Motxilla carregada

Fa uns dies ens vam reunir amb en Magezi i els tres nois que té acollits. Gràcies a l'oferiment d'algun donatiu que se m'ha promès, els vaig plantejar començar un negoci entre tots tres. En un espai que té en Magezi als slums, una paradeta al carrer tocant a la via del tren, hi iniciaran una botigueta de roba. 

Estem dissenyant com fer-ho perquè, Déu no ho vulgui, si un d'ells desaparegués un dia enduent-se part del projecte, no sigui una desfeta per al negoci. A en Magezi li va passar això: compartia negoci de roba amb un altre noi, i aquest es va esfumar amb quasi tot. Hem acordat que em donaran els beneficis de les vendes que hagin de ser reinvertides en la compra de més gènere, i en Magezi supervisarà la botiga. Tots ells tenen molt bona relació, però no podem badar veient altres experiències en l'entorn.

Van dir que estaven molt agraïts i contents. Però em va inquietar força un d'ells, aquell que es va trobar al carrer amb només 7 anys. Ara en té 15, però tota la seva expressió facial i corporal transmet sofriment, tancament en un mateix i una motxilla ben carregada de pedres. Un altre fa uns ulls que diuen haver pres substàncies fortes durant temps (en Magezi em diu que ja no consumeix, però les restes són evidents). I a l'altre noi se'l veu molt més sa, somriu i és expressiu. En Magezi em diu que són bons nois, i ho semblen.

Els vaig preguntar què comprarien si el negoci va bé. Tots tres ho tenien claríssim: menjar. I van afegir: que puguem tenir prou menjar per uns quants dies. Va costar que diguessin més coses. Passar gana ha de ser molt fotut.

Els vaig remarcar que això és una oportunitat única, d'aquelles que passen i cal aprofitar al màxim. Ho començarem a moure d'aquí unes setmanes. Encomanem-ho!

Un nou servei

Ahir dissabte vam iniciar una nova activitat: un espai de formació per als escolans i escolanes de la parròquia. Són uns 25 joves d'edats ben variades, amb el denominador comú de servir a les Misses de la parròquia de St. Charles Lwanga.

La majoria viuen als slums, i per tant en un entorn de droga, violència i inseguretat. A tots ells els veiem molt sans, i pensem que també val la pena que ens hi dediquem. 

Farem una formació variada un cop al mes, alternant temàtica religiosa amb activitats sobre valors o reflexions sobre molts temes. Ens agradaria que això els sigui útil en aquest context gens fàcil en el qual es troben. 

Ahir vam començar amb una xerrada de caire litúrgic, molt participada per ells. Alguns tenien bastant de coneixement i altres no, però tothom es va enriquir. Em va agradar veure que dos dels nois grans venien amb llibreta i anaven apuntant coses. 

Vam preparar un Power Point, i vaig encoratjar en Thomas i en Kefas a conduir la major part de l'activitat. Era el primer cop que es posaven davant d'un grup a fer una xerrada, i estaven una mica nerviosos però se'n van sortir prou bé. Cada vegada agafaran més pràctica. Van constatar com és de bo adquirir coneixements que després pots transmetre als altres.

Vam començar amb un joc de bitlles, després hi va haver la xerrada i van acabar amb la reunió setmanal que fan com a grup per distribuir les Misses de l'endemà (la foto és d'aquest darrer moment). El mes vinent mirarem una pel·lícula i farem cinefòrum.

Que Déu ens inspiri per ser bons servidors d'aquest grup!

Cal fer alguna cosa

En Magezi ens va ensenyar casa seva. Viu en una habitació llogada, i m'havia dit que tenia una casa de propietat seva. Em sorprenia, perquè semblava anar força apurat econòmicament. Hi té acollits tres nois que no tenien on anar ni ningú a qui recórrer (a la foto, un d'ells que em va dir que no ha anat mai a escola). Ho vam visitar amb en Kefas, i ens va fer impressió. 

És una mena d'encavallament de fustes que fa possible una habitació fosca i en males condicions, compartida per dos joves amb un matalàs a terra. I pujant per unes fustes, en trobes una altra on dorm un noi en un aïllant a terra. Quan plou, en totes dues habitacions hi entra l'aigua; i en la segona, el matalàs queda xop i no hi pot dormir. 

Aquests tres nois tenen dificultats per poder menjar cada dia. Un d'ells té 15 anys i està amb en Magezi des dels 7 anys (com pot ser que es trobés al carrer i sense ningú amb només set anys!). Cada matí va a recollir ampolles buides de plàstic perquè li donin alguns diners que li permetin fer un àpat. Els altres dos, de 16 i 21 anys, agafen qualsevol feineta que surt: per exemple, descarregar un camió de mercaderies. 

Els vaig preguntar què els agradaria fer, si tenen algun somni. Un em va respondre que voldria construir una casa per a la seva mare que viu al poblat (el pare és alcohòlic i no hi poden comptar). L'altre no va saber què dir, em va semblar que el seu dia a dia no li pemet fer plans. Més tard en Magezi em va dir: "La gent pensa només amb com passaran el dia d'avui". Lògic, si aconseguir menjar cada dia ja és complicat...

Em va semblar tot molt injust. Cal fer alguna cosa perquè puguin treballar. Almenys donar-los una oportunitat.

Pere, vola ben alt!

Aquest cap de setmana ens ha deixat en Pere Grané, que ha estat a la Junta d'El gra de mostassa des de l'inici i ha estat una persona essencial en aquests primers anys de l'associació. Com vaig dir temps enrere en aquest espai, s'ha dedicat en cos i ànima a portar la comptabilitat d'El gra de mostassa i ho ha fet de meravella. Hi havia destinat hores i hores amb una gran generositat, i ho feia mogut per una estimació sincera cap als projectes i també a un servidor. 

Ha estat rigorós en la seva tasca. I amb un somriure puc dir que fins era exigent, demanant-me els rebuts de tot i amb unes característiques determinades. Volia que seguíssim els estàndards occidentals en la comptabilitat, com ha de ser. I això ens va ajudar a fer les coses millor.

Però no era només el tresorer de l'associació. Aquests anys havíem compartit molt més a través d'internet, i havia participat regularment en les trobades d'El Jardí dels Arbres fins que la malaltia ja no li va permetre. Temps enrere vam anar fent una transició de la comptabilitat a en Quim, i en Pere ens hi ajudava de manera admirable tant com podia. Sempre amb la mateixa estimació. Seguia amb molt interès tot el que tenia a veure amb els projectes, i gaudia escoltant-ne l'evolució. 

Jo el trobaré a faltar. Més enllà de la tasca ingent i abnegada que ha dut a terme, trobaré a faltar la persona: aquest home bo que ha estat al meu costat aquests anys. Les distàncies físiques no comptaven: ell hi era. 

En el seu perfil de whatsapp hi tenia un colom. I un membre de la junta va escriure en el nostre grup: "Vola ben alt, Pere!". Sí, que Déu t'aculli amb una gran abraçada i et digui: "Home bo i fidel, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor!".

Ahir diumenge vaig celebrar les dues Misses de la parròquia amb el calze i la patena de les monges de Sant Benet que m'havia regalat, i vaig compartir amb els centenars de parroquians qui era en Pere i com ens havia ajudat.

Descansi en Pau.

Gràcies Pere! Vola ben alt!! 

