacances escolars, i això significa que tenim un excedent de llet de les vaques. Quan això passa, la venem a la cantina de l'hospital i a algun altre lloc. Però aquest cop no n'han necessitat, i això és un cert inconvenient perquè aquestes vendes ens ajuden a sostenir el projecte. Vaig dir als qui se'n cuiden: "Abans que es faci malbé, per què no la donem als nens del barri?". Per bastants d'ells, els 0,25 euros d'una tassa de llet és una despesa que no es poden permetre a casa. Doncs dit i fet! En vam donar a 60 nens, que van gaudir bevent-la!

JOSHUA:

Aquest dissabte passat vaig visitar la família d'en Joshua al poblat. Va ser entranyable com sempre. I em vaig alegrar molt de saber que s'ha adaptat a l'escola. Després d'anar-hi el mes de març, vaig explicar fil per randa a la família com havia anat i que el veia tan enyorat. Per Pasqua hi van enviar una moto per recollir-lo i així acabar l'experiència escolar. I sabeu què va fer ell? Li va dir al motorista que ja se'n podia anar, que es volia quedar a l'escola! Ha fet un amic, i en la imatge que veieu de les notes de mig trimestre havia estat el quart de la classe d'entre 64 nens (reconec amb un somriure que us he posat les millors notes, perquè després va baixar una mica). 

El capità Fèlix Cardona

Prop de casa, a Malgrat, hi ha una plaça dedicada al capità Fèlix Cardona. Recordo el dia que es va inaugurar en honor a aquest fill de la població. Vaig mirar amb molt interès el reportatge que van fer sobre ell a la televisió, amb el suport de l'Ajuntament de Malgrat (molt bona iniciativa!).

Em va semblar un reportatge molt interessant, i que la seva figura és inspiradora més enllà dels malgratencs. Ell va viatjar amb esperit aventurer cap a la Guaiana veneçolana, i es va convertir en un dels principals exploradors d'aquelles terres. Encara que no es va endur el reconeixement internacional, ell va ser qui va "descobrir" la cascada més alta del món, anomenada Salt Àngel. El nom "Àngel" ve per un explorador americà (Jimmy Angel) que hi va anar després justament a través de Fèlix Cardona. 

La seva contribució en l'elaboració de mapes de Veneçuela va ser fonamental, així com la catalogació d'espècies vegetals i animals. 

Però si em resulta tan suggerent aquest personatge és per una altra raó. Ell no s'adjudicava haver descobert les fonts de l'Orinoco i tantes altres coses. Deia que els indígenes ja hi habitaven des de feia segles, i que per tant eren ells els qui ho havien trobat primer. Aquest respecte pels indígenes el trobo fantàstic (pensem que estem parlant dels anys 30 de segle passat!). Ell els va aportar tots els coneixements que va poder, però respectant-los i fent-hi amistat.

També em sembla interessant tota la campanya que va fer a Catalunya per aconseguir fons, encara que va acabar en fracàs a causa de l'esclat de la Guerra Civil.

Si podeu, mireu-lo i deixeu-vos transportar a aquelles terres i a aquell temps. 

Fotos: l'origen és l'AMMM (Arxiu Municipal de Malgrat de Mar)

Amb els carmelites de Jinja

He passat uns dies amb la comunitat de carmelites descalços de Jinja, la ciutat on acaba el Llac Victòria i comença el riu Nil. L’objectiu era fer classes a un d’ells que té interès i facilitat per la música. Per Nadal, al final d’una celebració a Tororo vaig veure un noi que treia un estoig que semblava una flauta travessera. I acostumat a un nivell tan baix de música en aquesta zona, vaig pensar: “No pot ser”. Doncs sí, era una flauta travessera. I veient la seva passió per la música, vam quedar que mesos després faríem un intensiu de classes de música. En Godwin m’inspira bondat i un desig fort de donar-se a Déu, m’agradaria ser com ell.

M’ha servit molt per altres motius que no eren l’objectiu de l’estada: veure per dins com és una altra comunitat religiosa africana. Ells van ser fundats per americans (pertanyen a la província de Califòrnia) i es nota que hi tenen molta relació i que això els influeix positivament. Viuen oberts al món de diverses maneres (això m’agrada). Tenen una vida de comunitat ben plantejada, perquè faciliten espais i moments per al compartir entre els membres de la comunitat (en la foto podeu veure la sala de recreació). 

