Els nostres valedors

En l'última entrada em vaig referir al vicari per als religiosos de l'arxidiòcesi de Kampala. L'han nomenat fa poc, i he viscut el seu nomenament com una benedicció en els 25 anys de Professió. Des del primer moment va posar molt interès en tot el que li explicava, i ens va voler visitar al cap de pocs dies.

Mentre viatjàvem cap a la nostra parròquia, em va demanar si podria reunir-se amb algunes de les persones del programa que hem iniciat als slums. Ho vam improvisar amb dues persones de l'equip que vam poder localitzar per telèfon. Al cap de ben poc, una d'elles va aconseguir que l'acompanyessin quatre dones (tres mares i una àvia) els fills i nét de les quals es beneficien del programa. 

Ens vam reunir a l'església en construcció. Tot molt sobtat i sense cap comunicació prèvia, però potser precisament això va donar-hi una frescor difícil de preparar. El vicari anava acompanyat per la religiosa coordinadora dels religiosos a l'arxidiòcesi, que no va parar de prendre notes tota l'estona. Tots s'expressaven en Luganda, i per tant no vaig entendre quasi res. Però les dones i l'home convidats s'expressaven amb energia, sobretot una de l'equip que amb decisió anava dient el "father" això i el "father" allò. 

Sense entendre res de les paraules, vaig comprendre que aquelles persones dels slums estaven donant el millor testimoni sobre la tasca que s'ha dut a terme. I vaig pensar, amb emoció interior: "Els pobres ens defensen, estan validant la nostra missió!". I així va ser. En acabar, el vicari va fer una pregària i per les paraules que va pronunciar era evident que havia quedat impressionat per aquells testimonis. 

A continuació, va anar a veure el rector de la parròquia. I en sortir-ne, em va demanar si em podia fer una abraçada com a conseqüència de tot el que havia sentit. 

Mireu, des que va començar tot aquest projecte ara ja fa molt temps no tot han estat flors i violes. Per això ara em fa il·lusió compartir que la nostra missió comença a ser valorada més enllà dels beneficiaris directes. En dono gràcies a Déu!

Festa grossa

Ahir vaig celebrar els 25 anys de professió monàstica (encara que no era el dia exacte de la professió). Pel fet de no ser físicament a Montserrat, la meva idea era fer una renovació senzilla durant la Missa del diumenge. Però quan el rector de la parròquia ho va explicar al Consell Parroquial, van decidir fer festa grossa. Ho vaig entendre des del primer moment com un agraïment a la tasca que estic duent a terme. 

En els discursos van destacar de manera molt especial la meva missió a Saint Henry's Primary School. I em va sorprendre, perquè aquesta tasca ha començat tot just aquest any 2026, i aquest agost farà només un any que vam arribar a la parròquia. Veig que l'impacte del que fem per la gent dels slums és molt més gran que el que teníem a Tororo. 

Va presidir la celebració el P. Abat Geraldo, vingut des del Brasil per l'ocasió. I m'hi van acompanyar el rector de la parròquia i el vicari per als religiosos de l'arxidiòcesi de Kampala. Em consta que darrerament han arribat bons comentaris de com està anant tot a les oïdes del canceller i de l'arquebisbe de Kampala. En dono gràcies a Déu.

El que em va tocar més el cor de la festa d'ahir van ser les actuacions dels estudiants de Saint Henry's. Van crear una cançó dedicada a un servidor i la van ballar amb molta simpatia. També van interpretar un "poema" (aquí ho anomenen així) amb gestos que és una declamació conjunta d'un guió llarg també sobre el que ha representat per a ells que sigui el capellà de l'escola. Em va encantar que en aquest guió anomenessin un per un els visitants de Catalunya que han rebut aquests mesos, i van dir que els han deixat un gran somriure. 

 

De tot en dono gràcies a Déu. Tot just acabem de començar (i sincerament, penso que de moment encara hem fet poques coses), però tot sembla indicar que aquesta escola podrà reflotar i millorar molt. Ho poso en mans de Déu.

Que 200 infants puguin menjar

Vaig veure que a alguns us havia fet impacte el que vaig explicar el darrer dia, a mi lògicament també. Però no ens hem d'aturar en la missió. Simplement, hem de mirar de fer les coses bé.

Aquests dies estem explorant el lloc on poder repartir diàriament el menjar a 200 infants i joves dels slums. Ho fem en coordinació amb la Rose Mukasa, aquella dona fenomenal que us vaig presentar temps enrere en aquestes dues entrades: "La Rose Mukasa" i "Un projecte engrescador".

Hem parlat amb diverses dones responsables de les "Small Christian Communities" de la zona dels slums. Els hem exposat el tipus d'espai que necessitem, i aspectes importants per ser tinguts en compte. Ens han ensenyat diversos llocs, però en la majoria hi hem trobat pegues (el món dels slums és complex, i cal estudiar-ho bé).  Per exemple, no pots donar menjar en un lloc completament obert en una zona on molta gent passa gana: es podria generar un caos. 

Fa tres dies ens vam reunir feliçment amb un LC1, el càrrec civil que representa un barri dels slums. Ens coneixíem de feia temps, quan el vam visitar a casa seva en el treball de camp que vam dur a terme els primers mesos. Té un espai que ens cedeix gratuïtament cada dia on podem ubicar els 200 infants i joves per menjar. Diu que ens proporcionarà seguretat perquè l'activitat es dugui a terme sense incidents, i això ho pagaria la Rose Mukasa. Aquest LC1 estava la mar de content amb la proposta i entusiasmat que es realitzi en la seva zona. Ell ens va venir a visitar a l'església, però la setmana vinent hi anirem amb la Rose per començar a concretar tots els detalls.

Si sou creients, encomaneu-ho a Déu. Aquest projecte ens pot posar en contacte amb molts infants i joves que estan mancats de menjar i, per tant, que viuen en una extrema pobresa. 

Extremar precaucions

Fa uns dies va haver-hi un incident que em va pertorbar: un home de mitjana edat va ser atacat en ple carrer al migdia per cinc persones de mitjana edat. El van apallissar per robar-lo, deixant-lo ensangonat. Li van robar el mòbil, les sabates (algú va dir que també la samarreta) i van fugir per un carreró que dona als slums. Em diuen que hi havia algú presenciant-ho i sense fer res. I ho puc entendre: devia tenir por perquè són persones perilloses.

Ho vaig saber per nois que ho van veure des d'un pis elevat de la seva escola. Jo he passat sol prop d'allà vàries vegades. És a tocar dels slums, però durant el dia no és considerada una zona perillosa. L'endemà hi vaig haver d'anar, perquè havia de parlar amb els mestres d'un noi que tenim becat en aquella escola. I vam extremar les precaucions: vaig sortir de la furgoneta en segon lloc i just davant la porta de l'escola, i en sortir ho vam fer igual.

Aquests dies miro de no anar sol pel carrer (tot i que a vegades és inevitable). El fet de ser blanc afegeix perillositat, perquè veure un blanc és veure algú que al seu entendre ha de portar diners per força. El que em fa més impressió és pensar que, si em passés alguna cosa seriosa a mi, els programes en bona part se n'anirien en orris. No els podem posar en risc. 

Preguem. I com deia Jesús: "sigueu astuts com les serps i senzills com els coloms". Ambdues coses, i no l'una sense l'altra. També he pensat que, si m'intentessin atacar, provaria de parlar amb ells. Però no m'ho imagino gens fàcil. Que Déu hi faci més que nosaltres.

Foto: Joaquim Burjons 

Com ser terra bona?

