Les morenes

Ja us havia comentat temps enrere que tinc morenes (hemorroides). Un dia vaig consultar en el Twitter si algú coneixia algun remei, i una usuària de Twitter (a qui no conec!) es va posar en contacte amb mi i em va fer arribar una pomada a Uganda. Moltes gràcies Eulàlia!!

Tanmateix, les morenes que han anat apareixent al llarg del temps, allà s’han quedat. I s’acumulen. Per això vaig anar al metge a Kampala, i el cirurgià va recomanar operar. Em va fer bona impressió tant ell com el fet que operin amb làser. L’operació serà demà passat dia 29 (i en tot cas, ja diré com ha anat en els comentaris d’aquesta entrada). Tot i que a l’hospital només hi he de passar una nit, em quedaré uns dies a Kampala per si de cas.

No fa gaire temps, em va tocar un text a la Lectio que em va fer riure. Parlava d’una mena de plaga de morenes que el Senyor envia als habitants d’Asdod que estan en possessió il·lícita de l’arca de Déu (1Sa 5,6). Us imagineu una epidèmia de morenes? Quina ironia bíblica! Ara ja puc dir que he experimentat una plaga bíblica. Bé, espero que tot quedi en anècdota.

I repeteixo: gràcies Eulàlia per donar resposta a la meva necessitat tot i ser un desconegut per a tu! Quanta gent bona hi ha al món!!

Foto: “La Plaga d’Ashdod” (1630), per Nicolas Poussin. Museu del Louvre.

El Messies és un de vosaltres

(Adaptació d'un conte de M. Peck que el nostre Mestre de Novicis Ramon Ribera-Mariné ens va llegir quan estàvem al noviciat)

Concert a Barcelona per Uganda

El Trio Blanc i Negre, format pels antics escolans de Montserrat Joan Maria Añé, Marc Bosch i Miquel Carr, faran un concert a Barcelona per ajudar-nos en els projectes d’Uganda. Als seus 19 anys, aquests tres nois s’han espavilat per organitzar un concert solidari!

Serà dissabte 30 de desembre a les 20’30h a la Parròquia de Crist Rei, de Barcelona. Està situada al barri de La Sagrera, amb bona comunicació de metro i bus (a tocar de la Meridiana). Interpretaran l’Stabat Mater, de Pergolesi, i altres peces del seu repertori, acompanyats per una orquestra de cambra.

Recordo molt bé els seus primers passos a l’Escolania, bons nois i bons músics. I guardo un record també entranyable de les seves famílies. No sabeu la il·lusió que fa que, anys després, estiguin organitzant un concert per donar-me suport en els projectes solidaris que estem duent a terme a Uganda. 

I sí, en faig publicitat perquè, si teniu ocasió d’anar-hi, no us ho perdeu!!! Faran taquilla inversa: és a dir, que a la sortida doneu allò que us sembli.

Ja des d’ara, independentment del que recolliu, moltíssimes gràcies Miquel, Marc i Joan Maria!!! Visca el Trio Blanc i Negre!!!

Aigua no potable

En el llibre d'en Teodor Suau, hi havia una imatge que em va semblar molt il·luminadora. Ell exposa que, si un excursionista troba una font amb un cartell que diu "Aigua no potable", no pensarà que és obra d'un "dictador malèvol" sinó algú "interessat a preservar la salut". 

Malgrat que ell ho deia referint-se a un aspecte concret, crec que és extrapolable a moltes altres situacions. Quan a l'ésser humà se li prohibeix quelcom, pot tenir la temptació de sentir-se encara més atret per allò prohibit (pel sol fet de ser prohibit). Però creieu que molts tastarien una aigua sabent que és tòxica? 

Si a Adam i Eva els haguessin dit que el fruit era tòxic, creieu que n'haurien menjat? Jo diria que no (tot i que els éssers humans a vegades també podem ser beneits). Però ells interpreten que és molt bo, i que per això se'ls prohibeix. En canvi, el missatge profund és que no en mengin perquè no els convé, perquè en realitat és tòxic per a ells. Tanmateix ells no ho entenen així. 

Potser l'Església d'altre temps, amb un afany no diminut, en parlar de pecat va posar massa l'accent en la maldat de l'error i fins en la culpabilitat. I en canvi, potser hauria calgut fer més pedagogia, i ajudar a entendre que allò que anomenem "pecat" en realitat és allò que ens pot fer mal, que no ens deixa créixer i que ens deshumanitza.

Fa molts dies que vaig llegir aquesta imatge d'en Teodor, i de tant en tant la rememoro perquè em sembla molt potent. Saber discernir quines aigües no ens són potables, ens farien mal, són tòxiques. I cercar aquella Aigua que realment és font de vida i de llibertat. 

La mort de “La chica ye ye”

 

M’ha fet un especial impacte la mort de la Concha Velasco, “La chica ye ye”. Tenia dos anys més que la meva mare, i amb ella es va morint una generació que ara ronden els 80 anys. La generació dels meus pares. Miro el vídeo, i la música i els vestits em fan pensar en els temps de joventut dels meus pares, quan festejaven. A Malgrat a en Joan Alsina (posteriorment assassinat a Xile) li deien precisament “Mossèn Yeyé” per la seva modernitat. No és que em semblin temps millors aquells que els nostres, jo diria que ni pitjors ni millors. Depèn d’on ens fixem. Però eren els dels meus pares, i per això he estimat aquells anys.

Fa tres anys va morir el pare. Un dia un monjo em va dir que la mort de la seva mare havia estat un abans i un després en la seva vida, i jo m’ho imagino igual. És una persona única i insubstituïble. Se’m fa un nus a la gola només de pensar-hi.

I després de la seva mort, els fills serem ja la generació dels grans. Això em fa adonar que no puc perdre ni un minut a l’hora de fer el bé, perquè la vida és un regal que no es pot desaprofitar.