Dies intensos

M'he de disculpar per no contestar missatges aquesta setmana o haver retardat algunes videotrucades. El rector de la parròquia és de vacances aquestes setmanes, i l'estic substituint. Però, a més, aquesta setmana estic dedicant tots els matins a fer classes d'informàtica als estudiants de St. Henry's Primary School. Aquí és principi del tercer trimestre i, com que en moltes escoles els estudiants acostumen a reincorporar-se de mica en mica, ho hem fet per estimular que vinguin més aviat.

Les classes d'informàtica no són habituals en la nostra zona, i donen una dignitat a aquests alumnes que majoritàriament provenen dels slums. Ho estan aprofitant molt i amb pocs dies estan aprenent molt. M'ha sorprès.

A banda d'això, continuem amb el menjador. Anem millorant, fora d'alguna qüestió puntual d'algun voluntari que caldrà solucionar. 

I aquesta setmana hi afegirem un regal caigut del Cel. El P. Abat Geraldo ens va posar en contacte amb una fundació del Brasil que ens enviarà una tona de menjar repartida en diferents mesos (a través d'una empresa ugandesa, per tant el menjar serà ugandès). Concretament, en forma d'arròs perquè els estudiants de l'escola St. Henry's puguin endur-se'l a casa el cap de setmana. Pensem que és un bon regal, perquè en algunes cases el menjar hi escasseja. Ahir vaig anar a recollir el primer arròs amb la furgoneta, i demà el distribuirem entre els alumnes. Aquesta fundació està oberta a donar-nos 250 quilos d'arròs al mes a la llarga, si tot va bé. Tant de bo!! Ho encomano a Déu. 

En el vídeo podeu veure en Magezi fent cantar els nens del menjador dels slums.

En Magezi

Des del principi us vaig dir que el projecte del menjador probablement ens posaria en contacte amb infants i joves en situació encara més extrema que aquells que estem portant a l'escola. En la primera reunió amb els voluntaris, ens vam conèixer amb un d'ells que és el responsable dels joves d'aquella àrea dels slums. Em va semblar un noi responsable amb qui potser podríem comptar. 

Fa uns dies un servidor estava una mica preocupat, perquè m'he hagut de posar seriós amb algun aspecte dels voluntaris (temes de picaresca) i en el món dels slums has d'anar molt alerta de no crear enemics. Com fer que funcioni i que la gent sigui honesta, i al mateix temps que estiguin contents i se sentin valorats?

Li vaig demanar a en Magezi (el responsable dels joves) de trobar-nos. Vam anar a dinar, i vam parlar molt i molt. De la seva vida, de la missió que ens ha portat als slums, del menjador per a infants, i de la realitat de molts nens i joves en aquelles zones. És un noi de 26 anys connectadíssim amb els qui pateixen situacions més extremes. Em va explicar, per exemple, el que viuen infants que han estat abandonats per les seves famílies (o expulsats de casa), que no van mai a escola i que comencen a robar. Em feia veure la necessitat que tinguin alguna cosa per fer, que no vagabundegin d'aquí cap allà.

Vam quedar que aquesta conversa era només l'inici, que hem de compartir molt més i que ens introdueixi en aquestes realitats sobre el terreny. Però també li vaig demanar que no correm massa perquè els recursos que tenim són limitats i, si algun dia comencem alguna nova acció, cal haver-la pensat molt bé. 

Ell estava contentíssim de la trobada, i jo també encantadíssim (crec que jo encara més que ell, tot i que ell no hi estaria d'acord): i és que se'ns obre tot un horitzó per arribar a realitats que fins ara ens resultaven inaccessibles. Donem-ne gràcies a Déu i encomanem-ho.

El menjador ja ha començat!

Doncs sí: ja hem iniciat el menjador per a infants dels slums! Portem tres dies i no és senzill, però la valoració global és positiva. Ara bé, hi hauria molts aspectes a comentar, i miro de fer-ne un resum:

- la resposta és cada dia més gran. La Rose es va sentir malament el segon dia, quan alguns nens no van poder entrar al menjador perquè no hi havia menjar per a tots. I va decidir que donarà menjar tres dies a la setmana, però amb més quantitat; així almenys més infants se'n podran beneficiar. Avui ja ha estat així, i ha anat molt millor. Hem donat menjar a 240 criatures.

- el fet que el menjador sigui tres dies per setmana permetrà que el grup de nens que aprenen instruments de metall (una activitat ben maca!) puguin assajar en el mateix espai els altres dies. No els havien avisat que hi havia el menjador, i l'altre dia va ser complicat. 

- ahir no va ser fàcil, perquè la Rose no volia donar menjar als voluntaris i volia que vinguin sense rebre res a canvi. Entre el LC1 (la figura civil de la zona) i un servidor la vam convèncer que és important donar-los menjar perquè és una motivació: necessitem un grup estable de voluntaris i això hi ajudarà. Són joves a qui segur que no els sobra menjar, els ha escollit el LC1 d'entre els qui viuen als slums.

- avui alguns nens més grans (12 anys) agafaven el menjar dels més menuts per endur-se'l a casa. He d'anar treballant aquests punts amb els voluntaris perquè evitin situacions d'aquestes. Fem reunió cada dia en acabar el menjador.

- a petició de la Rose, i amb l'acord dels altres que hi estem implicats, com que tants infants volen venir es prioritzaran els més petits. 

- un dels responsables d'aquell espai comunitari m'ha tornat a preguntar quin nom donem a aquesta activitat. He preguntat als voluntaris quin nom l'hi donarien, i en Luganda. Un ha proposat "Tulilawamu" (amb accent a la U), que vol dir "Menjar tots junts", i l'hem aprovat ben contents!

Ara us he parlat principalment des del punt de vista de la gestió, que és el que em toca a mi. Però si preguntéssiu als petits sobre el menjador, us contestarien amb una gran alegria!! Quan arribem ja ens esperen a fora ensenyant els plats que els vam donar i ben contents! Cada dia ha estat una festa.

El cosmos com a revelació

He llegit un llibre que em va enviar a Uganda el P. Pius M. Tragan: "Il cosmo come rivelazione. Una nova storia sacra per l'umanità" (Gabrielli Editori, 2018). Ho va fer conscient que compartíem el gust per materials no del tot ortodoxos, que ens traiessin de la nostra zona de confort.

Consisteix en una sèrie d'articles de teòlegs que es pregunten si no caldria actualitzar algunes qüestions teològiques a partir dels descobriments cosmològics dels darrers temps. Tot i que l'aparença del plantejament pugui semblar heterodoxa, penso que no ho és tant: tots parteixen d'una vivència de fe i d'un intent de casar la cosmologia tal com la coneixem amb la fe cristiana.

El que em sembla interessant és que ens deixem interpel·lar pels descobriments científics o de la mena que siguin. Perquè si ho fem, en pot sortir precisament una fe més treballada. 

La tesi general del llibre és que el mateix cosmos ens pot revelar Déu, però no com quelcom extern sinó immanent. En algun punt m'ha semblat veure-hi un cert risc de panteisme, però és estimulant repensar allò que creiem o que no creiem. 

Em resulta suggerent el plantejament positiu que fan de la creació des d'un punt de vista material, al·lèrgics al dualisme que demonitza tot allò que sigui material. I conviden a fer una aproximació contemplativa al cosmos com a revelació de Déu.

