Un Nadal amb calor d'estiu

Cada any per aquestes dates molts em pregunten: "com és el Nadal a Uganda?". I responc com la gent intenta celebrar-lo amb reunions familiars, àpats abundosos (els qui poden, és clar) i una peça de vestir nova (també els qui poden). I assistint a alguna cerimònia religiosa, molts d'ells.

Personalment no m'és massa fàcil, tot i que cada cop m'hi adapto més. Ja sé que bona part del que diré no és l'essencial del Nadal, òbviament, i també he parlat a vegades del significat profund que té per a mi. 

Però se'm fa estrany celebrar-lo sense tot aquell embolcall de coses que a molts els sobra a Occident, i en canvi a mi m'agrada: llums de colors als carrers, paradors ben guarnits, nadales catalanes, castellanes i angleses a tants llocs, el panettone, les figures del pessebre de casa que col·locava cada any amb tanta il·lusió, els arbres de Nadal amb boles o paquetets, aquell regalet que trobàvem al plat el dia de Nadal a "La Granja" i els tips de riure que ens fèiem en aquell dinar amb els tiets i cosins, el torró de cafè de Blanxart que mai no hi faltava, i el de Xixona, i els cants tan inspirats de la Missa del Gall de Montserrat, i la xocolata desfeta després de la Missa del Gall, i els pastorets i pessebres vivents i cagatió i els Reis...

El que més m'ajuda a viure el Nadal és la litúrgia, que al cap i a la fi és el més important. Els textos d'aquest temps, tan apropiats! Però l'embolcall del Nadal aquí és quasi inexistent, i a mi sí que m'agradava.

Que tingueu tots un molt bon inici d'any! (Abans que m'ho pregunteu, ja us puc dir que el passaré dormint)

Foto: un dels pocs recordatoris de Nadal és el pessebre que fan les monges al Convent.

Solidaritat de les monges de Sant Benet

Quina alegria he tingut en rebre un missatge de la Mare Montserrat amb una proposta solidària!!! Ella i la Teresa estan preparant la "Vetlla de Cap d'Any per la Pau", que tindrà lloc aquest dissabte 31 de desembre a les 22:45 al Monestir de Sant Benet. 

Montserrat no seria el mateix sense les monges de Sant Benet. Ho dic molt de debò. És un oasi de Pau per als qui les hem visitat o hi hem fet estada. Val a dir que jo no vaig freqüentar les meves anades a Sant Benet. Però quan hi anava, que bé hi estava! 

La relació amb les monges és molt bonica. Amb algunes havíem estudiat teologia junts, i recordo que havíem rigut molt. Hi ha estimació.

Em fa impressió com miren d'actualitzar el fet monàstic avui. Com s'han adaptat als temps actuals. Segur que no ha estat fàcil.

Doncs bé, aquest dissabte en el curs de la "Vetlla de Cap d'Any per la Pau" faran una col·lecta per als projectes de Tororo. Quina il·lusió!!! Moltíssimes gràcies, germanes, per tot el que això representa.

A veure si algú de vosaltres hi va!

Foto: Xevi Varela

Jesús a la menjadora o a la Creu?

Em va agradar molt descobrir, en la meva visita de fa mesos a la seu de la congregació benedictina de Sankt Ottilien, una obra d’art en fusta a l’entrada de l’edifici. És un pessebre fet segurament a Tanzània, el teniu en la imatge. 

El nen Jesús què us evoca? Jo veig clarament que està en la mateixa posició que el Crucificat. I això, lluny de ser casualitat, té una gran profunditat teològica. Si analitzem els Evangelis de la infància, veurem que Jesús neix en la marginació. No té lloc ni per dormir, ni casa, ha de néixer entre animals. Després haurà de fugir exiliat perquè no el matin. I en aquesta realitat, hi ha Vida en majúscules.

La mort no serà gaire diferent: mor quasi sol, abandonat pels seus amics i seguidors, crucificat vergonyosament com un delinqüent més. Però aquesta donació sense límits desembocarà en Vida en abundància.