(Sí, mare, ja sé que llegiràs tot això. Però amb un somriure et dic que ja ets prou gran per entomar-ho)

Em costen aquests funerals

Els funerals aquí Uganda són un esdeveniment social important. Nombroses persones s’apleguen a la casa del difunt, que és on es fa tota la celebració i l’enterrament del cos. Ahir vam enterrar un professor de l’escola als 56 anys (aquí ja es considera una persona força gran, tot i que no encara per morir). Hi havia una gentada: de l’escola i treballadors del monestir, de la seva tribu, de la seva gran família, de l’església anglicana a la qual pertanyia, i polítics i altres representants.

Només algunes anècdotes perquè us ho pugueu imaginar. A l’entrada de l’esplanada de casa seva, uns hi van muntar la seva parada amb una gran foto d’una casa espectacular perquè la gent s’hi pogués fer fotos al davant (i així fer diners), en diuen un Photo Studio. Uns altres van muntar una carnisseria improvisada, i uns altres es van posar a vendre cebes. 

Durant la cerimònia de l’enterrament, de tant en tant s’interromp per anunciar algunes condolences. Això significa un petit text, però sobretot la quantitat de diners amb la qual volen ajudar la família a sufragar les despeses (un funeral aquí és caríssim perquè, a més de les despeses habituals, s’ha de donar menjar a tothom qui hi assisteix). 

Ocupen una estona llarga els parlaments de gent molt variada. Els representants polítics ho fan francament llarg, i aprofiten per parlar des de l’estat de les carreteres, a l’assistència sanitària, passant per qualsevol altre tema que els sembli d’interès per la comunitat. Rarament tenen tanta gent junta. Però entremig, es fan comentaris (i fins bromes) que no tenen res a veure amb el difunt i la família allà presents. Ahir alguns polítics es van qüestionar entre ells. Quan preguntes pel sentit d’això, la majoria de gent diu que fan campanya, però ho accepten perquè entenen que és una ocasió bona per als polítics per a donar a conèixer el treball que fan. 

Aquests funerals em costen, com podeu imaginar. Però no és per la part del funeral stricto sensu. És per tot l’embolcall al qual no estic gens acostumat.

Coses boniques d’ahir: quan un bon grup d’estudiants van portar el fèretre fins al lloc de la celebració. I quan vaig poder veure que el professor havia acabat el seu projecte del Programa Social: la construcció d’un galliner. Li quedaven per pagar 100,000 UGX (és a dir, 25 euros), però lògicament no els reclamarem a la família (que ara deu tenir un bon deute per pagar les despeses de l’enterrament). Ell preparava el projecte per a la seva jubilació, però almenys quedarà per a la vídua i els fills.

En el traspàs del P. Pius

Tots sabíem que un dia o altre havia d’arribar el traspàs del P. Pius (tenia 95 anys), però això no deixa de fer-lo especial. I més, en una persona que s’havia qüestionat tant sobre tot, inclosa la mateixa mort. 

Va ser un dels millors mestres que vaig tenir a Montserrat. Era professor de diverses assignatures de Sagrada Escriptura. En sabia molt, però en destacaria sobretot les actituds que ens transmetia: no conformar-nos amb allò que se’ns deia, sinó anar al fons de les coses. La recerca havia d’incloure deixar-se interpel·lar en tots sentits, fins i tot en aspectes que podrien semblar inqüestionables. 

Era un home inquiet, intel·lectualment i diria que també a tots nivells. Això el conduïa sempre més enllà en les seves reflexions, perquè mai no n’hi havia prou. Però penso que aquesta inquietud seva també era per a ell com un esperó, que fa avançar però incòmode en certa manera per a un mateix.

Estant a l’Àfrica, em va enviar correus ben bonics i alguns llibres. Algun d’aquests llibres força heterodox, perquè sabia que compartíem el gust per aquests materials que ens fan repensar qüestions importants de la fe.

Tota la vida el va fascinar la figura de Jesús de Natzaret. Desitjo que ara s'hi pugui trobar cara a cara en el Paradís. I que, finalment, totes les preguntes obtinguin resposta.

Gràcies, P. Pius.

Sortida cultural a Kampala

Aquest passat cap de setmana vam fer una excursió amb un grup d’estudiants a Kampala. Són els alumnes que han estat més implicats a l’hort durant tot l’any. Es demana a tots que hi ajudin una estoneta dos cops per setmana, i n’hi ha que hi van i n’hi ha que no. De tant en tant se’ls dona algun regal com a agraïment, però aquest superava les expectatives.

El missatge darrere d’aquesta sortida és potent. Penseu que estem en un país on predomina molt el favoritisme i l’amiguisme, molt sovint per sobre dels mèrits. Crec que el fet que es recompensi l’esforç i el treball constant és un missatge que val molt la pena!

Vam fer visites cultures guiades en les quals van aprendre història d’Uganda i van poder ampliar coneixements en diversos camps (vam visitar un temple Bahá’í, la mesquita construïda pel Gaddafi, el palau del rei de la tribu Buganda, un lloc de tortures de fa dècades…). Ho van valorar moltíssim!

Però personalment em quedo amb la impressió que em va causar veure com alguns d’ells (majors de 20 anys) vivien el fet de pujar per primer cop en un ascensor, o en unes escales mecàniques… o un que en un àpat em va dir que no havia utilitzat mai un ganivet i en volia aprendre. 

Sovint pensem en el contrast immens entre Europa i Uganda. Però també hi ha un contrast bestial entre la vida als poblats de les zones rurals i la vida a certes zones de la capital.

L’oportunitat de l’Advent

I el deixeble compartí:

- A vegades em costa sentir una alegria plena perquè em pesen alguns aspectes del passat com una llosa.

I el mestre: 

- T’escolto.

El deixeble continuà:

- Si tornés a néixer, faria coses d’una altra manera. Dono gràcies pel present per molts motius. Però hi ha episodis del passat que ara enfocaria d’una manera completament diferent.

El mestre respongué:

- Algú va escriure: “perdona’t per tot el que vas dir, fer i tolerar quan no sabies tot el que saps ara”. Em sembla que aquesta frase conté saviesa. Això no significa que justifiquis massa fàcilment els errors del passat, però sí que els miris amb una mirada comprensiva i compassiva. Continues viu, i has après molt: esforça’t al màxim perquè tot allò que has après del passat t’ajudi per viure de manera més autèntica. 