Recentment en Joan Capdevila, en un comentari, es preguntava en referència a la paràbola del sembrador: "Qui decideix on cau la llavor? Podem canviar la nostra actitud davant les dificultats i problemes de la vida?". En una homilia recent, vaig preguntar als infants si creien que érem terra bona o no. Algú va opinar que alguna gent sí i altres no. Però vaig estar més d'acord amb qui va dir que tots a vegades som terra bona i a vegades no.

Aleshores els vaig preguntar si es podia millorar la qualitat d'una terra quan no és prou productiva. Hi ha una solució fàcil per obtenir més producció: un fertilitzant químic. És ràpid i fa créixer la planta, però a la llarga pot perjudicar la qualitat de la terra. En canvi, hi ha solucions naturals que requereixen més temps (uns quants mesos) però que poden millorar realment la qualitat del sòl: adobs o composts naturals. 

Com els éssers humans: a vegades volem solucions ràpides a qualsevol tipus de problema, però n'hi ha que requereixen temps i constància. Les solucions ràpides a voltes poden ésser superficials. 

Els vaig parlar del compost espiritual que ens pot ajudar a ser terra bona, és a dir, facilitar que aquesta Paraula de Vida arreli en nosaltres i doni fruit. Alguns elements positius d'aquest compostatge: la pregària diària, la meditació de l'Escriptura, el sagrament de la reconciliació, l'Eucaristia, rebre un acompanyament, les obres de caritat... Cadascú pot potenciar més un element o un altre, però tots poden esdevenir benedicció.

100 socis

A "El gra de mostassa" hem arribat a 100 socis. És una fita per a nosaltres, i us en donem molt molt molt les gràcies!!!

Cada mes rebem donatius puntuals, i sense aquests donatius no podríem pas tirar endavant tots els projectes que tenim iniciats. Però en el cas dels socis, us agraïm moltíssim el fet que us comprometeu amb l'associació de manera permanent (bé, no hi ha res de permanent en la nostra vida terrenal, però ja m'enteneu). Això ens dona una tranquil·litat a l'hora d'afrontar les despeses regulars i ens permet no estar amb l'ai al cor de si un altre mes rebrem els diners necessaris.

Quan va venir la Lluïsa, li vaig remarcar que tot això que ella va comprovar sobre el terreny és una feina col·lectiva de tots, inclosos els qui ens envieu diners. Jo estic a primera línia de front, és evident, però sense vosaltres no podria pas fer quasi res del que faig. Em va dir que, a través dels projectes, s'estan canviant vides; en dono gràcies a Déu i gràcies a vosaltres!

En assolir aquesta fita només us demanem que, si podeu parlar d'El gra de mostassa a algú, ho feu si us plau. Perquè quants més serem, més podrem empoderar els més necessitats i donar-los la dignitat que es mereixen com a éssers humans.

Per a vosaltres, aquesta foto d'un camp de plantes de mostassa. Els grans de mostassa han començat a donar fruit!

Quan quelcom se'ns resisteix

La Lluïsa ens va portar un joc matemàtic molt estimulant: cinc peces desiguals que havien de formar un quadrat perfecte si es posaven en la posició precisa. A casa nostra, un el va resoldre amb dos minuts i els altres no se'n van sortir. El vam fer a l'escola, i mentre els alumnes practicaven els diferents tipus de dòmino que us vaig comentar, anaven passant per una taula on els presentava el joc i els donava tres minuts per resoldre'l. 

Dos ho van aconseguir, i els altres alumnes no se'n van sorprendre perquè els consideren dels més intel·ligents de l'escola. Però us volia compartir una altra reflexió que em va suscitar l'observació de tots els qui anaven passant per allà per provar-ho. 

Hi havia alguna col·locació de les peces que semblava lògica, però no donava el quadrat com a resultat. I em va fascinar comprovar com la majoria, tot i que quan ho provaven era evident que aquella posició de les peces no donava un quadrat, continuaven intentant ajuntar les dues peces que aparentment encaixaven. I bastants s'encallaven en això. En altres casos, intentaven fer encaixar dues peces que clarament no anaven juntes i, malgrat que era evident i ells mateixos ho veien, s'entestaven en continuar-ho intentant forçant les peces. 

Vaig pensar que hi havia molta psicologia en tot plegat. Els guanyadors, de fet, en veure que la col·locació més lògica no funcionava, van provar altres alternatives no tan evidents fins a trobar l'encertada. Em va fer reflexionar en com gestionem la frustració quan quelcom se'ns resisteix. A vegades la insistència posant-hi la banya pot ajudar a resoldre el problema, però altres vegades pot ser com fer cops de cap contra una paret (és a dir, quelcom estèril perquè probablement et trencaràs el cap abans que la paret). 

Algun alumne mirava el cronòmetre amb un cert neguit, un ho va deixar córrer abans d'acabar els tres minuts veient que no se'n sortia... Cada un afrontant aquell joc en forma de repte segons la seva personalitat. 

A la foto, els dos guanyadors amb un premi que els va encantar: una calculadora.

Visita de la Lluïsa

No sabré descriure amb paraules la joia de rebre la Lluïsa a Uganda. Ella formava part de l'equip de catequistes de Confirmació de la meva parròquia abans de ser monjo, i entre tots els qui formàvem l'equip ha quedat una amistat molt bonica. Des de fa temps, s'ha compromès a ajudar l'associació El gra de mostassa, i per tant ha estat molt interessant que pogués conèixer els projectes de primera mà.

Va quedar impressionada per les cases i l'ambient on viuen algunes de les famílies als slums. Vam visitar-ne algunes que tenen un fill en el nostre programa de beques, així com la de dues persones de l'equip que vam crear per tirar endavant aquest programa. Va tenir una reacció semblant a la meva primera vegada: com pot ser que com a éssers humans permetem que altres persones visquin en condicions a vegades tan miserables? Es va poder fer el càrrec del canvi bestial que suposa per a aquestes criatures poder anar a l'escola gràcies a rebre una beca.

A més de les activitats habituals de les visites, va organitzar jocs matemàtics per a les classes grans de St. Henry's Primary School i va anar d'allò més bé! Els alumnes i també el mestre es van adonar que el joc pot ser una bona eina en alguns moments per practicar allò que s'ha après. Els va ensenyar el dòmino normal, però també un dòmino amb operacions matemàtiques i un altre amb fraccions!

Vam anar a Tororo, i entre altres vam fer una reunió per parlar de la granja de l'escola d'oficis i vam visitar l'Alweny Oliver i l'Ilukol Joseph (els dos joves amb discapacitat física que tenim becats).

A la House of the Good Samaritan s'hi va trobar molt bé i es va crear un molt bon ambient amb els joves que hi viuen. 

Va marxar amb ganes de tornar! Però ella des de Catalunya també fa molta feina per al bé de l'associació, i per tant, per al bé de tots els qui se'n beneficien! Moltes gràcies Lluïsa!!

Un accident terrible

Uganda està consternada. Dijous a la nit hi va haver un accident on van morir més de 20 nens. Divendres casualment vam passar pel lloc de l'accident sense saber-ne res (prop de Sipi Falls, a Kapchorwa), i ja vam veure l'autocar bolcat i amb tot de gent al voltant. 

A Uganda hi ha molts accidents de trànsit, moltíssims. Hi ha diverses raons: mal estat de moltes carreteres, absència d'il·luminació a la nit, vehicles que no estan en condicions, i conductors temeraris al volant. Això fa un còctel explosiu que cada dos per tres provoca accidents seriosos. 

