El brot d'ebola a Uganda

Sou uns quants els qui m'heu escrit amb una certa preocupació pel brot d'ebola del Congo i Uganda, i per saber si estem bé. Entenc que la notícia és alarmant, i per això en parlo ara.

A Uganda va haver-hi un brot d'ebola fa quatre anys, i el van resoldre molt bé. En aquell cas, jo estava potser una mica més alerta perquè sonava molt perillós, tot i haver-se donat a l'altra banda del país. A veure, no és tan fàcil contagiar l'ebola: es pot agafar a través del contacte amb els fluids corporals d'una persona infectada (però no per l'aire, aigua o aliments).

És més preocupant al Congo, on ja han mort bastantes persones i on el context bèl·lic (més la complexitat a nivell polític i social) no afavoreix la resolució tan ràpida. 

El president ugandès Museveni ha ordenat ajornar la gran festa d'Uganda que congrega centenars de milers de pelegrins el 3 de juny a Namugongo (prop de Kampala): la festa dels màrtirs d'Uganda. Això sí que hauria estat arriscat, sobretot perquè molts pelegrins arriben des de l'est del Congo i l'aglomeració és molt important. 

Tinc confiança que el govern ugandès s'ho prendrà molt seriosament i intentarà controlar al màxim aquest brot per erradicar-lo el més aviat possible. Esperem que al Congo també ho puguin fer.

La queixa de la Immaculate

Probablement recordareu la Immaculate, aquella anciana que netejava el nostre banc cada dia d'amagat abans que arribéssim a l'Església. Doncs bé, fa uns dies va caure pel carrer i es va fer mal als genolls i a la boca (crec que dissabte passat). El cas és que diumenge mai no ens veiem perquè anem a Misses diferents (jo en celebro una en anglès i ella va a la que es fa en Luganda). I dilluns i dimarts no va venir a la Missa del matí. Aleshores ja vaig pensar que, si l'endemà no apareixia, l'hauria d'anar a visitar per si li havia passat alguna cosa.

El cas és que dimecres sí que va aparèixer, i se'm va queixar perquè no l'havia anat a veure. Sempre ens saluda a tots, però la queixa anava clarament dirigida a mi. Em va sorprendre, però al mateix temps ho vaig trobar deliciós. Per ella, era evident que l'havia d'anar a veure. 

Ella sempre és molt amable i atenta amb nosaltres, molt efusiva saludant amb les dues mans alçades i esteses (no exagero) quan passem amb la furgoneta per davant de casa seva. Ens aprecia. Penso que, tot i tenir familiars, viuen lluny d'ella i a casa probablement se sent força sola (hi ha un fill que treballa fora tot el dia, i un net que apareix durant les vacances). La vam convidar a casa el dia de Pasqua per la pregària del migdia i a dinar, i va gaudir d'allò més. 

És zelosa de cara a nosaltres, més del que nosaltres ho som amb nosaltres mateixos. Si veu algú assegut al banc on ens solem posar a l'Església, els fa sortir sense miraments. Ens fa riure. 

Miraré la propera vegada de no deixar passar dies sense interessar-me per ella si no apareix. Accepto la seva exigència, i suposo que forma part de la missió. 

L'altre Déu

Fa unes setmanes vaig acabar de llegir un assaig que després vaig anar ruminant en la "Lectio" (les meditacions bíbliques) dels dies següents. Està escrit per la teòloga protestant Marion Muller-Colard (i publicat per Fragmenta Editorial).

És un llibret que sotragueja, escrit a partir de la pròpia experiència de vida de l'autora i amb la referència del llibre de Job com a teló de fons. Qüestiona l'existència d'un Déu que intervé en la història del creient, i jo diria que apunta a un Déu més transcendent que immanent (tot i que em sembla entendre que amb matisos). 

En primer lloc, penso que m'hi he d'acostar amb tot el respecte. Sobretot des del moment que l'autora expressa les seves idees a partir d'experiències fortes de sofriment i foscor. En tot el referent al sagrat, tant si és per part de persones creients o agnòstiques o no creients, crec que ens hi hem d'atansar amb cura perquè és un terreny molt personal. 

Ara bé, amb tota la consideració que em mereix aquesta escriptora, em pregunto si aquest Déu que no pot intervenir en la vida del creient és el Déu de Jesús. Certament hi ha aspectes del segle I que ens cal reinterpretar, i que hi ha elements que actualment coneixem d'una manera diversa al coneixement que hi havia fa dos mil anys. Però fins a quin punt ha d'arribar la reinterpretació?

De tota manera, l'autora qüestiona una relació amb Déu que pot ser molt de mercadeig per part nostra, una relació quasi comercial. És aguda i profunda, i no diu cap bajanada (al contrari!). 

Us comparteixo un pensament sobre la mort que ella escriu, citant François Dolto: "Com tots nosaltres, arribarà un dia que tu també et moriràs. Però no et preocupis: et moriràs quan hagis acabat de viure". 

Només els rics

Ahir vaig fer la meva classe setmanal de Luganda. A més de llegir les lectures de la Missa, rebo una classe pràctica per aprendre a comunicar-me. És un noi del barri amb una pronunciació boníssima. Vam convenir amb la seva mare que li faria un donatiu per classe, i això l'ajuda a pagar la quota de l'escola. 

Avui li he preguntat com es deia "tovalló". Concretament li parlava dels tovallons de paper, i he hagut de buscar una imatge a internet perquè no sabia de què li parlava. En veure a què em referia, em diu: "It's only rich people who use it" ("Només ho fa servir gent rica").

M'ha sorprès, però segur que té raó. Molts no es poden permetre comprar tovallons. I això m'evoca una altra cosa que ens trobem sovint a casa, quan convidem algú a dinar. Sempre posem forquilla i ganivet per a tothom, però molt sovint notes que no estan acostumats a utilitzar-los (especialment el ganivet). I aleshores els dic que posem els coberts per defecte, però que poden menjar tranquil·lament amb les mans.  

Durant dies un dels joves de la casa reia perquè vaig refusar que mengéssim unes llesques de pa de motllo plenes de formiguetes diminutes. Per a ell, era obvi que aquelles llesques no es podien malbaratar i calia menjar-les ni que et toqués empassar-te unes quantes formiguetes.

Són episodis que m'ajuden a tocar de peus a terra i a adonar-me de la realitat que molts d'ells viuen de manera quotidiana. 

En Conard

Molts recordareu en Conard, el noi que des de ben petit ha hagut de ser operat diverses vegades d'una malformació important a les dues cames. Aquesta setmana l'han tornat a operar de les dues cames a l'hospital especialitzat de CoRSU (Entebbe).

Els darrers anys ha anat empitjorant fins al punt de tenir un dolor constant i caminar força malament. Sabíem que podia succeir, i que potser se l'hauria de tornar a operar abans d'acabar l'etapa de creixement (que és quan els metges ens van dir que amb tota probabilitat se solucionaria definitivament el problema). No podem assegurar si serà la darrera vegada o encara no. 

Vam demanar una cadira de rodes al Benedictine Eye Hospital (a través dels qui vaig conèixer aquest cas), però no en tenen cap. Ho vam demanar a CoRSU, però les que disposen són massa petites per a ell ja que ha crescut bastant. I finalment en vam comprar una. Hem quedat que, quan s'hagi recuperat, me la tornarà i mirarem de fer-la arribar a algú necessitat dels suburbis (a través de gent que segueixen els qui estan més necessitats en aquella zona). 