I el deixeble, àvid de més:

- Així, és possible tornar a començar?

I el mestre:

- Sí, però no pas de zero. Tens el sarró ple d’experiències. Que et serveixin per construir un present més positiu per a tu i per als altres. Justament tot el que has viscut és el que t’ha d’empènyer a ser millor. I no esperis: l’ara i l’aquí és el millor per recomençar.

Bon Advent!!!

Frase citada: https://twitter.com/majosevn

Final de curs

Aquesta setmana acabem el curs escolar, i els estudiants començaran en llocs molt diversos les pràctiques de l’ofici que han estudiat. Han estat setmanes intenses, amb moltes visites d’alumnes al despatx. Alguns venen per presentar la petició de rebre una ajuda del “Social Program”, i així poder iniciar un projecte que els doni ingressos en aquesta propera etapa. La conversa sempre val la pena: el seu futur, el context familiar… surten coses molt interessants. Altres venen per compartir abans de marxar de vacances. I a alguns els estic cridant jo per parlar dels seus problemes amb l’alcohol (darrerament hem tingut un grup que s’hi ha acostumat massa). La veritat és que fins i tot aquestes converses són maquíssimes. Ells entenen que se’ls vol ajudar, i ho viuen com un regal. Però de cor us dic que el regal més gran el rebo jo. Us podeu imaginar el privilegi de servir-los? 

I a partir de la setmana vinent, vacances. Em fa gràcia sentir aquesta paraula, perquè la llista de coses que m’agradaria fer aquests dos mesos (aquí són les vacances llargues de l’any) és tan extensa que serà impossible… però m’ho agafo “a l’africana”: faré el que pugui, i el que no pugui quedarà per més endavant. I no cal estressar-s’hi. M’agradaria prioritzar posar ordre en diversos aspectes, i visitar bastantes famílies en els poblats. Deixar-se acollir també és una manera d’estimar.

No tinc dubte que trobaré a faltar els alumnes. Però també tinc ganes que marxin, i així poder centrar-me en activitats que habitualment em resulta més difícil. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara toca canviar d’activitats.

Foto: he posat el vitrall de la Visitació de Taizé. I és que aquesta escena em suggereix el que he experimentat aquests dies: com una visita es pot convertir en una benedicció del Senyor pel qui visita i pel qui és visitat. 

Coetanis

Aquí l’Àfrica em fa impressió sempre que conec algú de la meva edat. Inevitablement penso en els contrastos entre les seves vides i la meva. Em va passar a Nairobi, amb en Vincent, el director del “St. Benedict Children Centre”. Crec recordar que té tres fills, i està desenvolupant una tasca meravellosa per ajudar els nens del carrer. I em va passar també amb en Jude, el pare d’en Conard: un home que ha de treballar moltíssim per poder tirar endavant la família, i des de fa anys amb el repte de tenir un fill amb dificultats importants. 

Els coetanis africans que m’he anat trobant sempre han tingut vides més difícils que la meva. També acostumo a adonar-me del gran valor que té la lluita que han hagut de dur a terme per construir un futur. I sí, tinc la sensació que amb tot el que he rebut hauria de fer molt més. No em desanima, m’és un estímul a intentar fer més. 

Foto: en Vincent al centre per a nens del carrer, als slums de Nairobi.

Concert a Nova York per Tororo

Aquest diumenge 26 de novembre, a les 19h, el pianista Albert Cano Smit farà un recital de piano a la Klavierhaus de Nova York en benefici dels projectes d’Uganda! Em fa molt i molt feliç que hagi tingut la iniciativa de fer un concert per a nosaltres. L’entrada serà gratuïta, taquilla inversa, o sigui que tothom pot donar el que li sembli. I tots el beneficis aniran a parar a l’escola de Primària “Saint Margaret” del poblat de Pomede. És l’escola vinculada a l’Orphan’s Club, i té moltes necessitats: una cuina, una tanca per a l’escola, i mil coses més. 

Si teniu un amic a Nova York, no dubteu a fer-li-ho saber! L’Albert és un antic escolà de 27 anys, i és un prodigi del piano (aquí en vaig parlar). 

Moltíssimes gràcies Albert!!! Que Déu et beneeixi.

Adreça:

Klavierhaus, 790

11th Avenue

New York

Repertori:

J.S. Bach - Prelude and Fugue in C Major, WTCI

J.S. Bach - Prelude and Fugue in G minor, WTCII

Fanny Mendelssohn - Melodie, Op. 4 No. 2 (1847)

C. Debussy - La plus que Lente

Fanny Mendelssohn: Über allen Gipfeln ist Ruh from Six Lieder, Op. 7 (1835), arr. Albert Cano Smit

Olivier Messiaen: “Le baiser de l’enfant Jésus” from Vingt regards sur l’enfant Jésus (1945)

Ludwig van Beethoven: Sonata No. 32 in C minor, Op. 111 (1821-1822)

Foto inicial: ©2020 Chris Lee

Se m’ha acabat el menjar

Ahir em va escriure un exalumne de l’escola, un que va entrar en el Social Program fa menys de mig any. Havia demostrat ser molt treballador i va obtenir uns bons resultats. Per això el vam ajudar a començar un projecte de tenir animals a casa, i així poder-se pagar els estudis següents.

Però al cap de poc de començar-lo, em va dir que el seu pare (mestre d’escola) li havia dit que anés ja a continuar els estudis (tot i no disposar de tots els diners de la quota). Em va semblar precipitat perquè són una família pobríssima, però confien que el fill gran (ell) pugui treballar aviat i així ajudar a pagar l’educació dels germans petits.

Doncs bé, ahir em va compartir amb vergonya que se li ha acabat el menjar, i no sap com arribar fins a Nadal. Que els preus allà on estudia són diferents del preu del menjar al poblat. No el podia pas deixar tirat (tot i que a principi d’any li va passar semblant). En aquest cas he estat més seriós, i li he dit que quan vingui de vacances ens hauríem de veure i analitzar la situació. Que va començar un projecte per pagar els estudis, i que va marxar tenint només una part dels diners. I que potser val més treballar un any per poder viure més tranquil i no haver d’estar amb l’aigua al coll contínuament. 

