Visita de la Mercè

Després de l'Aram, hem tingut la visita de la Mercè. Considero molt important l'etapa prèvia a una estada d'aquestes característiques. Així m'ho van ensenyar al Setem abans de ser monjo, i m'ha servit. Això ens permet compartir quina és la motivació de la persona que vol venir, explicar-li amb sinceritat què se li pot oferir i veure si això coincideix. I encara més: ens permet fer estades personalitzades, de manera que tant els ugandesos com el qui ve en surtin màximament beneficiats.

La Mercè, amb la seva trajectòria d'infermera, va oferir un taller d'higiene per als alumnes de primària de Saint Henry's i una xerrada sobre primers auxilis als joves de la House of the Good Samaritan. Tant els uns com els altres van valorar molt les seves explicacions. 

A més de les sortides que la Mercè va fer possible, destacaria sobretot que amb la seva manera de fer els ugandesos van poder captar que venia amb esperit solidari i generós. En marxar em va dir: "ha estat encara millor del que m'imaginava!". I amb ganes de tornar. 

I és que són estades molt alternatives, on el primer objectiu és venir a compartir amb els africans. Estem en un país on crec que la majoria de turistes venen sobretot a veure animals i fan safaris, i està molt bé: són meravelles naturals i a més beneficien l'economia del país. Però els qui només venen a veure els animals es perden una riquesa única: les persones, els seus valors, la seva cultura, una manera d'entendre la vida. No perquè ells siguin millors que nosaltres, ni tampoc al revés, sinó perquè apropar-se a una cultura tan diversa és un bon material de reflexió i de creixement personal. 

La Mercè va ser un molt bon exemple d'aquests valors, i només li podem dir: Moltes gràcies!!!  

Torna l'Aram!

Després de tres anys, l'Aram ha tornat a Uganda! I ens ha regalat una setmana en la qual tothom ha gaudit amb ell. En aquest cas, el context canviava: de Tororo a Kampala. Gràcies a ell, vam poder fer sortides especials amb els nois de Saint Henry's Primary School. 

M'agradaria destacar algunes activitats que d'una manera o altra penso que donaran fruit. D'una banda, com a consultor que és va analitzar les finances de l'escola. A nivell econòmic és una escola amb moltes dificultats. Vam fer una reunió amb la directora i l'administradora, els va mostrar les fortaleses i aspectes per millorar i elles en van prendre bona nota. A petició de la directora, va elaborar un informe que els pot ser molt útil com a full de ruta. 

I va oferir una xerrada als alumnes de Saint Henry's i també als joves de la House of the Good Samaritan sobre què passa amb els africans que volen arribar a Europa. Va explicar els greus perills de voler creuar el mar per arribar a Europa, però també què passa quan un arriba a Europa o a l'Orient Mitjà. Ell està implicat en una ONG de Londres per a refugiats i coneix bé el tema. Tant els alumnes de l'escola com els joves de la House of the Good Samaritan li van fer moltes preguntes. És un tema que desperta molt interès. Els vam subratllar que vagin molt alerta si no tenen bones connexions en aquests països, perquè els poden enganyar i les conseqüències poden ser funestes. Però el cas és que tots coneixen també casos reeixits d'africans a qui els ha anat prou bé. 

Al final de l'estada vam visitar en els slums algunes famílies beneficiades pel programa de beques, i va poder constatar la gran necessitat que viuen però també el valor d'aquest programa que hem iniciat. 

Moltes gràcies Aram i t'esperem de nou!!!

Sopes?

Recordareu aquell nen dels slums a qui li havien desparegut els pares quan era ben petit, que té l'àvia que se'n cuida, i que ara forma part del programa de beques. 

Fa unes setmanes l'àvia va haver de marxar de casa per cuidar-se d'una filla amb seriosos problemes mentals (a la qual havien hagut de lligar i tot). El nen va quedar a càrrec d'un parent que té problemes amb la beguda i que, pel que sabem, no se'n pot cuidar. Amb la responsable de la "Small Christian Community" no ens hem quedat tranquils. Ahir ens vam reunir a casa d'ella, i li vaig preguntar: "Si l'àvia ens va dir que si un dia no es podia cuidar del nen te'l deixaria a tu, per què ha escollit aquesta altra opció?". Ella ens ha dit que l'àvia, amb tota la situació de la filla malalta, havia quedat molt confosa i desorganitzada. Sembla que potser tornarà d'aquí uns dies. I aleshores serà l'oportunitat de parlar amb ella per veure què es pot fer una altra vegada i garantir que el nen està ben atès (justament aquests dies havíem portat el nen al metge perquè estava malalt i s'havia de prendre una medicació específica) .

Ahir vam anar a visitar vàries famílies dels slums, i quan el nen ens va veure a l'entorn de casa seva, va córrer a fer-nos abraçades als qui érem allà. Quan em veu a l'església, sempre em ve a saludar. Avui li he preguntat: "Ahir vas sopar a casa?". Diu: "No". "I els altres dies?". "No". "I quan hi ha l'àvia?". "No". "L'únic àpat que fas al dia és el dinar a l'escola?". "Sí".

Realment veig que aquest programa de beques que hem iniciat dona resposta a moltes necessitats que van més enllà de l'aprenentatge. Gràcies a tots els qui ho feu possible!!!

Foto: Aram Solà 

El rector, de baixa

Fa unes quantes setmanes, el rector de la parròquia va caure en un sot de les obres de la nova església quan tornava de nit a casa. Es va trencar el peu, el van haver d'operar i encara en té per unes setmanes.

El matí després de l'accident em van demanar de celebrar la Missa quan vaig arribar a l'església, i no vaig tenir temps de preparar res. Però essent la Missa diària en Luganda, des de l'endemà em vaig llançar a començar alguna part en Luganda. Amb els dies he anat afegint més parts de la Missa en aquesta llengua. Lògicament no soc nadiu en aquesta llengua bantú i fonèticament s'hi ha de notar, però a banda de valorar el meu gest penso que troben que me'n surto prou bé.

Això m'ha fet anar més atrafegat aquestes setmanes, perquè he de preparar una homilia diària (en anglès) i això em comporta una estona perquè m'agrada preparar-la bé. I el diumenge celebro les dues primeres Misses de la parròquia, que són en anglès. A banda de la Missa setmanal per als estudiants de l'escola.

En algun moment perjudica l'horari que tenim de pregàries a casa, però penso que haurà estat una oportunitat perquè vegin que he vingut a servir i a fer el que convingui dins de les meves possibilitats. 

A la foto veieu la nova església en construcció: els diumenges s'omple almenys en tres misses. I com que hi ha l'alerta per l'ebola, que a Uganda s'han pres molt seriosament per eradicar-la ben aviat, prefereixen que celebrem aquí provisionalment perquè la gent no estigui tan atapeïda. 

Un noi apallissat

Dies enrere van apallissar brutalment un noi al nostre barri. Van trucar a la porta de la meva habitació a les 4 de la matinada demanant ajuda. Podem donar gràcies que les hemorràgies eren només externes. El van trobar amb la roba ben estripada i ensangonat sobretot al cap. 

D'entrada em vaig sentir culpable, perquè jo li havia aconseguit la feina (ja sé que no era culpa meva, però no vaig poder evitar aquest sentiment). Després vam saber que estava rondant pel carrer a les tres de la matinada i no tot era regular. Van estar a punt d'acomiadar-lo de la feina, però li han donat una altra oportunitat. El que és clar és que no es mereixia que aquells cinc brètols l'apallissessin per robar-li el poc que portava al damunt. 