L'any passat el govern va fixar unes directrius per a les sortides escolars, i això incloïa la prohibició de viatjar més tard de les 6 de la tarda (quan es fa fosc) o la possibilitat de fer viatges amb nens de pàrvuls. Algunes escoles han vist en aquestes sortides la possibilitat de generar ingressos per a l'escola (i algunes clarament se n'aprofiten). 

A causa d'aquest accident tan mortífer (l'accident va tenir lloc més tard de l'hora autoritzada i amb infants més joves del que és permès), el ministeri ha cancel·lat de manera indefinida totes les sortides escolars i ha anunciat una revisió de les directrius presentades l'any passat. 

Nosaltres hem organitzat sortides a l'escola on estic, respectant totes les directrius del govern, i han anat molt bé. Ho hem fet amb les visites que han vingut de Catalunya, i per tant sense cap cost per a les famílies (que, recordem-ho, viuen majoritàriament als slums). Veurem què estableixen a partir d'ara, i com ens hi podem adaptar.

És probable que no sentíssiu res de l'accident. Els mitjans catalans i espanyols penso que no n'han dit res. Sí que se n'han fet ressò mitjans internacionals que solen seguir més les notícies que ocorren a l'Àfrica.

Foto: Reuters

Qui són els bons i qui els dolents segons el llibre de Jonàs?

La història del profeta Jonàs és deliciosa! El profeta és enviat a convertir un poble pagà, i no se li acudeix res més que fugir de Déu i fer-se el sord a la seva crida. S'embarca en un vaixell que el porti ben lluny d'allà on ha estat enviat. I lògicament el vaixell sofreix una gran tempesta amb el risc que tots els qui hi viatgen morin al mar.

Els mariners descobreixen que la culpa és d'en Jonàs. I m'ha fascinat un detall ple d'humanitat. Els mariners no eren creients de la religió d'en Jonàs, creien en altres déus (per tant, eren considerats pagans en aquella època). I quan en Jonàs els reconeix que sí, que ell és el culpable i que l'han de tirar al mar, els mariners fan quelcom sorprenent: es posen a remar intentant tornar a terra! Per tant, tot i saber que en Jonàs és el responsable d'aquell desastre, intenten salvar-se amb ell!!! 

Al final, és clar, l'han de llançar al mar. Però ho han intentat evitar, i aquest és un missatge molt potent. A més, posteriorment en aquest mateix llibret els pagans als quals en Jonàs acaba predicant es converteixen ràpidament! I en Jonàs s'empipa de mala manera.

Quina història més potent! Aquell que se suposava coneixedor de la Veritat i convertit, és qui fuig de la crida de Déu. I aquells considerats pagans i allunyats de la Veritat, demostren un cor bo. Com deia Jesús: "Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti". Òbviament, som tots els qui ho hem d'escoltar. 

Enganyar-se, segons Abdies

Quan la llegeixes i medites sense pressa, l'Escriptura té un munt de perles que van apareixent i brillant de manera inesperada.

M'ha semblat una d'aquestes perles un verset del brevíssim llibre d'Abdies. Diu el profeta en nom de Déu: "La teva altivesa t'ha enganyat". 

En lloc de desqualificar algú per la seva xuleria, li diu que la seva altivesa li ha jugat una mala passada. Per tant, li parla com a víctima de la seva pròpia fatxenderia.

Els perfils arrogants acostumen a generar rebuig per part de molts. Però el profeta ens fa adonar que, en realitat, són persones equivocades que s'enganyen elles mateixes. 

De manera recurrent, la Bíblia ens recorda la importància de la humilitat i com l'ésser humà es perd quan viu en l'orgull. Crec que és interessant aquesta perspectiva: l'insolent és antipàtic, però en realitat està equivocat i es fa mal a si mateix amb aquesta actitud.  

Amós: un "Tête-à-tête" amb Déu

Em resulta molt suggeridor un verset del breu llibre d'Amós. A través del profeta, Déu pregunta: "Poden dos homes començar junts un viatge si abans no s’han posat d’acord? (Am 3,3). 

Estem acostumats a parlar d'un Déu molt transcendent, en una relació molt vertical amb l'ésser humà, en la qual Déu parla i l'ésser humà escolta i obeeix (o no). 

En canvi, aquí ens planteja un Déu amb qui fer plans junts, amb qui col·laborar, amb qui treballar colze a colze. I em resulta molt estimulant. És més, us diria que fins i tot pot allunyar d'un possible infantilisme i fer créixer en la relació amb Ell. 

Personalment la meva experiència em porta a la conclusió que, quan faig les coses bé, estic seguint una crida i que jo no n'he tingut la iniciativa. Però és cert que jo he tingut i tinc la llibertat d'optar i de respondre sí o no. Per tant, és un viatge en el qual jo hi tinc part de responsabilitat. 

L'expressió d'Amós sobre la relació amb Déu em sembla un "Tête-à-tête" molt revolucionari!

Com si...a Eritrea

Diumenge vam anar a visitar una comunitat que viu a prop nostre. Són les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, una congregació dedicada als més necessitats. Les tres monges eritrees que han començat aquesta experiència van arribar quasi al mateix temps que nosaltres.

Com sol passar quan visites comunitats de religioses, l'acollida va ser magnífica en molts sentits i ens van oferir menjar fins que vam haver de dir prou perquè ja no teníem més espai a l'estómac: pizza feta per elles, un pa eritreu immens i altres menjars ben variats. Van fer la cerimònia del cafè com es fa a Eritrea, un cafè boníssim que requereix tot un ritual. 

Els nois van quedar meravellats dels trets en comú que tenen amb la nostra vida. Elles van admirar el treball de camp que vam realitzar els primers mesos en els slums, i ens van demanar si les podem introduir en aquest món dels suburbis. Hem quedat que un dia hi anirem junts i després vindran a dinar a casa.

Penso que serà un enriquiment mutu anar compartint els diferents projectes de servei als més necessitats que tant elles com nosaltres duguem a terme. 

Va ser una ocasió per acostar-nos a una realitat per a mi ben desconeguda: Eritrea. La seva situació social, religiosa, els refugiats eritreus a Uganda a qui elles assisteixen...

Ha guanyat pes!

Amb la Mercè vam visitar algunes famílies dels slums, que formen part del programa de beques que hem iniciat. Una d'elles és la família de l'Androvena. La mare estava més que contenta, la recordo molt més alegre que la primera vegada que hi vam anar (quan visitàvem les famílies que ens havien proposat per entrar en el programa).

En aquesta darrera visita de fa uns dies la mare va agafar el braç de la nena i va dir, joiosa: "Ha guanyat pes!". I el braç és el que veieu a la foto. Mare de Déu!

Però és cert. Quan vam conèixer la nena, una de les preguntes en el qüestionari era sobre la salut de l'infant. La mare ens va dir que sovint es posava malalta, i que tenia úlceres. L'aspecte de la nena no era gens saludable, i vam creure que era degut a una mala nutrició.

Ara rep diàriament a l'escola un got de farro o farinetes per esmorzar, i també hi dina cada dia. Continua sent una nena força desnerida, però el seu aspecte ha canviat molt. I ara està molt més sana. 

Gràcies a tots els qui ho feu possible!!!

Visita de la Mercè

Després de l'Aram, hem tingut la visita de la Mercè. Considero molt important l'etapa prèvia a una estada d'aquestes característiques. Així m'ho van ensenyar al Setem abans de ser monjo, i m'ha servit. Això ens permet compartir quina és la motivació de la persona que vol venir, explicar-li amb sinceritat què se li pot oferir i veure si això coincideix. I encara més: ens permet fer estades personalitzades, de manera que tant els ugandesos com el qui ve en surtin màximament beneficiats.