A l’hora de demanar-me menjar, al matí el preu era un i a la tarda s’havia doblat. Li he dit que no, i que havia de ser seriós. Que jo li donaria menjar simple, només perquè pogués passar el mes. Us ho dic així mateix, tal com ha anat, perquè sovint cal anar discernint qué fa falta realment i amb què algú potser s’aprofitaria de la situació. I això que és bon noi, eh? I no dubto que se li ha acabat el menjar.

No és fàcil a vegades trobar l’equilibri. No pots ser indiferent quan algú et diu que no té menjar. Però al mateix temps has d’intentar que aprengui a planificar abans d’embrancar-se en segons quina aventura. És un camí. I penso (o vull creure) que ha entès que li deia tot això amb estimació. 

No normalitzem

Els darrers temps he observat alguna actitud per part d’algun religiós que m’ha xocat. I això m’ha fet rumiar. Amb els mals exemples, hauríem de poder-nos mirar a nosaltres mateixos i revisar la nostra coherència. M’adono de la facilitat amb què els éssers humans ens podem enganyar a nosaltres mateixos, normalitzant coses de manera errònia.

La paraula “normalitzar” ve del “normalis” llatí. I té les connotacions de quelcom usual, comú, que per la seva reiteració pot acabar semblant natural, i que se’n pot arribar a fer una certa norma per la seva constància. El problema s’esdevé quan normalitzem accions o actituds que no són positives.

Sant Benet molt sàviament alerta els monjos de no dir “sant” a tot allò que ens agrada o que escollim. Es tracta de ser molt honestos amb nosaltres mateixos, i saber-nos dir si quelcom és bo o no, més enllà de si ens plau o no.

Crec que és un risc en totes les opcions de vida: deixar-nos portar per allò que ens abelleix, i arribar a justificar-nos normalitzant aspectes que no haurien de ser “norma”. I no cal que siguin grans coses, un es pot enganyar amb petites coses que no s’haurien de normalitzar.

Llibretes

Aquestes darreres setmanes hem tingut a Uganda en Marc, un noi que ha desenvolupat un projecte personal. Dintre d'aquest projecte, em va demanar què podria aportar a nivell material que fos útil als ugandesos. I li vaig suggerir llibretes per als estudiants.

D'entrada, nosaltres europeus no ens imaginem com d'importants poden arribar a ser les llibretes en una escola ugandesa. La majoria d'escoles no disposen de llibres de text, de manera que l'únic contingut que roman pels alumnes és el que apunten a la seva llibreta copiant el que el mestre escriu a la pissarra.

Per aquesta raó, els calen un bon número de llibretes cada any. I a vegades he vist com han expulsat nens d'una escola de Primària per no portar-ne. Però és que sovint la gent és tan pobra que no tenen diners ni per comprar llibretes!

Doncs bé, gràcies a la campanya que ha fet en Marc s'han pogut donar centenars de llibretes als nens d'una escola de Primària vinculada a l'Orphan's Club, i un miler de llibretes als alumnes de la nostra escola d'oficis. Ho han agraït molt.

Gràcies per aquest gest que de ben segur els ajudarà en els estudis aquest any vinent.

Foto: Pep Sentmartí 

El Jardí dels Arbres 2024

Per quart any, ofereixo la possibilitat d'una trobada mensual online per aprofundir alguns temes amb els lectors de La Font de Greccio. Aquest 2024 farem una reflexió sobre l'ésser humà des de diferents perspectives: psicològica, espiritual, antropològica... Hi haurà diversos ponents (a més d'una trobada específica amb un servidor):

- Jaume Duran: doctor en medicina, doctor en filosofia i teòleg

- Geraldo González: monjo brasiler

- M. Claustre Solé: religiosa, doctora en Sagrada Escriptura

- Toni Pou: monjo de Montserrat, doctor en teologia i psicòleg

- Bernat Carreras: psicòleg clínic

- Conxita Gómez: monja de Montserrat, química

Seran 10 sessions amb periodicitat mensual. Els dissabtes al matí, durant una hora. 

El cost són 15 euros per sessió (per tant, 150 euros a l'any) que aniran a parar als projectes solidaris d'Uganda. Els qui ja sou socis de "El gra de mostassa", només cal que pagueu 30 euros perquè ja esteu col·laborant amb els projectes.

Els qui hi estigueu interessats, digueu-m'ho i en parlem. Les places són limitades, perquè no m'interessa fer un grup excessivament gran.

La valoració del present

Aquesta d’avui és d’alguna manera la segona part d’aquesta entrada.

Al cap de poc de ser a Uganda, em va sorprendre que la gent es felicités per l’inici d’un nou mes: t’ho diuen, o t’envien imatges per whatsapp com a felicitació. Al principi em va xocar, i em va semblar exagerat haver de felicitar un nou mes. Nosaltres felicitem el nou any com una fita més en la nostra vida. Però un nou mes? Per què ho fan? Perquè, donades les condicions de vida en aquest país tan pobre, un nou mes és un regal que cal valorar i felicitar. 

Per la mateixa raó, sovint hi ha gent (inclosos joves) que comencen les seves pregàries donant gràcies per haver arribat vius al dia d’avui. Perquè no és tan evident. Nosaltres ho donem per sabut com si no tingués més valor. Però per ells, que viuen en una fragilitat tan gran i plena de riscos, un nou dia és un gran regal.

Aprendre a viure el present. Penso que en això els ugandesos ens donen una lliçó. 

No vols caldo?

A vegades la vida té ironies divertides. Jo soc dels qui els agrada planificar les coses amb temps, i sovint amb molt detall. No sé si és per formació o per caràcter, o per tot plegat. Però el contrast a l’Àfrica és brutal.

Aquí són capaços de canviar plans de manera del tot imprevista en un tres i no res. I no se’n fan més problema. En vaig parlar aquí, així com dels avantatges i desavantatges. 

Crec que m’he tornat més flexible, tot i que fins a cert punt (perquè penso que és bo planificar). I he anat buscant estratègies per sobreviure. Fa temps que elaboro una llista setmanal amb totes les tasques que m’agradaria resoldre durant la setmana. I cada dia decideixo les que penso que es podran fer. Però sempre pendent de cancel·lacions o canvis d’última hora. Aleshores, com que tinc la llista setmanal, puc rescatar en qualsevol moment una tasca que havia deixat per un altre dia i així aprofito el temps. 