Abans-d'ahir en Thomas i un altre noi que està amb nosaltres van recollir en Conard a l'hospital amb la furgoneta, i ell, el seu pare i la seva germana van passar la nit a la "House of the Good Samaritan". No li vaig fer cap foto com altres vegades perquè estava amb dolor, però estava content de venir a casa nostra! D'aquí unes setmanes, en fer la primera revisió, m'agradarà anar amb ells a l'hospital per poder parlar amb els metges.

L'operació d'en Conard i la compra de la cadira de rodes ha estat gràcies als donatius regulars dels socis, que ens ajudeu a mantenir el fons d'atenció mèdica. Moltíssimes gràcies a tots!!!

Beca Josep Boan 2026

Alguns recordareu que l'any passat vam estrenar una beca en memòria d'en Josep Boan, impulsada per la seva mare. Aquesta beca la fan possible la M. Pilar i una família gironina. 

Aquest any ha anat a parar a en Tenas (llegit "Tenàs"), un noi d'una barriada pobra de Tororo que conec des de fa anys. La seva mare l'ha hagut de pujar ella sola i amb moltes dificultats. Fins l'any passat, la seva assistència a l'escola era intermitent a causa de no poder pagar la quota escolar. 

Ara ha començat a anar a un institut per cursar el segon de secundària. Està content i agraït. Les notes d'aquest primer trimestre no han estat brillants, però ha assegurat que s'esforçarà per millorar-les. 

Vam acordar amb la seva mare que ella li compraria els "requirements" a partir d'ara, és a dir, els materials necessaris per anar a classe i viure a la residència (llibretes, bolígrafs, sabó, pasta de dents, etc). Creiem que és bo que les famílies s'impliquin en l'educació en la mesura de les seves possibilitats.

Gràcies als qui feu possible aquesta Beca Josep Boan 2026!!

Cap a Tororo

Estic viatjant cap a Tororo, on passaré tres dies. Hi vaig un cop al trimestre, i això em permet trobar-me amb molta gent i fer moltes gestions.

Aquests dies he de comprar els "requirements" dels que tenim becats en diferents escoles. Això és tot el material que necessiten per al segon trimestre. I, com que estan en residència, implica elements molt diversos. He de recollir rebuts de les quotes que he pagat pel banc, per poder tenir un justificant. I em reuniré amb alguns d'ells. 

Tenim reunions de la granja de l'escola d'oficis i del programa social per als mestres de l'escola.

La furgoneta va força plena: un noi amb problemes a la vista que visitaran a la clínica oftalmològica en el programa que hi tenim, un dels joves acollits que ha d'anar al seu poble per gestions, un dels qui tenim becats va a visitar l'avi, i encara el germà d'un professor de l'escola de Tororo. De tornada hi afegirem un noi que, quan acabi els estudis, vol venir a viure amb nosaltres (ara hi serà unes setmanes, ja va venir fa temps i em fa molt bona impressió). També vindran dos més durant uns dies a la "House of the Good Samaritan". I encara un altre a qui li hem trobat feina de construcció a Kampala. 

Que Déu em doni salut per molts anys per continuar aquestes tasques, i bons companys que puguin ajudar en aquesta missió tan bonica! 

El suport dels qui ajudeu econòmicament o d'altres maneres m'encoratja. I Déu sobre tot.

PD: Hem sortit a les 6 del matí, i ja abans estava tothom a punt. I un noi que havíem de recollir a la carretera també. Això aquí és tot un èxit! :)

Una guerra justa

Dintre de la formació que donem des de la "House of the Good Samaritan", diumenge vam visitar un religiós ugandès de la congregació "Apostles of Jesus" que va fer una tesi doctoral sobre la resposta cristiana en un context de guerra. Ell va fer un estudi a partir dels conflictes viscuts al nord d'Uganda fa unes dècades, però els seus plantejaments són aplicables a qualsevol situació de guerra. A més del cas ugandès, ens va fer referència a altres conflictes actuals a nivell internacional.

Em va semblar interessant una reflexió que va fer sobre el concepte de guerra justa. Ens va dir que fa força dècades l'Església acceptava el concepte de guerra justa, però que ara ja fa bastants anys que no accepta la guerra com a vàlida per a la resolució de cap conflicte, i que sempre aposta pel diàleg. 

Em va agradar pensar que, en l'aplicació de l'Evangeli, l'Església també pot evolucionar i arribar a una comprensió més propera a l'esperit original de Jesús. Que sempre tenim cami per recórrer, i que no és impossible. A nivell individual, i a nivell col·lectiu.

Com a individus i com a societat podem empitjorar, però també podem millorar. I em dic que primer de tot, abans de criticar res, hauria de millorar jo personalment i viure en més consonància amb l'ensenyament de Jesús.

El Papa diu coses

Després de quasi un primer any com a Papa, penso que podem afirmar que el Papa Lleó diu coses. Vull dir que no parla a la babalà. Això no implica que us hagi d'agradar tot allò que ell digui o escrigui, però jo personalment el veig molt valent en temes com els de la Pau (dels pocs líders mundials amb aquesta valentia i contundència), tan necessari en aquesta deriva que s'està prenent a nivell mundial.

I en aquest viatge a l'Àfrica, podem entendre què pensa de temes tan candents com la immigració. Us recomano un vídeo molt breu on parla més que clar (com a occidental a l'Àfrica, aplaudeixo cada una de les seves paraules en aquest vídeo): https://youtube.com/shorts/JndX6NQ9ajE?si=tao18RRAgvljLTTg

Recordo que fa aproximadament un any la Marta es preguntava com devia ser la seva tasca evangelitzadora al Perú. A la "House of the Good Samaritan" vam visionar aquest interessant reportatge, i es veu de manera diàfana la seva inquietud social moguda per l'Evangeli. Us el recomano!

Desapareguts

Aquest dilluns amb en Thomas hem anat a visitar l'àvia d'un nen que tenim becat. Viuen en els slums, en condicions de molta pobresa. Ella acull 7 infants/joves d'altres fills que no se'n poden cuidar per problemes econòmics un fill, per problemes mentals una filla, i els altres no sabem per què. 

El nen que tenim becat és fill únic d'un pare que va desaparèixer quan el nen tenia 2 anys. Va anar a treballar lluny de la ciutat, i no se'n va saber res més. Sembla probable que morís, i que no n'arribessin les notícies. Al cap de temps, la mare també va desaparèixer sense deixar cap pista. El nen ja vivia amb l'àvia, que l'havia acollit tement per les condicions de vida de la criatura. 

La qüestió era delicada. Però l'àvia comença a ser gran, i no té una salut de ferro. Volíem conèixer de prop el context familiar i poder preveure de quina manera es pot atendre l'infant si ella un dia no se'n pot cuidar. Hi vam anar amb la responsable de la seva "Small Christian Community". Va reaccionar posant molt interès en què podíem oferir pel nen, i vam entendre que si li haguéssim proposat d'endur-nos-el ho hauria acceptat (i no pas per treure-se'l de sobre, sinó desitjant el millor per a l'infant). Tinc clar que el millor lloc on pot estar és amb l'àvia, amb la família, després d'haver patit ja dos abandonaments dels quals dubto que sigui massa conscient. 