La Mercè, amb la seva trajectòria d'infermera, va oferir un taller d'higiene per als alumnes de primària de Saint Henry's i una xerrada sobre primers auxilis als joves de la House of the Good Samaritan. Tant els uns com els altres van valorar molt les seves explicacions. 

A més de les sortides que la Mercè va fer possible, destacaria sobretot que amb la seva manera de fer els ugandesos van poder captar que venia amb esperit solidari i generós. En marxar em va dir: "ha estat encara millor del que m'imaginava!". I amb ganes de tornar. 

I és que són estades molt alternatives, on el primer objectiu és venir a compartir amb els africans. Estem en un país on crec que la majoria de turistes venen sobretot a veure animals i fan safaris, i està molt bé: són meravelles naturals i a més beneficien l'economia del país. Però els qui només venen a veure els animals es perden una riquesa única: les persones, els seus valors, la seva cultura, una manera d'entendre la vida. No perquè ells siguin millors que nosaltres, ni tampoc al revés, sinó perquè apropar-se a una cultura tan diversa és un bon material de reflexió i de creixement personal. 

La Mercè va ser un molt bon exemple d'aquests valors, i només li podem dir: Moltes gràcies!!!  

Torna l'Aram!

Després de tres anys, l'Aram ha tornat a Uganda! I ens ha regalat una setmana en la qual tothom ha gaudit amb ell. En aquest cas, el context canviava: de Tororo a Kampala. Gràcies a ell, vam poder fer sortides especials amb els nois de Saint Henry's Primary School. 

M'agradaria destacar algunes activitats que d'una manera o altra penso que donaran fruit. D'una banda, com a consultor que és va analitzar les finances de l'escola. A nivell econòmic és una escola amb moltes dificultats. Vam fer una reunió amb la directora i l'administradora, els va mostrar les fortaleses i aspectes per millorar i elles en van prendre bona nota. A petició de la directora, va elaborar un informe que els pot ser molt útil com a full de ruta. 

I va oferir una xerrada als alumnes de Saint Henry's i també als joves de la House of the Good Samaritan sobre què passa amb els africans que volen arribar a Europa. Va explicar els greus perills de voler creuar el mar per arribar a Europa, però també què passa quan un arriba a Europa o a l'Orient Mitjà. Ell està implicat en una ONG de Londres per a refugiats i coneix bé el tema. Tant els alumnes de l'escola com els joves de la House of the Good Samaritan li van fer moltes preguntes. És un tema que desperta molt interès. Els vam subratllar que vagin molt alerta si no tenen bones connexions en aquests països, perquè els poden enganyar i les conseqüències poden ser funestes. Però el cas és que tots coneixen també casos reeixits d'africans a qui els ha anat prou bé. 

Al final de l'estada vam visitar en els slums algunes famílies beneficiades pel programa de beques, i va poder constatar la gran necessitat que viuen però també el valor d'aquest programa que hem iniciat. 

Moltes gràcies Aram i t'esperem de nou!!!

Sopes?

Recordareu aquell nen dels slums a qui li havien desparegut els pares quan era ben petit, que té l'àvia que se'n cuida, i que ara forma part del programa de beques. 

Fa unes setmanes l'àvia va haver de marxar de casa per cuidar-se d'una filla amb seriosos problemes mentals (a la qual havien hagut de lligar i tot). El nen va quedar a càrrec d'un parent que té problemes amb la beguda i que, pel que sabem, no se'n pot cuidar. Amb la responsable de la "Small Christian Community" no ens hem quedat tranquils. Ahir ens vam reunir a casa d'ella, i li vaig preguntar: "Si l'àvia ens va dir que si un dia no es podia cuidar del nen te'l deixaria a tu, per què ha escollit aquesta altra opció?". Ella ens ha dit que l'àvia, amb tota la situació de la filla malalta, havia quedat molt confosa i desorganitzada. Sembla que potser tornarà d'aquí uns dies. I aleshores serà l'oportunitat de parlar amb ella per veure què es pot fer una altra vegada i garantir que el nen està ben atès (justament aquests dies havíem portat el nen al metge perquè estava malalt i s'havia de prendre una medicació específica) .

Ahir vam anar a visitar vàries famílies dels slums, i quan el nen ens va veure a l'entorn de casa seva, va córrer a fer-nos abraçades als qui érem allà. Quan em veu a l'església, sempre em ve a saludar. Avui li he preguntat: "Ahir vas sopar a casa?". Diu: "No". "I els altres dies?". "No". "I quan hi ha l'àvia?". "No". "L'únic àpat que fas al dia és el dinar a l'escola?". "Sí".

Realment veig que aquest programa de beques que hem iniciat dona resposta a moltes necessitats que van més enllà de l'aprenentatge. Gràcies a tots els qui ho feu possible!!!

Foto: Aram Solà 

El rector, de baixa

Fa unes quantes setmanes, el rector de la parròquia va caure en un sot de les obres de la nova església quan tornava de nit a casa. Es va trencar el peu, el van haver d'operar i encara en té per unes setmanes.

El matí després de l'accident em van demanar de celebrar la Missa quan vaig arribar a l'església, i no vaig tenir temps de preparar res. Però essent la Missa diària en Luganda, des de l'endemà em vaig llançar a començar alguna part en Luganda. Amb els dies he anat afegint més parts de la Missa en aquesta llengua. Lògicament no soc nadiu en aquesta llengua bantú i fonèticament s'hi ha de notar, però a banda de valorar el meu gest penso que troben que me'n surto prou bé.

Això m'ha fet anar més atrafegat aquestes setmanes, perquè he de preparar una homilia diària (en anglès) i això em comporta una estona perquè m'agrada preparar-la bé. I el diumenge celebro les dues primeres Misses de la parròquia, que són en anglès. A banda de la Missa setmanal per als estudiants de l'escola.

En algun moment perjudica l'horari que tenim de pregàries a casa, però penso que haurà estat una oportunitat perquè vegin que he vingut a servir i a fer el que convingui dins de les meves possibilitats. 

A la foto veieu la nova església en construcció: els diumenges s'omple almenys en tres misses. I com que hi ha l'alerta per l'ebola, que a Uganda s'han pres molt seriosament per eradicar-la ben aviat, prefereixen que celebrem aquí provisionalment perquè la gent no estigui tan atapeïda. 

Un noi apallissat

Dies enrere van apallissar brutalment un noi al nostre barri. Van trucar a la porta de la meva habitació a les 4 de la matinada demanant ajuda. Podem donar gràcies que les hemorràgies eren només externes. El van trobar amb la roba ben estripada i ensangonat sobretot al cap. 

D'entrada em vaig sentir culpable, perquè jo li havia aconseguit la feina (ja sé que no era culpa meva, però no vaig poder evitar aquest sentiment). Després vam saber que estava rondant pel carrer a les tres de la matinada i no tot era regular. Van estar a punt d'acomiadar-lo de la feina, però li han donat una altra oportunitat. El que és clar és que no es mereixia que aquells cinc brètols l'apallissessin per robar-li el poc que portava al damunt. 

Ningú no li volia pagar el tractament a l'hospital. Un servidor ho va fer, però demanant-li que tornés els diners de mica en mica com a mesura pedagògica. Penso que això el pot ajudar a rumiar-s'hi dues vegades abans de fer el ximple en un barri que no és per fer broma a la nit.

Aquesta setmana passada, un dels nois que tenim a casa tornava de treballar a la nit. Anava amb moto, i va passar per un carrer fosc (no va triar el millor itinerari). Li van aparèixer uns joves bloquejant el carrer, i per sort va poder tirar endavant (jugant-se-la molt). L'endemà el vaig renyar, perquè podria tornar abans de la feina i fer un itinerari molt més segur.