A vegades me’n ric de mi mateix, perquè penso que és divertit que em trobi en un context de tanta improvisació. I em dic: “No vols caldo? Doncs dues tasses!”.

PD: He il·lustrat l’entrada amb escudella barrejada. Fa tres anys que no en menjo, i us asseguro que la de Montserrat era sublim! 

PD2: La paraula “caldo” (provinent del “calidus” llatí) m’evoca el temps en el qual em proposava parlar normativament al 1.000% i no deia ni un barbarisme. Aleshores l’IEC va decidir admetre, entre altres, “caldo” (a més de “brou”) i vaig decidir no ser tan estricte en el parlar. Penseu que deia “estupend” i coses per l’estil!

L'assassinat d'en Simon

Aquesta és una història complicada. I encara ara em desconcerta. Fa unes setmanes van matar a cops de matxet en Simon. És (o era) aquell catequista que em va fer beneir aquella noia que anava a parir, i que això va provocar que el nen es digui Sergi. 

Ell era amic d'una família amiga meva. I les vegades que ens havíem trobat sempre havia estat molt amable amb mi. Amb una visita de catalans fins i tot vam anar a casa seva, i vam plantar dos arbres plegats.  

Ja sé que sonarà surrealista, però us ho explico tal com va anar. Resulta que ell havia tret un dimoni d'una dona (ja us he avisat que sonaria surrealista), i aquesta dona va acabar deixant el marit. Aleshores ell sembla que va comprar una casa a la dona, i que hi convivia. I ell ja tenia dues dones més, una de les quals jo havia conegut.

Aquí la gent no es fa problema dels homes que tenen vàries dones, està com normalitzat. Però al marit de la dona no li va fer gens de gràcia. El va anar a matar, i uns dies després es va suïcidar. Em diuen que ara la dona és a la presó, per tant aquí hi ha coses que se m'escapen quan intento entendre-les.

Quan es va descobrir el cadàver d'en Simon, la gent enviava la foto del seu cos cobert de matxetades a través de whatsapp (tant persones que el coneixien com persones que no). La vaig esborrar de seguida. 

Li vaig preguntar a algú que el coneixia de prop si la gent l'havia culpat del fet que s'hagués embolicat amb aquella dona després de treure-li el dimoni. I em va dir que no.

Em sap molt greu una història tan tràgica. I hi ha molts elements que em costa d'entendre del tot. Que Déu els hagi perdonat a tots.

Conta el nostre secret!

Quina alegria més gran quan vaig rebre el darrer llibre d'en Teodor Suau! I quina sorpresa que em recordés i volgués enviar-me'l a Uganda! Es diu "Conta el nostre secret! Història d'un llibre: l'Evangeli de Marc".

Reconec que amb en Teodor Suau no soc objectiu. Perquè ja abans de llegir-lo estava segur que m'agradaria. Tot i aquest "prejudici" tan inevitable en tot allò que escriu, us puc dir m'ha semblat interessant especialment per l'aproximació literària que fa a l'Evangeli de Marc.

Acostumem a escoltar o llegir els Evangelis a trossos, i per tant, segons com descontextualitzats de l'obra a la qual pertanyen. Així ho escriu ell: "No ho oblidem mai: Marc no estaria gens d'acord amb la lectura fragmentària a la qual habitualment se sotmeten els evangelis, fins al punt que hom els tracta més com a florilegis o recull d’anècdotes que com a vertaderes obres literàries pensades, programades i escrites com a tals. Recuperar aquesta dimensió és important, perquè fora del seu context i de la intencionalitat de l’autor es pot fer dir als textos allò que a cada un li interessa o se li ocorre primer”.

M’ha encantat quan en Teodor s’endinsa en el significat profund del mot “Abba” que Jesús pronuncia a Getsemaní. 

Gràcies, Teodor, per escriure i compartir la teva saviesa amb tots els qui et llegim!

PD: Aquí podeu trobar el llibre: “Conta el nostre secret!”

La circumcisió en la tribu

Alguna de les tribus d’Uganda té com a tradició molt arrelada la pràctica de la circumcisió. És un ritu de pas a la vida adulta, i té unes connotacions molt determinades. Tinc amics d’aquesta tribu que hi han passat, i em fa impressió com de dur devia ser tot plegat pel que ara us explicaré.

És una cerimònia pública i important, raó per la qual hi assisteix molta gent. El protagonista, que sol tenir al voltant de 18 anys, s’ha de preparar mentalment durant un temps. I és que, quan li facin la circumcisió sense cap mena d’anestèsia, no pot cridar ni plorar gens ni mica. 

Si plorés o cridés, se’l consideraria un covard i no un home com cal. I això seria un estigma que es recordaria en el poblat encara quan tingués fills i nets. El mateix passaria si finalment l’haguessin de portar a l’hospital per acabar l’operació. 

Quina concepció de “ser home” hi ha darrere d’aquest ritu? No cal que us ho digui, em sembla que és prou evident. Els rols d’home i dona aquí Uganda estan molt marcats.

En les fotos, podeu veure com els cobreixen amb una mena de pols blanca. Aquests nois són alumnes de l’escola, i el dia de la festa de les tribus que fem cada any es van caracteritzar de la manera típica. Pertanyen a la tribu dels Bamasaba. 

Indestructibles

Algú em va fer arribar el llibre d’en Xavier Aldekoa “Indestructibles”. Anteriorment vaig parlar del seu “Oceà Àfrica” i “Fills del Nil”. El primer llibre va ser un descobriment per a mi, ara ja és llegir més en la mateixa línia. Però això no hi resta interès, perquè les històries que explica fan reflexionar en molts sentits. 