Ningú no li volia pagar el tractament a l'hospital. Un servidor ho va fer, però demanant-li que tornés els diners de mica en mica com a mesura pedagògica. Penso que això el pot ajudar a rumiar-s'hi dues vegades abans de fer el ximple en un barri que no és per fer broma a la nit.

Aquesta setmana passada, un dels nois que tenim a casa tornava de treballar a la nit. Anava amb moto, i va passar per un carrer fosc (no va triar el millor itinerari). Li van aparèixer uns joves bloquejant el carrer, i per sort va poder tirar endavant (jugant-se-la molt). L'endemà el vaig renyar, perquè podria tornar abans de la feina i fer un itinerari molt més segur.

Avui he sabut que una persona del nostre entorn, propera al noi que va ser apallissat, ha rebut un anònim dient-li que la següent de ser apallissada serà ella. M'oloro per què deuen estar enfadats amb ella (res de dolent des d'un punt de vista objectiu, i és una pura suposició). Però res no justifica, ni de lluny, aquesta violència.

Estem en una zona on no pots badar ni fer el ruc. Perquè te la jugues: que t'apallissin, o que acabi pitjor i et matin. 

Vaig seguir més o menys l'estada del Papa a Montserrat des de l'hospital quan teníem el noi apallissat allà. Va ser un contrast bastant bèstia: l'alegria per la visita del Papa, però dificultats per seguir-la enmig d'aquells esdeveniments. 

Va ser una situació que em va estressar força uns quants dies. El vam convidar a casa, almenys 24 hores, per refer-se abans de tornar a la seva vivenda habitual. Ara es va recuperant bé i va tornant a la feina de mica en mica.

Una infecció

El dia 3 vaig publicar la darrera entrada, i el mateix dia em van diagnosticar una infecció severa per haver ingerit alguna cosa en mal estat. Sé on va ser, fora de casa, en una activitat participada per molta gent. Em van posar el menjar al davant per fer-me content, i el vaig rebutjar però em van ignorar. I em va semblar que no podia fer un lleig.

De la infecció ja estic recuperat (després d'anar vàries vegades a l'hospital, injeccions, etc). Va ser forta. Però a conseqüència d'això, el sodi de la sang va baixar força. I ha costat molt remuntar-lo. Ara ja estic millor, fora d'alguna cosa de panxa. Confio estar bé d'aquí uns dies. 

Ho vaig explicar una mica en un comentari de l'última entrada, i alguns ja ho vau llegir. Però no em veia amb cor d'escriure una entrada, tenia el cap molt emboirat. I no he pogut aturar diverses activitats que em reclamaven. Per tant, he anat fent una mica com he pogut. 

Tinc moltes coses per explicar d'aquests dies: algunes ben boniques, i altres més complicades per la zona on ens trobem. Però gràcies a Déu estem bé.

Gràcies pels missatges que he rebut, i també per la comprensió quan us he contestat de manera molt concisa.

Eren com nosaltres

Avui se celebra la festa dels Màrtirs d'Uganda. Des del principi vaig veure que per a ells és una festa que concentra molts elements. És una festa religiosa, lògicament, en la qual commemoren la donació de vida per part d'aquells primers cristians nadius en aquestes terres. Però amb els anys ha esdevingut una festa reconeguda per tota l'Església universal. Per a ells, és la celebració de la fe de tot un poble i fins i tot m'atreviria a dir que un signe d'identitat nacional.

Penso que per a ells hi ha un abans i un després en la història d'Uganda en el martiri d'aquests ugandesos entre el 1885 i el 1887. Una cristiana em deia fa uns dies, en referència als màrtirs: "Ells ens coneixen, mengem el mateix que ells menjaven, saben per tot el que estem passant". Els ugandesos viuen una identificació molt forta amb aquests sants pel fet que han sortit de la seva pròpia cultura. I és molt habitual trobar gent o institucions amb el nom d'algun dels màrtirs.

Des de setmanes abans del 3 de juny hi ha pelegrinatges a peu des de tots els indrets d'Uganda per arribar el dia 3 a Namugongo (prop de Kampala), on van ser assassinats la majoria. També hi ha pelegrinatges des de l'estranger. Al santuari dels Màrtirs d'Uganda, que podeu veure a la foto, s'hi concentren centenars de milers de persones (diuen milions), i cada any s'encarrega d'animar la celebració una diòcesi diferent.

Aquest any, degut a l'ebola, el govern va ajornar la celebració i la conferència episcopal l'ha cancel·lada fins a l'any vinent. Han fet sàviament. 

Un projecte engrescador

(continua)

Quan la Rose Mukasa va acabar d'explicar per què havia hagut d'aturar la distribució de menjar a 200 infants i joves, li vaig dir:

- Què et semblaria si treballéssim plegats en aquest projecte?

De seguida va dir que sí, i va afegir:

- Aquesta és la resposta a les meves pregàries.

Li vaig dir que ella podria posar el menjar com ja feia, i que hauríem de buscar un lloc enmig dels slums per poder fer la distribució. Ells portarien el menjar amb els seus vehicles, i nosaltres ens implicaríem a l'hora de servir-lo. La presència de religiosos (anem amb el mig hàbit blanc) faria allunyar sospites que la gent podria tenir envers ella, perquè a nosaltres ja se'ns suposa que només volem ajudar. També li vaig proposar que hauríem de visitar la resposnable de la Small Christian Community d'aquella zona dels slums, a continuació la LC1 (el càrrec civil d'aquella àrea, a qui ja coneixem del treball de camp que vam fer i sabem que és una persona maca), i la policia perquè ens autoritzessin per tirar-ho endavant.

El primer bon resultat és que com a mínim 200 infants i joves podrien menjar cada dia. Però hi ha un altre element interessantíssim: això ens permetrà (si Déu vol) entrar en contacte amb joves que no tenen ningú. Fins ara, els nens i nenes que bequem tenen com a mínim algú a casa que se'n fa responsable. Però sabem que n'hi ha d'altres que són "nens del carrer" que no tenen ningú, només els companys del carrer. I probablement alguns s'acostin pel menjar. És una oportunitat molt valuosa.

Hem quedat que ho deixarem reposar dos mesos, i que en tornarem a parlar a l'agost per començar a posar fil a l'agulla i veure si és viable. És una mica una bogeria, perquè no és que ens falti feina i això suposaria un compromís regular. Però és engrescador.

Vam acabar aquella trobada amb la Rose Mukasa amb una pregària, i tots ben contents. Era el dia de St. Felip Neri.

La Rose Mukasa

Temps enrere, aparcant la furgoneta prop dels slums, vam veure que hi havia gent anant a una casa particular a recollir alguna cosa. Resulta que cada dia donaven menjar gratuït principalment a nens i joves. Vam decidir que un dia visitaríem aquesta persona tan generosa. I així ha estat aquesta setmana.

Dilluns no hi era, però algú ens va posar en contacte. I dimarts ens hi vam poder reunir a casa seva. És la Rose Mukasa, una dona que va començar un negoci fa 25 anys i que ha prosperat: actualment preparen menús per a 7 empreses diàriament. Té 36 treballadors, i porta l'empresa amb els seus fills. A més, té una granja més lluny on va dos cops per setmana.

Ens va explicar com havia anat tot plegat. Veient que el negoci li anava prou bé, es va sentir cridada a fer algun acte de generositat de manera regular. I va començar donant les sobres del menjar a uns 50 infants. Però aviat va contractar un cuiner específic per a aquesta acció solidària veient la necessitat de la gent. La xifra de beneficiats va créixer a 200 persones per dia, i va durar sis mesos.

