dilluns, 20 de setembre de 2021

Una tarda imprevista


Dissabte a la tarda.

Havíem quedat amb el Luke, el conductor de l’hospital que sol tenir un somriure d’orella a orella, per transportar del monestir a l’hospital 4 paquets que m’han arribat de Catalunya plens de material: llençols, mascaretes, bates, etc. Per una raó o altra, amb ell sempre acabes rient.

En passar amb els paquets davant de l’hospital, no s’ha aturat i ha sortit del recinte del monestir. Li he preguntat on anàvem, i m’ha dit que a buscar la monja que ens indicaria on deixar-los. Després he entès que anàvem al seu convent.

En arribar, li ha dit a la germana: “Vinc amb el Father per portar aquests regals per l’hospital i perquè ell us volia conèixer”. Jo no sabia quina cara posar (perquè només pretenia traslladar el material i em trobava a la porta d’aquell convent per pura casualitat!). Hem anat a deixar les coses a l’hospital. I en tornar la germana al convent amb la furgoneta, el Luke s’ho ha fet venir bé perquè ens rebés la comunitat. De fet, m’ha semblat que ja ens esperaven. Estic segur que no hi havia res organitzat abans que ell els digués que jo les volia conèixer.

Doncs bé, ens hem assegut i hem fet tertúlia amb les monges. Hem rigut força. 4 germanes treballen al nostre hospital. Són d’una congregació de Kènia: Sisters of Mary of Kakamega. Es dediquen a obra social: escoles, hospitals i altres centres de caire social. 

Ens han ofert te, crispetes i cacauets. I un tast d’un vi força singular. 

El Luke, quan ja marxàvem, em diu: “Gràcies per portar-me aquí!”. Li dic: “Què? Si ets tu qui m’hi ha portat, que jo no sabia ni on anàvem!”. Hem rigut tots dos, i acaba: “Avui havia tingut un dia molt cansat, i ja m’has alegrat el dia!”. 

No sé què us semblarà tot plegat, però veient l’alegria del Luke en tot moment i l’acollida tan improvisada de les germanes he pensat que m’havien transmès coses importants sobre la vida aquella tarda. 

PD: Abans de marxar, han volgut que el Luke ens tirés alguna foto. I després jo els n’he tirat alguna, i ja veieu amb quina gràcia s’hi han posat!

divendres, 17 de setembre de 2021

Una joia


Des que vaig arribar a l'Àfrica, he estat testimoni de donacions molt boniques. Des d'un nen de 12 anys que va donar part dels seus estalvis fins a una persona de 90 anys que vibra amb la situació dels pobres i vol ajudar-los. 

Una d'elles va ser una senyora que va sacrificar una joia molt especial per ella, tenia un simbolisme fort. Però es va dir: "quan em mori, ningú no en farà res. En canvi, si la venc puc ajudar persones que ho necessiten". I així ho va fer.

Hi ha persones que, per motius diversos, es diuen: "jo no puc fer res". Altres es pregunten: "què podria fer?", fins a trobar-ne la resposta. 

Em recorda aquella cita de l'Evangeli, quan Jesús diu: "Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor".

Hi ha qui s'ho creu, i ho posa en pràctica. Dono gràcies a Déu d'haver pogut conèixer persones així.

dimecres, 15 de setembre de 2021

Una comunitat és una família


He pensat sovint que, des de fora, no es té prou en compte aquest aspecte. Una comunitat pot ser un referent a nivell religiós, cultural, social o polític. Però, sobretot, és una família.

De famílies, n'hi ha de més avingudes o de menys; de més tradicionals o de més obertes; algunes fan més vida de família i altres no; en algunes hi ha un ambient més distès i en altres un ambient més seriós. Però, al cap i a la fi, famílies.

Si des de fora es tingués més en compte aquest aspecte de "família", crec que es podria comprendre millor com es deuen viure molts esdeveniments des de dins.

Això s'ha vist aquests dies. Es parla de Montserrat com si fos una empresa, o un partit polític, o simplement una institució. Però sobretot és una família. I la comunitat ha votat aquell qui ha cregut que seria un bon pare per aquesta família i per tota la missió que la família té encomanada.

I el Manel crec que serà un bon pare d'aquesta família. Vam treballar colze a colze a l'Escolania durant uns anys. I en tinc molt bon record. Que Déu el beneeixi!