Els cants eren força pitjors que a Tororo. Fan llargues estones de meditació en silenci, i els sants carmelites (Santa Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Lisieux) són molt presents en la comunitat. A la capella, hi tenen dues fotos de Santa Teresa de Lisieux. Em van demanar que un dia els prediqués, i vaig fer el salt mortal de predicar-los sobre els sants carmelites, Sant Benet i la Mare Teresa de Calcuta. Penso que va anar bé, algú em va dir que semblava conèixer millor jo els seus sants que ells mateixos (només deu ser cert en alguns casos).

A banda d’uns dies de pau en un altre indret, cosa que m’ha anat bé, m’ha servit principalment per constatar que les coses poden ser diferents en una comunitat africana.

El gol de l’Ochwo

No sé si recordareu l’Ochwo: vaig explicar la seva història singular aquí. Ahir em va venir a veure al despatx i, per sorpresa de tots dos, ha completat ja el microcrèdit!!! Quan ens en vam adonar, ell es va emocionar i tot. Això significa que, gràcies al microcrèdit i al seu esforç, ha pogut acabar els estudis de secundària.

Entremig, hi han hagut moments de tot. Un dels pitjors va ser el dia que li van matar la truja enverinant-la (recordeu quan us parlava de gelosies?). Una donant de Catalunya li va garantir que, per cada pagament que fes per retornar el microcrèdit, li doblaria la quantitat per ajudar-lo a pagar. També hi han ajudat les classes d’anglès que ha fet a en Pep. I el seu esforç constant de rentar motos, mantenir el planter… 

Ens hem vist setmanalment durant tot aquest temps. L’excusa era que em portava els diners, però en realitat era compartir com li anaven les coses. A mi em veu com aquell pare que va perdre quan tenia 11 anys. Tant és així que, davant d’una decisió que considera important, diu a qui convingui: “això ho he de consultar amb la mama i el papa”. I el “papa” soc jo. El primer cop em va xocar, però ara ho accepto de gust. 

El següent objectiu és guanyar diners per estudiar mecànica a la nostra escola. Ara li han ofert una feina a Kampala, la capital. Ja he vist diversos joves a qui han enganyat de mala manera. Li he dit que si és una enganyifa o algú que es vol aprofitar d’ell, que torni de seguida i comencem un projecte que el porti a fer realitat el seu somni. Ho poso en mans de Déu.

Foto: l’autor és en Pau Senserrich, i el qui es disposa a xutar és l’Ochwo. L’he posada perquè la passió de l’Ochwo és jugar a futbol, i em sembla que amb el retorn del microcrèdit ha fet un gol per ser recordat i celebrat.

Un futur per a en Din i l’Abu

Fa més d’un any que estem en converses amb en Din i l’Abu perquè puguin arribar a estudiar com desitgen. Ells no van acabar la Primària (es va estroncar amb la pandèmia, i després les famílies no tenien diners), i volen fer unes pràctiques de mecànica a la nostra escola de Tororo. Això els facilitaria poder trobar una feina i almenys sobreviure. 

Però al llarg de tot l’any la seva vida ha estat molt complexa. Va morir el pare de l’Abu: es va posar malalt, el van portar a l’hospital i amb tres dies era mort (encara no saben de què). Des d’aleshores, l’Abu és l’home de la família i amb 19 anys està pagant l’educació de tres germans més petits treballant amb el transport de la barca al Llac Victòria. Això el priva d’estudiar, però està convençut que primer són els seus germans petits.

Pel que fa a en Din, ara està en una situació més vulnerable que mai. Abans treballava a la barca amb l’Abu, però l’Abu necessita tots els diners de la barca per la supervivència de la família. I en Din sobreviu amb els poquets diners que li pot enviar un germà que viu lluny. 

Aquests dies n’he pogut parlar amb ells, a Jinja, perquè un dia puguin arribar a estudiar. Tot i la seva vulnerabilitat, no crec que se’ls hagin de regalar els estudis. És l’empoderament que hem parlat a vegades. Ells s’ho han de guanyar, ni que sigui en part: això els farà créixer i ser més responsables en un context on és imprescindible ser espavilat. 