Per què es va acabar? La casa on preparen els menjars és freqüentada per camions, i més d'un li va dir que hi havia el risc que algun infant fos atropellat. En la cultura del lloc, tot i que ella faci un acte generós de donar menjar, si un infant fos atropellat algú la podria acusar d'haver sacrificat un infant. Això seria llarg d'explicar, però a vegades hi ha persones que fan rituals o promeses, segons les quals si sacrifiquen un infant poden obtenir una gran fortuna. 

(continuarà)

Acolliment durant les vacances

Aquestes setmanes que les escoles fan vacances hem anat acollint joves a la "House of the Good Samaritan": alguns que es plantegen consagrar la seva vida a Déu quan siguin més grans, altres que viuen als slums i han vingut a compartir allò que viuen, i altres que ens han visitat des d'altres indrets d'Uganda. Molt de moviment dins la casa, però bonic.

Un dia vam rebre per unes hores aquell nen petit a qui li van desaparèixer els pares, i que forma part del programa de beques d'El gra de mostassa. És un nen de poquíssimes paraules, segurament per timidesa. Vam intentar que se sentís ben acollit: li vaig explicar coses, vam jugar a bitlles amb els joves de la casa, i penso que probablement va ser la primera vegada que menjava pollastre a la seva vida (per la manera com se'l mirava abans de començar-lo a menjar). No és expressiu (penso que també per timidesa), però em va semblar que havia gaudit molt. 

Ell ve sovint a la Missa del matí amb aquella senyora que dona suport a l'àvia. Fins ara, sempre que hi era em venia a saludar i potser a algú més. Però ara passa per tot el banc i ens saluda a tots un per un donant la mà. Penso que és una manera d'agrair o d'expressar-nos com de bé va estar aquell dia amb tots! Per un nen que és tímid, no és poca cosa. 

Sabent que depèn d'una àvia que no té una salut de ferro i ja és gran, també que no té cap més parent que se'n pugui fer càrrec i, a més, que viu en un entorn on hi ha droga (pel que ens ha arribat)... penso que és bo que estigui familiaritzat amb nosaltres per si un dia convé que l'ajudem més enllà de la beca escolar. Si aquest dia arriba (esperem que sigui molt enllà, perquè l'àvia el cuida molt bé!) penso que podem fer una bona col·laboració amb la senyora de la mateixa zona dels slums que dona suport a l'àvia.

A la foto, amb una samarreta del Girona i una pilota inflable que li vam regalar. 

Respirar junts

Cada llengua té el seu geni, i és estimulant poder-lo anar descobrint. Ho estic experimentant amb l'estudi del Luganda (al qual dedico massa poc temps, i vaig lentíssim... però bé, de mica en mica). Gaudeixo adonant-me d'especificitats fonètiques que no són perceptibles a primera vista, però que són les que marquen la diferència entre un nadiu i un passerell com jo. 

En una de les salutacions del capellà a Missa, ens parla de "la comunió de l'Esperit Sant". Doncs bé, la paraula "comunió" en Luganda està formada per dos mots: "okussa" i "ekimu". "Okussa" significa "respirar", i "ekimu" significa "junts". Per tant, per expressar el que és la comunió d'una realitat amb una altra ho fan amb la imatge "respirar junts".

Ho he trobat fenomenal. Per al Luganda, la manera de definir la comunió entre dues persones és utilitzar aquesta imatge bellíssima de respirar conjuntament. Em sembla fins i tot poètic!

I, curiosament, en els nostres temps resulta que això de sincronitzar la respiració amb algú altre és una pràctica terapèutica que (diuen) regula el sistema nerviós, redueix l'ansietat i fomenta una connexió emocional profunda.

El brot d'ebola a Uganda

Sou uns quants els qui m'heu escrit amb una certa preocupació pel brot d'ebola del Congo i Uganda, i per saber si estem bé. Entenc que la notícia és alarmant, i per això en parlo ara.

A Uganda va haver-hi un brot d'ebola fa quatre anys, i el van resoldre molt bé. En aquell cas, jo estava potser una mica més alerta perquè sonava molt perillós, tot i haver-se donat a l'altra banda del país. A veure, no és tan fàcil contagiar l'ebola: es pot agafar a través del contacte amb els fluids corporals d'una persona infectada (però no per l'aire, aigua o aliments).

És més preocupant al Congo, on ja han mort bastantes persones i on el context bèl·lic (més la complexitat a nivell polític i social) no afavoreix la resolució tan ràpida. 

El president ugandès Museveni ha ordenat ajornar la gran festa d'Uganda que congrega centenars de milers de pelegrins el 3 de juny a Namugongo (prop de Kampala): la festa dels màrtirs d'Uganda. Això sí que hauria estat arriscat, sobretot perquè molts pelegrins arriben des de l'est del Congo i l'aglomeració és molt important. 

Tinc confiança que el govern ugandès s'ho prendrà molt seriosament i intentarà controlar al màxim aquest brot per erradicar-lo el més aviat possible. Esperem que al Congo també ho puguin fer.

La queixa de la Immaculate

Probablement recordareu la Immaculate, aquella anciana que netejava el nostre banc cada dia d'amagat abans que arribéssim a l'Església. Doncs bé, fa uns dies va caure pel carrer i es va fer mal als genolls i a la boca (crec que dissabte passat). El cas és que diumenge mai no ens veiem perquè anem a Misses diferents (jo en celebro una en anglès i ella va a la que es fa en Luganda). I dilluns i dimarts no va venir a la Missa del matí. Aleshores ja vaig pensar que, si l'endemà no apareixia, l'hauria d'anar a visitar per si li havia passat alguna cosa.

El cas és que dimecres sí que va aparèixer, i se'm va queixar perquè no l'havia anat a veure. Sempre ens saluda a tots, però la queixa anava clarament dirigida a mi. Em va sorprendre, però al mateix temps ho vaig trobar deliciós. Per ella, era evident que l'havia d'anar a veure. 

Ella sempre és molt amable i atenta amb nosaltres, molt efusiva saludant amb les dues mans alçades i esteses (no exagero) quan passem amb la furgoneta per davant de casa seva. Ens aprecia. Penso que, tot i tenir familiars, viuen lluny d'ella i a casa probablement se sent força sola (hi ha un fill que treballa fora tot el dia, i un net que apareix durant les vacances). La vam convidar a casa el dia de Pasqua per la pregària del migdia i a dinar, i va gaudir d'allò més. 

És zelosa de cara a nosaltres, més del que nosaltres ho som amb nosaltres mateixos. Si veu algú assegut al banc on ens solem posar a l'Església, els fa sortir sense miraments. Ens fa riure. 

Miraré la propera vegada de no deixar passar dies sense interessar-me per ella si no apareix. Accepto la seva exigència, i suposo que forma part de la missió. 

L'altre Déu

Fa unes setmanes vaig acabar de llegir un assaig que després vaig anar ruminant en la "Lectio" (les meditacions bíbliques) dels dies següents. Està escrit per la teòloga protestant Marion Muller-Colard (i publicat per Fragmenta Editorial).

És un llibret que sotragueja, escrit a partir de la pròpia experiència de vida de l'autora i amb la referència del llibre de Job com a teló de fons. Qüestiona l'existència d'un Déu que intervé en la història del creient, i jo diria que apunta a un Déu més transcendent que immanent (tot i que em sembla entendre que amb matisos). 