La llestesa de Miquees

El profeta Miquees escriu uns versets bellíssims sobre un futur amb pau universal: 

"Forjaran relles de les seves espases

i falçs de les seves llances.

Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra

ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.

Cadascú s’asseurà a l’ombra de la seva parra

o de la seva figuera, sense por de ningú. 

Ha parlat el Senyor de l’univers".

M'agradaria compartir algunes reflexions:

Miquees és llest en dir que, en aquest futur somniat, els pobles no només no lluitaran sinó que "no s'entrenaran mai més a fer la guerra". Perquè, davant de la possibilitat del Mal que és real, no podem ser ingenus: ens cal evitar totes aquelles situacions que ens poden abocar a estar dominats pel Mal. I ho hem de fer intel·ligentment. Per tant, cal fugir no tan sols de les accions directes de Mal sinó també de totes les circumstàncies que ens hi poden conduir. I això té aplicacions en la dimensió col·lectiva però també personal.

Acaba dient: "Ha parlat el Senyor de l'univers". Sí, la pau és desig de Déu. 

Alguns em compartiu a vegades el neguit que us provoca la deriva del món en general. I és comprensible, tot i que penso que la sensació de caos incontrolat ha estat present en molts moments de la història de la humanitat. 

En aquest text Miquees es refereix a la vinguda del Messies que ha de significar aquest regne de pau universal. Aquest regne té una dimensió de do (com tot a la vida!) però també som nosaltres els qui l'hem d'anar fent possible, en el dia a dia. I evitant de caure en la trampa simplificadora de separar el món entre bons i dolents, i revisant de quina manera nosaltres personalment també podem fer relles de les espases i no entrenar-nos a fer la guerra en la nostra quotidianitat.

Foto: Escultura "Let Us Beat Swords into Ploughshares" ("Convertim espases en relles"). Obra en bronze d'Evgeniy Vuchetich, donada per la Unió Soviètica a les Nacions Unides el 1959.

De Barcelona a Kampala

L'Olga va saber d'una botiga de roba de Barcelona que tancava per jubilació de les seves propietàries. I els va parlar d'El gra de mostassa i de si voldrien col·laborar donant-nos roba. 

Hi van accedir i el resultat va ser una munió de vestits de noia i de dona que han fet feliç moltes ugandeses principalment dels slums de Kampala. Era roba nova i de qualitat.

Sovint penso que per ajudar no calen molts diners, sinó ganes. Hi ha mil maneres de col·laborar, i solem estar oberts a propostes de caire molt diferent. 

Aquestes darreres setmanes estem en contacte amb dues ONG del Brasil que han mostrat interès en els nostres projectes.

Si mai teniu cap idea, escriviu-nos aquí i en parlem.

L'Hèctor, teatre i política

Aquests dies hem tingut una visita potser més atípica que d'altres: un home format a l'Institut del Teatre que al mateix temps ha estat molt implicat en política a l'Ajuntament de Barcelona i actualment a la Generalitat. No el coneixia, però coneguts comuns ens van posar en contacte i el resultat ha estat ben fecund!

Va organitzar un taller de teatre per als alumnes de Saint Henry's Primary School. Amb només tres dies no es poden fer filigranes, però va escollir la història d'una llegenda de la tribu dels Baganda (la més present a Kampala) i va ensenyar recursos interessants per tenir en compte a l'hora de fer teatre. 

Com que continuem amb la prohibició de sortides escolars, va fer possible que els alumnes anessin a peu a jugar un torneig informal en un camp amb gespa artificial. Com van xalar tots plegats!!! D'entrada els va guiar a través d'exercicis d'escalfament, i després el professor d'esports va coordinar els diferents partits de futbol. 

A la House of the Good Samaritan ens va fer una xerrada sobre el seu itinerari professional, posant l'accent en l'etapa actual a la Generalitat. Tremendament interessant.

Gràcies per visitar-nos, Hèctor!!

Orgull per la Stella

Aquests dies soc a Tororo, i vaig visitar la Stella perquè m'arreglés unes camises. Aquí podeu llegir com va començar la seva història, quan li vam deixar diners en el Programa Social i com els havia utilitzat tan bé per empoderar-se.

Vaig tenir una alegria gran en arribar-hi! Ha fet créixer el negoci, ara també ven alguns productes frescos i fa vestits molt bonics que mostra fora de la botiga-taller. I té dues aprenents (són les qui apareixen a la foto). 

Li vaig preguntar si tenia plans, i em va dir que molts. Una dona emprenedora. Vol comprar un terreny, construir-hi la seva botiga i així no haver de pagar lloguer com ara. I que no sigui molt lluny de casa, així estalvia el transport.

Ella va explicar a les aprenents que nosaltres érem a l'inici de tot. Però la realitat és que la nostra missió és només donar oportunitats, i després depèn d'ells aprofitar-les o no. La Stella és l'exemple d'una persona que va aprofitar-ho com un trampolí que l'ha fet ser on ara és. Una alegria!!

Mirada llarga

El dia a dia sovint és molt exigent a tot arreu, i ens demana prendre decisions que a vegades no poden ser lentes. Però em sembla que hauríem de prendre-les amb mirada llarga com les girafes, és a dir, amb capacitat de projectar com pot ser el futur o com volem que sigui. I aleshores, tenir-ho en compte a l'hora de triar una opció en el present.

Això implica pensar en les conseqüències a la curta i a la llarga de les nostres paraules i dels nostres actes. 

Com a creient, m'ajuda intentar llegir allò que vaig vivint amb els ulls de la fe. I entendre que, també en les situacions de destret, és bo esforçar-se per interpretar-les amb una mirada més llarga i posant-ho tot en mans de Déu.

Fa unes setmanes, un jove creient africà em deia que darrerament en els seus problemes només es movia pels seus propis pensaments i no anava a les fonts de la fe. El vaig encoratjar a aprofundir la seva experiència espiritual, i a treure d'allí la força i la claredat que l'ajudaria a afrontar les incerteses que vivia. La meditació de l'Escriptura ens pot ajudar a comprendre el present i a projectar-nos positivament cap al futur. Així ho crec i així ho intento viure.

Foto: Pep Clotet i Núria Casals

Tenim dia per començar!

Dies enrere vam lligar tot de detalls per l'obertura del menjador per a infants en els slums. Ens vam reunir el LC1 (figura civil de la zona), la Rose (que proveïrà el menjar cuinat), la Tusabe (responsable de la "Small Christian Community" de la zona), en Thomas i jo. Vam visitar conjuntament l'espai comunitari que ens cedeix diàriament el LC1, i creiem que pot encabir 200 infants. 

Tots tenim il·lusió, però diria que al mateix temps tenim alguns interrogants de si el tema es desbordarà. Hi ha massa persones que passen gana, i ens preguntem què farem si això ens sobrepassa perquè ve més gent que el menjar del qual disposem. 

Hem acordat posar un límit als 12 anys d'edat, però si el número és massa gran aleshores prioritzarem els petits i les mares amb nadons (a qui se'ls donarà un bol per als menuts). El menjador obrirà de dilluns a divendres, que és el que ens ofereix la Rose. Em fa un cert respecte perquè ara ja anem enfeinats, i això suposarà un lligam important. Crec que necessitarem dies i setmanes perquè el projecte rutlli amb normalitat.