Una família lleidatana ha acceptat ajudar-los!! Em van demanar si hi hauria algú per apadrinar, i els vaig fer aquesta proposta que han acceptat. Per cada xíling ugandès que ells estalviïn pels estudis, la família lleidatana ho doblarà. D’aquesta manera, podem començar a albirar un horitzó. Moltes gràcies!!

A l’Abu el vull connectar amb un guia de Kampala que li pot portar grups turístics. I jo de tant en tant també porto visites al llac. Hem convingut que, dels diners que rebrà, la meitat els estalviarem pels estudis.

Pel que fa a en Din, estem parlant que pugui fer de "bodaboda" (portar una moto que fa de taxi) durant uns mesos i guanyar els diners que li calen. Està il·lusionat.

A les fotos: a la superior, podeu veure en Din a l’esquerra i l’Abu a la dreta. En la de la pilota del Barça (gràcies Marga!) hi ha també el germà de l’Abu, en Sabe. I finalment podeu veure la foto de la barca: els vaig ajudar a reparar-la, i li han posat el nom “Team Barcelona”. Cada un d’ells va rebre una samarreta del Barça, i estan tot cofois de ser culers.

La visita d’en Roger

Aquests dies hem tingut a Uganda en Roger, un americà que va decidir retirar-se a Catalunya i que s’ha fet català com el qui més. Ens vam conèixer de manera curiosa, seguint-nos mútuament a Twitter. Després va venir a l’hostatgeria de Montserrat, i va començar una amistat. Però no ens havíem vist més des que vaig venir a l’Àfrica.

Em va fer molta il·lusió quan va dir que volia venir a Uganda, i com sempre vaig anar preparant l’estada parlant-ne amb ell i tenint en compte el seu perfil. Com a músic professional, ha tocat l’orgue a algunes celebracions del monestir, a la missa de l’escola i ha fet classes d’orgue a una monja. Gran afeccionat al dòmino, vam organitzar un campionat de dòmino a l’escola que va generar entusiasme entre els participants. Aquí no havien sentit a parlar mai del dòmino.

En Roger és una persona molt reflexiva, i escoltava atentament les històries de les persones. Comparava la vida que portem a occident i el que viuen els africans, reflexionava sobre la història de la seva família americana i la de les persones que s’ha anat trobant. 

Crec que va ser valent venint a l'Àfrica, perquè no és el mateix que venir amb 20 o 30 anys. Per mi també ha estat un aprenentatge, perquè era un perfil diferent dels altres que havien vingut. I penso que ha valgut la pena! Gràcies Roger!!!

Massa pluja

No acostumo a parlar del temps que fa, però és que en aquest cas és ben noticiable: aquí Uganda portem força dies amb molta pluja. Estem a l’estació de pluges, cert. Però el normal en aquesta estació és que plogui un cop al dia, ben fort, i que pari al cap de 30 minuts o 1 hora. Ara bé, la pluja des de fa dies ha estat vàries vegades al dia i durant unes hores. 

Vaig pensar que això seria bo per les collites. Però els ugandesos em diuen que ara tanta pluja les està fent malbé.

No deixa de ser un contrast brutal amb la situació de Catalunya.

Ignoro què deuen pensar els qui neguen el canvi climàtic. Però aquí Uganda des de fa anys ho tenen claríssim: ara les estacions no són estables com fa anys, i cada cop ho són menys. Ells ho saben perfectament, perquè en depenen directament per les collites que els ajuden a sobreviure. 

Visita a les Missioneres de la Caritat

Avui amb en Roger (ja en parlaré més endavant) hem anat a visitar les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa de Calcuta, a la ciutat de Mbale. Hi hem anat acompanyats de dos alumnes de la nostra escola que fins fa poc eren nois del carrer. Ens van arribar a través d’aquestes germanes tan bondadoses, que literalment els han salvat la vida. Quanta violència de tantes menes sofreixen els nens i joves que viuen al carrer! Terrible.

Hem començat amb uns minuts de pregària a la capella que tenen, on hi ha aquelles paraules “I thirst” (“Tinc set”) al costat de la creu de Jesús. Després, hem compartit unes hores amb una de les germanes, i ens ha admirat la seva valentia davant de dificultats enormes. Ella s’ha disculpat després de parlar molta estona (val a dir que nosaltres no paràvem de fer-li preguntes), i jo li he dit que m’ha portat molta consolació escoltar-la. 