Neix marginat, i mor marginat. Però en aquesta marginació, en el naixement hi canten els àngels i en el final l’Amor és més fort que la mort. 

Els estudiosos ens fan adonar que els textos de la infància van ser escrits tenint com a referència en bona part la manera com havia mort. I d’alguna manera van projectar aquesta realitat en el seu naixement i primers anys. 

Per tant, aquí se’ns hi vol dir alguna cosa important. On trobar Jesús? Aquesta representació africana d’alguna manera ens està dient que estem parlant sempre d’un mateix misteri. Bona continuació de la festa de Nadal!

L’Emmanuel

L’Emmanuel té 12 anys. Des dels 6 anys, ajuda la mare a la botigueta de roba que tenen al mercat vell de Tororo. I des dels 8 de tant en tant es queda sol a càrrec de la botiga, per exemple quan la mare ha d’anar a comprar gènere lluny o per altres raons. 

Ens vam conèixer perquè em calia comprar alguna peça de roba. En arribar a la seva parada, ell no tenia allò que buscava. Però em va portar fins una altra parada per si allà sí que ho trobava. Evidentment, si hagués estat el cas, li haurien donat una propina per portar-los un client. És un noi molt espavilat per als negocis. Des d’aleshores, quan solc necessitar alguna cosa vaig allà, perquè si no ho tenen m’ho aconsegueixen d’altres llocs.

Ara ha acabat 1r de Secundària i els estudis li van bé (a la botiga només hi treballa durant les vacances). Diu que voldria estudiar arquitectura, però quan li he preguntat amb més detall el que en realitat vol fer és disseny d’interiors (ell no sabia com dir-ho).

A casa són molt pobres. Ell no té ni habitació, dorm amb el seu germà a la saleta on mengen posant-hi un matalàs al vespre. La mare està separada, i el pare ajuda només una mica a pagar l’educació dels fills. Ell sap que la mare pateix molt pel tema econòmic, tinc la impressió que la mare s’hi recolza no només per la feina sinó també a nivell emocional: és el fill gran.

Ell ni de lluny no es planteja demanar temps per jugar o per fer altres coses. Està content de poder ajudar la mare des de les 7 del matí fins que tanquen la botiga. M’impressiona el seu compromís, essent tan jove.

Hem començat un microcrèdit amb la mare, realment micro: 70 euros perquè pogués comprar una mica més de gènere abans de Nadal. Ho estan tornant molt bé. I hem quedat que, cada cop que n’acabin de pagar un, en podrem obtenir un de més gran. Vull minimitzar riscos, sobretot perquè en el futur m’agradaria fer possible que estudiï “arquitectura” amb el programa de microcrèdits.

L’Emmanuel, amb només 12 anys, és un testimoni de compromís i d’alegria en el compromís. 

Hi ha molts altres Emmanuels, lluny i a prop. Persones que, amb la seva manera de fer, són un suport i una presència excepcional per aquells que els envolten. A imitació d’aquell Emmanuel nascut fa més de 2.000 anys. 

Bon Nadal a tots!!!

Els tresors de l'Església

El mes d'agost de l'any 258, seguint l'ordre de persecució dels cristians per part de l'emperador Valerià, va ser assassinat el Papa Sixt II. I diuen que aleshores el Prefecte de Roma va demanar al diaca Llorenç que li aplegués tots els tresors de l'Església. I després de repartir tots els béns materials als pobres, al cap de tres dies es va presentar davant el Prefecte acompanyat d'un munt de pobres i li digué: "Aquí tens el tresor de l'Església". Lògicament el van matar.

Aquesta frase no és un acudit, és molt profunda i ens hauria d'interpel·lar. Crec que algunes crítiques que es fan a l'Església no són massa raonades o fonamentades. Però aquesta frase de Sant Llorenç ens hauria de sotraguejar. On tenim el tresor com a Església? I hauríem de recordar que Ell es fa sempre present en els pobres. I que això té conseqüències en la nostra manera de viure com a Església. Tot el que sigui contrari a això, sobra. 

