Deuteronomi 30

Uns versets dels capítol 30 del Deuteronomi em fascinen (vv.11-20). Lògicament estan escrits amb el llenguatge de fa milers d’anys, però per mi contenen una gran saviesa.

La vida està plena de desafiaments, a vegades molt grans. I aquí se’ns diu que aquest camí de vida que se’ns ofereix és possible de ser viscut! Que està al nostre abast, que el tenim als llavis i al cor! “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la”.

I que depèn d’un mateix portar-la a la pràctica, és una decisió personal i intransferible. “Avui et proposo d’escollir entre la vida i la mort”. Em fa pensar en aquell recés que vaig fer amb un grup de joves, fa anys, parlant dels noms de l’Amor segons els grecs. I alguns sostenien que aquell amor que proposa Jesús, l’Amor incondicional, era el més fàcil perquè depèn només de tu i de la teva opció personal.

Això òbviament és discutible. Però no deixa de ser interessant adonar-se que sí, que se’ns ha donat una gran llibertat per decidir estimar o no estimar. I que això és una grandíssima oportunitat, i al mateix temps una grandíssima responsabilitat. El do de la llibertat.

Tant de bo que aquesta Paraula ens vagi modelant per dins, i així el nostre fer per fora estigui en consonància amb l’Amor generós.

Una furgoneta de 2a mà

Fa uns mesos explicava al monjo administrador del monestir i al conductor de l’hospital (que és qui m’acompanya habitualment de viatge) els problemes que hi ha per trobar vehicle o conductor. A vegades no puc disposar del conductor de l’hospital perquè el necessiten a l’hospital, o bé no podem disposar de vehicle. 

Això és un inconvenient important quan cal portar una família a l’hospital a Entebbe (que està a unes quantes hores de camí), quan hi ha una sortida amb un grup i en altres ocasions. El transport públic a Uganda és caòtic i una aventura constant. Et poden fer esperar hores a dins del vehicle fins que s’ompli de gent, i aleshores començar el viatge. 

Ells dos ho van tenir claríssim: has de comprar un vehicle. No em va agradar la idea, ho vaig trobar exagerat, però al final em van convèncer. Ara que va pujant el número de microcrèdits, i que a alguns llocs caldrà anar-hi amb cotxe, pot ser molt necessari. 

M’espantava el cost, però ells em van dir que es podia comprar un vehicle de 2a mà. Ha de poder anar pels poblats, pels camins de terra per més enfangats que estiguin. I he pensat que el millor seria una furgoneta, que ens permetria portar un grup quan convingui. 

Preus d’una furgoneta de 2a mà: em parlen d’uns 50 milions de xílings ugandesos. Això són uns 12.500 euros. No seria un vehicle per fer-lo servir constantment, perquè la gasolina no és regalada, però per ocasions de necessitat seria molt i molt bo. Això d’avui no va de curar un nen malalt ni de donar un microcrèdit, sinó d’ajudar-nos a fer possibles totes aquestes accions. 

Bé, ho poso aquí perquè si algú hi pot ajudar, ho agrairé molt. Es pot fer a través de l’apartat de donacions de la web: 

https://www.elgrademostassa.org/

Primers microcrèdits per als estudiants

Temps enrere us vaig explicar que havia fet entrevistes als estudiants de la nostra escola interessats en rebre un microcrèdit al final dels estudis. Se’n van presentar 16, i ha estat molt fàcil fer la selecció. Les condicions era que traiessin bones notes (les hem sabut a l’abril) i que estiguessin implicats en l’hort de l’escola del qual reben verdures i llet (teòricament hi han d’anar a donar un cop de mà dues estonetes durant la setmana). Volíem que fossin gent responsable i treballadora.

Després de descartar els qui no reunien els requisits, han quedat 7 alumnes d’uns 22-25 anys (un no surt a la foto, perquè està treballant força lluny). Els vam convocar aquesta setmana, vaig tenir una reunió amb cada un d’ells per analitzar el seu projecte i després vam dinar tots junts amb els dos altres membres del comitè dels microcrèdits a l’escola: el monjo administrador i la comptable del monestir. Tots tres hem fet un bon equip, fem reunions molt productives i això està donant fruit en bé del programa. 