En primer lloc, penso que m'hi he d'acostar amb tot el respecte. Sobretot des del moment que l'autora expressa les seves idees a partir d'experiències fortes de sofriment i foscor. En tot el referent al sagrat, tant si és per part de persones creients o agnòstiques o no creients, crec que ens hi hem d'atansar amb cura perquè és un terreny molt personal. 

Ara bé, amb tota la consideració que em mereix aquesta escriptora, em pregunto si aquest Déu que no pot intervenir en la vida del creient és el Déu de Jesús. Certament hi ha aspectes del segle I que ens cal reinterpretar, i que hi ha elements que actualment coneixem d'una manera diversa al coneixement que hi havia fa dos mil anys. Però fins a quin punt ha d'arribar la reinterpretació?

De tota manera, l'autora qüestiona una relació amb Déu que pot ser molt de mercadeig per part nostra, una relació quasi comercial. És aguda i profunda, i no diu cap bajanada (al contrari!). 

Us comparteixo un pensament sobre la mort que ella escriu, citant François Dolto: "Com tots nosaltres, arribarà un dia que tu també et moriràs. Però no et preocupis: et moriràs quan hagis acabat de viure". 

Només els rics

Ahir vaig fer la meva classe setmanal de Luganda. A més de llegir les lectures de la Missa, rebo una classe pràctica per aprendre a comunicar-me. És un noi del barri amb una pronunciació boníssima. Vam convenir amb la seva mare que li faria un donatiu per classe, i això l'ajuda a pagar la quota de l'escola. 

Avui li he preguntat com es deia "tovalló". Concretament li parlava dels tovallons de paper, i he hagut de buscar una imatge a internet perquè no sabia de què li parlava. En veure a què em referia, em diu: "It's only rich people who use it" ("Només ho fa servir gent rica").

M'ha sorprès, però segur que té raó. Molts no es poden permetre comprar tovallons. I això m'evoca una altra cosa que ens trobem sovint a casa, quan convidem algú a dinar. Sempre posem forquilla i ganivet per a tothom, però molt sovint notes que no estan acostumats a utilitzar-los (especialment el ganivet). I aleshores els dic que posem els coberts per defecte, però que poden menjar tranquil·lament amb les mans.  

Durant dies un dels joves de la casa reia perquè vaig refusar que mengéssim unes llesques de pa de motllo plenes de formiguetes diminutes. Per a ell, era obvi que aquelles llesques no es podien malbaratar i calia menjar-les ni que et toqués empassar-te unes quantes formiguetes.

Són episodis que m'ajuden a tocar de peus a terra i a adonar-me de la realitat que molts d'ells viuen de manera quotidiana. 

En Conard

Molts recordareu en Conard, el noi que des de ben petit ha hagut de ser operat diverses vegades d'una malformació important a les dues cames. Aquesta setmana l'han tornat a operar de les dues cames a l'hospital especialitzat de CoRSU (Entebbe).

Els darrers anys ha anat empitjorant fins al punt de tenir un dolor constant i caminar força malament. Sabíem que podia succeir, i que potser se l'hauria de tornar a operar abans d'acabar l'etapa de creixement (que és quan els metges ens van dir que amb tota probabilitat se solucionaria definitivament el problema). No podem assegurar si serà la darrera vegada o encara no. 

Vam demanar una cadira de rodes al Benedictine Eye Hospital (a través dels qui vaig conèixer aquest cas), però no en tenen cap. Ho vam demanar a CoRSU, però les que disposen són massa petites per a ell ja que ha crescut bastant. I finalment en vam comprar una. Hem quedat que, quan s'hagi recuperat, me la tornarà i mirarem de fer-la arribar a algú necessitat dels suburbis (a través de gent que segueixen els qui estan més necessitats en aquella zona). 

Abans-d'ahir en Thomas i un altre noi que està amb nosaltres van recollir en Conard a l'hospital amb la furgoneta, i ell, el seu pare i la seva germana van passar la nit a la "House of the Good Samaritan". No li vaig fer cap foto com altres vegades perquè estava amb dolor, però estava content de venir a casa nostra! D'aquí unes setmanes, en fer la primera revisió, m'agradarà anar amb ells a l'hospital per poder parlar amb els metges.

L'operació d'en Conard i la compra de la cadira de rodes ha estat gràcies als donatius regulars dels socis, que ens ajudeu a mantenir el fons d'atenció mèdica. Moltíssimes gràcies a tots!!!

Beca Josep Boan 2026

Alguns recordareu que l'any passat vam estrenar una beca en memòria d'en Josep Boan, impulsada per la seva mare. Aquesta beca la fan possible la M. Pilar i una família gironina. 

Aquest any ha anat a parar a en Tenas (llegit "Tenàs"), un noi d'una barriada pobra de Tororo que conec des de fa anys. La seva mare l'ha hagut de pujar ella sola i amb moltes dificultats. Fins l'any passat, la seva assistència a l'escola era intermitent a causa de no poder pagar la quota escolar. 

Ara ha començat a anar a un institut per cursar el segon de secundària. Està content i agraït. Les notes d'aquest primer trimestre no han estat brillants, però ha assegurat que s'esforçarà per millorar-les. 

Vam acordar amb la seva mare que ella li compraria els "requirements" a partir d'ara, és a dir, els materials necessaris per anar a classe i viure a la residència (llibretes, bolígrafs, sabó, pasta de dents, etc). Creiem que és bo que les famílies s'impliquin en l'educació en la mesura de les seves possibilitats.

Gràcies als qui feu possible aquesta Beca Josep Boan 2026!!

Cap a Tororo

Estic viatjant cap a Tororo, on passaré tres dies. Hi vaig un cop al trimestre, i això em permet trobar-me amb molta gent i fer moltes gestions.

Aquests dies he de comprar els "requirements" dels que tenim becats en diferents escoles. Això és tot el material que necessiten per al segon trimestre. I, com que estan en residència, implica elements molt diversos. He de recollir rebuts de les quotes que he pagat pel banc, per poder tenir un justificant. I em reuniré amb alguns d'ells. 

Tenim reunions de la granja de l'escola d'oficis i del programa social per als mestres de l'escola.

La furgoneta va força plena: un noi amb problemes a la vista que visitaran a la clínica oftalmològica en el programa que hi tenim, un dels joves acollits que ha d'anar al seu poble per gestions, un dels qui tenim becats va a visitar l'avi, i encara el germà d'un professor de l'escola de Tororo. De tornada hi afegirem un noi que, quan acabi els estudis, vol venir a viure amb nosaltres (ara hi serà unes setmanes, ja va venir fa temps i em fa molt bona impressió). També vindran dos més durant uns dies a la "House of the Good Samaritan". I encara un altre a qui li hem trobat feina de construcció a Kampala. 

Que Déu em doni salut per molts anys per continuar aquestes tasques, i bons companys que puguin ajudar en aquesta missió tan bonica! 

El suport dels qui ajudeu econòmicament o d'altres maneres m'encoratja. I Déu sobre tot.

PD: Hem sortit a les 6 del matí, i ja abans estava tothom a punt. I un noi que havíem de recollir a la carretera també. Això aquí és tot un èxit! :)

Una guerra justa

Dintre de la formació que donem des de la "House of the Good Samaritan", diumenge vam visitar un religiós ugandès de la congregació "Apostles of Jesus" que va fer una tesi doctoral sobre la resposta cristiana en un context de guerra. Ell va fer un estudi a partir dels conflictes viscuts al nord d'Uganda fa unes dècades, però els seus plantejaments són aplicables a qualsevol situació de guerra. A més del cas ugandès, ens va fer referència a altres conflictes actuals a nivell internacional.