Avui he sabut que una persona del nostre entorn, propera al noi que va ser apallissat, ha rebut un anònim dient-li que la següent de ser apallissada serà ella. M'oloro per què deuen estar enfadats amb ella (res de dolent des d'un punt de vista objectiu, i és una pura suposició). Però res no justifica, ni de lluny, aquesta violència.

Estem en una zona on no pots badar ni fer el ruc. Perquè te la jugues: que t'apallissin, o que acabi pitjor i et matin. 

Vaig seguir més o menys l'estada del Papa a Montserrat des de l'hospital quan teníem el noi apallissat allà. Va ser un contrast bastant bèstia: l'alegria per la visita del Papa, però dificultats per seguir-la enmig d'aquells esdeveniments. 

Va ser una situació que em va estressar força uns quants dies. El vam convidar a casa, almenys 24 hores, per refer-se abans de tornar a la seva vivenda habitual. Ara es va recuperant bé i va tornant a la feina de mica en mica.

Una infecció

El dia 3 vaig publicar la darrera entrada, i el mateix dia em van diagnosticar una infecció severa per haver ingerit alguna cosa en mal estat. Sé on va ser, fora de casa, en una activitat participada per molta gent. Em van posar el menjar al davant per fer-me content, i el vaig rebutjar però em van ignorar. I em va semblar que no podia fer un lleig.

De la infecció ja estic recuperat (després d'anar vàries vegades a l'hospital, injeccions, etc). Va ser forta. Però a conseqüència d'això, el sodi de la sang va baixar força. I ha costat molt remuntar-lo. Ara ja estic millor, fora d'alguna cosa de panxa. Confio estar bé d'aquí uns dies. 

Ho vaig explicar una mica en un comentari de l'última entrada, i alguns ja ho vau llegir. Però no em veia amb cor d'escriure una entrada, tenia el cap molt emboirat. I no he pogut aturar diverses activitats que em reclamaven. Per tant, he anat fent una mica com he pogut. 

Tinc moltes coses per explicar d'aquests dies: algunes ben boniques, i altres més complicades per la zona on ens trobem. Però gràcies a Déu estem bé.

Gràcies pels missatges que he rebut, i també per la comprensió quan us he contestat de manera molt concisa.

Eren com nosaltres

Avui se celebra la festa dels Màrtirs d'Uganda. Des del principi vaig veure que per a ells és una festa que concentra molts elements. És una festa religiosa, lògicament, en la qual commemoren la donació de vida per part d'aquells primers cristians nadius en aquestes terres. Però amb els anys ha esdevingut una festa reconeguda per tota l'Església universal. Per a ells, és la celebració de la fe de tot un poble i fins i tot m'atreviria a dir que un signe d'identitat nacional.

Penso que per a ells hi ha un abans i un després en la història d'Uganda en el martiri d'aquests ugandesos entre el 1885 i el 1887. Una cristiana em deia fa uns dies, en referència als màrtirs: "Ells ens coneixen, mengem el mateix que ells menjaven, saben per tot el que estem passant". Els ugandesos viuen una identificació molt forta amb aquests sants pel fet que han sortit de la seva pròpia cultura. I és molt habitual trobar gent o institucions amb el nom d'algun dels màrtirs.

Des de setmanes abans del 3 de juny hi ha pelegrinatges a peu des de tots els indrets d'Uganda per arribar el dia 3 a Namugongo (prop de Kampala), on van ser assassinats la majoria. També hi ha pelegrinatges des de l'estranger. Al santuari dels Màrtirs d'Uganda, que podeu veure a la foto, s'hi concentren centenars de milers de persones (diuen milions), i cada any s'encarrega d'animar la celebració una diòcesi diferent.

Aquest any, degut a l'ebola, el govern va ajornar la celebració i la conferència episcopal l'ha cancel·lada fins a l'any vinent. Han fet sàviament. 

Un projecte engrescador

(continua)

Quan la Rose Mukasa va acabar d'explicar per què havia hagut d'aturar la distribució de menjar a 200 infants i joves, li vaig dir:

- Què et semblaria si treballéssim plegats en aquest projecte?

De seguida va dir que sí, i va afegir:

- Aquesta és la resposta a les meves pregàries.

Li vaig dir que ella podria posar el menjar com ja feia, i que hauríem de buscar un lloc enmig dels slums per poder fer la distribució. Ells portarien el menjar amb els seus vehicles, i nosaltres ens implicaríem a l'hora de servir-lo. La presència de religiosos (anem amb el mig hàbit blanc) faria allunyar sospites que la gent podria tenir envers ella, perquè a nosaltres ja se'ns suposa que només volem ajudar. També li vaig proposar que hauríem de visitar la resposnable de la Small Christian Community d'aquella zona dels slums, a continuació la LC1 (el càrrec civil d'aquella àrea, a qui ja coneixem del treball de camp que vam fer i sabem que és una persona maca), i la policia perquè ens autoritzessin per tirar-ho endavant.

El primer bon resultat és que com a mínim 200 infants i joves podrien menjar cada dia. Però hi ha un altre element interessantíssim: això ens permetrà (si Déu vol) entrar en contacte amb joves que no tenen ningú. Fins ara, els nens i nenes que bequem tenen com a mínim algú a casa que se'n fa responsable. Però sabem que n'hi ha d'altres que són "nens del carrer" que no tenen ningú, només els companys del carrer. I probablement alguns s'acostin pel menjar. És una oportunitat molt valuosa.

Hem quedat que ho deixarem reposar dos mesos, i que en tornarem a parlar a l'agost per començar a posar fil a l'agulla i veure si és viable. És una mica una bogeria, perquè no és que ens falti feina i això suposaria un compromís regular. Però és engrescador.

Vam acabar aquella trobada amb la Rose Mukasa amb una pregària, i tots ben contents. Era el dia de St. Felip Neri.

La Rose Mukasa

Temps enrere, aparcant la furgoneta prop dels slums, vam veure que hi havia gent anant a una casa particular a recollir alguna cosa. Resulta que cada dia donaven menjar gratuït principalment a nens i joves. Vam decidir que un dia visitaríem aquesta persona tan generosa. I així ha estat aquesta setmana.

Dilluns no hi era, però algú ens va posar en contacte. I dimarts ens hi vam poder reunir a casa seva. És la Rose Mukasa, una dona que va començar un negoci fa 25 anys i que ha prosperat: actualment preparen menús per a 7 empreses diàriament. Té 36 treballadors, i porta l'empresa amb els seus fills. A més, té una granja més lluny on va dos cops per setmana.

Ens va explicar com havia anat tot plegat. Veient que el negoci li anava prou bé, es va sentir cridada a fer algun acte de generositat de manera regular. I va començar donant les sobres del menjar a uns 50 infants. Però aviat va contractar un cuiner específic per a aquesta acció solidària veient la necessitat de la gent. La xifra de beneficiats va créixer a 200 persones per dia, i va durar sis mesos.

Per què es va acabar? La casa on preparen els menjars és freqüentada per camions, i més d'un li va dir que hi havia el risc que algun infant fos atropellat. En la cultura del lloc, tot i que ella faci un acte generós de donar menjar, si un infant fos atropellat algú la podria acusar d'haver sacrificat un infant. Això seria llarg d'explicar, però a vegades hi ha persones que fan rituals o promeses, segons les quals si sacrifiquen un infant poden obtenir una gran fortuna. 