Senyor, a vegades costa d’entendre per què hi ha persones que odien, amenacen, i se les pensen totes per fer el Mal. On ets quan això s’esdevé? Hem vingut a ajudar, a fer el bé, a millorar la vida de la gent. Dona’ns la força, la saviesa i el coratge per seguir la teva crida fins a les últimes conseqüències. Amén.

PD: la germana ha preferit que no pengi cap foto d’ella. Però la seva cara em recordava molt la imatge del vídeo.

Gelosies

Aquesta entrada em costa d’escriure. I és que a Uganda he conegut gent fantàstica, que m’han acollit molt bé i amb uns valors que em provoquen admiració. Però massa sovint sents a explicar (o n’ets testimoni directe) d’històries en les quals la gelosia ha jugat un paper tristament important.

Aquí tothom reconeix que, quan un progressa, és millor que l’altra gent no ho sàpiga ni ho sembli. Això pot comportar riscos a vegades importants. A un noi que feia un microcrèdit li van enverinar els porcs per aquesta raó. I tants altres casos que us podria dir. A vegades, no només s’enverinen animals. Recordo un professor que, quan vaig visitar el seu microcrèdit, em va dir que mai no consumia en els establiments del barri perquè temia que el poguessin enverinar.

Si la gent olora que hi ha diners, s’ha d’anar alerta. Jo mateix soc conscient que he d’anar amb compte (em refereixo als qui hi vivim, no pas als turistes o visites breus, que no corren perill). I no m’agrada parlar-ne, perquè com he dit abans he conegut persones meravelloses a les quals admiro. Però no tothom és igual. Els riscos són diversos, perquè el Mal desgraciadament té imaginació.

Com es conviu amb aquesta realitat? Tothom fa el que pot. Però no és fàcil.

A nivell personal, a mi em sosté la fe i creure que val la pena tot el que he vingut a fer. 

Foto: Olga Llorensí

Ajudem l’Ilukol!

No sé si recordareu el cas de l’Ilukol, un nen amb una malformació important a la boca del qual vaig parlar fa temps. L’Oriol i l’Aina van aconseguir que se l’operés, i gràcies a això ja quasi no li queia el menjar ni la beguda, i s’havia reduït la saliva que li queia constantment.

No fa massa el van operar per segon cop, amb donatius de Catalunya. I la millora també ha estat important. Ara li cau molt poca saliva, i ja se l’entén quan parla! (si saps la llengua de la tribu, és clar). 

Fa uns dies, amb en Thibault el vam anar a visitar al poblat, després de la revisió que li havien fet a l’hospital a Entebbe. Us he de reconèixer que al principi de conèixer-nos sentia una aprensió important, perquè la seva boca era totalment inexpressiva i no trobava la manera de comunicar-nos. M’hi esforçava, això sí. I de mica en mica s’ha anat creant una simpatia mútua, perquè ell ha entès que el vull ajudar i jo també m’he anat acostumant al seu estat.

La visita de l’altre dia va ser trasbalsadora. El pare (que no es va presentar, tot i estar a prop) només l’havia portat a curar la ferida un dia dels 7 dies que se suposava que l’hi havia de portar. M’havia estat enganyant per telèfon. Total, per 6 euros que vés a saber amb què se’ls ha gastat. Quin amor de pare és aquest que no prioritza la salut del fill? Ja m’havien dit que no hi podíem comptar gens, però ara ho he vist amb els propis ulls.

Hauré de comptar amb la mare, que és molt bona dona. Però només parla la llengua de la tribu (hi vaig anar amb un amic motorista que em feia de traductor). Vam comprar-li els medicaments perquè la mare el curi tres cops al dia, i confio que ara anirà millor. 

Vam xerrar una estona, i vaig preguntar-los si voldrien que l’Ilukol vagi a escola. La mare va explicar que tan sols hi va anar un dia quan tenia 5 anys, i els nens se’n van riure tant que no hi va tornar. És un nen que ha viscut a casa sense aprendre res. Els vaig explicar que hi ha una escola on hi ha molts nens discapacitats (on hi ha la nena que apadrinen en Pau i la Júlia), i tant la mare com el fill van dir que sí!