En aquest llibre presenta nombroses històries d’africans pertanyents a diferents països, sota el nom “Indestructibles”. El títol m’ha fet pensar, i fins i tot crec que es podria qüestionar, perquè com diu ell “no és un llibre de guanyadors, encara que de vegades els protagonistes triomfin. Tampoc no és de perdedors, encara que algunes d’aquestes històries africanes tinguin finals amargs. És un llibre sobre éssers humans que ho intenten”. En moltes situacions que em trobo amb ugandesos, no veig tant que siguin valents o no, sinó que no tenen altre remei que lluitar per tirar endavant. L’altra opció és la mort d’una manera o altra, més ràpida o més lenta. 

El periodisme que en Xavier Aldekoa practica em sembla apassionant. Ell el defineix així cap al final del llibre: “El periodisme exigeix tenacitat, ètica, esforç, posar-hi l’ànima, matinar, treballar, escoltar i estar disposat a aprendre cada dia”. Ell n’és molt bon exemple. Només desitjo que mai no li passi res, quan llegeixo situacions tan arriscades que ha viscut.

A mi els rostres humans que presenta en aquest llibre no m’han semblat en general “indestructibles”. Però sí que mereixen de ser llegits, perquè en ells hi podem veure els desafiaments que viuen molts éssers humans i ens poden ajudar a reflexionar sobre allò que vivim nosaltres.

Ehud, el jutge esquerrà

Del Llibre dels Jutges, a l’Antic Testament, un dels relats em resulta entranyable. En aquest llibre trobem líders una mica curiosos, en el sentit que tenen alguna dificultat que teòricament els hauria de complicar l’exercici del seu lideratge. 

En el cas d’Ehud, la teòrica limitació és que és esquerrà (i em fa gràcia perquè jo soc principalment esquerrà). No se’ns diu que sigui un defecte, tot i que de la manera que s’hi refereixen sembla bastant obvi. No sé per què històricament s’ha considerat els esquerrans com gent a qui convertir en dretans. 

Però la història d’Ehud és deliciosa, perquè és justament gràcies a aquesta “limitació” que pot vèncer el Mal. I llegint aquesta història des d’una perspectiva simbòlica, és una història potent. La limitació d’Ehud no és un entrebanc sinó allò que el porta a la victòria.

Sovint vivim les limitacions com un obstacle en el nostre camí. Però Ehud ens suggereix una altra possibilitat: poden ser la porta d’entrada per a l’acció de Déu. Les limitacions o obstacles poden ser allò que ens fa madurar, créixer, adquirir les eines necessàries per progressar. I aleshores la suposada limitació es converteix en una benedicció. Savi relat.

Imatge: Vitrall de l’Església de Saint-Étienne, Mulhouse, França (s. XIV).

La progressió de l’Ilukol Joseph

Amb l’Olga vam anar a visitar l’escola on estudia l’Ilukol Joseph, on hi ha molts altres alumnes amb dificultats. La mestra ens diu que hi posa molt interès i que agafa les coses molt ràpid. Té 13 anys i no havia estudiat mai res! Li vaig preguntar a l’Ilukol què era el que més li agradava de l’escola, i em va dir: “tot”. Vaig intentar facilitar que concretés alguna cosa, i no me’n vaig sortir: va continuar dient que “tot”. Se’l veu feliç. D’estar arraconat al poblat sense futur de cap mena, ha passat a millorar molt la malformació de la boca i poder estudiar. 

Aquesta setmana hem anat a revisió a l’hospital especialitzat de CoRSU (Entebbe). El metge va trobar que està fent una bona evolució després de la segona operació, i ens va derivar a un Speech and Language Pathologist (un logopeda, perquè ens entenguem) del mateix centre. Aquest logopeda li va fer una visita excel·lent, i ens va encomanar que se li fessin uns exercicis 4 cops al dia perquè pugui arribar a tancar els llavis i així també evitar la caiguda constant de saliva. La mestra de l’escola on va i en Pep s’encarregaran que pugui anar fent els exercicis. 

Gràcies als qui esteu fent possible amb els vostres donatius aquesta història tan bonica!!!

Un suïcidi a Uganda

(continua)

El pitjor de tot, per a mi, va ser tot el que envoltava aquell suïcidi. Havien enderrocat la casa on vivia, i si s’hagués penjat en un arbre, haurien arrencat l’arbre. Ho fan perquè temen una maledicció en aquells espais on s’ha matat algú, i que una altra persona podria acabar igual si hi vivia o si s’asseia sota l’arbre. Quan la policia visita el lloc del succés, sovint pega bastonades al cos inert com un càstig per haver-se tret la vida. Socialment, consideren que és un acte molt greu i un gran pecat. Per la família, és un estigma molt gran. I per la noia, algú amb seny recomanava que el millor que podria fer és anar a viure ben lluny, on no la coneguin, i així poder començar de zero. Tampoc no es fa cap funeral ni pregària: se l’enterra de seguida, i amb molta vergonya per l’estigma. 

Malgrat això, vaig demanar als qui m’acompanyaven i a la família si podíem anar a fer una pregària a la tomba del noi. I van venir tots. Vaig apel·lar al Déu que és tot misericòrdia i tendresa, i vaig pregar per en Livingstone, per aquells que l’estimaven, i per aquells a qui ell estimava. Els vaig proposar romandre uns minuts en silenci perquè cadascú pogués pregar en el seu cor. I vam acabar amb un Pare Nostre. Abans de marxar, li vaig dir a la mare que a l’escola pregaríem per ell, i em va semblar que ho agraïa de cor.

I així va ser. En la Missa del diumenge, vam pregar per ell. Durant l’homilia, vaig preguntar als estudiants com creien que es devia sentir abans de penjar-se (intentant que comprenguessin la desesperació d’una persona en matar-se). I tot seguit, els vaig preguntar si hauria pogut obrar d’alguna altra manera. Van fer intervencions interessants. Finalment, els vaig encoratjar a demanar ajuda si mai es troben en una situació difícil. I els vaig oferir la possibilitat de venir a parlar quan alguna cosa els pesi. Alguns han vingut. 

No les tenia totes de si no seria reprès per haver pregat per ell a casa seva i a l’escola. Però de moment ningú no ha dit res. No podem callar si creiem en un Déu que és compassiu i benigne. Val a dir que sempre que hi feia referència, deia: “i com diu la Bíblia…”. Perquè no m’he inventat res: a la Bíblia trobem aquest Déu Abbà, ple de tendresa per tots els seus fills.