(continuarà)

Acolliment durant les vacances

Aquestes setmanes que les escoles fan vacances hem anat acollint joves a la "House of the Good Samaritan": alguns que es plantegen consagrar la seva vida a Déu quan siguin més grans, altres que viuen als slums i han vingut a compartir allò que viuen, i altres que ens han visitat des d'altres indrets d'Uganda. Molt de moviment dins la casa, però bonic.

Un dia vam rebre per unes hores aquell nen petit a qui li van desaparèixer els pares, i que forma part del programa de beques d'El gra de mostassa. És un nen de poquíssimes paraules, segurament per timidesa. Vam intentar que se sentís ben acollit: li vaig explicar coses, vam jugar a bitlles amb els joves de la casa, i penso que probablement va ser la primera vegada que menjava pollastre a la seva vida (per la manera com se'l mirava abans de començar-lo a menjar). No és expressiu (penso que també per timidesa), però em va semblar que havia gaudit molt. 

Ell ve sovint a la Missa del matí amb aquella senyora que dona suport a l'àvia. Fins ara, sempre que hi era em venia a saludar i potser a algú més. Però ara passa per tot el banc i ens saluda a tots un per un donant la mà. Penso que és una manera d'agrair o d'expressar-nos com de bé va estar aquell dia amb tots! Per un nen que és tímid, no és poca cosa. 

Sabent que depèn d'una àvia que no té una salut de ferro i ja és gran, també que no té cap més parent que se'n pugui fer càrrec i, a més, que viu en un entorn on hi ha droga (pel que ens ha arribat)... penso que és bo que estigui familiaritzat amb nosaltres per si un dia convé que l'ajudem més enllà de la beca escolar. Si aquest dia arriba (esperem que sigui molt enllà, perquè l'àvia el cuida molt bé!) penso que podem fer una bona col·laboració amb la senyora de la mateixa zona dels slums que dona suport a l'àvia.

A la foto, amb una samarreta del Girona i una pilota inflable que li vam regalar. 

Respirar junts

Cada llengua té el seu geni, i és estimulant poder-lo anar descobrint. Ho estic experimentant amb l'estudi del Luganda (al qual dedico massa poc temps, i vaig lentíssim... però bé, de mica en mica). Gaudeixo adonant-me d'especificitats fonètiques que no són perceptibles a primera vista, però que són les que marquen la diferència entre un nadiu i un passerell com jo. 

En una de les salutacions del capellà a Missa, ens parla de "la comunió de l'Esperit Sant". Doncs bé, la paraula "comunió" en Luganda està formada per dos mots: "okussa" i "ekimu". "Okussa" significa "respirar", i "ekimu" significa "junts". Per tant, per expressar el que és la comunió d'una realitat amb una altra ho fan amb la imatge "respirar junts".

Ho he trobat fenomenal. Per al Luganda, la manera de definir la comunió entre dues persones és utilitzar aquesta imatge bellíssima de respirar conjuntament. Em sembla fins i tot poètic!

I, curiosament, en els nostres temps resulta que això de sincronitzar la respiració amb algú altre és una pràctica terapèutica que (diuen) regula el sistema nerviós, redueix l'ansietat i fomenta una connexió emocional profunda.

El brot d'ebola a Uganda

Sou uns quants els qui m'heu escrit amb una certa preocupació pel brot d'ebola del Congo i Uganda, i per saber si estem bé. Entenc que la notícia és alarmant, i per això en parlo ara.

A Uganda va haver-hi un brot d'ebola fa quatre anys, i el van resoldre molt bé. En aquell cas, jo estava potser una mica més alerta perquè sonava molt perillós, tot i haver-se donat a l'altra banda del país. A veure, no és tan fàcil contagiar l'ebola: es pot agafar a través del contacte amb els fluids corporals d'una persona infectada (però no per l'aire, aigua o aliments).

És més preocupant al Congo, on ja han mort bastantes persones i on el context bèl·lic (més la complexitat a nivell polític i social) no afavoreix la resolució tan ràpida. 

El president ugandès Museveni ha ordenat ajornar la gran festa d'Uganda que congrega centenars de milers de pelegrins el 3 de juny a Namugongo (prop de Kampala): la festa dels màrtirs d'Uganda. Això sí que hauria estat arriscat, sobretot perquè molts pelegrins arriben des de l'est del Congo i l'aglomeració és molt important. 

Tinc confiança que el govern ugandès s'ho prendrà molt seriosament i intentarà controlar al màxim aquest brot per erradicar-lo el més aviat possible. Esperem que al Congo també ho puguin fer.

La queixa de la Immaculate

Probablement recordareu la Immaculate, aquella anciana que netejava el nostre banc cada dia d'amagat abans que arribéssim a l'Església. Doncs bé, fa uns dies va caure pel carrer i es va fer mal als genolls i a la boca (crec que dissabte passat). El cas és que diumenge mai no ens veiem perquè anem a Misses diferents (jo en celebro una en anglès i ella va a la que es fa en Luganda). I dilluns i dimarts no va venir a la Missa del matí. Aleshores ja vaig pensar que, si l'endemà no apareixia, l'hauria d'anar a visitar per si li havia passat alguna cosa.

El cas és que dimecres sí que va aparèixer, i se'm va queixar perquè no l'havia anat a veure. Sempre ens saluda a tots, però la queixa anava clarament dirigida a mi. Em va sorprendre, però al mateix temps ho vaig trobar deliciós. Per ella, era evident que l'havia d'anar a veure. 

Ella sempre és molt amable i atenta amb nosaltres, molt efusiva saludant amb les dues mans alçades i esteses (no exagero) quan passem amb la furgoneta per davant de casa seva. Ens aprecia. Penso que, tot i tenir familiars, viuen lluny d'ella i a casa probablement se sent força sola (hi ha un fill que treballa fora tot el dia, i un net que apareix durant les vacances). La vam convidar a casa el dia de Pasqua per la pregària del migdia i a dinar, i va gaudir d'allò més. 

És zelosa de cara a nosaltres, més del que nosaltres ho som amb nosaltres mateixos. Si veu algú assegut al banc on ens solem posar a l'Església, els fa sortir sense miraments. Ens fa riure. 

Miraré la propera vegada de no deixar passar dies sense interessar-me per ella si no apareix. Accepto la seva exigència, i suposo que forma part de la missió. 

L'altre Déu

Fa unes setmanes vaig acabar de llegir un assaig que després vaig anar ruminant en la "Lectio" (les meditacions bíbliques) dels dies següents. Està escrit per la teòloga protestant Marion Muller-Colard (i publicat per Fragmenta Editorial).

És un llibret que sotragueja, escrit a partir de la pròpia experiència de vida de l'autora i amb la referència del llibre de Job com a teló de fons. Qüestiona l'existència d'un Déu que intervé en la història del creient, i jo diria que apunta a un Déu més transcendent que immanent (tot i que em sembla entendre que amb matisos). 

En primer lloc, penso que m'hi he d'acostar amb tot el respecte. Sobretot des del moment que l'autora expressa les seves idees a partir d'experiències fortes de sofriment i foscor. En tot el referent al sagrat, tant si és per part de persones creients o agnòstiques o no creients, crec que ens hi hem d'atansar amb cura perquè és un terreny molt personal. 

Ara bé, amb tota la consideració que em mereix aquesta escriptora, em pregunto si aquest Déu que no pot intervenir en la vida del creient és el Déu de Jesús. Certament hi ha aspectes del segle I que ens cal reinterpretar, i que hi ha elements que actualment coneixem d'una manera diversa al coneixement que hi havia fa dos mil anys. Però fins a quin punt ha d'arribar la reinterpretació?

De tota manera, l'autora qüestiona una relació amb Déu que pot ser molt de mercadeig per part nostra, una relació quasi comercial. És aguda i profunda, i no diu cap bajanada (al contrari!). 