De cara al futur, l'àvia pensa el mateix que jo: la persona ideal per cuidar-se d'ell en el futur podria ser la responsable de la "Small Christian Community". Nosaltres li donaríem el suport que poguéssim. Però també val a dir que ella als seus 76 anys té molt clar que vol viure fins als 100 anys! Em sembla una dona fantàstica.

M'he trobat molt sovint amb històries de desaparicions: gent que desapareix sense deixar cap rastre, i no se'n sap mai més res. Altres reapareixen al cap d'anys. I les comunicacions i la forma de vida de la gent no afavoreixen la localització de les persones desaparegudes. Sovint això deixa una ferida profunda en les persones que es queden, i que no entenen res. A vegades l'únic que podem fer és acompanyar.

L'emoció de la Nebye

Recordareu la història de la Nebye que us vaig explicar per Nadal. Fa unes setmanes la vam visitar als slums amb en Kefas i la Collens, la responsable de la seva "Small Christian Community". Havíem de provar les sabatetes per al nen que tenim en el programa de beques, nen que ella ha acollit tot i no ser fill seu.

En acabar, amb la traducció de la Collens, li vaig dir que en la primera visita havia quedat molt impactat per la seva història de generositat: que, tot i tenir tantes dificultats amb els seus propis fills, n'havia acollit dos més que la mare havia abandonat. I li pregunto:

- Recordes què et vaig dir aquell dia?

I sense dubtar, respon:

- Sí.

- Què? - li contesto sorprès.

- Que un dia Déu m'ho recompensaria.

Li ho havia dit, de fet, sense pensar-ho. Però ella ho tenia ben present! Em va sortir així perquè vaig sentir que un gest de tanta generositat Déu no el podia deixar sense recompensa (ni que fos al Cel!). 

I aleshores li vaig dir que havia compartit la seva història amb la meva gent, i que dues persones havien fet un donatiu per a ella: un de 100 euros i un de 23. Va reaccionar amb uns ulls plens d'emoció.

- Ja saps què faràs amb aquests diners?

- Sí, em serviran per millorar el negoci que tinc. 

Setmanes després, ho hem anat a comprovar. Continua fent menjars a un carreró dels slums, però ha pogut incrementar la quantitat de menjar que cuina i això li permet tenir més beneficis. Està molt contenta, com podeu veure a la foto. Moltes gràcies a les dues dones que ho heu fet possible!

Les calamitats de Joel

Tot meditant el llibre del profeta Joel, pensava: "Quantes calamitats!".

Diu, entre altres: "S'ha fos l'alegria de la gent. Sacerdots, vestiu-vos de dol i ploreu". "Ai aquell dia!". "S'han eixugat els rierols". "Dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre". I així continua.

Encara que sovint busquem i anhelem missatges d'esperança i d'encoratjament en la Bíblia (i de fet, el mateix Joel els donarà), agraeixo que hi hagi passatges crus i dolorosos. Perquè reflecteixen allò que la vida també és. 

La Bíblia no és un edulcorant ni una substància que anestesiï. Ben al contrari: et fa tocar de peus a terra quant al sofriment i la misèria de tantes menes. És a voltes dura i et sotragueja per dins. No presenta un món ideal ni de mentida, sinó la realitat més descarnada.

I això fa que, en aquells moments col·lectius o personals més difícils, un hi pugui trobar respostes o camins. 

Però sempre és una paraula que ens fa pensar en la Història de Salvació, que com en una trena va combinant moments d'esperança i de lluita, d'alegria i de dissort. I un missatge per al creient: val la pena caminar amb Ell.

Imatge: el profeta Joel a la Capella Sixtina, per Michelangelo.

Repte important

No voldria que aquest text que vaig publicar fa dies us sonés negatiu. És un compartir com van les coses amb transparència, tant si van perfecte com si no. 

La veritat és que la nova etapa a Kampala està anant molt i molt bé. El bagatge de 5 anys en aquest país m'ajuda molt a poder imaginar què pot funcionar i què no. La intervenció a l'escola de Saint Henry's va cada dia millor, i el projecte de portar nens dels slums a l'escola està anant beníssim. La "House of the Good Samaritan" ja és una realitat, amb 7 joves acollits que treballen a Kampala i fan vida amb nosaltres. De fet, amb aquests mesos hem trobat feina per a 8 joves (i aquí no és molt fàcil a vegades) i un d'ells viu a l'escola on fa de guarda de seguretat. A la foto en veieu un que treballa al supermercat, més feliç que un gínjol.

Un repte que ara em suposa un maldecap important és l'econòmic. La despesa s'ha incrementat, i hem de mirar de contenir-la. No és fàcil. Hem de pagar un lloguer (m'agradaria comprar una casa, però això tampoc no és tan senzill perquè ha de ser una casa gran i en condicions, i això és car) i el menjar dels qui viuen a la casa. Amb la Junta d'El gra de mostassa hem vist que cal aprimar les despeses d'algun altre projecte per poder afrontar les altres que ara mateix tenim. També som conscients que no ho podem abastar tot, i que ens cal focalitzar-nos. 

En fi, com sempre: Déu sobretot i Déu sobre tot. Confiem-nos a la Providència.

De nou Chaplain

A Tororo vaig tenir la immensa sort de ser el Chaplain de l'Escola d'oficis. Va ser una oportunitat preciosa per poder servir els estudiants i acompanyar-los en els seus problemes familiars o de tota mena (predominaven situacions molt complexes amb la família, sovint polígama). 

I ara, a Kampala, m'han nomenat Chaplain de l'escola de primària a la qual ja estem ajudant perquè és on van molts infants dels slums. M'ha fet una il·lusió gran. Des d'un punt de vista pastoral, pràcticament només se'm demana celebrar la Missa cada quinze dies. Però ja us podeu imaginar que serà molt més que això (tot i que no m'hi podré dedicar tant com a Tororo, perquè també tenim la missió a la "House of the Good Samaritan" que em demana molt). 

Ho valoro sobretot per una raó: com sabeu, hem becat 21 nens i nenes dels suburbis que altrament no podien anar a escola. Òbviament amb aquests infants i les seves famílies hi ha ara coneixença i un seguiment perquè puguin fer tota la Primària. Però el fet de poder ser el Chaplain de tots em permet estar més al cas de qualsevol alumne i família que passi per dificultats: econòmiques, de salut, o de qualsevol mena (la problemàtica als slums massa sovint és extrema). També em facilita acompanyar els professors, que tampoc no ho tenen fàcil. 

Per tant, visc aquesta petició del rector de la parròquia com un gran regal! Volíem ajudar la gent dels slums, i aquesta serà una plataforma molt bona!

MISSATGE PER A MERCÈ R.: SI NO M'ENVIES EL TEU CORREU O WHATSAPP, NO EM PUC POSAR EN CONTACTE AMB TU. EL POTS ENVIAR PER AQUÍ I NO EL PUBLICARÉ. GRÀCIES!!