El dia 7 de setembre farem reunió amb el grup de joves que el LC1 proporciona perquè ajudin en la seguretat i l'organització. Com a agraïment pel servei, se'ls donarà menjar cada dia (això aquí ja té un valor). I el dia 8 començarem. Vaig proposar la data perquè és la Nativitat de la Mare de Déu, i a Montserrat és festa grossa. Encomano el projecte a la Mare de Déu.

Els nostres valedors

En l'última entrada em vaig referir al vicari per als religiosos de l'arxidiòcesi de Kampala. L'han nomenat fa poc, i he viscut el seu nomenament com una benedicció en els 25 anys de Professió. Des del primer moment va posar molt interès en tot el que li explicava, i ens va voler visitar al cap de pocs dies.

Mentre viatjàvem cap a la nostra parròquia, em va demanar si podria reunir-se amb algunes de les persones del programa que hem iniciat als slums. Ho vam improvisar amb dues persones de l'equip que vam poder localitzar per telèfon. Al cap de ben poc, una d'elles va aconseguir que l'acompanyessin quatre dones (tres mares i una àvia) els fills i nét de les quals es beneficien del programa. 

Ens vam reunir a l'església en construcció. Tot molt sobtat i sense cap comunicació prèvia, però potser precisament això va donar-hi una frescor difícil de preparar. El vicari anava acompanyat per la religiosa coordinadora dels religiosos a l'arxidiòcesi, que no va parar de prendre notes tota l'estona. Tots s'expressaven en Luganda, i per tant no vaig entendre quasi res. Però les dones i l'home convidats s'expressaven amb energia, sobretot una de l'equip que amb decisió anava dient el "father" això i el "father" allò. 

Sense entendre res de les paraules, vaig comprendre que aquelles persones dels slums estaven donant el millor testimoni sobre la tasca que s'ha dut a terme. I vaig pensar, amb emoció interior: "Els pobres ens defensen, estan validant la nostra missió!". I així va ser. En acabar, el vicari va fer una pregària i per les paraules que va pronunciar era evident que havia quedat impressionat per aquells testimonis. 

A continuació, va anar a veure el rector de la parròquia. I en sortir-ne, em va demanar si em podia fer una abraçada com a conseqüència de tot el que havia sentit. 

Mireu, des que va començar tot aquest projecte ara ja fa molt temps no tot han estat flors i violes. Per això ara em fa il·lusió compartir que la nostra missió comença a ser valorada més enllà dels beneficiaris directes. En dono gràcies a Déu!

Festa grossa

Ahir vaig celebrar els 25 anys de professió monàstica (encara que no era el dia exacte de la professió). Pel fet de no ser físicament a Montserrat, la meva idea era fer una renovació senzilla durant la Missa del diumenge. Però quan el rector de la parròquia ho va explicar al Consell Parroquial, van decidir fer festa grossa. Ho vaig entendre des del primer moment com un agraïment a la tasca que estic duent a terme. 

En els discursos van destacar de manera molt especial la meva missió a Saint Henry's Primary School. I em va sorprendre, perquè aquesta tasca ha començat tot just aquest any 2026, i aquest agost farà només un any que vam arribar a la parròquia. Veig que l'impacte del que fem per la gent dels slums és molt més gran que el que teníem a Tororo. 

Va presidir la celebració el P. Abat Geraldo, vingut des del Brasil per l'ocasió. I m'hi van acompanyar el rector de la parròquia i el vicari per als religiosos de l'arxidiòcesi de Kampala. Em consta que darrerament han arribat bons comentaris de com està anant tot a les oïdes del canceller i de l'arquebisbe de Kampala. En dono gràcies a Déu.

El que em va tocar més el cor de la festa d'ahir van ser les actuacions dels estudiants de Saint Henry's. Van crear una cançó dedicada a un servidor i la van ballar amb molta simpatia. També van interpretar un "poema" (aquí ho anomenen així) amb gestos que és una declamació conjunta d'un guió llarg també sobre el que ha representat per a ells que sigui el capellà de l'escola. Em va encantar que en aquest guió anomenessin un per un els visitants de Catalunya que han rebut aquests mesos, i van dir que els han deixat un gran somriure. 

 

De tot en dono gràcies a Déu. Tot just acabem de començar (i sincerament, penso que de moment encara hem fet poques coses), però tot sembla indicar que aquesta escola podrà reflotar i millorar molt. Ho poso en mans de Déu.

Que 200 infants puguin menjar

Vaig veure que a alguns us havia fet impacte el que vaig explicar el darrer dia, a mi lògicament també. Però no ens hem d'aturar en la missió. Simplement, hem de mirar de fer les coses bé.

Aquests dies estem explorant el lloc on poder repartir diàriament el menjar a 200 infants i joves dels slums. Ho fem en coordinació amb la Rose Mukasa, aquella dona fenomenal que us vaig presentar temps enrere en aquestes dues entrades: "La Rose Mukasa" i "Un projecte engrescador".

Hem parlat amb diverses dones responsables de les "Small Christian Communities" de la zona dels slums. Els hem exposat el tipus d'espai que necessitem, i aspectes importants per ser tinguts en compte. Ens han ensenyat diversos llocs, però en la majoria hi hem trobat pegues (el món dels slums és complex, i cal estudiar-ho bé).  Per exemple, no pots donar menjar en un lloc completament obert en una zona on molta gent passa gana: es podria generar un caos. 

Fa tres dies ens vam reunir feliçment amb un LC1, el càrrec civil que representa un barri dels slums. Ens coneixíem de feia temps, quan el vam visitar a casa seva en el treball de camp que vam dur a terme els primers mesos. Té un espai que ens cedeix gratuïtament cada dia on podem ubicar els 200 infants i joves per menjar. Diu que ens proporcionarà seguretat perquè l'activitat es dugui a terme sense incidents, i això ho pagaria la Rose Mukasa. Aquest LC1 estava la mar de content amb la proposta i entusiasmat que es realitzi en la seva zona. Ell ens va venir a visitar a l'església, però la setmana vinent hi anirem amb la Rose per començar a concretar tots els detalls.

Si sou creients, encomaneu-ho a Déu. Aquest projecte ens pot posar en contacte amb molts infants i joves que estan mancats de menjar i, per tant, que viuen en una extrema pobresa. 

Extremar precaucions

Fa uns dies va haver-hi un incident que em va pertorbar: un home de mitjana edat va ser atacat en ple carrer al migdia per cinc persones de mitjana edat. El van apallissar per robar-lo, deixant-lo ensangonat. Li van robar el mòbil, les sabates (algú va dir que també la samarreta) i van fugir per un carreró que dona als slums. Em diuen que hi havia algú presenciant-ho i sense fer res. I ho puc entendre: devia tenir por perquè són persones perilloses.

Ho vaig saber per nois que ho van veure des d'un pis elevat de la seva escola. Jo he passat sol prop d'allà vàries vegades. És a tocar dels slums, però durant el dia no és considerada una zona perillosa. L'endemà hi vaig haver d'anar, perquè havia de parlar amb els mestres d'un noi que tenim becat en aquella escola. I vam extremar les precaucions: vaig sortir de la furgoneta en segon lloc i just davant la porta de l'escola, i en sortir ho vam fer igual.