Us comparteixo un pensament sobre la mort que ella escriu, citant François Dolto: "Com tots nosaltres, arribarà un dia que tu també et moriràs. Però no et preocupis: et moriràs quan hagis acabat de viure". 

Només els rics

Ahir vaig fer la meva classe setmanal de Luganda. A més de llegir les lectures de la Missa, rebo una classe pràctica per aprendre a comunicar-me. És un noi del barri amb una pronunciació boníssima. Vam convenir amb la seva mare que li faria un donatiu per classe, i això l'ajuda a pagar la quota de l'escola. 

Avui li he preguntat com es deia "tovalló". Concretament li parlava dels tovallons de paper, i he hagut de buscar una imatge a internet perquè no sabia de què li parlava. En veure a què em referia, em diu: "It's only rich people who use it" ("Només ho fa servir gent rica").

M'ha sorprès, però segur que té raó. Molts no es poden permetre comprar tovallons. I això m'evoca una altra cosa que ens trobem sovint a casa, quan convidem algú a dinar. Sempre posem forquilla i ganivet per a tothom, però molt sovint notes que no estan acostumats a utilitzar-los (especialment el ganivet). I aleshores els dic que posem els coberts per defecte, però que poden menjar tranquil·lament amb les mans.  

Durant dies un dels joves de la casa reia perquè vaig refusar que mengéssim unes llesques de pa de motllo plenes de formiguetes diminutes. Per a ell, era obvi que aquelles llesques no es podien malbaratar i calia menjar-les ni que et toqués empassar-te unes quantes formiguetes.

Són episodis que m'ajuden a tocar de peus a terra i a adonar-me de la realitat que molts d'ells viuen de manera quotidiana. 

En Conard

Molts recordareu en Conard, el noi que des de ben petit ha hagut de ser operat diverses vegades d'una malformació important a les dues cames. Aquesta setmana l'han tornat a operar de les dues cames a l'hospital especialitzat de CoRSU (Entebbe).

Els darrers anys ha anat empitjorant fins al punt de tenir un dolor constant i caminar força malament. Sabíem que podia succeir, i que potser se l'hauria de tornar a operar abans d'acabar l'etapa de creixement (que és quan els metges ens van dir que amb tota probabilitat se solucionaria definitivament el problema). No podem assegurar si serà la darrera vegada o encara no. 

Vam demanar una cadira de rodes al Benedictine Eye Hospital (a través dels qui vaig conèixer aquest cas), però no en tenen cap. Ho vam demanar a CoRSU, però les que disposen són massa petites per a ell ja que ha crescut bastant. I finalment en vam comprar una. Hem quedat que, quan s'hagi recuperat, me la tornarà i mirarem de fer-la arribar a algú necessitat dels suburbis (a través de gent que segueixen els qui estan més necessitats en aquella zona). 

Abans-d'ahir en Thomas i un altre noi que està amb nosaltres van recollir en Conard a l'hospital amb la furgoneta, i ell, el seu pare i la seva germana van passar la nit a la "House of the Good Samaritan". No li vaig fer cap foto com altres vegades perquè estava amb dolor, però estava content de venir a casa nostra! D'aquí unes setmanes, en fer la primera revisió, m'agradarà anar amb ells a l'hospital per poder parlar amb els metges.

L'operació d'en Conard i la compra de la cadira de rodes ha estat gràcies als donatius regulars dels socis, que ens ajudeu a mantenir el fons d'atenció mèdica. Moltíssimes gràcies a tots!!!

Beca Josep Boan 2026

Alguns recordareu que l'any passat vam estrenar una beca en memòria d'en Josep Boan, impulsada per la seva mare. Aquesta beca la fan possible la M. Pilar i una família gironina. 

Aquest any ha anat a parar a en Tenas (llegit "Tenàs"), un noi d'una barriada pobra de Tororo que conec des de fa anys. La seva mare l'ha hagut de pujar ella sola i amb moltes dificultats. Fins l'any passat, la seva assistència a l'escola era intermitent a causa de no poder pagar la quota escolar. 

Ara ha començat a anar a un institut per cursar el segon de secundària. Està content i agraït. Les notes d'aquest primer trimestre no han estat brillants, però ha assegurat que s'esforçarà per millorar-les. 

Vam acordar amb la seva mare que ella li compraria els "requirements" a partir d'ara, és a dir, els materials necessaris per anar a classe i viure a la residència (llibretes, bolígrafs, sabó, pasta de dents, etc). Creiem que és bo que les famílies s'impliquin en l'educació en la mesura de les seves possibilitats.

Gràcies als qui feu possible aquesta Beca Josep Boan 2026!!

Cap a Tororo

Estic viatjant cap a Tororo, on passaré tres dies. Hi vaig un cop al trimestre, i això em permet trobar-me amb molta gent i fer moltes gestions.

Aquests dies he de comprar els "requirements" dels que tenim becats en diferents escoles. Això és tot el material que necessiten per al segon trimestre. I, com que estan en residència, implica elements molt diversos. He de recollir rebuts de les quotes que he pagat pel banc, per poder tenir un justificant. I em reuniré amb alguns d'ells. 

Tenim reunions de la granja de l'escola d'oficis i del programa social per als mestres de l'escola.

La furgoneta va força plena: un noi amb problemes a la vista que visitaran a la clínica oftalmològica en el programa que hi tenim, un dels joves acollits que ha d'anar al seu poble per gestions, un dels qui tenim becats va a visitar l'avi, i encara el germà d'un professor de l'escola de Tororo. De tornada hi afegirem un noi que, quan acabi els estudis, vol venir a viure amb nosaltres (ara hi serà unes setmanes, ja va venir fa temps i em fa molt bona impressió). També vindran dos més durant uns dies a la "House of the Good Samaritan". I encara un altre a qui li hem trobat feina de construcció a Kampala. 

Que Déu em doni salut per molts anys per continuar aquestes tasques, i bons companys que puguin ajudar en aquesta missió tan bonica! 

El suport dels qui ajudeu econòmicament o d'altres maneres m'encoratja. I Déu sobre tot.

PD: Hem sortit a les 6 del matí, i ja abans estava tothom a punt. I un noi que havíem de recollir a la carretera també. Això aquí és tot un èxit! :)

Una guerra justa

Dintre de la formació que donem des de la "House of the Good Samaritan", diumenge vam visitar un religiós ugandès de la congregació "Apostles of Jesus" que va fer una tesi doctoral sobre la resposta cristiana en un context de guerra. Ell va fer un estudi a partir dels conflictes viscuts al nord d'Uganda fa unes dècades, però els seus plantejaments són aplicables a qualsevol situació de guerra. A més del cas ugandès, ens va fer referència a altres conflictes actuals a nivell internacional.

Em va semblar interessant una reflexió que va fer sobre el concepte de guerra justa. Ens va dir que fa força dècades l'Església acceptava el concepte de guerra justa, però que ara ja fa bastants anys que no accepta la guerra com a vàlida per a la resolució de cap conflicte, i que sempre aposta pel diàleg. 

Em va agradar pensar que, en l'aplicació de l'Evangeli, l'Església també pot evolucionar i arribar a una comprensió més propera a l'esperit original de Jesús. Que sempre tenim cami per recórrer, i que no és impossible. A nivell individual, i a nivell col·lectiu.

Com a individus i com a societat podem empitjorar, però també podem millorar. I em dic que primer de tot, abans de criticar res, hauria de millorar jo personalment i viure en més consonància amb l'ensenyament de Jesús.