Fotos: Joaquim Burjons

Visita al temple Bahai

Aprofitant que era Dilluns de Pasqua, i per tant festiu a Uganda, ahir vam fer una visita formativa amb els nois de la "House of the Good Samaritan" que no treballaven ni anaven a l'escola (altres sí que havien de treballar).

Vam visitar el temple Bahai de Kampala, anomenat el Temple Mare d'Àfrica. És un dels principals temples d'aquesta religió arreu del món. Més enllà d'algunes especificitats d'aquesta religió (com totes tenen d'una manera o altra), és una religió que defensa que el Déu de totes les religions és el mateix i valora els aprenentatges que es poden extreure de diverses religions. Veuen la humanitat com una unitat més enllà de les diferències que els humans fomentem. 

 

Podriem dir que altres religions defensen el mateix. Però ells, a l'interior del temple, a més dels seus llibres sagrats també hi tenen la Bíblia, l'Alcorà i llibres d'altres religions perquè la gent pugui meditar amb ells. Abans d'entrar-hi, vam mantenir una conversa llarga amb dos dels seus membres, i dos dels nois van formular moltes preguntes a partir de la seva pròpia fe. 

Aleshores vam fer una estona de silenci a l'interior del temple, un lloc on la natura i l'arquitectura t'eleven l'esperit. En marxar, un dels nois em va dir que s'havia arribat a sentir incòmode en alguns moments pel fet de pertànyer a una altra religió. Li vaig assenyalar que és molt positiu conèixer altres realitats diferents de la nostra, i mirar si en podem aprendre alguna cosa. I que això no implica deixar allò que som, però sí adquirir nous coneixements i arribar a comprendre com altres persones miren la realitat des d'una perspectiva diferent de la nostra. 

Jesús va donar la vida per tothom

Aquesta Setmana Santa he fet el Via Crucis més llarg que recordo, recorria una bona part del territori que abasta els barris on viuen els parroquians. Unes quantes estacions han tingut lloc en els slums, que hem caminat d'una banda a l'altra durant una bona estona. Molts dels cristians hi viuen, i suposo que per a ells era especial que el Via Crucis hi passés. 

Quan travessàvem els suburbis, no podia sentir res dels textos que llegien lluny sense altaveu, de tant en tant sentia cantar només els qui tenia a prop, i al llarg del trajecte hi havia soroll freqüent: equips de música a tot drap i enrenou de diferents tipus.

Tot plegat era molt poc bucòlic. Però he pensat: no sento què diuen, no entenc els cants, i estic envoltat de soroll. Tanmateix, caminava enmig d'ells. I he pensat que tal vegada en algunes ocasions és l'únic que se'm demana: caminar amb ells. I m'he sentit agraït. 

Després d'escriure tot això, m'adono que no he dit res del títol. Però allà he pensat que Jesús va donar la vida per tothom, també per tots ells que viuen en condicions indignes perquè tenim el món muntat d'aquesta manera. 

Des d'un punt de vista litúrgic, les celebracions d'aquests dies són millorables (tinc el bagatge de trenta-cinc anys de litúrgia montserratina!). Però malgrat això, es respira autenticitat, molta fe i un sentit profund. 

Bona Pasqua ja des d'ara a tothom!!!

Quan et sents decebut d'algú

Preguntà el deixeble:

- Què puc fer quan em sento decebut d'algú per com s'ha portat amb mi?

I respongué el mestre:

- Si pots, mira de prendre una certa distància i analitzar-ho amb objectivitat. Si pots. I mira de no prendre-t'ho personalment perquè, encara que això t'afecti a tu, molt probablement aquesta persona està moguda per motius que van més enllà de tu. Cada persona té les seves lluites, tu les teves i aquesta persona també. Mira de ser-ne conscient, així com també dels teus errors. I que això t'ajudi a mirar-la amb compassió.

I el deixeble:

- Aleshores hauria de fer com si no hagués passat res?

Continuà el mestre:

- Jo no he dit això. Si és possible, parla-n'hi per poder comprendre-la millor i fins i tot ajudar-la si és el cas. I pren les decisions que et semblin més correctes, mogut per l'amor.

El deixeble, entristit:

- No sé si seré capaç d'estimar.

I el mestre conclogué:

- És un camí de tota la vida. No et cansis mai d'intentar-ho. I demana-li al bon Déu que Ell t'encamini on no et veus capaç d'arribar tot sol.

Foto: Des de El Olivar (Guadalajara). Agustín Márquez

La unció no et dona dret a res

Bé, posem el títol d'aquesta entrada en context. Fa unes setmanes vam fer un cinefòrum a la "House of the Good Samaritan" sobre la pel·lícula "David" (Robert Markowitz, 1997), i aquesta idea va aparèixer en el diàleg.

Aquesta excel·lent pel·lícula sobre el rei David, amb una banda sonora ben bonica, ens presenta el rei David amb tota la seva exemplaritat però també amb la seva ambigüitat i errors. És un retrat molt ben fet del text bíblic. En la pel·lícula apareix com David és ungit (i també es veu anteriorment com és ungit el rei Saül). 

La conclusió a la qual va arribar un dels participants és que el fet de ser ungits no ens dona el dret a fer el que ens doni la gana. No és una carta blanca per poder fer i desfer. La unció és un regal carregat de responsabilitat i de deure envers una missió. 

Crec que això ens ho hauríem de gravar al front tots els qui hem estat ungits. La unció ens consagra a Déu per a una missió de servei. 

Que aquesta Setmana Santa, en la qual commemorem la donació del Messies (Ungit) de Déu sapiguem encomanar-nos del seu servei sense límits.

Bona Setmana Santa!

Alegria a l'escola!

Fa dies us vaig comentar que volíem millorar l'escola St Henry's on van els 21 infants dels slums que tenim becats. La majoria d'alumnes venen dels suburbis, i aixo té afectacions directes en l'economia de l'escola.

Hem començat pintant tota l'escola, en alguns casos reparant primer algun mur (fotos inferiors: abans i després). Volem donar el missatge al barri que l'escola està viva i amb dignitat, i el missatge està arribant. Estem renovant pupitres amb donatius de diferents bandes. I amb la directora de l’escola treballem colze a colze per preveure obres més grans que caldrà fer, però que requereixen el seu temps, una bona planificació i diners.

Un donatiu no previst del senyor Marcel·lí Samsó ha portat una gran alegria als més petits, i també a alumnes no tan petits! Uns tobogans i jocs que fan les delícies de tots. Aquí teniu un vídeo que em van fer arribar del primer dia. Quanta alegria! S'ho mereixen: molts d'ells viuen situacions molt dures a casa i està molt bé que, a més d'adquirir coneixements, puguin gaudir com ho fan. Gràcies Marcel·lí!

De dol

Fa dos diumenges va morir el P. Joan Recasens, monjo de Montserrat. Havia viscut molts anys fora de Montserrat, sobretot a Sant Anselm a Roma, i això potser a casa nostra el feia menys conegut que altres monjos. Però tots els qui el coneixíem de dintre casa sabíem de la seva gran afabilitat i el seu caràcter joiós.

Sé que alguns agraïu quan faig un retrat personal d'algun monjo que ens ha deixat. D'ell en podria explicar moments preciosos que guardo com un tresor. Però no em surt de parlar-ne més, potser justament perquè m'ha deixat un buit.