Ja sabeu que en principi no pago l’escola de ningú. Però en aquest cas, aquest nen és tan vulnerable que si no ho fem nosaltres probablement no ho farà ningú, altrament quedaria arraconat de per vida. Penso que ho podríem fer des de l’associació. Suposo que seran uns 400 euros a l’any. No sé si és millor algun padrí concret i estable, o bé una despesa general de l’associació. Però crec que ho hem de fer.

Socis de "El gra de mostassa"

Doncs sí! Ara els qui vulgueu ja us podeu fer socis de "El gra de mostassa", l'associació que hem creat per donar suport als projectes que estem impulsant a Uganda. 

En l'enllaç que us passaré veureu que la pàgina web encara està en construcció, però almenys ja us podeu fer socis. De moment prefereixo fer-ne només difusió aquí (abans de tenir la web enllestida). La raó és molt senzilla: els qui aneu entrant a La Font de Greccio ja coneixeu els projectes i molts detalls. Per tant, no se'm fa estrany oferir-vos la possibilitat de fer-vos socis de l'associació. 

Estem construint quelcom molt bonic. Les dificultats a Uganda són moltes, i van més enllà de les purament materials. Però ajudar els necessitats val la pena! I empoderar-los perquè ells mateixos siguin els qui tirin endavant és fantàstic. Per això, malgrat les dificultats a vegades ingents, val la pena continuar!

Aquest és l'enllaç si us voleu fer socis: elgrademostassa.org 

Moltíssimes gràcies ja des d'ara a tots els qui us hi unireu!!!

En Conard, mesos després

Amb en Thibault vam anar un dia a visitar la família d’en Conard, i a compartir com és la vida al poblat. Feia temps que no el veia, i vaig quedar molt sorprès de veure la magnífica evolució durant aquests mesos. Ho podeu veure en el vídeo (ell és el de la samarreta blanca i pantalons rosa) on practica la seva passió: el futbol. No trobeu que és al·lucinant?

En el vídeo sentireu que un nen crida: "Muzungu...balloon" (un nen que em demanava un globus, l'altre cop que hi vaig anar es va posar a plorar d'espantat quan va veure que n'inflava un i ara no feia més que demanar-me globus).

Caldrà anar seguint l'evolució d'en Conard. La propera revisió no és fins al gener del 2024, sempre que les coses no empitjorin abans. Una cama encara la té una mica torta, però no és molt evident si no t’hi fixes. Els metges ens van dir que potser se l’hauria de tornar a operar abans que acabi l’etapa de creixement, i que quan acabi de créixer hauria de quedar bé ja definitivament. Tant de bo!

A més, després d’interrupcions d’anys sense poder anar a escola amb regularitat, ara hi va cada dia i està millorant força amb l’anglès (fins ara, pràcticament només parlava la llengua de la tribu). Se’l veu feliç, i lògicament també n’estem tots els qui hem desitjat la seva recuperació. Moltíssimes gràcies als qui ho heu fet possible!!!

PD: Per cert, en l’enllaç que poso en el nom d’en Conard parlava d’un viatge que havia fet amb “una morena espectacular”. Més d’un es va pensar que em referia a una dona morena!! Doncs no, era una hemorroide que em molestava força. Amb les paraules ens podem comunicar molt bé, però a vegades també es poden donar malentesos ben divertits.

Visita d’en Thibault

Amb en Thibault ens vam conèixer fa anys a Montserrat. És un noi francès que alguns potser recordareu, perquè el vaig tenir de voluntari a l’hostatgeria un temps. I des d’aleshores hem mantingut molta relació. Em feia molta il·lusió que vingués a Uganda, i que pogués experimentar la vida africana i retrobar-nos presencialment després de dos anys i mig. 

A les visites que vénen, sempre els pregunto quin tipus d’activitats els agradaria fer, quines franges d’edat, etc. Per tant, cada estada és una mica adaptada a la persona que ve i a les seves motivacions. Com que ell és mestre de primària i cap d’escoltes tenia interès de conèixer nens ugandesos. I vam organitzar l’anada al Llac Victòria, a Jinja, amb un grup de nens del barri del monestir. 

Era la primera activitat que feia amb nens des que vaig arribar a Uganda, i el resultat va ser fabulós. Ha estat l’excusa per visitar casa seva, per parlar amb les seves mares i adonar-me de la gran pobresa amb què viuen. Un dorm en un matalàs amb dos dels seus germans, un altre sobre unes canyes a terra amb el seu germà en un espai minúscul… i sovint van amb roba estripada pel carrer, o descalços. 