Aquests dies miro de no anar sol pel carrer (tot i que a vegades és inevitable). El fet de ser blanc afegeix perillositat, perquè veure un blanc és veure algú que al seu entendre ha de portar diners per força. El que em fa més impressió és pensar que, si em passés alguna cosa seriosa a mi, els programes en bona part se n'anirien en orris. No els podem posar en risc. 

Preguem. I com deia Jesús: "sigueu astuts com les serps i senzills com els coloms". Ambdues coses, i no l'una sense l'altra. També he pensat que, si m'intentessin atacar, provaria de parlar amb ells. Però no m'ho imagino gens fàcil. Que Déu hi faci més que nosaltres.

Foto: Joaquim Burjons 

Com ser terra bona?

Recentment en Joan Capdevila, en un comentari, es preguntava en referència a la paràbola del sembrador: "Qui decideix on cau la llavor? Podem canviar la nostra actitud davant les dificultats i problemes de la vida?". En una homilia recent, vaig preguntar als infants si creien que érem terra bona o no. Algú va opinar que alguna gent sí i altres no. Però vaig estar més d'acord amb qui va dir que tots a vegades som terra bona i a vegades no.

Aleshores els vaig preguntar si es podia millorar la qualitat d'una terra quan no és prou productiva. Hi ha una solució fàcil per obtenir més producció: un fertilitzant químic. És ràpid i fa créixer la planta, però a la llarga pot perjudicar la qualitat de la terra. En canvi, hi ha solucions naturals que requereixen més temps (uns quants mesos) però que poden millorar realment la qualitat del sòl: adobs o composts naturals. 

Com els éssers humans: a vegades volem solucions ràpides a qualsevol tipus de problema, però n'hi ha que requereixen temps i constància. Les solucions ràpides a voltes poden ésser superficials. 

Els vaig parlar del compost espiritual que ens pot ajudar a ser terra bona, és a dir, facilitar que aquesta Paraula de Vida arreli en nosaltres i doni fruit. Alguns elements positius d'aquest compostatge: la pregària diària, la meditació de l'Escriptura, el sagrament de la reconciliació, l'Eucaristia, rebre un acompanyament, les obres de caritat... Cadascú pot potenciar més un element o un altre, però tots poden esdevenir benedicció.

100 socis

A "El gra de mostassa" hem arribat a 100 socis. És una fita per a nosaltres, i us en donem molt molt molt les gràcies!!!

Cada mes rebem donatius puntuals, i sense aquests donatius no podríem pas tirar endavant tots els projectes que tenim iniciats. Però en el cas dels socis, us agraïm moltíssim el fet que us comprometeu amb l'associació de manera permanent (bé, no hi ha res de permanent en la nostra vida terrenal, però ja m'enteneu). Això ens dona una tranquil·litat a l'hora d'afrontar les despeses regulars i ens permet no estar amb l'ai al cor de si un altre mes rebrem els diners necessaris.

Quan va venir la Lluïsa, li vaig remarcar que tot això que ella va comprovar sobre el terreny és una feina col·lectiva de tots, inclosos els qui ens envieu diners. Jo estic a primera línia de front, és evident, però sense vosaltres no podria pas fer quasi res del que faig. Em va dir que, a través dels projectes, s'estan canviant vides; en dono gràcies a Déu i gràcies a vosaltres!

En assolir aquesta fita només us demanem que, si podeu parlar d'El gra de mostassa a algú, ho feu si us plau. Perquè quants més serem, més podrem empoderar els més necessitats i donar-los la dignitat que es mereixen com a éssers humans.

Per a vosaltres, aquesta foto d'un camp de plantes de mostassa. Els grans de mostassa han començat a donar fruit!

Quan quelcom se'ns resisteix

La Lluïsa ens va portar un joc matemàtic molt estimulant: cinc peces desiguals que havien de formar un quadrat perfecte si es posaven en la posició precisa. A casa nostra, un el va resoldre amb dos minuts i els altres no se'n van sortir. El vam fer a l'escola, i mentre els alumnes practicaven els diferents tipus de dòmino que us vaig comentar, anaven passant per una taula on els presentava el joc i els donava tres minuts per resoldre'l. 

Dos ho van aconseguir, i els altres alumnes no se'n van sorprendre perquè els consideren dels més intel·ligents de l'escola. Però us volia compartir una altra reflexió que em va suscitar l'observació de tots els qui anaven passant per allà per provar-ho. 

Hi havia alguna col·locació de les peces que semblava lògica, però no donava el quadrat com a resultat. I em va fascinar comprovar com la majoria, tot i que quan ho provaven era evident que aquella posició de les peces no donava un quadrat, continuaven intentant ajuntar les dues peces que aparentment encaixaven. I bastants s'encallaven en això. En altres casos, intentaven fer encaixar dues peces que clarament no anaven juntes i, malgrat que era evident i ells mateixos ho veien, s'entestaven en continuar-ho intentant forçant les peces. 

Vaig pensar que hi havia molta psicologia en tot plegat. Els guanyadors, de fet, en veure que la col·locació més lògica no funcionava, van provar altres alternatives no tan evidents fins a trobar l'encertada. Em va fer reflexionar en com gestionem la frustració quan quelcom se'ns resisteix. A vegades la insistència posant-hi la banya pot ajudar a resoldre el problema, però altres vegades pot ser com fer cops de cap contra una paret (és a dir, quelcom estèril perquè probablement et trencaràs el cap abans que la paret). 

Algun alumne mirava el cronòmetre amb un cert neguit, un ho va deixar córrer abans d'acabar els tres minuts veient que no se'n sortia... Cada un afrontant aquell joc en forma de repte segons la seva personalitat. 

A la foto, els dos guanyadors amb un premi que els va encantar: una calculadora.

Visita de la Lluïsa

No sabré descriure amb paraules la joia de rebre la Lluïsa a Uganda. Ella formava part de l'equip de catequistes de Confirmació de la meva parròquia abans de ser monjo, i entre tots els qui formàvem l'equip ha quedat una amistat molt bonica. Des de fa temps, s'ha compromès a ajudar l'associació El gra de mostassa, i per tant ha estat molt interessant que pogués conèixer els projectes de primera mà.

Va quedar impressionada per les cases i l'ambient on viuen algunes de les famílies als slums. Vam visitar-ne algunes que tenen un fill en el nostre programa de beques, així com la de dues persones de l'equip que vam crear per tirar endavant aquest programa. Va tenir una reacció semblant a la meva primera vegada: com pot ser que com a éssers humans permetem que altres persones visquin en condicions a vegades tan miserables? Es va poder fer el càrrec del canvi bestial que suposa per a aquestes criatures poder anar a l'escola gràcies a rebre una beca.

A més de les activitats habituals de les visites, va organitzar jocs matemàtics per a les classes grans de St. Henry's Primary School i va anar d'allò més bé! Els alumnes i també el mestre es van adonar que el joc pot ser una bona eina en alguns moments per practicar allò que s'ha après. Els va ensenyar el dòmino normal, però també un dòmino amb operacions matemàtiques i un altre amb fraccions!

Vam anar a Tororo, i entre altres vam fer una reunió per parlar de la granja de l'escola d'oficis i vam visitar l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph (els dos joves amb discapacitat física que tenim becats).

A la House of the Good Samaritan s'hi va trobar molt bé i es va crear un molt bon ambient amb els joves que hi viuen. 

