Els drets dels pobles

Res de nou sota la capa del sol: el respecte als drets dels pobles és un dels principals reptes que tenim com a humanitat. De maneres molt diverses, més conegudes o ignorades, aquests drets són trepitjats diàriament a molts indrets del planeta.

Pot ser en forma d’invasió militar, però també mantenint un poble en l’esclavatge econòmic respecte una gran potència. Pot ser menystenint una llengua, o unes tradicions. Pot ser despreciant els pobles indígenes. Pot ser no respectant els resultats democràtics d’un poble. Pot ser en forma de colonització cultural. Pot ser atorgant vots menys decisius a pobles considerats menys importants a les Nacions Unides. Pot ser intervenint políticament des de l’estranger per alterar la voluntat popular. Pot ser aportant armes per desestabilitzar-los. Pot ser incentivant l’existència de grups religiosos sectaris que divideixin la població. Pot ser forçant la població a abandonar la seva terra.

La falta de respecte a un poble és també falta de respecte a l’ésser humà en uns dels aspectes més genuïns i bonics: la seva pertinença a un col·lectiu que li aporta identitat i sentit de comunitat. Una pertinença que l’hauria d’obrir a valorar els altres pobles del món. 

Al dentista ugandès

Fa setmanes vaig rebre un correu sorprenent, i més pel fet de venir d’algú que no conec directament (coneix a una persona que sí que em coneix). Em deia que m’enviaria un donatiu obert, però suggerint que podria ser per necessitats meves amb aquest argument: “Sovint pensant tant en els altres els que ho fan s’obliden de si mateixos i també teniu necessitats: dentista, ulleres, farmàcia, abric... i per què no: un àpat extraordinari en un dia extraordinari!”. Encara ben sorprès, li vaig contestar molt agraït que justament feia setmanes que em feien mal les dents i que hauria d’anar al dentista. 

Finalment hi vaig anar fa dues setmanes. Una visita força curiosa. El dentista em va preguntar si tenia pressa, i (innocent de mi) li vaig contestar que no. Em va fer una classe d’odontologia amb totes les lletres (molt interessant!) i per fer una neteja dental vaig passar-hi una llarga estona. Al final, em va receptar un antibiòtic per 5 dies. Algú sap (o podeu consultar-ho a un dentista?) si és normal que després d’una neteja dental et facin mal les dents durant uns dies quan beus coses fredes, i que quan t’acaben la neteja directament et receptin antibiòtic?

Avui hi he tornat perquè crec que m’han d’empastar una dent, així havíem quedat. Quan ha obert la porta, somrient m’ha saludat dient-me el nom! M’ha deixat ben parat. És un home agradable. I m’ha dit que hi torni la setmana vinent, perquè aquesta setmana la té molt plena. 

Ja posats a fer consultes: amb un any les dents se m’havien embrutat molt, i amb un color realment lleig (me les netejo com sempre). Ara ja tornen a ser blanques. Algú sap a què pot ser degut aquest embrutiment? M’imagino que alguna relació deu tenir amb l’estada a Uganda, però no sé ben bé què pot ser.

“Oikía. Compartint pensaments i vivències”

Avui ha sortit el meu primer llibre: “Oikía. Compartint pensaments i vivències”. Em fa molta il·lusió!!

És un recull d’escrits del meu primer blog, que portava per nom “Oikía”. Com explico en el pròleg, el mot “oikía” (del grec  οἰκία, “casa”) volia significar el sentit d’aquell espai: una casa amb les portes obertes perquè hi entressin tots els qui ho desitgessin. 

La casa tenia 10 estances, corresponents als 10 àmbits temàtics del blog: 

- Al voltant de la llar de foc: en una primera etapa, relats breus com petites caricatures seguint un ordre alfabètic. Posteriorment, pensaments a partir d’apotegmes dels pares del desert

- Balcó: reflexions fora de Montserrat, principalment durant viatges de l’Escolania

- Biblioteca de la paraula humana: dedicada a temes culturals, la producció humana en un sentit ampli

- Cambra: per reflexions més personals

- Cuina: en relació al món de l’educació

- Jardí: la Creació i la vida humana

- Menjador: temes de solidaritat

- Oratori: espiritualitat

- Sala d’estar: reflexions a partir de la interacció amb altres persones i grups

- Sala dels vitralls: un espai on compartir testimonis exemplars de persones molt diverses

Aquestes estances s’alternaven sense seguir un ordre, i és així com trobareu les diferents entrades que s’han seleccionat per aquest llibre.