Em va semblar interessant una reflexió que va fer sobre el concepte de guerra justa. Ens va dir que fa força dècades l'Església acceptava el concepte de guerra justa, però que ara ja fa bastants anys que no accepta la guerra com a vàlida per a la resolució de cap conflicte, i que sempre aposta pel diàleg. 

Em va agradar pensar que, en l'aplicació de l'Evangeli, l'Església també pot evolucionar i arribar a una comprensió més propera a l'esperit original de Jesús. Que sempre tenim cami per recórrer, i que no és impossible. A nivell individual, i a nivell col·lectiu.

Com a individus i com a societat podem empitjorar, però també podem millorar. I em dic que primer de tot, abans de criticar res, hauria de millorar jo personalment i viure en més consonància amb l'ensenyament de Jesús.

El Papa diu coses

Després de quasi un primer any com a Papa, penso que podem afirmar que el Papa Lleó diu coses. Vull dir que no parla a la babalà. Això no implica que us hagi d'agradar tot allò que ell digui o escrigui, però jo personalment el veig molt valent en temes com els de la Pau (dels pocs líders mundials amb aquesta valentia i contundència), tan necessari en aquesta deriva que s'està prenent a nivell mundial.

I en aquest viatge a l'Àfrica, podem entendre què pensa de temes tan candents com la immigració. Us recomano un vídeo molt breu on parla més que clar (com a occidental a l'Àfrica, aplaudeixo cada una de les seves paraules en aquest vídeo): https://youtube.com/shorts/JndX6NQ9ajE?si=tao18RRAgvljLTTg

Recordo que fa aproximadament un any la Marta es preguntava com devia ser la seva tasca evangelitzadora al Perú. A la "House of the Good Samaritan" vam visionar aquest interessant reportatge, i es veu de manera diàfana la seva inquietud social moguda per l'Evangeli. Us el recomano!

Desapareguts

Aquest dilluns amb en Thomas hem anat a visitar l'àvia d'un nen que tenim becat. Viuen en els slums, en condicions de molta pobresa. Ella acull 7 infants/joves d'altres fills que no se'n poden cuidar per problemes econòmics un fill, per problemes mentals una filla, i els altres no sabem per què. 

El nen que tenim becat és fill únic d'un pare que va desaparèixer quan el nen tenia 2 anys. Va anar a treballar lluny de la ciutat, i no se'n va saber res més. Sembla probable que morís, i que no n'arribessin les notícies. Al cap de temps, la mare també va desaparèixer sense deixar cap pista. El nen ja vivia amb l'àvia, que l'havia acollit tement per les condicions de vida de la criatura. 

La qüestió era delicada. Però l'àvia comença a ser gran, i no té una salut de ferro. Volíem conèixer de prop el context familiar i poder preveure de quina manera es pot atendre l'infant si ella un dia no se'n pot cuidar. Hi vam anar amb la responsable de la seva "Small Christian Community". Va reaccionar posant molt interès en què podíem oferir pel nen, i vam entendre que si li haguéssim proposat d'endur-nos-el ho hauria acceptat (i no pas per treure-se'l de sobre, sinó desitjant el millor per a l'infant). Tinc clar que el millor lloc on pot estar és amb l'àvia, amb la família, després d'haver patit ja dos abandonaments dels quals dubto que sigui massa conscient. 

De cara al futur, l'àvia pensa el mateix que jo: la persona ideal per cuidar-se d'ell en el futur podria ser la responsable de la "Small Christian Community". Nosaltres li donaríem el suport que poguéssim. Però també val a dir que ella als seus 76 anys té molt clar que vol viure fins als 100 anys! Em sembla una dona fantàstica.

M'he trobat molt sovint amb històries de desaparicions: gent que desapareix sense deixar cap rastre, i no se'n sap mai més res. Altres reapareixen al cap d'anys. I les comunicacions i la forma de vida de la gent no afavoreixen la localització de les persones desaparegudes. Sovint això deixa una ferida profunda en les persones que es queden, i que no entenen res. A vegades l'únic que podem fer és acompanyar.

L'emoció de la Nebye

Recordareu la història de la Nebye que us vaig explicar per Nadal. Fa unes setmanes la vam visitar als slums amb en Kefas i la Collens, la responsable de la seva "Small Christian Community". Havíem de provar les sabatetes per al nen que tenim en el programa de beques, nen que ella ha acollit tot i no ser fill seu.

En acabar, amb la traducció de la Collens, li vaig dir que en la primera visita havia quedat molt impactat per la seva història de generositat: que, tot i tenir tantes dificultats amb els seus propis fills, n'havia acollit dos més que la mare havia abandonat. I li pregunto:

- Recordes què et vaig dir aquell dia?

I sense dubtar, respon:

- Sí.

- Què? - li contesto sorprès.

- Que un dia Déu m'ho recompensaria.

Li ho havia dit, de fet, sense pensar-ho. Però ella ho tenia ben present! Em va sortir així perquè vaig sentir que un gest de tanta generositat Déu no el podia deixar sense recompensa (ni que fos al Cel!). 

I aleshores li vaig dir que havia compartit la seva història amb la meva gent, i que dues persones havien fet un donatiu per a ella: un de 100 euros i un de 23. Va reaccionar amb uns ulls plens d'emoció.

- Ja saps què faràs amb aquests diners?

- Sí, em serviran per millorar el negoci que tinc. 

Setmanes després, ho hem anat a comprovar. Continua fent menjars a un carreró dels slums, però ha pogut incrementar la quantitat de menjar que cuina i això li permet tenir més beneficis. Està molt contenta, com podeu veure a la foto. Moltes gràcies a les dues dones que ho heu fet possible!

Les calamitats de Joel

Tot meditant el llibre del profeta Joel, pensava: "Quantes calamitats!".

Diu, entre altres: "S'ha fos l'alegria de la gent. Sacerdots, vestiu-vos de dol i ploreu". "Ai aquell dia!". "S'han eixugat els rierols". "Dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre". I així continua.

Encara que sovint busquem i anhelem missatges d'esperança i d'encoratjament en la Bíblia (i de fet, el mateix Joel els donarà), agraeixo que hi hagi passatges crus i dolorosos. Perquè reflecteixen allò que la vida també és. 

La Bíblia no és un edulcorant ni una substància que anestesiï. Ben al contrari: et fa tocar de peus a terra quant al sofriment i la misèria de tantes menes. És a voltes dura i et sotragueja per dins. No presenta un món ideal ni de mentida, sinó la realitat més descarnada.

I això fa que, en aquells moments col·lectius o personals més difícils, un hi pugui trobar respostes o camins. 

Però sempre és una paraula que ens fa pensar en la Història de Salvació, que com en una trena va combinant moments d'esperança i de lluita, d'alegria i de dissort. I un missatge per al creient: val la pena caminar amb Ell.

Imatge: el profeta Joel a la Capella Sixtina, per Michelangelo.

Repte important

No voldria que aquest text que vaig publicar fa dies us sonés negatiu. És un compartir com van les coses amb transparència, tant si van perfecte com si no. 

La veritat és que la nova etapa a Kampala està anant molt i molt bé. El bagatge de 5 anys en aquest país m'ajuda molt a poder imaginar què pot funcionar i què no. La intervenció a l'escola de Saint Henry's va cada dia millor, i el projecte de portar nens dels slums a l'escola està anant beníssim. La "House of the Good Samaritan" ja és una realitat, amb 7 joves acollits que treballen a Kampala i fan vida amb nosaltres. De fet, amb aquests mesos hem trobat feina per a 8 joves (i aquí no és molt fàcil a vegades) i un d'ells viu a l'escola on fa de guarda de seguretat. A la foto en veieu un que treballa al supermercat, més feliç que un gínjol.