Ja us podeu imaginar l’alegria d’aquests nens quan en Thibault els va comprar una samarreta de l’equip de futbol d’Uganda! Durant el viatge, els va meravellar poder veure per primera vegada un llac, vaixells i pujar en una barca, veure com es fa ceràmica, poder menjar pollastre (alguns en mengen només per Nadal), un viatge llarg amb furgoneta… tot era novetat i meravellós. Va ser un dia que recordaran durant anys. 

En Thibault ens va ajudar molt durant la Setmana Santa a l’escola. Va fer d’acòlit a totes les celebracions junt amb un monjo del Congo, i s’entenien en francès. Va quedar impressionat per la fe que els estudiants transmetien amb els seus cants i la manera d’estar a les celebracions, també amb l’adoració de la Creu. 

De tot plegat, en dono gràcies a Déu! Ell és la font de tota Pau i tot Bé!

Thibault, merci beaucoup d'être venu en Ouganda et de partager ces journées avec nous!!!

En Fredrick

Amb en Fredrick ens vam conèixer el desembre. Era un "bodaboda" (els qui porten gent amb la moto), i durant el trajecte li vaig preguntar qui era, quants anys tenia, si tenia fills... Em vaig adonar d'una situació molt i molt precària: un propietari li deixava la moto només alguns dies, i li demanava una quantitat de diners exagerada per dia treballat. Amb 24 anys, aparellat i amb un fill petit. Vam quedar que el visitaria de seguida que pogués.

El darrer dia de l'any vaig anar a casa seva, i vaig conèixer també la seva dona Ruth. Al llarg de la conversa, va quedar clar que a vegades passaven gana i tot. Mare de Déu! Però no gosaven demanar ajuda a familiars per vergonya. Ell havia perdut la mare feia anys, i el pare havia venut la terra que tocava als fills (i s'havia polit els diners). Em va semblar un noi molt desemparat. 

Després d'alguna experiència amb algun jove que no ha donat el resultat esperat, li vaig proposar què li semblaria que un amic meu (propietari d'una moto) li deixés la moto perquè la conduís de manera estable amb un lloguer raonable. De seguida va dir que sí.

També li vaig prometre que, si al cap d'uns mesos es demostrava que havia estat seriós, podríem començar un projecte de microcrèdit amb la seva dona, que volia obrir una botigueta de roba en el poblat. 

Això va començar al gener. Doncs bé, aquesta setmana hem fet un pas important: hem començat a planificar un primer microcrèdit per la Ruth. I li he dit que, en la mesura que vagi bé, cada cop en podrem fer un de més gros. Estan mooolt contents!

Ara ja podem garantir que tenen menjar cada dia. L'objectiu següent és que incrementin els ingressos perquè a la llarga puguin pagar l'escola dels fills, l'hospital o medicines quan es posin malalts... coses molt bàsiques.

Cada cop que ens veiem amb en Fredrick ens fem una bona abraçada. Crec que ell veu en mi aquell pare que no ha tingut. També d'alguna manera en aquell amic meu que li supervisa la moto, i que li dona bons consells. Tant de bo que sapiguem ajudar-los a ell i a la Ruth, i que ells hi posin de la seva part!

Pasqua és benaurança

Com alguns sospitàveu, efectivament aquests darrers dies he estat malalt (un virus de panxa, suposo). M’estic recuperant. 

Però no em volia perdre les celebracions de l’escola, i ha valgut molt la pena! Penso que aquesta Setmana Santa ha estat una de les millors de la meva vida. I és que el centenar d’estudiants que aquests dies hi han assistit s’hi han implicat molt, i es notava en l’ambient.

Hi van haver molts moments especials, però en destacaré un: l’adoració de la Creu el Divendres Sant. Vaig oferir-los de fer una adoració llarga, a l’estil de Taizé. Que tots els qui volguessin s’anessin acostant a la Creu africana que vam posar en una tauleta i, agenollats i amb el front sobre un dels braços de la Creu, li compartissin a Jesús tot el que els pesa o els preocupa. Per sorpresa meva, van ser molts els nois i noies que s’hi van acostar, i amb seriositat i sense presses feien l’adoració en silenci. Em vaig emocionar molt: hi havia aquell a qui pare i mare havien abandonat de petit, aquella noia víctima de bruixeria, aquell a qui van acusar falsament de coses tan greus, l’altra que realment en va fer una de grossa, aquell que ha viscut anys al carrer, aquell que té problemes amb la beguda… Jesús els va acollir tots.