El que va donar vida a aquest blog del 2007 al 2010 van ser les aportacions de molts lectors (els hostes de la casa) amb els quals s’establia un diàleg i que eren l’estímul per aprofundir o plantejar nous temes. Alguns d’aquests comentaristes es van acabar coneixent presencialment i encara avui conserven l’amistat.

He d’agrair especialment a les persones que van conservar tots els escrits del blog abans que el tanqués, i que han fet possible que ara es pugui publicar.

I moltíssimes gràcies al P. Massot i a la gent de Publicacions de l’Abadia de Montserrat per publicar aquest llibre!!

El podeu trobar a la llibreria de Montserrat mateix, o bé a la de Barcelona (c/Ausiàs Marc 92-98) o bé en aquest enllaç:  https://www.pamsa.cat/oikia-compartint-pensaments-i-vivencies-9788491912125/

En Din i l'Abbú

No sé si recordareu que vaig parlar d’en Din i l’Abbú, dos joves que ens van acompanyar amb barca a l’illa de Samuka per un sou miserable i als qui vam convidar a compartir el dia. Van passar-s’ho d’allò més bé! I a la tornada, vam poder parlar del seu futur. En Din em va explicar que té nòvia, però veu el casament quasi impossible perquè no tindrà mai els diners necessaris per casar-se i formar una família. Li vaig explicar el programa de microcrèdits: que això li suposaria treballar uns anys, però que finalment podria fer realitat el seu somni d’estudiar per ser mecànic. 

Tots dos viuen a Kikondo, un poblet de pescadors a la riba del llac Victòria. És un indret realment aïllat físicament, i em sembla que també a altres nivells. Tant en Din com l’Abbú es van interessar molt per aquest programa de microcrèdits. Però la reacció de la família va ser més a la defensiva: “si té els diners, per què no us els dona directament, en lloc de fer que els torneu?”. Vaig explicar que la intenció és poder ajudar el màxim número de gent possible, i que per això té sentit tornar els diners. Crec que se’ls feia estrany també que un missioner cristià els volgués ajudar a ells, musulmans. Però els qui em coneixeu ja sabeu que m’és indiferent que no compartim la mateixa religió: són éssers humans!

Aquests mesos posteriors, tant en Din com l’Abbú m’han anat trucant intentant mantenir el contacte. A casa els van venir a dir que es deixessin d’històries, i que res d’estudis si això comportava uns quants anys. Però quan van veure que jo no modificava el programa ni estava disposat a regalar diners, sembla que van començar a veure-ho diferent. I ara, quan torni a Jinja, probablement farem una reunió dels dos joves amb algú de les seves famílies. Intentaré explicar-los que, si ho planifiquem bé, aquests dos nois poden tenir un futur que els pot portar més enllà que lluitar contínuament per la supervivència. Ells dos hi estan esperançats. Val la pena. Posem-ho en mans del Déu misericordiós que compartim amb els musulmans!

El llibre de l’Èxode i la compassió

Darrerament he acabat de fer Lectio amb el llibre de l’Èxode, i m’ha semblat un llibre tan interessant per aprofundir!

Us comparteixo simplement un detall que he percebut per primera vegada: el tractament clarament diferenciat que fa dels pobres i dels pecadors. Se’ns diu que els pobres (fa referència als immigrants, viudes i orfes) han de ser respectats. En canvi, hi ha una llista considerable de les penes que mereixen tots els qui trenquen les normes. Estan regulats des dels assassinats a la màgia, passant per jeure amb una bèstia o pegar els pares. La llei bàsica que prima és l’ull per ull, dent per dent. I sovint s’estableix que recaigui sobre el culpable la pena de mort.