Tots han escollit comprar animals amb el microcrèdit, i així poder guanyar diners per poder fer estudis superiors als de la nostra escola (ara els tocarà fer uns estudis previs a la carrera universitària). Estan molt il·lusionats, i a fe de Déu que s’ho han guanyat. Aquestes properes setmanes espero que els puguem anar aprovant tots, i posteriorment visitar-los a ells i a les famílies (perquè això és un projecte de tota la família).

De cara al curs vinent potser serà més complicat fer la selecció, perquè ara els estudiants veuen que això anava de debò, i hi estan posant més interès. També confio que hi haurà alguna noia preparada per rebre’l (aquest any passat no). La previsió és donar-ne més el curs vinent, probablement el doble. Anem construint de mica en mica.

Nens

Aquí estem en vacances escolars, i això significa que tenim un excedent de llet de les vaques. Quan això passa, la venem a la cantina de l'hospital i a algun altre lloc. Però aquest cop no n'han necessitat, i això és un cert inconvenient perquè aquestes vendes ens ajuden a sostenir el projecte. Vaig dir als qui se'n cuiden: "Abans que es faci malbé, per què no la donem als nens del barri?". Per bastants d'ells, els 0,25 euros d'una tassa de llet és una despesa que no es poden permetre a casa. Doncs dit i fet! En vam donar a 60 nens, que van gaudir bevent-la!

JOSHUA:

Aquest dissabte passat vaig visitar la família d'en Joshua al poblat. Va ser entranyable com sempre. I em vaig alegrar molt de saber que s'ha adaptat a l'escola. Després d'anar-hi el mes de març, vaig explicar fil per randa a la família com havia anat i que el veia tan enyorat. Per Pasqua hi van enviar una moto per recollir-lo i així acabar l'experiència escolar. I sabeu què va fer ell? Li va dir al motorista que ja se'n podia anar, que es volia quedar a l'escola! Ha fet un amic, i en la imatge que veieu de les notes de mig trimestre havia estat el quart de la classe d'entre 64 nens (reconec amb un somriure que us he posat les millors notes, perquè després va baixar una mica). 

El capità Fèlix Cardona

Prop de casa, a Malgrat, hi ha una plaça dedicada al capità Fèlix Cardona. Recordo el dia que es va inaugurar en honor a aquest fill de la població. Vaig mirar amb molt interès el reportatge que van fer sobre ell a la televisió, amb el suport de l'Ajuntament de Malgrat (molt bona iniciativa!).

Em va semblar un reportatge molt interessant, i que la seva figura és inspiradora més enllà dels malgratencs. Ell va viatjar amb esperit aventurer cap a la Guaiana veneçolana, i es va convertir en un dels principals exploradors d'aquelles terres. Encara que no es va endur el reconeixement internacional, ell va ser qui va "descobrir" la cascada més alta del món, anomenada Salt Àngel. El nom "Àngel" ve per un explorador americà (Jimmy Angel) que hi va anar després justament a través de Fèlix Cardona. 

La seva contribució en l'elaboració de mapes de Veneçuela va ser fonamental, així com la catalogació d'espècies vegetals i animals. 

Però si em resulta tan suggerent aquest personatge és per una altra raó. Ell no s'adjudicava haver descobert les fonts de l'Orinoco i tantes altres coses. Deia que els indígenes ja hi habitaven des de feia segles, i que per tant eren ells els qui ho havien trobat primer. Aquest respecte pels indígenes el trobo fantàstic (pensem que estem parlant dels anys 30 de segle passat!). Ell els va aportar tots els coneixements que va poder, però respectant-los i fent-hi amistat.

També em sembla interessant tota la campanya que va fer a Catalunya per aconseguir fons, encara que va acabar en fracàs a causa de l'esclat de la Guerra Civil.

Si podeu, mireu-lo i deixeu-vos transportar a aquelles terres i a aquell temps. 

Fotos: l'origen és l'AMMM (Arxiu Municipal de Malgrat de Mar)

Amb els carmelites de Jinja

He passat uns dies amb la comunitat de carmelites descalços de Jinja, la ciutat on acaba el Llac Victòria i comença el riu Nil. L’objectiu era fer classes a un d’ells que té interès i facilitat per la música. Per Nadal, al final d’una celebració a Tororo vaig veure un noi que treia un estoig que semblava una flauta travessera. I acostumat a un nivell tan baix de música en aquesta zona, vaig pensar: “No pot ser”. Doncs sí, era una flauta travessera. I veient la seva passió per la música, vam quedar que mesos després faríem un intensiu de classes de música. En Godwin m’inspira bondat i un desig fort de donar-se a Déu, m’agradaria ser com ell.