Una mort que arriba després de tota una vida fecunda és una culminació que al final ens porta Pau. Però hi ha persones que, per més ancianes que siguin, quan se'n van deixen un buit.

Ara entens, Mare, el que et volia dir l'altre dia?

Tanmateix també tinc una certesa: d'una manera o altra, sempre romandran amb nosaltres. 

La llei de la selva

Darrerament estem en un context internacional amb alguns líders que es regeixen per la llei de la selva: el més fort guanya. La llei del més fort s'aplica quan l'ésser humà es deixa portar pels instints més animals. Però a favor dels animals hauríem de dir que molts d'ells no són tan recargolats com alguns humans.

Estem vivint un retrocés important, i personalment no soc optimista. Ho dic en el sentit que penso que les circumstàncies encara poden empitjorar molt més. 

Aleshores què? No hi ha res a fer? Penso que convé fer el mateix de sempre: en un món on sembla que prevalgui el més fort, continuar treballant pels drets dels més vulnerables. Amb la mateixa tossuderia que els més forts. 

No està a les nostres mans decidir el curs del món, però sí fer tot el que estigui al nostre abast. I n'estic convençut que cadascú, des d'allà on és, pot aportar molt. Ni que sigui al seu voltant. És allò que deia en Pere Casaldàliga, encoratjant tothom a comprometre's d'una manera o altra.

Els de la llei de la selva no estan pas cansats. Per tant, no ens podem donar per vençuts. Com deia el P. Miquel Estradé: "Cansem-nos-hi, però no ens en cansem!".

Foto: "Lluita de goril·les a Rwanda". Susan McConnell (National Geographic).

Tercera visita d'en Joaquim!

Aquests dies hem tingut a Uganda en Joaquim, soci d'El gra de mostassa, que ens ha visitat per tercera vegada! Ha estat genial, hem fet un munt d'activitats i ha anat més que bé! Era una mica un experiment, perquè era el primer cop que el centre de l'estada seria Kampala i havíem de veure quin resultat donava.

Destacaria dos fronts principals: ha organitzat activitats per als alumnes grans de l'escola de primària St. Henry's, on la majoria dels estudiants venen dels slums. Tots estaven encantats, i ben segur que recordaran aquests dies. A l'escola també ha fet classes del programa Excel al personal de l'escola (ideal per aplicar a nivell comptable i en molts altres aspectes). En la foto superior el podeu veure amb el personal de l'escola i amb el regal que li van oferir en agraïment per la seva tasca.

L'altre front ha estat la "House of the Good Samaritan" i la convivència amb els joves que hi viuen. Va ser molt inspiradora la xerrada que els va oferir sobre economia (ell és economista) i el testimoni personal sobre el seu itinerari d'estudiant i professional. El fet de ser una persona molt oberta ha facilitat altres moments ben espontanis, com les seves lliçons de com poden fer exercici físic (ho veieu a la foto inferior). Diversos dies els joves van gaudir de galetes i xocolata, cosa molt poc habitual aquí pel cost que representen. Jo vaig gaudir més amb el fuet i formatge que va portar!

Costa resumir aquests dies amb tanta activitat. Va ser molt especial visitar famílies dels slums amb ell, i també una reunió-dinar amb l'equip que vam formar de cara al programa d'escolarització de nens dels slums.

Joaquim, sabem que vols tornar un dia. I t'esperem amb els braços ben oberts! 

Espera en el teu Déu!

Continuant amb aquella reflexió, m'he trobat meditant amb aquest verset: "Espera sempre en el teu Déu" (Os 12,7). I m'he preguntat quin significat tenia per a mi.

Per ser sincer, us he de confessar que a nivell pràctic sovint espero que Déu faci possible allò que jo voldria. A veure, no deixa de ser lògic: desitjo coses bones, i espero que Déu les faci realitat. Anhelar coses bones no és pas dolent.

Però tinc la impressió que l'esperança en Déu ha de ser quelcom més profund. Potser no hauria de ser tant que això vagi d'aquesta manera o d'aquella altra, sinó que en qualsevol cosa que s'esdevingui visqui prop d'Ell i sempre confiant en el seu Amor.

Senyor, que sàpiga esperar en Tu amb saviesa!

Foto: Pep Clotet 

L'Alweny i l'Ilukol

He passat uns dies a Tororo i he tingut l'oportunitat de fer unes quantes visites. Una d'elles ben especial: l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph.

L'Alweny és qui porta el nom del programa de beques d'El gra de mostassa: "Beques Alweny". Tot i la seva forta malformació a les mans i als peus, fa anys que va a l'escola gràcies a uns padrins a qui estem molt agraïts! I aquest any fa el setè de Primària, que és el darrer curs! Vol continuar estudiant, i per tant si tot va bé l'any vinent començarà la Secundària. Es mou habitualment amb cadira de rodes, però porta unes genolleres que li va donar en Pep per quan s'ha de moure per terra. La vaig veure contenta i potser una mica menys tímida que altres vegades.

A la mateixa escola hi ha l'Ilukol Joseph, a qui vam operar tres vegades de la gran malformació a la boca. Ja té 15 anys, i és més alt que jo! Ara està fent 4t de Primària (recordeu que, quan li vaig proposar d'anar a l'escola, hi havia anat un sol dia de la seva vida!). Se'l veu molt content, i treu bones notes (a final del curs passat va ser el quart millor de la classe). Els seus padrins volen continuar ajudant-lo durant tota la seva educació: moltes gràcies!

A vegades em pregunto què passarà amb la integració en una altra escola, on no hi hagi tants joves amb dificultats com en aquesta escola on van ara. També em pregunto quina feina podran fer quan siguin grans. Potser no serà fàcil, però ara no ens cal avançar esdeveniments. Estan estudiant, aprofitant el temps i construint el seu futur. Que Déu els beneeixi!

Donar oportunitats

Sovint he pensat que la nostra missió és donar oportunitats. I que depèn d'aquell qui la rep aprofitar-la o no. Hi ha persones que les aprofiten, i molt!, i altres no. 

En aquesta foto teniu dos nois que tenim acollits a la "House of the Good Samaritan" i que han començat a treballar com a guardes de seguretat en un dels principals hospitals de Kampala. Ambdós volen guanyar diners per construir el seu futur i per ajudar a casa seva. Són dos exemples més del Programa Aixeca't que hem iniciat.

Estic connectat amb el supervisor dels guardes d'aquest hospital, i hem acordat que li puc recomanar joves que conegui. Per a aquests joves, no serà la feina de la seva vida però els pot ajudar a emprendre el vol. 

M'he trobat amb casos diversos. Aquests darrers mesos una noia em va demanar feina de mestra, n'hi vaig trobar i després va preferir anar a un altre lloc. Un altre noi també demanava feina: coneixent-lo tenia els meus dubtes que funcionés, però davant la seva insistència ho vaig acceptar. A la primera feina va durar dos dies, i a la segona menys de 24 hores. Tanmateix, penso que vam fer el que estava al nostre abast: acollir, acompanyar i donar oportunitats. I quan les coses fallen, ajudar a reflexionar si hi ha aspectes per aprendre. 

Hi ha una part indispensable que l'hi han de posar ells. I això és fantàstic!