Va marxar amb ganes de tornar! Però ella des de Catalunya també fa molta feina per al bé de l'associació, i per tant, per al bé de tots els qui se'n beneficien! Moltes gràcies Lluïsa!!

Un accident terrible

Uganda està consternada. Dijous a la nit hi va haver un accident on van morir més de 20 nens. Divendres casualment vam passar pel lloc de l'accident sense saber-ne res (prop de Sipi Falls, a Kapchorwa), i ja vam veure l'autocar bolcat i amb tot de gent al voltant. 

A Uganda hi ha molts accidents de trànsit, moltíssims. Hi ha diverses raons: mal estat de moltes carreteres, absència d'il·luminació a la nit, vehicles que no estan en condicions, i conductors temeraris al volant. Això fa un còctel explosiu que cada dos per tres provoca accidents seriosos. 

L'any passat el govern va fixar unes directrius per a les sortides escolars, i això incloïa la prohibició de viatjar més tard de les 6 de la tarda (quan es fa fosc) o la possibilitat de fer viatges amb nens de pàrvuls. Algunes escoles han vist en aquestes sortides la possibilitat de generar ingressos per a l'escola (i algunes clarament se n'aprofiten). 

A causa d'aquest accident tan mortífer (l'accident va tenir lloc més tard de l'hora autoritzada i amb infants més joves del que és permès), el ministeri ha cancel·lat de manera indefinida totes les sortides escolars i ha anunciat una revisió de les directrius presentades l'any passat. 

Nosaltres hem organitzat sortides a l'escola on estic, respectant totes les directrius del govern, i han anat molt bé. Ho hem fet amb les visites que han vingut de Catalunya, i per tant sense cap cost per a les famílies (que, recordem-ho, viuen majoritàriament als slums). Veurem què estableixen a partir d'ara, i com ens hi podem adaptar.

És probable que no sentíssiu res de l'accident. Els mitjans catalans i espanyols penso que no n'han dit res. Sí que se n'han fet ressò mitjans internacionals que solen seguir més les notícies que ocorren a l'Àfrica.

Foto: Reuters

Qui són els bons i qui els dolents segons el llibre de Jonàs?

La història del profeta Jonàs és deliciosa! El profeta és enviat a convertir un poble pagà, i no se li acudeix res més que fugir de Déu i fer-se el sord a la seva crida. S'embarca en un vaixell que el porti ben lluny d'allà on ha estat enviat. I lògicament el vaixell sofreix una gran tempesta amb el risc que tots els qui hi viatgen morin al mar.

Els mariners descobreixen que la culpa és d'en Jonàs. I m'ha fascinat un detall ple d'humanitat. Els mariners no eren creients de la religió d'en Jonàs, creien en altres déus (per tant, eren considerats pagans en aquella època). I quan en Jonàs els reconeix que sí, que ell és el culpable i que l'han de tirar al mar, els mariners fan quelcom sorprenent: es posen a remar intentant tornar a terra! Per tant, tot i saber que en Jonàs és el responsable d'aquell desastre, intenten salvar-se amb ell!!! 

Al final, és clar, l'han de llançar al mar. Però ho han intentat evitar, i aquest és un missatge molt potent. A més, posteriorment en aquest mateix llibret els pagans als quals en Jonàs acaba predicant es converteixen ràpidament! I en Jonàs s'empipa de mala manera.

Quina història més potent! Aquell que se suposava coneixedor de la Veritat i convertit, és qui fuig de la crida de Déu. I aquells considerats pagans i allunyats de la Veritat, demostren un cor bo. Com deia Jesús: "Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti". Òbviament, som tots els qui ho hem d'escoltar. 

Enganyar-se, segons Abdies

Quan la llegeixes i medites sense pressa, l'Escriptura té un munt de perles que van apareixent i brillant de manera inesperada.

M'ha semblat una d'aquestes perles un verset del brevíssim llibre d'Abdies. Diu el profeta en nom de Déu: "La teva altivesa t'ha enganyat". 

En lloc de desqualificar algú per la seva xuleria, li diu que la seva altivesa li ha jugat una mala passada. Per tant, li parla com a víctima de la seva pròpia fatxenderia.

Els perfils arrogants acostumen a generar rebuig per part de molts. Però el profeta ens fa adonar que, en realitat, són persones equivocades que s'enganyen elles mateixes. 

De manera recurrent, la Bíblia ens recorda la importància de la humilitat i com l'ésser humà es perd quan viu en l'orgull. Crec que és interessant aquesta perspectiva: l'insolent és antipàtic, però en realitat està equivocat i es fa mal a si mateix amb aquesta actitud.  

Amós: un "Tête-à-tête" amb Déu

Em resulta molt suggeridor un verset del breu llibre d'Amós. A través del profeta, Déu pregunta: "Poden dos homes començar junts un viatge si abans no s’han posat d’acord? (Am 3,3). 

Estem acostumats a parlar d'un Déu molt transcendent, en una relació molt vertical amb l'ésser humà, en la qual Déu parla i l'ésser humà escolta i obeeix (o no). 

En canvi, aquí ens planteja un Déu amb qui fer plans junts, amb qui col·laborar, amb qui treballar colze a colze. I em resulta molt estimulant. És més, us diria que fins i tot pot allunyar d'un possible infantilisme i fer créixer en la relació amb Ell. 

Personalment la meva experiència em porta a la conclusió que, quan faig les coses bé, estic seguint una crida i que jo no n'he tingut la iniciativa. Però és cert que jo he tingut i tinc la llibertat d'optar i de respondre sí o no. Per tant, és un viatge en el qual jo hi tinc part de responsabilitat. 

L'expressió d'Amós sobre la relació amb Déu em sembla un "Tête-à-tête" molt revolucionari!

Com si...a Eritrea

Diumenge vam anar a visitar una comunitat que viu a prop nostre. Són les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, una congregació dedicada als més necessitats. Les tres monges eritrees que han començat aquesta experiència van arribar quasi al mateix temps que nosaltres.

Com sol passar quan visites comunitats de religioses, l'acollida va ser magnífica en molts sentits i ens van oferir menjar fins que vam haver de dir prou perquè ja no teníem més espai a l'estómac: pizza feta per elles, un pa eritreu immens i altres menjars ben variats. Van fer la cerimònia del cafè com es fa a Eritrea, un cafè boníssim que requereix tot un ritual. 

Els nois van quedar meravellats dels trets en comú que tenen amb la nostra vida. Elles van admirar el treball de camp que vam realitzar els primers mesos en els slums, i ens van demanar si les podem introduir en aquest món dels suburbis. Hem quedat que un dia hi anirem junts i després vindran a dinar a casa.

Penso que serà un enriquiment mutu anar compartint els diferents projectes de servei als més necessitats que tant elles com nosaltres duguem a terme. 

Va ser una ocasió per acostar-nos a una realitat per a mi ben desconeguda: Eritrea. La seva situació social, religiosa, els refugiats eritreus a Uganda a qui elles assisteixen...

Ha guanyat pes!

Amb la Mercè vam visitar algunes famílies dels slums, que formen part del programa de beques que hem iniciat. Una d'elles és la família de l'Androvena. La mare estava més que contenta, la recordo molt més alegre que la primera vegada que hi vam anar (quan visitàvem les famílies que ens havien proposat per entrar en el programa).

En aquesta darrera visita de fa uns dies la mare va agafar el braç de la nena i va dir, joiosa: "Ha guanyat pes!". I el braç és el que veieu a la foto. Mare de Déu!