M’ha servit molt per altres motius que no eren l’objectiu de l’estada: veure per dins com és una altra comunitat religiosa africana. Ells van ser fundats per americans (pertanyen a la província de Califòrnia) i es nota que hi tenen molta relació i que això els influeix positivament. Viuen oberts al món de diverses maneres (això m’agrada). Tenen una vida de comunitat ben plantejada, perquè faciliten espais i moments per al compartir entre els membres de la comunitat (en la foto podeu veure la sala de recreació). 

Els cants eren força pitjors que a Tororo. Fan llargues estones de meditació en silenci, i els sants carmelites (Santa Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu i Santa Teresa de Lisieux) són molt presents en la comunitat. A la capella, hi tenen dues fotos de Santa Teresa de Lisieux. Em van demanar que un dia els prediqués, i vaig fer el salt mortal de predicar-los sobre els sants carmelites, Sant Benet i la Mare Teresa de Calcuta. Penso que va anar bé, algú em va dir que semblava conèixer millor jo els seus sants que ells mateixos (només deu ser cert en alguns casos).

A banda d’uns dies de pau en un altre indret, cosa que m’ha anat bé, m’ha servit principalment per constatar que les coses poden ser diferents en una comunitat africana.

El gol de l’Ochwo

No sé si recordareu l’Ochwo: vaig explicar la seva història singular aquí. Ahir em va venir a veure al despatx i, per sorpresa de tots dos, ha completat ja el microcrèdit!!! Quan ens en vam adonar, ell es va emocionar i tot. Això significa que, gràcies al microcrèdit i al seu esforç, ha pogut acabar els estudis de secundària.

Entremig, hi han hagut moments de tot. Un dels pitjors va ser el dia que li van matar la truja enverinant-la (recordeu quan us parlava de gelosies?). Una donant de Catalunya li va garantir que, per cada pagament que fes per retornar el microcrèdit, li doblaria la quantitat per ajudar-lo a pagar. També hi han ajudat les classes d’anglès que ha fet a en Pep. I el seu esforç constant de rentar motos, mantenir el planter… 

Ens hem vist setmanalment durant tot aquest temps. L’excusa era que em portava els diners, però en realitat era compartir com li anaven les coses. A mi em veu com aquell pare que va perdre quan tenia 11 anys. Tant és així que, davant d’una decisió que considera important, diu a qui convingui: “això ho he de consultar amb la mama i el papa”. I el “papa” soc jo. El primer cop em va xocar, però ara ho accepto de gust. 

El següent objectiu és guanyar diners per estudiar mecànica a la nostra escola. Ara li han ofert una feina a Kampala, la capital. Ja he vist diversos joves a qui han enganyat de mala manera. Li he dit que si és una enganyifa o algú que es vol aprofitar d’ell, que torni de seguida i comencem un projecte que el porti a fer realitat el seu somni. Ho poso en mans de Déu.

Foto: l’autor és en Pau Senserrich, i el qui es disposa a xutar és l’Ochwo. L’he posada perquè la passió de l’Ochwo és jugar a futbol, i em sembla que amb el retorn del microcrèdit ha fet un gol per ser recordat i celebrat.

Un futur per a en Din i l’Abu

Fa més d’un any que estem en converses amb en Din i l’Abu perquè puguin arribar a estudiar com desitgen. Ells no van acabar la Primària (es va estroncar amb la pandèmia, i després les famílies no tenien diners), i volen fer unes pràctiques de mecànica a la nostra escola de Tororo. Això els facilitaria poder trobar una feina i almenys sobreviure. 

Però al llarg de tot l’any la seva vida ha estat molt complexa. Va morir el pare de l’Abu: es va posar malalt, el van portar a l’hospital i amb tres dies era mort (encara no saben de què). Des d’aleshores, l’Abu és l’home de la família i amb 19 anys està pagant l’educació de tres germans més petits treballant amb el transport de la barca al Llac Victòria. Això el priva d’estudiar, però està convençut que primer són els seus germans petits.