L'alegria de l'Ofumbi

L'Ofumbi és un dels nois que tenim acollits a la "House of the Good Samaritan". Es trobava encallat i sense futur al poblat, i va demanar venir per treballar a Kampala. 

El vam connectar a un dels supermercats on comprem, i ara fa un mes que hi treballa. Fa més hores que un rellotge (aquesta és la realitat d'Uganda per a molts joves si aconsegueixen una feina). És molt treballador i amable amb tothom, el supervisor m'ho va fer notar des del primer dia. 

Li van dir que, com que havia començat la segona setmana del mes, cobraria només tres setmanes aquesta primera vegada. Un dia accidentalment va trencar una safata plena d'ous, i li van dir que li haurien de treure del sou (és el que està establert).

La sorpresa va arribar a final de mes. No només li van pagar tot el mes sencer, sinó que no han comptat aquella safata trencada. Un company es va sorprendre perquè havien començat el mateix dia i a ell li havien pagat menys. Però l'Ofumbi sap la raó: ha treballat moltíssim (i altres són gandulots). 

De seguida va enviar la major part dels diners a la mare. Volen anar comprant animals, i amb els beneficis poder pagar els seus futurs estudis i altres despeses familiars.

D'aquí pocs dies, un altre noi que tenim a casa començarà a treballar al mateix supermercat. L'exemple de l'Ofumbi ens obre les portes a presentar-ne d'altres. És un dels primers fruits del Programa Aixeca't. 

Quants anys tens?

No fa massa dies vaig acompanyar un noi a l'hospital, un cas que havia estat greu i que ara està molt ben encarrilat gràcies als donatius d'una senyora. 

Doncs bé, es va donar una escena una mica surrealista (bé, són situacions que almenys a nosaltres occidentals ens sorprenen). El metge li pregunta: "Encara tens 22 anys?". I ell respon: "Probablement". La sorpresa del metge va ser gran.

Però és que molt sovint m'he trobat amb gent que no saben quin dia van néixer, i a vegades ni el mes. Per tant, tampoc poden celebrar cap aniversari. I en altres ocasions tenen dues o tres dates diferents disponibles: la que posa el document d'identitat, la dels documents acadèmics i la que diu la mare (i no en tots els casos la de la mare és la més fiable!).

Més enllà de les anècdotes, que a vegades són per sucar-hi pa, és un signe que em fa reflexionar.

Foto: Pep Clotet

Osees i el coneixement de Déu

Tot meditant el llibre del profeta Osees, m'ha sorprès la seva insistència sobre el coneixement de Déu. I m'ha sorprès agradablement. S'hi refereix en diverses ocasions, però no com si conèixer Déu es tractés de l'assumpció d'unes idees com sovint ho entendríem actualment. Parla de conèixer Déu com d'una experiència, com d'una relació interior i íntima amb aquest Amor. 

I ho contraposa a rituals externs que no signifiquen res si es fan superficialment. D'alguna manera, veig un component ètic en com ell entén aquest coneixement de Déu: no concep que un pugui atribuir-se el coneixement de Déu i portar una vida dissonant amb aquesta creença.

I sí, en aquest temps de Quaresma en què som cridats a revisar la nostra vida en primera persona, penso que em queda tant de camí per recórrer i millorar!

Senyor, ajuda'm a conformar la meva vida amb els ideals que habiten el meu cor. Que la meditació diària de la teva Paraula em transformi en olor agradable per als qui se m'atansin.

"Maldem per conèixer el Senyor:

ell està a punt d’aixecar-se com l’aurora;

ens arribarà com pluja de tardor,

com el ruixat de primavera

que amara la terra" (Osees, 6,3).

Que així sigui!!

Matines sense mi

Dissabte vaig patir una intoxicació alimentària (tot sembla indicar que aquesta va ser la causa de la malaltia). Vam anar a l'hospital, i amb poca medicació ja vaig millorar. Avui acabo el tractament, i sembla que a partir de demà o demà passat ja podré fer vida normal. Sembla que va ser per haver pres algun aliment en mal estat fora de casa (en un lloc seriós), perquè l'altre que anava amb mi també va patir símptomes tot i que molt menors.

Diumenge al matí no vaig poder anar a Matines, i em va fer il·lusió sentir des de l'habitació com les pregaven puntualment a les 5:55 del matí. Vaig pensar que era un bon senyal: en Thomas podia pregar-les sense ser-hi un servidor present. Vaig aparèixer al final de Laudes i hi eren tots, cosa que també em va fer feliç (excepte un que torna de treballar a la mitja nit).

En aquest moment som 10 a la casa (i a partir d'aquesta setmana serem 11): 4 que seguim la Regla de Sant Benet, i 6 que tot i no seguir-la viuen en comunitat amb nosaltres assistint a totes les activitats que poden. Fem comunitat tots junts, i hi ha un ambient molt bonic.

Els joves acollits volen continuar estudis, i per això estan treballant a Kampala per poder estalviar diners i fer estudis superiors. Alguns, al mateix temps, per poder enviar alguns diners a les seves famílies que viuen situacions molt precàries.

Tant el projecte de la "House of the Good Samaritan" com el programa Aixeca't estan esdevenint allò per al qual foren ideats. No podem fer més que estar contents i donar-ne gràcies!

Un somriure que és un tresor

Ja fa uns dies que el curs escolar ha començat. L'altre dia m'havia de trobar amb algú davant l'església, i en passar davant la tanca de l'escola vaig veure un dels infants que hem becat. El seu pare els va intentar assassinar vàries vegades. A casa seva (bé, casa seva és una habitació pobríssima i petita en els slums) encara pots veure les marques del matxet del pare quan intentava esbotzar la porta de l'habitació. El pare ara és a la presó.

Des del primer moment, em semblava un nen una mica traumatitzat. Cara no sé si trista, però segur temerosa. I amb molta dificultat per somriure. Li ha tocat viure moments ja molt durs, tot i ser encara una criatura.

Doncs bé, l'altre dia em va veure des de l'escola, i em va regalar un somriure d'orella a orella. Quin regal més gran! No sé encara quina és la vivència que està fent, però somreia! Donem-ne gràcies.

Foto: Jose Becerra, des de Puerto Rico.

Bona Quaresma!

A Peramiho (Tanzània) hi ha un cementiri accessible on hi ha enterrats molts monjos i també moltes monges de la congregació missionera de Tutzing. A l'entrada hi ha un pòrtic que no deixa de ser sorprenent per poc habitual. És un missatge dels difunts dirigit a nosaltres visitants (en suahili): "Sisi tulikuwa kama ninyi na ninyi mtakuwa kama sisi", és a dir "Nosaltres érem com vosaltres i vosaltres sereu com nosaltres".

La frase és d'una veritat tan brutal que desconcerta en llegir-la a l'entrada d'un cementiri. Sé que allò que ens recorda la nostra condició mortal a alguns us incomoda. Però em sembla interessant que de tant en tant se'ns recordi. Pot ser una bona manera de viure amb més intensitat i agraïment el present.

Aquest matí hem celebrat la Missa a la parròquia (la Missa de les 7, plena de gent a dins i a fora, i era la primera de quatre misses). M'ha fet impressió l'actitud amb què s'acostava la gent quan els anava posant la cendra dient-los: "Repent and believe in the Gospel" (Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli). I m'ha edificat. 

