I digué el deixeble:
- Sovint tinc la sensació que visc en unes muntanyes russes permanents: amunt i avall, amunt i avall sense parar. Les coses m’afecten massa, tant si són positives com negatives. No puc tenir mai tranquil·litat, sempre depenc del que passa al meu voltant. A vegades per anècdotes ben petites ja em sento bé tot el dia, o ben malament.
Respongué el mestre:
- Bé, la indiferència és del pitjor que ens podria passar. Si el que passa al teu voltant t’afecta, en part pot ser bo!
- Sí, però una mica d’estabilitat interior no m’aniria malament.
- T’entenc - contestà el mestre-. Has dit una paraula clau: interior. Seguint amb la teva imatge de les muntanyes russes, et diria que un cop ets al mig del trajecte no pots evitar les pujades ni baixades. Però si veus que estàs ben subjecte en el teu seient, almenys això et donarà una confiança molt diferent.
- I com aconseguir estar ben subjecte en el seient i tenir aquesta tranquil·litat malgrat les pujades i baixades? Em tornaràs a dir que amb una vida interior plena?
I el mestre somrigué, perquè el deixeble ja coneixia la resposta. Només li faltava experimentar-la.