Un repte que ara em suposa un maldecap important és l'econòmic. La despesa s'ha incrementat, i hem de mirar de contenir-la. No és fàcil. Hem de pagar un lloguer (m'agradaria comprar una casa, però això tampoc no és tan senzill perquè ha de ser una casa gran i en condicions, i això és car) i el menjar dels qui viuen a la casa. Amb la Junta d'El gra de mostassa hem vist que cal aprimar les despeses d'algun altre projecte per poder afrontar les altres que ara mateix tenim. També som conscients que no ho podem abastar tot, i que ens cal focalitzar-nos. 

En fi, com sempre: Déu sobretot i Déu sobre tot. Confiem-nos a la Providència.

De nou Chaplain

A Tororo vaig tenir la immensa sort de ser el Chaplain de l'Escola d'oficis. Va ser una oportunitat preciosa per poder servir els estudiants i acompanyar-los en els seus problemes familiars o de tota mena (predominaven situacions molt complexes amb la família, sovint polígama). 

I ara, a Kampala, m'han nomenat Chaplain de l'escola de primària a la qual ja estem ajudant perquè és on van molts infants dels slums. M'ha fet una il·lusió gran. Des d'un punt de vista pastoral, pràcticament només se'm demana celebrar la Missa cada quinze dies. Però ja us podeu imaginar que serà molt més que això (tot i que no m'hi podré dedicar tant com a Tororo, perquè també tenim la missió a la "House of the Good Samaritan" que em demana molt). 

Ho valoro sobretot per una raó: com sabeu, hem becat 21 nens i nenes dels suburbis que altrament no podien anar a escola. Òbviament amb aquests infants i les seves famílies hi ha ara coneixença i un seguiment perquè puguin fer tota la Primària. Però el fet de poder ser el Chaplain de tots em permet estar més al cas de qualsevol alumne i família que passi per dificultats: econòmiques, de salut, o de qualsevol mena (la problemàtica als slums massa sovint és extrema). També em facilita acompanyar els professors, que tampoc no ho tenen fàcil. 

Per tant, visc aquesta petició del rector de la parròquia com un gran regal! Volíem ajudar la gent dels slums, i aquesta serà una plataforma molt bona!

MISSATGE PER A MERCÈ R.: SI NO M'ENVIES EL TEU CORREU O WHATSAPP, NO EM PUC POSAR EN CONTACTE AMB TU. EL POTS ENVIAR PER AQUÍ I NO EL PUBLICARÉ. GRÀCIES!!

Fotos: Joaquim Burjons

Visita al temple Bahai

Aprofitant que era Dilluns de Pasqua, i per tant festiu a Uganda, ahir vam fer una visita formativa amb els nois de la "House of the Good Samaritan" que no treballaven ni anaven a l'escola (altres sí que havien de treballar).

Vam visitar el temple Bahai de Kampala, anomenat el Temple Mare d'Àfrica. És un dels principals temples d'aquesta religió arreu del món. Més enllà d'algunes especificitats d'aquesta religió (com totes tenen d'una manera o altra), és una religió que defensa que el Déu de totes les religions és el mateix i valora els aprenentatges que es poden extreure de diverses religions. Veuen la humanitat com una unitat més enllà de les diferències que els humans fomentem. 

 

Podriem dir que altres religions defensen el mateix. Però ells, a l'interior del temple, a més dels seus llibres sagrats també hi tenen la Bíblia, l'Alcorà i llibres d'altres religions perquè la gent pugui meditar amb ells. Abans d'entrar-hi, vam mantenir una conversa llarga amb dos dels seus membres, i dos dels nois van formular moltes preguntes a partir de la seva pròpia fe. 

Aleshores vam fer una estona de silenci a l'interior del temple, un lloc on la natura i l'arquitectura t'eleven l'esperit. En marxar, un dels nois em va dir que s'havia arribat a sentir incòmode en alguns moments pel fet de pertànyer a una altra religió. Li vaig assenyalar que és molt positiu conèixer altres realitats diferents de la nostra, i mirar si en podem aprendre alguna cosa. I que això no implica deixar allò que som, però sí adquirir nous coneixements i arribar a comprendre com altres persones miren la realitat des d'una perspectiva diferent de la nostra. 

Jesús va donar la vida per tothom

Aquesta Setmana Santa he fet el Via Crucis més llarg que recordo, recorria una bona part del territori que abasta els barris on viuen els parroquians. Unes quantes estacions han tingut lloc en els slums, que hem caminat d'una banda a l'altra durant una bona estona. Molts dels cristians hi viuen, i suposo que per a ells era especial que el Via Crucis hi passés. 

Quan travessàvem els suburbis, no podia sentir res dels textos que llegien lluny sense altaveu, de tant en tant sentia cantar només els qui tenia a prop, i al llarg del trajecte hi havia soroll freqüent: equips de música a tot drap i enrenou de diferents tipus.

Tot plegat era molt poc bucòlic. Però he pensat: no sento què diuen, no entenc els cants, i estic envoltat de soroll. Tanmateix, caminava enmig d'ells. I he pensat que tal vegada en algunes ocasions és l'únic que se'm demana: caminar amb ells. I m'he sentit agraït. 

Després d'escriure tot això, m'adono que no he dit res del títol. Però allà he pensat que Jesús va donar la vida per tothom, també per tots ells que viuen en condicions indignes perquè tenim el món muntat d'aquesta manera. 

Des d'un punt de vista litúrgic, les celebracions d'aquests dies són millorables (tinc el bagatge de trenta-cinc anys de litúrgia montserratina!). Però malgrat això, es respira autenticitat, molta fe i un sentit profund. 

Bona Pasqua ja des d'ara a tothom!!!

Quan et sents decebut d'algú

Preguntà el deixeble:

- Què puc fer quan em sento decebut d'algú per com s'ha portat amb mi?

I respongué el mestre:

- Si pots, mira de prendre una certa distància i analitzar-ho amb objectivitat. Si pots. I mira de no prendre-t'ho personalment perquè, encara que això t'afecti a tu, molt probablement aquesta persona està moguda per motius que van més enllà de tu. Cada persona té les seves lluites, tu les teves i aquesta persona també. Mira de ser-ne conscient, així com també dels teus errors. I que això t'ajudi a mirar-la amb compassió.

I el deixeble:

- Aleshores hauria de fer com si no hagués passat res?

Continuà el mestre:

- Jo no he dit això. Si és possible, parla-n'hi per poder comprendre-la millor i fins i tot ajudar-la si és el cas. I pren les decisions que et semblin més correctes, mogut per l'amor.

El deixeble, entristit:

- No sé si seré capaç d'estimar.

I el mestre conclogué:

- És un camí de tota la vida. No et cansis mai d'intentar-ho. I demana-li al bon Déu que Ell t'encamini on no et veus capaç d'arribar tot sol.

Foto: Des de El Olivar (Guadalajara). Agustín Márquez

La unció no et dona dret a res

Bé, posem el títol d'aquesta entrada en context. Fa unes setmanes vam fer un cinefòrum a la "House of the Good Samaritan" sobre la pel·lícula "David" (Robert Markowitz, 1997), i aquesta idea va aparèixer en el diàleg.