En Livingstone

Fa setmanes d’això que us compartiré, però fins ara no tenia gaires ganes de parlar-ne. Massa dolorós. Un alumne de l’escola es va suïcidar. Quasi no el coneixíem (jo només de vista) perquè havia comencat a l’escola feia poc. Vaig dir que volia anar a donar el condol a la família, i alguns treballadors s’hi van afegir (els alumnes eren de vacances). 

Es deia Livingstone. La família ens va explicar que feia tres anys que estava enamorat d’una noia del seu mateix clan. Això no implica ser germans o cosins germans, però sí algun grau de parentiu. I segons les lleis de la tribu, no està permès. La família el va convocar per dir-li que aquella relació s’havia d’acabar. I ell va signar un paper dient que ho acceptava. Aquella mateixa nit es va penjar.

Va deixar una carta explicant que no s’imaginava la seva vida sense ella, i que l’estimava molt. 

En el relat de la família, vaig pensar que jo no havia entès bé alguna cosa. I és que semblava que deien que l’endemà de penjar-se havia anat a visitar la noia de nit. En realitat deien això, perquè significava que l’esperit del noi l’havia anat a visitar. La noia va passar tota la nit espantada amb la seva mare, dient-li que el noi li havia dit: “Marxem!”. Per ells, aquesta visita de l’esperit no és una suposició o una hipòtesi, sinó una realitat.

Estàvem asseguts en rotllana al pati de la casa, i un oncle va donar el mòbil perquè ens l’anéssim passant. I efectivament, va ser el que em temia: una foto del noi penjat. Per sort, no se li veia gaire la cara per la foscor… Ells tenen aquestes coses: envien fotos dels morts, ni que siguin suïcidats o assassinats. Tal com els han trobat. És com una connaturalitat amb la mort que no em deixa de desconcertar.

(continuarà)

Visita de l’Olga

Quan no fa més d’un any que va venir, l’Olga ha tornat a Uganda. És la vicepresidenta de “El gra de mostassa”, i val a dir que penca molt des de Catalunya. Té un coneixement molt gran dels projectes que s’estan fent i de les persones que hi participen. 

Aquests dies ha aprofitat per fer moltes fotos de tota mena de cara a la web que estem preparant. Hem passat hores enllestint textos i altres aspectes d’aquesta web, que ara ja està molt avançada. Tot treballant, ens hem discutit molt (sempre en to de broma). Jo li deia que semblàvem els Pimpinela, i li vaig posar aquesta cançó que potser recordareu.

Va fer possible una sortida de l’equip de futbol de l’escola, dues activitats amb els alumnes que formen part del cor, i una sortida amb els mestres que ja han tornat la primera ajuda i que han obtingut la màxima valoració de cara a la segona. Ens fa feliços veure com gestionen els seus negocis, i com això els ajudarà progressivament a poder pagar la quota de l’escola dels seus fills i l’assistència mèdica si un dia la necessiten. En cada un d’ells constatàvem un abans i un després d’haver entrat en el programa. És fantàstic!

Olga, gràcies per venir i per tota la feina que fas!!!

Excursió al Tororo Rock

Era un repte que tenia des que vaig arribar a Uganda: pujar al Tororo Rock. Em feia impressió perquè a vegades tinc vertigen, i patia sobretot per unes escales de bombers. Hi vam anar el dia de Sant Francesc amb l'Olga i amb en Fred, un amic ugandès, i va ser fabulós!

El Tororo Rock és com un símbol de Tororo, i es veu des de qualsevol punt de Tororo i més enllà. El seu aspecte varia molt en funció del punt on et trobis. Pel fet de ser un entorn protegit, no t'hi deixen pujar si no és amb guia, i així ho vam fer.

La primera part era ja costeruda, i em feia pensar en alguns camins de Montserrat. Però la part més propera al cim has d'acceptar pujar (i baixar!) per 4 escales de bombers i acabar grimpant com una cabra literalment.

Un cop dalt, vam contemplar la bellesa de la zona (quant de verd al voltant de Tororo!) així com la bona urbanització dels carrers (bastant inapreciable des de baix). Em va agradar poder identificar molts poblats de la zona i molts indrets ara ja familiars. El guia es va sorprendre que en conegués tants, però és clar, n'he recorregut molts per visitar projectes i amics. 

Els vaig proposar fer uns minuts de pregària. Ens vam asseure, i vaig posar tres cançons referents a Sant Francesc. Va ser una estoneta màgica, un regal del Cel.

No tinc pensat tornar-hi, que les cames encara em fan figa... però almenys és un objectiu acomplert!

PD: La primera foto crec que és de la Sílvia i en Robert quan van venir.

En el dia de Sant Francesc d’Assís

 

Des de ben jove la figura de Sant Francesc m’ha acompanyat. El vaig descobrir amb 14 o 15 anys gràcies a en Joaquim Mercader, el catequista que ens va passar la pel·lícula “Hermano Sol, Hermana Luna”. I em va fascinar. Temps després, vaig anar a la Llibreria Claret, i vaig demanar al llibreter que em fes una recomanació que em parlés de qui va ser realment Francesc d’Assís. Vaig llegir aquell llibre, i després d’aquell en va venir un altre, i un altre, i així un reguitzell de llibres i pel·lícules sobre ell.

El seu impacte va ser tal en un servidor que anys després vaig afegir el “d’Assís” al meu nom de baptisme. Una marca que m’acompanyarà fins que em mori. 

Però Déu em volia benedictí. I per tant, soc benedictí amb nom franciscà.

No li arribo a la sola de la sandàlia, però això no em desanima. El seu testimoni m’acompanya, i també el d’altres que m’han impactat: el P. Kolbe, la Mare Teresa de Calcuta… i altres. Tots han estat seguidors del Crist. No han estat ells el centre, sinó el Crist. I han sabut encarnar-lo en un temps i un lloc concrets.

Que el testimoni de Sant Francesc ens il·lumini per discernir a cada moment quin és el camí que hem de seguir. Amén.