La Quaresma és un temps preciós per revisar en primera persona com estem de lluny o de prop del nostre ideal. I que això ens impulsi a avançar amb la gràcia de Déu i el nostre esforç. 

Bona Quaresma a tots!!

La significació de la pluja

Al llarg de la vida, m'he trobat donant diferent significació a la pluja en funció del context. Durant una colla d'anys, podia anomenar un dia de pluja com a "fa mal temps". Quan han vingut sequeres, hem desitjat la pluja com el sentinella espera el matí. 

I a l'Àfrica aquesta vivència ha tornat a canviar. Aquí es combinen les estacions plujoses i les seques (tot i que amb variacions a causa del canvi climàtic). Quan estem a l'estació de pluges com ara, sol ploure cada dia com a mínim durant una estona. A Tororo solia ploure a la tarda, i aquí Kampala ho sol fer al matí (o durant la nit). A vegades plou fort. 

A Tororo estàvem contents quan arribava l'estació de pluges per tots els avantatges que suposava per als camps. I específicament per a nosaltres, en relació a la granja de l'escola. Això sí, sempre que no plogués amb massa violència perquè podia afectar els camps. 

En canvi, ara a Kampala sempre que plou penso en la gent dels slums. És evident que és bo que plogui, però la gent que viu als slums està amuntegada al voltant del clavegueram obert. I quan plou gaire durant uns dies seguits, l'aigua de la claveguera entra a moltes cases amb el risc que això comporta per a la salut dels qui hi viuen. 

Sí, la pluja és bona. Però per als qui viuen als suburbis de la capital, plou sobre mullat. 

Qui anava a aturar aquella dona?

Recordeu aquella entrada que vaig fer uns mesos enrere sobre una dona que va començar a ballar davant l'altar durant la Missa? Doncs bé, fa dies en va passar una altra.

A la subparròquia (pel fet de ser encara subparròquia) fins ara els diumenges hem tingut rotació de capellans que venen de diferents llocs. Doncs bé, aquell dia el celebrant era un capellà que no té gaires pèls a la llengua. La dona de sempre va començar a ballar, ell estava assegut a la seva cadira i jo al seu costat. Ell es va aixecar i es va dirigir cap a la dona. Instintivament vaig témer: "Ai! Que ara la farà parar!". El capellà baixa l'escala del presbiteri, se li acosta... i comença a ballar també al seu costat!!! Després encara s'hi va afegir un altre. Bastanta gent, ben animada, es va posar dreta unint-se a la festa. 

El capellà estava molt motivat, i va animar la catequista a afegir-s'hi. Gràcies a Déu que va declinar la invitació. Em feia por que el següent convidat al ball seria jo, i vaig preferir no aixecar-me per no facilitar el gest. Sortosament la cançó es va acabar, i per tant també el ball. Però va ser un moment bonic de contemplar! 

Ara ja tenim de manera estable el capellà que han assignat com a rector de la parròquia quan aquesta subparròquia esdevingui parròquia. Això serà quan s'acabi de construir l'església. De moment, continuem a la capella que sempre queda plena en totes les Misses del diumenge i amb gent a fora. 

Per gràcia de Déu

En l'última entrada, us vaig agrair tota l'ajuda que fa possible que ara tirem endavant aquest nou programa per als nens i nenes dels slums. I alguns, en públic o en privat, vau subratllar el meu paper perquè això sigui així. Penso que és oportú compartir quina és la meva vivència en tot això.

Sense negar el que és evident, és a dir el meu paper, internament sempre penso que és per gràcia de Déu. Què vull dir? Doncs que soc conscient de la nostra fragilitat, i de la meva en particular, sobretot després dels problemes de salut de fa dos anys. Tot i que foren provocats per mala praxi mèdica, tinc clar que estem sempre en mans d'un Altre i que seria un disbarat pensar que som qui sap què. Per tant, tot això ho visc amb un gran agraïment a Déu, sabent que portem aquest tresor en gerres de terrissa.

Tampoc mai no penso que sigui generós amb ells. És a dir, no crec que es tracti d'un mèrit allò que faig, sinó d'un deure. A la web d'El gra de mostassa hi tenim algunes cites. Una d'elles és d'un sant molt benedictí, Sant Gregori el Gran: "Si donem el necessari als que no tenen, no fem més que donar-los el que és seu". Això és així. Ells són tan mereixedors com qualsevol de nosaltres de tot allò més bàsic que mereixem com a éssers humans. Per tant, allò que fem és restituir-los la dignitat que els toca.

Espero que us agradi la foto que he posat, la trobo deliciosa! És la d'una nena d'aquest programa mentre dissabte li provàvem les sabatetes. Estava feliç! Un altre nen ens deia que trobava que les sabatetes eren massa petites, però la realitat és que no n'havia portat mai i per això no hi estava habituat. Als suburbis hi ha nens que van descalços per aquells carrerons amb la terra contaminada per les aigües fecals, o bé porten crocs o xancletes. El sol fet de calçar sabates per a ells és una novetat!

(Ahir a l'hora de sopar es van sentir molts trets. Pel so a mi em semblava un castell de focs, però els nois van dir que eren bales. Si en sé alguna cosa, ho diré als comentaris. Nosaltres vivim en una zona tranquil·la).

Promoció 2026 St. Henry's

Els programes que tirem endavant des d'El gra de mostassa són gràcies a esdeveniments com aquest o a donatius de tantes persones generoses. Avui us presento aquests 21 infants dels suburbis (12 nenes i 9 nens) que a partir d'aquesta setmana vinent podran anar a escola. Això serà un canvi important en les seves vides. Penseu que estem parlant de realitats extremes, on massa sovint a la pobresa s'hi afegeixen abandonaments, assassinats i tota mena de penalitats. A partir d'ara, podran anar a escola i fer un bon àpat al dia, una mica lluny d'aquest ambient dels slums. 

Aquí teniu una foto que ens van fer a en Thomas i a mi a Bagamoyo (Tanzània) en el punt on van arribar els missioners per rescatar els esclaus abans de ser venuts. Era a tocar de la platja de l'Oceà Índic, on van plantar una gran creu perquè altres missioners que arribaven per mar els poguessin localitzar. Vaig pensar que aquest programa amb els nens dels slums no és tan diferent: se'ls està rescatant de situacions molt perilloses. Però la foto és incompleta: en aquesta foto hi hauríeu de ser tots els qui ens ajudeu a fer-ho possible. Sou tots els donants d'aquest programa més tots els donants d'El gra de mostassa, perquè al mateix temps que bequem aquests infants estem fent millores a l'escola on aniran. En aquesta foto hi hauríeu de ser tots!

Veureu que els infants són molt petits. Va ser una opció que es va prendre des de la Junta per aquest primer any, de manera que puguem seguir tot el seu procés educatiu. 

Moltes moltes moltes gràcies a tots els qui hi sou!!! 

De retorn a Uganda

Els dies tornant de Tanzània han estat bojos (i encara me'n queden uns quants). Sabia que seria així, però a més vaig agafar un constipat que ho va fer tot més cansat. Aquí Uganda s'està preparant l'inici de curs, i principalment per això vam anar uns dies a Tororo per gestions en relació a les escoles (pagament de quotes, compra de material i altres). 