Aquesta excel·lent pel·lícula sobre el rei David, amb una banda sonora ben bonica, ens presenta el rei David amb tota la seva exemplaritat però també amb la seva ambigüitat i errors. És un retrat molt ben fet del text bíblic. En la pel·lícula apareix com David és ungit (i també es veu anteriorment com és ungit el rei Saül). 

La conclusió a la qual va arribar un dels participants és que el fet de ser ungits no ens dona el dret a fer el que ens doni la gana. No és una carta blanca per poder fer i desfer. La unció és un regal carregat de responsabilitat i de deure envers una missió. 

Crec que això ens ho hauríem de gravar al front tots els qui hem estat ungits. La unció ens consagra a Déu per a una missió de servei. 

Que aquesta Setmana Santa, en la qual commemorem la donació del Messies (Ungit) de Déu sapiguem encomanar-nos del seu servei sense límits.

Bona Setmana Santa!

Alegria a l'escola!

Fa dies us vaig comentar que volíem millorar l'escola St Henry's on van els 21 infants dels slums que tenim becats. La majoria d'alumnes venen dels suburbis, i aixo té afectacions directes en l'economia de l'escola.

Hem començat pintant tota l'escola, en alguns casos reparant primer algun mur (fotos inferiors: abans i després). Volem donar el missatge al barri que l'escola està viva i amb dignitat, i el missatge està arribant. Estem renovant pupitres amb donatius de diferents bandes. I amb la directora de l’escola treballem colze a colze per preveure obres més grans que caldrà fer, però que requereixen el seu temps, una bona planificació i diners.

Un donatiu no previst del senyor Marcel·lí Samsó ha portat una gran alegria als més petits, i també a alumnes no tan petits! Uns tobogans i jocs que fan les delícies de tots. Aquí teniu un vídeo que em van fer arribar del primer dia. Quanta alegria! S'ho mereixen: molts d'ells viuen situacions molt dures a casa i està molt bé que, a més d'adquirir coneixements, puguin gaudir com ho fan. Gràcies Marcel·lí!

De dol

Fa dos diumenges va morir el P. Joan Recasens, monjo de Montserrat. Havia viscut molts anys fora de Montserrat, sobretot a Sant Anselm a Roma, i això potser a casa nostra el feia menys conegut que altres monjos. Però tots els qui el coneixíem de dintre casa sabíem de la seva gran afabilitat i el seu caràcter joiós.

Sé que alguns agraïu quan faig un retrat personal d'algun monjo que ens ha deixat. D'ell en podria explicar moments preciosos que guardo com un tresor. Però no em surt de parlar-ne més, potser justament perquè m'ha deixat un buit.

Una mort que arriba després de tota una vida fecunda és una culminació que al final ens porta Pau. Però hi ha persones que, per més ancianes que siguin, quan se'n van deixen un buit.

Ara entens, Mare, el que et volia dir l'altre dia?

Tanmateix també tinc una certesa: d'una manera o altra, sempre romandran amb nosaltres. 

La llei de la selva

Darrerament estem en un context internacional amb alguns líders que es regeixen per la llei de la selva: el més fort guanya. La llei del més fort s'aplica quan l'ésser humà es deixa portar pels instints més animals. Però a favor dels animals hauríem de dir que molts d'ells no són tan recargolats com alguns humans.

Estem vivint un retrocés important, i personalment no soc optimista. Ho dic en el sentit que penso que les circumstàncies encara poden empitjorar molt més. 

Aleshores què? No hi ha res a fer? Penso que convé fer el mateix de sempre: en un món on sembla que prevalgui el més fort, continuar treballant pels drets dels més vulnerables. Amb la mateixa tossuderia que els més forts. 

No està a les nostres mans decidir el curs del món, però sí fer tot el que estigui al nostre abast. I n'estic convençut que cadascú, des d'allà on és, pot aportar molt. Ni que sigui al seu voltant. És allò que deia en Pere Casaldàliga, encoratjant tothom a comprometre's d'una manera o altra.

Els de la llei de la selva no estan pas cansats. Per tant, no ens podem donar per vençuts. Com deia el P. Miquel Estradé: "Cansem-nos-hi, però no ens en cansem!".

Foto: "Lluita de goril·les a Rwanda". Susan McConnell (National Geographic).

Tercera visita d'en Joaquim!

Aquests dies hem tingut a Uganda en Joaquim, soci d'El gra de mostassa, que ens ha visitat per tercera vegada! Ha estat genial, hem fet un munt d'activitats i ha anat més que bé! Era una mica un experiment, perquè era el primer cop que el centre de l'estada seria Kampala i havíem de veure quin resultat donava.

Destacaria dos fronts principals: ha organitzat activitats per als alumnes grans de l'escola de primària St. Henry's, on la majoria dels estudiants venen dels slums. Tots estaven encantats, i ben segur que recordaran aquests dies. A l'escola també ha fet classes del programa Excel al personal de l'escola (ideal per aplicar a nivell comptable i en molts altres aspectes). En la foto superior el podeu veure amb el personal de l'escola i amb el regal que li van oferir en agraïment per la seva tasca.

L'altre front ha estat la "House of the Good Samaritan" i la convivència amb els joves que hi viuen. Va ser molt inspiradora la xerrada que els va oferir sobre economia (ell és economista) i el testimoni personal sobre el seu itinerari d'estudiant i professional. El fet de ser una persona molt oberta ha facilitat altres moments ben espontanis, com les seves lliçons de com poden fer exercici físic (ho veieu a la foto inferior). Diversos dies els joves van gaudir de galetes i xocolata, cosa molt poc habitual aquí pel cost que representen. Jo vaig gaudir més amb el fuet i formatge que va portar!

Costa resumir aquests dies amb tanta activitat. Va ser molt especial visitar famílies dels slums amb ell, i també una reunió-dinar amb l'equip que vam formar de cara al programa d'escolarització de nens dels slums.

Joaquim, sabem que vols tornar un dia. I t'esperem amb els braços ben oberts! 

Espera en el teu Déu!

Continuant amb aquella reflexió, m'he trobat meditant amb aquest verset: "Espera sempre en el teu Déu" (Os 12,7). I m'he preguntat quin significat tenia per a mi.

Per ser sincer, us he de confessar que a nivell pràctic sovint espero que Déu faci possible allò que jo voldria. A veure, no deixa de ser lògic: desitjo coses bones, i espero que Déu les faci realitat. Anhelar coses bones no és pas dolent.

Però tinc la impressió que l'esperança en Déu ha de ser quelcom més profund. Potser no hauria de ser tant que això vagi d'aquesta manera o d'aquella altra, sinó que en qualsevol cosa que s'esdevingui visqui prop d'Ell i sempre confiant en el seu Amor.

Senyor, que sàpiga esperar en Tu amb saviesa!

Foto: Pep Clotet 

L'Alweny i l'Ilukol

He passat uns dies a Tororo i he tingut l'oportunitat de fer unes quantes visites. Una d'elles ben especial: l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph.

L'Alweny és qui porta el nom del programa de beques d'El gra de mostassa: "Beques Alweny". Tot i la seva forta malformació a les mans i als peus, fa anys que va a l'escola gràcies a uns padrins a qui estem molt agraïts! I aquest any fa el setè de Primària, que és el darrer curs! Vol continuar estudiant, i per tant si tot va bé l'any vinent començarà la Secundària. Es mou habitualment amb cadira de rodes, però porta unes genolleres que li va donar en Pep per quan s'ha de moure per terra. La vaig veure contenta i potser una mica menys tímida que altres vegades.