Mentre meditava amb aquests textos, pensava en el pas que va fer Jesús. Ell, lògicament, era compassiu amb els pobres. Però també amb tots els qui eren considerats pecadors: les prostitutes, els cobradors d’impostos, etc. Allà on abans altres hi havien vist culpables dignes de pena de mort, Jesús hi veu persones que no han après a estimar i que necessiten ser estimats i rescatats. Revolucionari.

Un crit

Fa uns dies anàvem amb furgoneta per una carretera polsegosa com la majoria de per aquí. Sovint s’han d’esquivar animals o esperar que s’espantin amb la proximitat d’un vehicle. Una gallina de tantes va intentar aixecar el vol, però no hi va ser a temps. El conductor va dir tot tranquil: “no ha sobreviscut”.

Vaig pensar en el final tan absurd d’aquella gallina. I, perdoneu, però a vegades hi ha situacions humanes que em semblen tan absurdes com aquella: malalties o sofriments de tantes menes als quals costa trobar-hi cap explicació. 

Els de Lax’n’Busto tenen una cançó amb una música que m’agrada molt i una lletra que expressa aquest desconcert davant el sofriment que apareix tan arbitrari. Aquí la teniu (m’ha agradat veure-hi l’Eduard, un company de curs d’Escolania, al teclat!):

Entenc aquest crit davant el sofriment. Alguns, sense ser millors (només faltaria!) hem fet una opció pel sentit últim de l’existència humana i de l’Univers sencer. Però em sembla que, d’una manera o altra, tots estem en recerca.

Mediocritat

I digué el deixeble:

- A vegades em carrega molt veure tanta mediocritat al meu voltant...

I respongué el mestre:

- Sense negar que n’hi hagi, mira principalment de vetllar sobre tu mateix. Si pots ajudar algú a no ser-ne, està bé. Però pregunta’t si potser en alguns aspectes ells no són mediocres, i tu sí. Repeteixo el que et deia: sobretot mira de vetllar sobre tu mateix. 

S’inquietà el deixeble:

- M’ho dius perquè penses que en soc?

I respongué pacificat el mestre:

- No. T’ho dic perquè tots tenim camí per recórrer. Fins que arribem al terme del camí. 

Un article a “Quaderns de Pastoral”

M’ha arribat a Tororo la revista “Quaderns de Pastoral”, amb un article que em van demanar sobre la meva experiència missionera a Uganda i les motivacions que m’hi havien portat. Hi he compartit aspectes personals, també contradiccions internes que vaig tenir durant tot el procés de plantejar anar a l’Àfrica, per si podien fer servei a algú. 

El meu escrit apareix en un apartat de testimonis missioners, i m’ha agradat molt llegir els altres: una germaneta de Jesús al nord d’Àfrica, un mossèn que va estar molts anys a l’Àsia, i el Cardenal Arquebisbe de Rabat, al Marroc (que fa uns anys va fer un comentari molt bonic en aquest espai, poc temps després de ser nomenat bisbe). Són escrits que et fan adonar de la riquesa i pluralitat de vida missionera en contextos ben diferents.

He trobat aquest enllaç per comprar-lo, i també aquest altre enllaç de la Claret.

Vacunat!

Aquesta setmana m’han posat la vacuna! Vaig sentir que havien arribat vacunes per la zona del monestir, i al cap d’uns dies vaig aconseguir que me la posessin. Tot és força desorganitzat: vaig anar a primera hora a un lloc de la policia que m’havien dit que en tenien, i vaig demanar a una senyora que va arribar uniformada si me la podrien posar. Em va dir que l’hauria de seguir fins a un altre lloc. Després de caminar un bon tros per la carretera, vam anar a parar a un centre. I a fora al carrer ens la va posar ella mateixa a un noi i a mi, asseguts en un pedrís. Després vaig veure tot de gent que l’anaven a distribuir pels poblats. És bon senyal: de mica en mica van arribant les vacunes, molt lentament i a tongades. Però almenys sembla que van arribant. M’han posat la Johnson & Johnson, que és d’una dosi.

Darrerament algú m’ha dit que m’havia enviat un comentari i jo no l’havia rebut. I un altre comentari em va arribar sense nom, i no el vaig publicar. Hi poden haver problemes tècnics. Si mai us passa, està bé que insistiu o m’ho digueu per si ho podem solucionar. Gràcies!