I ara tornem a ser a Kampala. Ja som 4 de comunitat! Hem tingut dues incorporacions (que he pogut seleccionar dels 15 candidats que hem tingut fins ara). I a la casa des d'avui serem 7 vivint-hi, i el número previsiblement s'incrementarà perquè veig que el Programa Aixeca't clarament interessa. No va ser una invenció sorgida del no-res, sinó el resultat d'observar la realitat ugandesa durant uns anys. Crec que aviat a la "House of the Good Samaritan" serem entre 10 i 15 persones. 

Aquests dies estem focalitzats en fer possible el començament de curs per als 21 nens i nenes dels suburbis. Hem de preveure molts detalls. El vídeo que us he posat aquí baix és del dia que vam anar al mig de la ciutat a comprar les sabatetes que hauran de portar: una bogeria. No sé si podreu apreciar la imatge d'un carrer que fa pujada i que es veu de lluny, pleníssim a vessar de gent i vehicles per totes bandes. Caminàvem (com la majoria) pel mig del carrer envoltats de motos, cotxes i camions que miraven de fer-se pas. Com que un noi portava les sabates amb un sac al cap i anava al davant, l'havíem d'anar seguint per on anés (i anava ràpid i es va equivocar vàries vegades). Al final els vaig perdre, i em vaig situar en un punt més elevat esperant que "algun dia" tornarien enrere per veure on m'havia quedat encallat.

Tinc moltes moltes idees en relació a l'escola. Però ara el més important és que comencin. Els convocarem per provar les sabatetes (qualsevol cosa així als slums és complexa, però gràcies a Déu som un equip), i mirarem de comprar tota la resta de material que ens toca a nosaltres.

Espero que d'aquí uns deu dies puguem reprendre una certa normalitat. 

El P. Daniel

Això no és una biografia ni un retrat seriós. Simplement un compartir entranyable d'alguns records de l'estimat P. Daniel que va morir dimecres.

El primer record que en tinc és de quan jo era un escolà de 10 anys. Els escolans grans marxaven de viatge a Àustria, Hongria i Alemanya, i ens quedàvem els petits substituint-los amb el cant a la Basílica. El P. Daniel havia de fer les funcions del P. Ireneu aquells dies. Però el mateix dia de marxar, el P. Daniel es va posar de porter al poliesportiu de l'Escolania, i al moment d'intentar parar un gol va caure malament i es va fer una fractura que el va deixar unes setmanes impossibilitat... Però no deixa de ser un signe de la seva senzillesa i proximitat que va conservar tota la vida!

Quan érem escolans, ens agradava sentir-lo fer l'assaig de cants amb la gent abans de la Missa Conventual. I rèiem quan, amb la seva bonica veu de baix, en fer alguna nota alta se li escapava algun gall (érem nens!). Però val a dir que feia l'assaig amb gust i bé!

Ja essent monjo un servidor, un dia em va demanar de repassar unes pàgines que havia escrit com a projecte de llibre. Pensava en com un avi explicaria la fe als seus nets servint-se de textos evangèlics: la sensibilitat pastoral per transmetre la fe de manera propera i entenedora.

Vaig compartir amb ell els anys d'hostatgeria. Era servicial i donava un bon to al menjador dels hostes. Quan li vaig comunicar que anava a l'Àfrica, em va dir amb el seu to cordial i desenfadat: "Tu, a l'Àfrica? No aguantaràs pas!". I tenia raó: no tinc el perfil que s'esperaria d'un missioner. Ell coneixia bé aquest món a través d'un seu cosí missioner molts anys a Ruanda.

El recordaré com algú molt entranyable, una bona persona, i que es feia estimar com expressa la foto que adjunto. Descansa en Pau, Pare Daniel!! Allà et trobaràs amb el P. Cebrià i tants altres que ens han precedit. Una gran abraçada.

Lulalum

Aquest proper diumenge, el grup musical Lulalum farà un concert a benefici dels projectes d'El gra de mostassa. Es tracta d'un grup femení que canta a cappella i, a més de fer bona música, l'executen amb molt sentit de l'humor. 

El concert serà a les 12h d'aquest diumenge 1 de febrer a la sala d'actes de La Barretina Vermella, de Malgrat de Mar. En lloc de cobrar entrada, han posat taquilla inversa de manera que l'espectador ho esculli lliurement.

També han obert una Fila 0, amb els detalls que apareixen en la imatge que adjunto.

Gràcies a La Barretina per facilitar aquest concert solidari, i moltíssimes gràcies al grup Lulalum per aquesta iniciativa!!! 

Si en podeu fer difusió, millor que millor. Gràcies!

Ndanda: més enllà del normal

El darrer monestir que volíem visitar és Ndanda Abbey, relativament a prop de l'Oceà Índic i de Moçambic. Un lloc on fa molta calor, però impressionant pel número i volum dels projectes que duen a terme. Mai no m'havia trobat un monestir que fabriquin el seu propi asfalt i facin les seves pròpies carreteres en l'àmbit del monestir! Hi ha tallers de tota mena: un taller de marbre per fer estàtues i mobiliari eclesiàstic, una gran sastreria, una gran impremta on publiquen els seus llibres i altres encàrrecs, una gran fusteria (ja no poso més la paraula "gran" però la podeu afegir vosaltres mateixos), granja amb molts porcs i vaques i altres animals, una fàbrica embotelladora d'aigua que extreuen en un bosc del monestir i que es ven a diversos indrets de Tanzània, producció de salsitxes amb molt bones vendes en diferents llocs, un hospital de referència a tota la regió on fan tota mena de proves i amb la presència de molts especialistes, 4 escoles (una d'infantil i primària, una de secundària a Ndanda i una altra a la capital Dodoma, una escola d'oficis a Ndanda on ofereixen molts oficis amb bona maquinària), taller de construcció, taller mecànic, planta d'electricitat on combinen l'energia solar i una gran generador quan convé, un alberg per a la gent que va a l'hospital, molts lloguers en el poblat, un petit supermercat... i segur que em deixo coses!

Tot això és producte de l'empenta majúscula dels fundadors alemanys (encara hi queden tres monjos alemanys, ja ancians), però també els africans que ho han sabut continuar i ho estan fent créixer de manera espectacular! Actualment són uns 90 monjos i uns 600 treballadors.

A nivell personal, aquests dies m'ha resultat molt estimulant poder comprovar que algunes intuïcions que tinc en relació a la vida monàstica africana, aquí les estan aplicant de manera molt reeixida des de fa temps. I això em confirma en el camí que segueixo en diferents aspectes perquè aquesta vida monàstica estigui adaptada a la realitat africana.

El mestre de novicis em va oferir fer una sessió llarga amb els candidats i novicis que tenen, i tots vam poder fer-nos moltes preguntes. M'agrada molt com enfoca la formació, i penso que d'alguna manera el contacte continuarà. 

I aquí acabem el nostre periple per monestirs benedictins de Tanzània.

Fotos per ordre: Església del monestir (que és també parròquia) / lloc on es fa l'asfalt / altar del taller de marbre que un dia hauria d'anar a Tororo / granja de porcs / impremta / productes de la fusteria / escola de secundària / hospital / lloc on extreuen l'aigua / planta embotelladora de l'Abbey Springs / monestir.