El Papa diu coses

Després de quasi un primer any com a Papa, penso que podem afirmar que el Papa Lleó diu coses. Vull dir que no parla a la babalà. Això no implica que us hagi d'agradar tot allò que ell digui o escrigui, però jo personalment el veig molt valent en temes com els de la Pau (dels pocs líders mundials amb aquesta valentia i contundència), tan necessari en aquesta deriva que s'està prenent a nivell mundial.

I en aquest viatge a l'Àfrica, podem entendre què pensa de temes tan candents com la immigració. Us recomano un vídeo molt breu on parla més que clar (com a occidental a l'Àfrica, aplaudeixo cada una de les seves paraules en aquest vídeo): https://youtube.com/shorts/JndX6NQ9ajE?si=tao18RRAgvljLTTg

Recordo que fa aproximadament un any la Marta es preguntava com devia ser la seva tasca evangelitzadora al Perú. A la "House of the Good Samaritan" vam visionar aquest interessant reportatge, i es veu de manera diàfana la seva inquietud social moguda per l'Evangeli. Us el recomano!

Desapareguts

Aquest dilluns amb en Thomas hem anat a visitar l'àvia d'un nen que tenim becat. Viuen en els slums, en condicions de molta pobresa. Ella acull 7 infants/joves d'altres fills que no se'n poden cuidar per problemes econòmics un fill, per problemes mentals una filla, i els altres no sabem per què. 

El nen que tenim becat és fill únic d'un pare que va desaparèixer quan el nen tenia 2 anys. Va anar a treballar lluny de la ciutat, i no se'n va saber res més. Sembla probable que morís, i que no n'arribessin les notícies. Al cap de temps, la mare també va desaparèixer sense deixar cap pista. El nen ja vivia amb l'àvia, que l'havia acollit tement per les condicions de vida de la criatura. 

La qüestió era delicada. Però l'àvia comença a ser gran, i no té una salut de ferro. Volíem conèixer de prop el context familiar i poder preveure de quina manera es pot atendre l'infant si ella un dia no se'n pot cuidar. Hi vam anar amb la responsable de la seva "Small Christian Community". Va reaccionar posant molt interès en què podíem oferir pel nen, i vam entendre que si li haguéssim proposat d'endur-nos-el ho hauria acceptat (i no pas per treure-se'l de sobre, sinó desitjant el millor per a l'infant). Tinc clar que el millor lloc on pot estar és amb l'àvia, amb la família, després d'haver patit ja dos abandonaments dels quals dubto que sigui massa conscient. 

De cara al futur, l'àvia pensa el mateix que jo: la persona ideal per cuidar-se d'ell en el futur podria ser la responsable de la "Small Christian Community". Nosaltres li donaríem el suport que poguéssim. Però també val a dir que ella als seus 76 anys té molt clar que vol viure fins als 100 anys! Em sembla una dona fantàstica.

M'he trobat molt sovint amb històries de desaparicions: gent que desapareix sense deixar cap rastre, i no se'n sap mai més res. Altres reapareixen al cap d'anys. I les comunicacions i la forma de vida de la gent no afavoreixen la localització de les persones desaparegudes. Sovint això deixa una ferida profunda en les persones que es queden, i que no entenen res. A vegades l'únic que podem fer és acompanyar.

L'emoció de la Nebye

Recordareu la història de la Nebye que us vaig explicar per Nadal. Fa unes setmanes la vam visitar als slums amb en Kefas i la Collens, la responsable de la seva "Small Christian Community". Havíem de provar les sabatetes per al nen que tenim en el programa de beques, nen que ella ha acollit tot i no ser fill seu.

En acabar, amb la traducció de la Collens, li vaig dir que en la primera visita havia quedat molt impactat per la seva història de generositat: que, tot i tenir tantes dificultats amb els seus propis fills, n'havia acollit dos més que la mare havia abandonat. I li pregunto:

- Recordes què et vaig dir aquell dia?

I sense dubtar, respon:

- Sí.

- Què? - li contesto sorprès.

- Que un dia Déu m'ho recompensaria.

Li ho havia dit, de fet, sense pensar-ho. Però ella ho tenia ben present! Em va sortir així perquè vaig sentir que un gest de tanta generositat Déu no el podia deixar sense recompensa (ni que fos al Cel!). 

I aleshores li vaig dir que havia compartit la seva història amb la meva gent, i que dues persones havien fet un donatiu per a ella: un de 100 euros i un de 23. Va reaccionar amb uns ulls plens d'emoció.

- Ja saps què faràs amb aquests diners?

- Sí, em serviran per millorar el negoci que tinc. 

Setmanes després, ho hem anat a comprovar. Continua fent menjars a un carreró dels slums, però ha pogut incrementar la quantitat de menjar que cuina i això li permet tenir més beneficis. Està molt contenta, com podeu veure a la foto. Moltes gràcies a les dues dones que ho heu fet possible!

Les calamitats de Joel

Tot meditant el llibre del profeta Joel, pensava: "Quantes calamitats!".

Diu, entre altres: "S'ha fos l'alegria de la gent. Sacerdots, vestiu-vos de dol i ploreu". "Ai aquell dia!". "S'han eixugat els rierols". "Dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre". I així continua.

Encara que sovint busquem i anhelem missatges d'esperança i d'encoratjament en la Bíblia (i de fet, el mateix Joel els donarà), agraeixo que hi hagi passatges crus i dolorosos. Perquè reflecteixen allò que la vida també és. 

La Bíblia no és un edulcorant ni una substància que anestesiï. Ben al contrari: et fa tocar de peus a terra quant al sofriment i la misèria de tantes menes. És a voltes dura i et sotragueja per dins. No presenta un món ideal ni de mentida, sinó la realitat més descarnada.

I això fa que, en aquells moments col·lectius o personals més difícils, un hi pugui trobar respostes o camins. 

Però sempre és una paraula que ens fa pensar en la Història de Salvació, que com en una trena va combinant moments d'esperança i de lluita, d'alegria i de dissort. I un missatge per al creient: val la pena caminar amb Ell.

Imatge: el profeta Joel a la Capella Sixtina, per Michelangelo.

Repte important

No voldria que aquest text que vaig publicar fa dies us sonés negatiu. És un compartir com van les coses amb transparència, tant si van perfecte com si no. 

La veritat és que la nova etapa a Kampala està anant molt i molt bé. El bagatge de 5 anys en aquest país m'ajuda molt a poder imaginar què pot funcionar i què no. La intervenció a l'escola de Saint Henry's va cada dia millor, i el projecte de portar nens dels slums a l'escola està anant beníssim. La "House of the Good Samaritan" ja és una realitat, amb 7 joves acollits que treballen a Kampala i fan vida amb nosaltres. De fet, amb aquests mesos hem trobat feina per a 8 joves (i aquí no és molt fàcil a vegades) i un d'ells viu a l'escola on fa de guarda de seguretat. A la foto en veieu un que treballa al supermercat, més feliç que un gínjol.

Un repte que ara em suposa un maldecap important és l'econòmic. La despesa s'ha incrementat, i hem de mirar de contenir-la. No és fàcil. Hem de pagar un lloguer (m'agradaria comprar una casa, però això tampoc no és tan senzill perquè ha de ser una casa gran i en condicions, i això és car) i el menjar dels qui viuen a la casa. Amb la Junta d'El gra de mostassa hem vist que cal aprimar les despeses d'algun altre projecte per poder afrontar les altres que ara mateix tenim. També som conscients que no ho podem abastar tot, i que ens cal focalitzar-nos. 

En fi, com sempre: Déu sobretot i Déu sobre tot. Confiem-nos a la Providència.