Però és cert. Quan vam conèixer la nena, una de les preguntes en el qüestionari era sobre la salut de l'infant. La mare ens va dir que sovint es posava malalta, i que tenia úlceres. L'aspecte de la nena no era gens saludable, i vam creure que era degut a una mala nutrició.

Ara rep diàriament a l'escola un got de farro o farinetes per esmorzar, i també hi dina cada dia. Continua sent una nena força desnerida, però el seu aspecte ha canviat molt. I ara està molt més sana. 

Gràcies a tots els qui ho feu possible!!!

Visita de la Mercè

Després de l'Aram, hem tingut la visita de la Mercè. Considero molt important l'etapa prèvia a una estada d'aquestes característiques. Així m'ho van ensenyar al Setem abans de ser monjo, i m'ha servit. Això ens permet compartir quina és la motivació de la persona que vol venir, explicar-li amb sinceritat què se li pot oferir i veure si això coincideix. I encara més: ens permet fer estades personalitzades, de manera que tant els ugandesos com el qui ve en surtin màximament beneficiats.

La Mercè, amb la seva trajectòria d'infermera, va oferir un taller d'higiene per als alumnes de primària de Saint Henry's i una xerrada sobre primers auxilis als joves de la House of the Good Samaritan. Tant els uns com els altres van valorar molt les seves explicacions. 

A més de les sortides que la Mercè va fer possible, destacaria sobretot que amb la seva manera de fer els ugandesos van poder captar que venia amb esperit solidari i generós. En marxar em va dir: "ha estat encara millor del que m'imaginava!". I amb ganes de tornar. 

I és que són estades molt alternatives, on el primer objectiu és venir a compartir amb els africans. Estem en un país on crec que la majoria de turistes venen sobretot a veure animals i fan safaris, i està molt bé: són meravelles naturals i a més beneficien l'economia del país. Però els qui només venen a veure els animals es perden una riquesa única: les persones, els seus valors, la seva cultura, una manera d'entendre la vida. No perquè ells siguin millors que nosaltres, ni tampoc al revés, sinó perquè apropar-se a una cultura tan diversa és un bon material de reflexió i de creixement personal. 

La Mercè va ser un molt bon exemple d'aquests valors, i només li podem dir: Moltes gràcies!!!  

Torna l'Aram!

Després de tres anys, l'Aram ha tornat a Uganda! I ens ha regalat una setmana en la qual tothom ha gaudit amb ell. En aquest cas, el context canviava: de Tororo a Kampala. Gràcies a ell, vam poder fer sortides especials amb els nois de Saint Henry's Primary School. 

M'agradaria destacar algunes activitats que d'una manera o altra penso que donaran fruit. D'una banda, com a consultor que és va analitzar les finances de l'escola. A nivell econòmic és una escola amb moltes dificultats. Vam fer una reunió amb la directora i l'administradora, els va mostrar les fortaleses i aspectes per millorar i elles en van prendre bona nota. A petició de la directora, va elaborar un informe que els pot ser molt útil com a full de ruta. 

I va oferir una xerrada als alumnes de Saint Henry's i també als joves de la House of the Good Samaritan sobre què passa amb els africans que volen arribar a Europa. Va explicar els greus perills de voler creuar el mar per arribar a Europa, però també què passa quan un arriba a Europa o a l'Orient Mitjà. Ell està implicat en una ONG de Londres per a refugiats i coneix bé el tema. Tant els alumnes de l'escola com els joves de la House of the Good Samaritan li van fer moltes preguntes. És un tema que desperta molt interès. Els vam subratllar que vagin molt alerta si no tenen bones connexions en aquests països, perquè els poden enganyar i les conseqüències poden ser funestes. Però el cas és que tots coneixen també casos reeixits d'africans a qui els ha anat prou bé. 

Al final de l'estada vam visitar en els slums algunes famílies beneficiades pel programa de beques, i va poder constatar la gran necessitat que viuen però també el valor d'aquest programa que hem iniciat. 

Moltes gràcies Aram i t'esperem de nou!!!

Sopes?

Recordareu aquell nen dels slums a qui li havien desparegut els pares quan era ben petit, que té l'àvia que se'n cuida, i que ara forma part del programa de beques. 

Fa unes setmanes l'àvia va haver de marxar de casa per cuidar-se d'una filla amb seriosos problemes mentals (a la qual havien hagut de lligar i tot). El nen va quedar a càrrec d'un parent que té problemes amb la beguda i que, pel que sabem, no se'n pot cuidar. Amb la responsable de la "Small Christian Community" no ens hem quedat tranquils. Ahir ens vam reunir a casa d'ella, i li vaig preguntar: "Si l'àvia ens va dir que si un dia no es podia cuidar del nen te'l deixaria a tu, per què ha escollit aquesta altra opció?". Ella ens ha dit que l'àvia, amb tota la situació de la filla malalta, havia quedat molt confosa i desorganitzada. Sembla que potser tornarà d'aquí uns dies. I aleshores serà l'oportunitat de parlar amb ella per veure què es pot fer una altra vegada i garantir que el nen està ben atès (justament aquests dies havíem portat el nen al metge perquè estava malalt i s'havia de prendre una medicació específica) .

Ahir vam anar a visitar vàries famílies dels slums, i quan el nen ens va veure a l'entorn de casa seva, va córrer a fer-nos abraçades als qui érem allà. Quan em veu a l'església, sempre em ve a saludar. Avui li he preguntat: "Ahir vas sopar a casa?". Diu: "No". "I els altres dies?". "No". "I quan hi ha l'àvia?". "No". "L'únic àpat que fas al dia és el dinar a l'escola?". "Sí".

Realment veig que aquest programa de beques que hem iniciat dona resposta a moltes necessitats que van més enllà de l'aprenentatge. Gràcies a tots els qui ho feu possible!!!

Foto: Aram Solà 

El rector, de baixa

Fa unes quantes setmanes, el rector de la parròquia va caure en un sot de les obres de la nova església quan tornava de nit a casa. Es va trencar el peu, el van haver d'operar i encara en té per unes setmanes.

El matí després de l'accident em van demanar de celebrar la Missa quan vaig arribar a l'església, i no vaig tenir temps de preparar res. Però essent la Missa diària en Luganda, des de l'endemà em vaig llançar a començar alguna part en Luganda. Amb els dies he anat afegint més parts de la Missa en aquesta llengua. Lògicament no soc nadiu en aquesta llengua bantú i fonèticament s'hi ha de notar, però a banda de valorar el meu gest penso que troben que me'n surto prou bé.

Això m'ha fet anar més atrafegat aquestes setmanes, perquè he de preparar una homilia diària (en anglès) i això em comporta una estona perquè m'agrada preparar-la bé. I el diumenge celebro les dues primeres Misses de la parròquia, que són en anglès. A banda de la Missa setmanal per als estudiants de l'escola.

En algun moment perjudica l'horari que tenim de pregàries a casa, però penso que haurà estat una oportunitat perquè vegin que he vingut a servir i a fer el que convingui dins de les meves possibilitats. 

A la foto veieu la nova església en construcció: els diumenges s'omple almenys en tres misses. I com que hi ha l'alerta per l'ebola, que a Uganda s'han pres molt seriosament per eradicar-la ben aviat, prefereixen que celebrem aquí provisionalment perquè la gent no estigui tan atapeïda. 