Pel que fa a en Din, ara està en una situació més vulnerable que mai. Abans treballava a la barca amb l’Abu, però l’Abu necessita tots els diners de la barca per la supervivència de la família. I en Din sobreviu amb els poquets diners que li pot enviar un germà que viu lluny. 

Aquests dies n’he pogut parlar amb ells, a Jinja, perquè un dia puguin arribar a estudiar. Tot i la seva vulnerabilitat, no crec que se’ls hagin de regalar els estudis. És l’empoderament que hem parlat a vegades. Ells s’ho han de guanyar, ni que sigui en part: això els farà créixer i ser més responsables en un context on és imprescindible ser espavilat. 

Una família lleidatana ha acceptat ajudar-los!! Em van demanar si hi hauria algú per apadrinar, i els vaig fer aquesta proposta que han acceptat. Per cada xíling ugandès que ells estalviïn pels estudis, la família lleidatana ho doblarà. D’aquesta manera, podem començar a albirar un horitzó. Moltes gràcies!!

A l’Abu el vull connectar amb un guia de Kampala que li pot portar grups turístics. I jo de tant en tant també porto visites al llac. Hem convingut que, dels diners que rebrà, la meitat els estalviarem pels estudis.

Pel que fa a en Din, estem parlant que pugui fer de "bodaboda" (portar una moto que fa de taxi) durant uns mesos i guanyar els diners que li calen. Està il·lusionat.

A les fotos: a la superior, podeu veure en Din a l’esquerra i l’Abu a la dreta. En la de la pilota del Barça (gràcies Marga!) hi ha també el germà de l’Abu, en Sabe. I finalment podeu veure la foto de la barca: els vaig ajudar a reparar-la, i li han posat el nom “Team Barcelona”. Cada un d’ells va rebre una samarreta del Barça, i estan tot cofois de ser culers.

La visita d’en Roger

Aquests dies hem tingut a Uganda en Roger, un americà que va decidir retirar-se a Catalunya i que s’ha fet català com el qui més. Ens vam conèixer de manera curiosa, seguint-nos mútuament a Twitter. Després va venir a l’hostatgeria de Montserrat, i va començar una amistat. Però no ens havíem vist més des que vaig venir a l’Àfrica.

Em va fer molta il·lusió quan va dir que volia venir a Uganda, i com sempre vaig anar preparant l’estada parlant-ne amb ell i tenint en compte el seu perfil. Com a músic professional, ha tocat l’orgue a algunes celebracions del monestir, a la missa de l’escola i ha fet classes d’orgue a una monja. Gran afeccionat al dòmino, vam organitzar un campionat de dòmino a l’escola que va generar entusiasme entre els participants. Aquí no havien sentit a parlar mai del dòmino.

En Roger és una persona molt reflexiva, i escoltava atentament les històries de les persones. Comparava la vida que portem a occident i el que viuen els africans, reflexionava sobre la història de la seva família americana i la de les persones que s’ha anat trobant. 

Crec que va ser valent venint a l'Àfrica, perquè no és el mateix que venir amb 20 o 30 anys. Per mi també ha estat un aprenentatge, perquè era un perfil diferent dels altres que havien vingut. I penso que ha valgut la pena! Gràcies Roger!!!

Massa pluja

No acostumo a parlar del temps que fa, però és que en aquest cas és ben noticiable: aquí Uganda portem força dies amb molta pluja. Estem a l’estació de pluges, cert. Però el normal en aquesta estació és que plogui un cop al dia, ben fort, i que pari al cap de 30 minuts o 1 hora. Ara bé, la pluja des de fa dies ha estat vàries vegades al dia i durant unes hores. 

Vaig pensar que això seria bo per les collites. Però els ugandesos em diuen que ara tanta pluja les està fent malbé.

No deixa de ser un contrast brutal amb la situació de Catalunya.

Ignoro què deuen pensar els qui neguen el canvi climàtic. Però aquí Uganda des de fa anys ho tenen claríssim: ara les estacions no són estables com fa anys, i cada cop ho són menys. Ells ho saben perfectament, perquè en depenen directament per les collites que els ajuden a sobreviure.