Podríem pensar que Pasqua és 

només rialla, color i esclat. 

Però Pasqua és benaurança més fonda: 

sentir que no estem sols, 

que Ell ho va donar tot, 

i que se’ns ha fet camí. 

Sentir que som acollits, 

i que amb Ell al costat 

ja no ens cal res més. 

Bona Pasqua a tothom!!!

PD: L’Emmanuel, aprofitant que passava tres dies a casa, em va venir a veure. I em va portar aquest regal que havia preparat laboriosament a l’escola per desitjar-me Bona Pasqua. Què més es pot demanar?

Les maras i la venjança

Fa setmanes va aparèixer la notícia del trasllat de milers de presos pertanyents a les maras a una megapresó del Salvador. Les mesures i l’espectacularitat de l’operació feien feredat (em va semblar més aviat una posada en escena propagandística). Però el meu astorament principal va ser en llegir els comentaris dels lectors en la notícia d’aquell digital. Comentaristes de casa nostra, del nostre país “civilitzat”.

Els comentaris destil·laven gaudi per la repressió i també la humiliació de tots aquells presos. Satisfacció. I alguns encara insatisfacció perquè no eren encara més durs amb ells. Jo també penso que això calia aturar-ho, i tant! I que les maras han fet molt de mal.

Els centres penitenciaris són tristament necessaris perquè la societat es protegeixi de persones que representen un greu perill si viuen en societat. Però una cosa és protegir-se, i l’altra castigar o venjar-se. 

Penso que massa sovint els comentaris de nosaltres que ens creiem civilitzats expressen venjança contra aquells que l’han feta grossa. Fins i tot hi ha qui defensa que per als qui fan coses greus no caldria fer valdre els drets humans.

Això em fa pensar que el missatge de Jesús AVUI continua essent revolucionari. I que ens queda molt de camí per recórrer. Començant pels qui ens diem seguidors seus.

Barreja de sentiments

Diumenge passat, que es llegia l’Evangeli de Llàtzer, vaig començar l’homilia passant uns papers a uns quants nois i noies. Cada paper contenia una sèrie de paraules, i havien d’encerclar-ne 4 que associessin més amb la mort. Els mots eren: "joia, llàgrimes, dol, tristesa, pau, esperança, despeses, terra, desesperació, agraïment, vida, solitud".

Tenint present el context africà, tots els mots tenen el seu sentit (que ara no puc explicar perquè seria massa llarg). Era un cert risc demanar-los això, perquè depenent del resultat hauria d’improvisar força l’homilia. Curiosament tots van encerclar paraules negatives, guanyant per golejada les paraules "llàgrimes", "dol" i "tristesa". Em va sorprendre, i així els ho vaig dir, perquè aquí quan es mor algú la gent passa la nit en vetlla amb música, balls (i amb beguda massa sovint). 

Els vaig remetre a l’Evangeli, on veiem que Jesús té una barreja de sentiments amb la mort de Llàtzer: plora, però al mateix temps té confiança en el Pare. 

I vaig presentar tota una casuística en relació a la mort que fa que es pugui viure amb una barreja de sentiments que no són només negatius: quan mor algú que ha patit una llarga malaltia pots arribar a sentir Pau perquè la persona ja no pateix més, quan és algú a qui has estimat molt pots viure-ho també amb agraïment per tot el que heu compartit, si ets cristià pots tenir l’esperança en una Vida en plenitud que no s’acaba…

Els vaig explicar com havia mort el meu pare, i la Pau amb què ho havíem viscut a casa. Els vaig dir que havia estat bonic i tot. Ja m’hauria hagut d’imaginar que es posarien a riure (així va ser). Però no era una rialla de burla, sinó de sorpresa. Crec que els va interpel·lar. 