A la mateixa escola hi ha l'Ilukol Joseph, a qui vam operar tres vegades de la gran malformació a la boca. Ja té 15 anys, i és més alt que jo! Ara està fent 4t de Primària (recordeu que, quan li vaig proposar d'anar a l'escola, hi havia anat un sol dia de la seva vida!). Se'l veu molt content, i treu bones notes (a final del curs passat va ser el quart millor de la classe). Els seus padrins volen continuar ajudant-lo durant tota la seva educació: moltes gràcies!

A vegades em pregunto què passarà amb la integració en una altra escola, on no hi hagi tants joves amb dificultats com en aquesta escola on van ara. També em pregunto quina feina podran fer quan siguin grans. Potser no serà fàcil, però ara no ens cal avançar esdeveniments. Estan estudiant, aprofitant el temps i construint el seu futur. Que Déu els beneeixi!

Donar oportunitats

Sovint he pensat que la nostra missió és donar oportunitats. I que depèn d'aquell qui la rep aprofitar-la o no. Hi ha persones que les aprofiten, i molt!, i altres no. 

En aquesta foto teniu dos nois que tenim acollits a la "House of the Good Samaritan" i que han començat a treballar com a guardes de seguretat en un dels principals hospitals de Kampala. Ambdós volen guanyar diners per construir el seu futur i per ajudar a casa seva. Són dos exemples més del Programa Aixeca't que hem iniciat.

Estic connectat amb el supervisor dels guardes d'aquest hospital, i hem acordat que li puc recomanar joves que conegui. Per a aquests joves, no serà la feina de la seva vida però els pot ajudar a emprendre el vol. 

M'he trobat amb casos diversos. Aquests darrers mesos una noia em va demanar feina de mestra, n'hi vaig trobar i després va preferir anar a un altre lloc. Un altre noi també demanava feina: coneixent-lo tenia els meus dubtes que funcionés, però davant la seva insistència ho vaig acceptar. A la primera feina va durar dos dies, i a la segona menys de 24 hores. Tanmateix, penso que vam fer el que estava al nostre abast: acollir, acompanyar i donar oportunitats. I quan les coses fallen, ajudar a reflexionar si hi ha aspectes per aprendre. 

Hi ha una part indispensable que l'hi han de posar ells. I això és fantàstic!

L'alegria de l'Ofumbi

L'Ofumbi és un dels nois que tenim acollits a la "House of the Good Samaritan". Es trobava encallat i sense futur al poblat, i va demanar venir per treballar a Kampala. 

El vam connectar a un dels supermercats on comprem, i ara fa un mes que hi treballa. Fa més hores que un rellotge (aquesta és la realitat d'Uganda per a molts joves si aconsegueixen una feina). És molt treballador i amable amb tothom, el supervisor m'ho va fer notar des del primer dia. 

Li van dir que, com que havia començat la segona setmana del mes, cobraria només tres setmanes aquesta primera vegada. Un dia accidentalment va trencar una safata plena d'ous, i li van dir que li haurien de treure del sou (és el que està establert).

La sorpresa va arribar a final de mes. No només li van pagar tot el mes sencer, sinó que no han comptat aquella safata trencada. Un company es va sorprendre perquè havien començat el mateix dia i a ell li havien pagat menys. Però l'Ofumbi sap la raó: ha treballat moltíssim (i altres són gandulots). 

De seguida va enviar la major part dels diners a la mare. Volen anar comprant animals, i amb els beneficis poder pagar els seus futurs estudis i altres despeses familiars.

D'aquí pocs dies, un altre noi que tenim a casa començarà a treballar al mateix supermercat. L'exemple de l'Ofumbi ens obre les portes a presentar-ne d'altres. És un dels primers fruits del Programa Aixeca't. 

Quants anys tens?

No fa massa dies vaig acompanyar un noi a l'hospital, un cas que havia estat greu i que ara està molt ben encarrilat gràcies als donatius d'una senyora. 

Doncs bé, es va donar una escena una mica surrealista (bé, són situacions que almenys a nosaltres occidentals ens sorprenen). El metge li pregunta: "Encara tens 22 anys?". I ell respon: "Probablement". La sorpresa del metge va ser gran.

Però és que molt sovint m'he trobat amb gent que no saben quin dia van néixer, i a vegades ni el mes. Per tant, tampoc poden celebrar cap aniversari. I en altres ocasions tenen dues o tres dates diferents disponibles: la que posa el document d'identitat, la dels documents acadèmics i la que diu la mare (i no en tots els casos la de la mare és la més fiable!).

Més enllà de les anècdotes, que a vegades són per sucar-hi pa, és un signe que em fa reflexionar.

Foto: Pep Clotet

Osees i el coneixement de Déu

Tot meditant el llibre del profeta Osees, m'ha sorprès la seva insistència sobre el coneixement de Déu. I m'ha sorprès agradablement. S'hi refereix en diverses ocasions, però no com si conèixer Déu es tractés de l'assumpció d'unes idees com sovint ho entendríem actualment. Parla de conèixer Déu com d'una experiència, com d'una relació interior i íntima amb aquest Amor. 

I ho contraposa a rituals externs que no signifiquen res si es fan superficialment. D'alguna manera, veig un component ètic en com ell entén aquest coneixement de Déu: no concep que un pugui atribuir-se el coneixement de Déu i portar una vida dissonant amb aquesta creença.

I sí, en aquest temps de Quaresma en què som cridats a revisar la nostra vida en primera persona, penso que em queda tant de camí per recórrer i millorar!

Senyor, ajuda'm a conformar la meva vida amb els ideals que habiten el meu cor. Que la meditació diària de la teva Paraula em transformi en olor agradable per als qui se m'atansin.

"Maldem per conèixer el Senyor:

ell està a punt d’aixecar-se com l’aurora;

ens arribarà com pluja de tardor,

com el ruixat de primavera

que amara la terra" (Osees, 6,3).

Que així sigui!!

Matines sense mi

Dissabte vaig patir una intoxicació alimentària (tot sembla indicar que aquesta va ser la causa de la malaltia). Vam anar a l'hospital, i amb poca medicació ja vaig millorar. Avui acabo el tractament, i sembla que a partir de demà o demà passat ja podré fer vida normal. Sembla que va ser per haver pres algun aliment en mal estat fora de casa (en un lloc seriós), perquè l'altre que anava amb mi també va patir símptomes tot i que molt menors.

Diumenge al matí no vaig poder anar a Matines, i em va fer il·lusió sentir des de l'habitació com les pregaven puntualment a les 5:55 del matí. Vaig pensar que era un bon senyal: en Thomas podia pregar-les sense ser-hi un servidor present. Vaig aparèixer al final de Laudes i hi eren tots, cosa que també em va fer feliç (excepte un que torna de treballar a la mitja nit).

En aquest moment som 10 a la casa (i a partir d'aquesta setmana serem 11): 4 que seguim la Regla de Sant Benet, i 6 que tot i no seguir-la viuen en comunitat amb nosaltres assistint a totes les activitats que poden. Fem comunitat tots junts, i hi ha un ambient molt bonic.

Els joves acollits volen continuar estudis, i per això estan treballant a Kampala per poder estalviar diners i fer estudis superiors. Alguns, al mateix temps, per poder enviar alguns diners a les seves famílies que viuen situacions molt precàries.

Tant el projecte de la "House of the Good Samaritan" com el programa Aixeca't estan esdevenint allò per al qual foren ideats. No podem fer més que estar contents i donar-ne gràcies!