Vídeo: és Francesc visitant la casa paterna i recitant les benaurances. De fons, sona una cançó de bressol que cantava la seva mare.

Matalassos

Fa dies el compositor Bernat Vivancos em va dir que volia fer un donatiu amb la seva família, i em preguntava on aniria a parar. Li vaig demanar rumiar-m’ho uns dies. I finalment li vaig proposar comprar matalassos per a infants del barri del monestir, on hi ha molta pobresa.

Molts d’aquests nens dormen a terra, sobre unes canyes o sobre una manteta. Si tenen matalàs, sovint el comparteixen dues, tres o quatre persones. 

I no és pas que els sembli bonic dormir així. L’única raó és que no tenen diners per comprar un matalàs. 

Doncs bé, dit i fet. Amb en Pep vam anar a comprar-ne els cinc primers, i va ser una festassa. Encara tenim els diners per quatre més.

Veient la reacció de la gent, hem pensat que valia la pena continuar-ho. Per això hi destinarem una part dels diners dels socis, perquè més nens i joves puguin dormir en condicions. 

Aquí en teniu algunes fotos. Algunes són de l’abans, i altres amb el nou matalàs. Crec que no cal que us digui quines corresponen a quin moment, ja ho endevinareu!

Dues donacions

A “El gra de mostassa” hem rebut dues donacions que m’agradaria compartir. La primera és d’un publicista: l’Oriol Brutau. Va escriure un llibre servint-se de la intel·ligència artificial per intentar esbrinar què diria Jesús al món d’avui. El resultat: “One Coach”. Els beneficis de la venda, 948 euros, han anat a parar a projectes d’emprenedoria que a partir d’ara reben el nom de “Social Program”. Una manera molt creativa de col·laborar amb els projectes! Moltes gràcies!!!

La segona donació ha vingut a través de la Marta, comentarista habitual de “La Font de Greccio”. Ha fet 60 anys, i van organitzar una festa per celebrar-ho. Però va demanar que, en lloc de fer-li regals, la gent col·laborés amb la compra de la furgoneta. I han recollit 1.500 euros, que ja ens han fet arribar. Crec que haurem d’esperar a comprar-la, i no pas per falta de diners sinó perquè a vegades les coses aquí són més complicades. Paciència. La iniciativa de la Marta era també molt original: com convertir una festa d’aniversari, un moment especial de la vida, en una ocasió per la solidaritat. Moltes gràcies!!!

Em meravella ser testimoni de l’enginy de les persones que apareix de maneres ben variades quan hi ha ganes d’implicar-se i ajudar!

PD: a la primera foto, l’Olga de l’associació “El gra de mostassa” recull el donatiu de l’Oriol. Aquests dies la tenim aquí, perquè ens visita per segona vegada!

Vols dir que hi entra gaire gent?

Fa uns dies la meva mare em diu:

- Vols dir que hi entra gaire gent, al blog?

- Sí que hi entren, sí.

- És que no hi comenta gaire gent…

- Oh, perquè fan com tu!

I vam riure.

Em consta que molts hi entreu, perquè m’ho dieu per altres vies o perquè vaig veient com el comptador puja.

Avui, després que algú m’ho anés recordant des de fa temps, he actualitzat la llista de persones que hi heu comentat des de l’any 2022. M’ha sorprès veure-hi tants noms! Amb força gent ens coneixem, i amb altres no. Com en tantes coses, hauria d’anar actualitzant la llista cada vegada que hi ha un comentarista nou. Altrament, no trobo mai el moment de posar-m’hi.

Aprofito per agrair-vos els comentaris a tots els qui hi escriviu! Us asseguro que em fa il·lusió. I un agraïment especial als qui hi sou sempre.

Foto: és de la font a la plaça del poblet de Greccio. Aquí vaig explicar el sentit que tenia el nom de “La Font de Greccio”.

Un any de la mort d'en Zadok

Ha fet un any de la mort d'en Zadok. Havia pensat visitar la família en aquella data, però venint de Kènia no va ser possible. Vaig pensar fer-ho el dia després. Ells també havien pensat en mi, però el "lay reader" de la seva comunitat anglicana també els va comunicar que no podia el mateix dia, sinó l'endemà. Per tant, sense haver-nos-ho dit, vam coincidir en les peticions per fer una pregària pel nen el dia després de l'aniversari.

Com que són anglicans, em va semblar bonic que ens afegíssim a la seva pregària. La vam fer al pati de casa, a l'ombra dels arbres. El "lay reader" (una mena de catequista de la comunitat) els va predicar llargament. Va ser una celebració bonica, amb cants i en un ambient de fe.

El millor del dia va ser el somriure de la mare. Em va causar tant dolor l'any passat veure-la sumida en aquella profunda tristesa! En marxar, li vaig dir que estava tan content de veure-la somriure una altra vegada, i se li va escapar una rialla. Han acceptat que el seu fill ja no hi és. I suposo que viuen amb agraïment els anys que el van tenir, i sense amargor pel final.

Van agrair molt que hi haguéssim anat. I m'hi vaig trobar bé, justament perquè ja no hi havia cap objectiu per asollir: es tractava simplement d'acompanyar-los i estar amb ells en un dia especial.

La seva tomba en un racó del pati de casa és ara un lloc de Pau. Un record per aquest angelet, que no dubto que és al Cel.

Per en Joan

Alguna vegada que he sentit una música ben especial he pensat: "Com devia ser el món abans que es creés aquesta música tan inspirada?". I em sembla que al món li faltava alguna cosa, com si aquesta música perfeccionés la Creació.

Un exemple serien les obres de Tomás Luis de Victoria, compositor renaixentista d'obres polifòniques. I us n'ofereixo un tast: l'Ave Maria a 8 veus, escrita per la festa de l'Anunciació i publicada el 1572. La interpretació és del conjunt anglès "The Marian Consort". Excepte una entrada errònia de la soprano del 1r Cor, la interpretació d'aquesta Ave Maria em sembla sublim. 

Vagi dedicada a en Joan Alsina, avui, en el 50è aniversari de la seva mort. El seu assassinat va ser el coronament d'una vida dedicada als altres. El seu testimoni m'acompanya. Gràcies, Joan.