Aquesta setmana commemorarem els darrers dies de Jesús. No tinc cap dubte que en Ell aquells dies es barrejaven sentiments contraposats. Però va primar la seva decisió d'estimar fins al final, amb totes les conseqüències. I és per agrair-li una coherència tan brutal.

Soc fill de Montserrat

No us podeu imaginar l'alegria de llegir un comentari del P. Abat en aquesta entrada de l'altre dia. Bé, potser sí que us ho podeu imaginar. Ja sabia que llegeix La Font de Greccio, però sempre que fa alguna referència pública al que estic fent m'impressiona de manera especial. I ho agraeixo molt.

Des dels 10 anys, quan vaig entrar a l'Escolania, Montserrat ha format part de la meva vida. Me'n sento fill. Quant he rebut de tants monjos vius o difunts! A Montserrat he pogut conèixer i conviure amb un bon número de persones boníssimes (sí, no exagero: boníssimes!). Segueixo amb molt d'interès tot el que hi passa, i les alegries i tristeses de la comunitat les visc amb intensitat.

Els primers temps a Uganda era incapaç de mirar segons quin vídeo de Montserrat, perquè m'envaïa l'enyorament. Tenia clara la crida que havia sentit, però això no significava que fos fàcil. Ara ja sí, he anat integrant el fet de ser lluny. I dono gràcies a Déu per aquesta crida.

No sé ben bé què té Montserrat que marca tant la vida de les persones. Crec que és una suma de molts factors. Fins i tot persones que han deixat Montserrat i la vida monàstica, veig que continuen sentint una vinculació molt forta amb Montserrat. 

Alguns m'heu dit que trobeu a faltar-hi els meus cants. Sincerament, no m'afecta gaire (no vivia el fet de poder cantar sol com quelcom especial). Potser em sap una mica més de greu quan algú em diu que troba a faltar les meves homilies, perquè intentava comunicar-hi coses a partir de la meva vivència de l'Evangeli. Però el que sí em dol és quan algú em diu que pujar a Montserrat ja no és el mateix, perquè no podem tenir aquelles converses profundes que hi teníem. És el preu a pagar per aquesta crida que m'ha portat a terres llunyanes.

Tanmateix, si ara tornés a Montserrat, penso que jo no seria ben bé el mateix. Dos anys de viure entre els pobres m'han deixat una marca inesborrable. En alguns aspectes, he canviat. 

I he recuperat alguns trets que em recorden el meu caràcter de quan era petit (pel que m'expliquen): faig amics amb una facilitat increïble, i saludo molta gent i soc molt més obert que anys enrere. Almenys m'ho sembla. Crec que l'alegria dels africans també se m'ha contagiat una mica. I una facilitat més gran per expressar els meus sentiments. Malgrat les fortes resistències interiors que vaig sentir per venir a l'Àfrica, està essent una benaurança.

Foto: Mireia Nonell

Un dia inoblidable a l’escola

A vegades, no saps ben bé per què, es crea una atmosfera especial per a tots els qui assisteixen a un esdeveniment. Ahir vam experimentar-ho en un dels millors dies que recordo a l’escola. Em va semblar que, amb les novetats dels darrers temps (vaques i cobert per les vaques, generadors, reformes dels tallers i les classes), calia celebrar-ho col·lectivament. I vam organitzar una benedicció dels nous espais just després de la Missa. L’assistència va ser molt gran pel que estem habituats, i també van venir-hi un bon número de professors (que no vénen mai a les celebracions). 

Vam sortir en processó de la sala on fèiem la Missa, mentre el cor anava cantant. Aquí teniu quan ens apropàvem al cobert de les vaques:

Allà vaig llegir les paraules de benedicció: 

I vam continuar caminant fins als generadors. Durant aquell tram i també mentre beneïa els generadors, en Pep va tocar la gralla com si d’una cercavila es tractés i força assistents hi van participar picant de mans. 

Després, amb el cor cantant de nou una peça darrera l’altra, vam beneir el taller de fusteria, el de metal·lúrgia i classes noves o renovades. 

Al pati dels tallers vam donar la benedicció final de la Missa. I a la sortida, cadascú va rebre el regal d’un bolígraf (que bastants diuen que guardaran pels exàmens), un llapis i un braçalet fet per un exalumne amb les sigles de l’escola. 

Donem-ne gràcies a Déu!

PD: Si no heu pogut visionar el vídeo, cliqueu aquí.