Dit tot això (i com deia aquell: "ni lo uno ni lo otro, sino todo lo contrario"): ja sé que no és una família en "stricto sensu". Però s'hi assembla :)


Foto: Mireia Nonell

diumenge, 12 de setembre de 2021

La campanya de l'Oriol i l'Aina


Si ho recordeu, aquí us vaig parlar de la visita de l'Oriol i l'Aina. Un cop tornats a casa, van organitzar una campanya entre familiars, amics i coneguts per poder operar dos nens i pel fons del projecte dels microcrèdits que va prenent forma.

Van aconseguir els diners, i aquests dies estem gestionant les dues operacions. Una d'elles és complexa: és un nen amb la boca deformada, i amb moltes dificultats per la parla i altres aspectes. 


L'operaran en un hospital especialitzat proper a la capital. Una donant de Barcelona ens va pagar la primera visita al metge perquè fessin un pressupost de l'operació. I pel que fa a l'operació, la majoria la paga el mateix hospital pel fet de ser un infant, però nosaltres hem d'assumir 1.643 euros (ja els tenim). Fa pocs dies l'havien d'operar, però després d'una anàlisi de sang van dir que hi tornés d'aquí uns dies. A veure!


L'altre cas (el de la foto, aquí tot content amb uns colors que li van portar) és similar a aquell nen de la panxa inflada que ja està curat. Quan el vam visitar, tenia encara un tros d'intestí fora del cos. Ara falta la darrera operació, perquè pugui anar de ventre amb normalitat. Feien falta 629 euros, i també els tenim. Tant de bo que vagi bé!

I finalment, han aportat 1.412 euros pel fons del projecte dels microcrèdits. Les idees que em vau donar per vies molt diverses m'han estat molt útils. Més endavant ja en parlaré.

Moltíssimes gràcies Oriol i Aina per la vostra ajuda i per haver promogut la solidaritat en el vostre entorn!!!

dijous, 9 de setembre de 2021

Proximitat des del cor

Els confinaments a causa del Covid han provocat conseqüències de tota mena. A en Ben Jackson, un granger australià, li va impedir anar a l’enterrament d’una tieta a qui ell estimava molt. En aquest moment de tristesa per la mort de la tieta i no podent estar a prop dels seus pel darrer comiat, va tenir una idea fabulosa. Va col·locar estratègicament en el camp el menjar per les ovelles, de manera que en anar-lo a buscar formessin un dibuix; i tot, filmat per un dron. El resultat: un gran cor dedicat a la tieta.
Físicament estava molt lluny, però des del cor era molt a prop.

dilluns, 6 de setembre de 2021

El ritme quotidià



Acostumo a dirigir l’assaig de cants de la comunitat dos cops per setmana. Els primers mesos em vaig dedicar a ensenyar alguns cants nous. Però ara fa unes setmanes vaig començar quelcom més arriscat: corregir defectes del cant de cada dia. Considero que, almenys en el cant, és més difícil corregir allò que ja tens mal après que no pas aprendre-ho de zero.
 
En un principi vam revisar temes d’afinació, i ara fa dies que estem treballant el ritme i mirant d’evitar la pesadesa i alentiments en el cant. Li vaig preguntar a un monjo si algú es podia molestar perquè solc ser molt clar mostrant el que hauríem de millorar. Em va dir que no patís, perquè em veien músic i per tant em donaven autoritat. Millor així. De fet, aquestes setmanes estem cantant més àgil.

Crec que en el cant, i en la vida!, la rutina ens pot fer perdre vigor. Els que porteu més temps en aquest espai recordareu que vaig parlar positivament de la rutina. És clar! Però cal vetllar perquè, moguts per un cert automatisme, el ritme quotidià no decaigui. En el cant i en la vida.

divendres, 3 de setembre de 2021

Som delicats


Tinc una ungla del peu que no em creix massa bé, i abans que la cosa empitjori pensava que potser m’ho podria mirar algú (no és pas res important, però veient com està la sanitat aquí, sempre intento aplicar allò de “val més prevenir que curar”). Li vaig preguntar al barber si sabia d’algun lloc a Tororo, i em va dir que no; que com a molt ho trobaria a la capital. I em diu: “Mira com tinc aquesta ungla del peu. Quan me’n cau una, me l’embolico amb una fulla de (no sé què) i al cap d’uns dies ja està!”.

Ahir al final de la classe de música, un dels monjos joves se’n reia de mi (de bon rotllo, eh?) perquè l’altre dia que plovia em va veure amb un paraigua. Home, no plovia a bots i barrals, però a Catalunya molta gent hauria anat amb paraigües.

En resum: que els occidentals som delicats. Són coses que em fan riure.