Un noi apallissat

Dies enrere van apallissar brutalment un noi al nostre barri. Van trucar a la porta de la meva habitació a les 4 de la matinada demanant ajuda. Podem donar gràcies que les hemorràgies eren només externes. El van trobar amb la roba ben estripada i ensangonat sobretot al cap. 

D'entrada em vaig sentir culpable, perquè jo li havia aconseguit la feina (ja sé que no era culpa meva, però no vaig poder evitar aquest sentiment). Després vam saber que estava rondant pel carrer a les tres de la matinada i no tot era regular. Van estar a punt d'acomiadar-lo de la feina, però li han donat una altra oportunitat. El que és clar és que no es mereixia que aquells cinc brètols l'apallissessin per robar-li el poc que portava al damunt. 

Ningú no li volia pagar el tractament a l'hospital. Un servidor ho va fer, però demanant-li que tornés els diners de mica en mica com a mesura pedagògica. Penso que això el pot ajudar a rumiar-s'hi dues vegades abans de fer el ximple en un barri que no és per fer broma a la nit.

Aquesta setmana passada, un dels nois que tenim a casa tornava de treballar a la nit. Anava amb moto, i va passar per un carrer fosc (no va triar el millor itinerari). Li van aparèixer uns joves bloquejant el carrer, i per sort va poder tirar endavant (jugant-se-la molt). L'endemà el vaig renyar, perquè podria tornar abans de la feina i fer un itinerari molt més segur.

Avui he sabut que una persona del nostre entorn, propera al noi que va ser apallissat, ha rebut un anònim dient-li que la següent de ser apallissada serà ella. M'oloro per què deuen estar enfadats amb ella (res de dolent des d'un punt de vista objectiu, i és una pura suposició). Però res no justifica, ni de lluny, aquesta violència.

Estem en una zona on no pots badar ni fer el ruc. Perquè te la jugues: que t'apallissin, o que acabi pitjor i et matin. 

Vaig seguir més o menys l'estada del Papa a Montserrat des de l'hospital quan teníem el noi apallissat allà. Va ser un contrast bastant bèstia: l'alegria per la visita del Papa, però dificultats per seguir-la enmig d'aquells esdeveniments. 

Va ser una situació que em va estressar força uns quants dies. El vam convidar a casa, almenys 24 hores, per refer-se abans de tornar a la seva vivenda habitual. Ara es va recuperant bé i va tornant a la feina de mica en mica.

Una infecció

El dia 3 vaig publicar la darrera entrada, i el mateix dia em van diagnosticar una infecció severa per haver ingerit alguna cosa en mal estat. Sé on va ser, fora de casa, en una activitat participada per molta gent. Em van posar el menjar al davant per fer-me content, i el vaig rebutjar però em van ignorar. I em va semblar que no podia fer un lleig.

De la infecció ja estic recuperat (després d'anar vàries vegades a l'hospital, injeccions, etc). Va ser forta. Però a conseqüència d'això, el sodi de la sang va baixar força. I ha costat molt remuntar-lo. Ara ja estic millor, fora d'alguna cosa de panxa. Confio estar bé d'aquí uns dies. 

Ho vaig explicar una mica en un comentari de l'última entrada, i alguns ja ho vau llegir. Però no em veia amb cor d'escriure una entrada, tenia el cap molt emboirat. I no he pogut aturar diverses activitats que em reclamaven. Per tant, he anat fent una mica com he pogut. 

Tinc moltes coses per explicar d'aquests dies: algunes ben boniques, i altres més complicades per la zona on ens trobem. Però gràcies a Déu estem bé.

Gràcies pels missatges que he rebut, i també per la comprensió quan us he contestat de manera molt concisa.

Eren com nosaltres

Avui se celebra la festa dels Màrtirs d'Uganda. Des del principi vaig veure que per a ells és una festa que concentra molts elements. És una festa religiosa, lògicament, en la qual commemoren la donació de vida per part d'aquells primers cristians nadius en aquestes terres. Però amb els anys ha esdevingut una festa reconeguda per tota l'Església universal. Per a ells, és la celebració de la fe de tot un poble i fins i tot m'atreviria a dir que un signe d'identitat nacional.

Penso que per a ells hi ha un abans i un després en la història d'Uganda en el martiri d'aquests ugandesos entre el 1885 i el 1887. Una cristiana em deia fa uns dies, en referència als màrtirs: "Ells ens coneixen, mengem el mateix que ells menjaven, saben per tot el que estem passant". Els ugandesos viuen una identificació molt forta amb aquests sants pel fet que han sortit de la seva pròpia cultura. I és molt habitual trobar gent o institucions amb el nom d'algun dels màrtirs.

Des de setmanes abans del 3 de juny hi ha pelegrinatges a peu des de tots els indrets d'Uganda per arribar el dia 3 a Namugongo (prop de Kampala), on van ser assassinats la majoria. També hi ha pelegrinatges des de l'estranger. Al santuari dels Màrtirs d'Uganda, que podeu veure a la foto, s'hi concentren centenars de milers de persones (diuen milions), i cada any s'encarrega d'animar la celebració una diòcesi diferent.

Aquest any, degut a l'ebola, el govern va ajornar la celebració i la conferència episcopal l'ha cancel·lada fins a l'any vinent. Han fet sàviament. 

Un projecte engrescador

(continua)

Quan la Rose Mukasa va acabar d'explicar per què havia hagut d'aturar la distribució de menjar a 200 infants i joves, li vaig dir:

- Què et semblaria si treballéssim plegats en aquest projecte?

De seguida va dir que sí, i va afegir:

- Aquesta és la resposta a les meves pregàries.

Li vaig dir que ella podria posar el menjar com ja feia, i que hauríem de buscar un lloc enmig dels slums per poder fer la distribució. Ells portarien el menjar amb els seus vehicles, i nosaltres ens implicaríem a l'hora de servir-lo. La presència de religiosos (anem amb el mig hàbit blanc) faria allunyar sospites que la gent podria tenir envers ella, perquè a nosaltres ja se'ns suposa que només volem ajudar. També li vaig proposar que hauríem de visitar la resposnable de la Small Christian Community d'aquella zona dels slums, a continuació la LC1 (el càrrec civil d'aquella àrea, a qui ja coneixem del treball de camp que vam fer i sabem que és una persona maca), i la policia perquè ens autoritzessin per tirar-ho endavant.

El primer bon resultat és que com a mínim 200 infants i joves podrien menjar cada dia. Però hi ha un altre element interessantíssim: això ens permetrà (si Déu vol) entrar en contacte amb joves que no tenen ningú. Fins ara, els nens i nenes que bequem tenen com a mínim algú a casa que se'n fa responsable. Però sabem que n'hi ha d'altres que són "nens del carrer" que no tenen ningú, només els companys del carrer. I probablement alguns s'acostin pel menjar. És una oportunitat molt valuosa.

Hem quedat que ho deixarem reposar dos mesos, i que en tornarem a parlar a l'agost per començar a posar fil a l'agulla i veure si és viable. És una mica una bogeria, perquè no és que ens falti feina i això suposaria un compromís regular. Però és engrescador.

Vam acabar aquella trobada amb la Rose Mukasa amb una pregària, i tots ben contents. Era el dia de St. Felip Neri.