És clar que els rics també mereixen atenció i cura. Però quan, amb aquesta excusa, l'Església s'ha aliat amb els rics i els poderosos, l'Evangeli de la radicalitat ha quedat en segon terme. Certament que fora de l'Església també podem trobar actituds ambigües o poc solidàries. Però els cristians no tenim excusa, perquè seguim Jesús. Això em fa respecte, i fins m'incomoda. Però també m'estimula a intentar millorar.

Foto: Sant Llorenç distribuint els béns de l'Església entre els pobres, quadre de Bernardo Strozzi (s.XVII).

Microcrèdits per als estudiants!

Els estudiants ja han acabat el curs escolar (aquí s’acaba a principi de desembre). I ara estan fent l’Industrial Training (les pràctiques dels seus estudis) en indrets molt diferents. 

Les darreres setmanes de curs he aprofitat per fer entrevistes als estudiants finalistes que volen obtenir un microcrèdit. No recordo haver-ne parlat aquí, però era un projecte que feia temps que em rondava pel cap. Quan acaben els estudis, la majoria no tenen res: ni diners per continuar estudiant, ni feina, ni diners per començar res. Amb un microcrèdit, poden començar un projecte que els porti ingressos i així al cap de temps ampliar estudis (o bé ja continuar en el mercat laboral). 

Alguns ugandesos ens han dit que els estudiants fugirien amb els diners. Però estem fent selecció, cosa imprescindible. Cal que siguin estudiants amb bones notes i que hagin estat implicats a la granja de l’escola de la qual tots mengen (a tots els demanem que hi vagin dues estonetes a la setmana). D’aquesta manera, fomentem una certa seriositat en els qui reben aquest capital. La prioritat serà per a aquests, i tindrem els resultats dels exàmens finals dels estudis pel mes de març. Aleshores, amb el mateix equip que avaluem els microcrèdits dels mestres, donarem els dels alumnes. 

Les entrevistes han estat un moment especial, amb alguns ens assèiem a parlar sobre la seva vida per primer cop. Alguns tenen somnis ben bonics! Serà tan fabulós poder-los ajudar a fer-los possible!

Una rata

Acabo d’entrar a l’habitació després que una rata s’hagi decidit a marxar de davant de la meva porta. Ha costat. L’he vista des de mig passadís. I rata, rata, no ratolí. Anava fent rondes davant de la meva habitació que està al fons del passadís. Com que per ella allò era un cul-de-sac, m’hi he anat acostant per una banda perquè m’esquivés i fugís per l’altra banda. Corria molt, segurament nerviosa per la meva presència. I en lloc de fer el que era lògic, el seu cervellet en primer lloc li ha indicat que es posés entre les bambes que tinc a l’entrada de l’habitació (anar-les fregant pel mig). I a continuació, ha corregut sota el meu hàbit!! Terror. Sabia que la tenia a sota, però amb l’hàbit no la podia veure i no sabia si moure’m per no trepitjar-la. Buf! Al final ha corregut en la direcció “correcta” i ha pujat per una escala. Però sense saber que aquella escala no té sortida, per tant haurà de baixar. Ara hauria d’anar a la pregària de Completes, però ni boig. Imagina’t que obro la porta i s’escola a l’habitació, i després no la puc fer marxar. Així no podria dormir, que ara ja és de nit… Bé, espero que hàgiu rigut una estona. Jo també ric, però tremolo per si demà a les 6h del matí m’entra a l’habitació quan obri la porta. 

Ho sento, sant Francesc. No t’arribo a la sola de la sandàlia. No li desitjo cap mal a la pobra bèstia. Però no em fa gràcia que m’entri a l’habitació…

Actualització del dia 14: la rata no va tornar a aparèixer i, per tant, ha quedat en anècdota (esperem que sigui així!). Ara us afegeixo una foto que la fa més entranyable i tot.

El llibre dels Nombres i la benedicció

Aquí Uganda sovint hi ha persones que et demanen una benedicció, o bé sobre objectes o sobre persones. Quan vaig arribar no hi estava avesat, i ara hi estic molt acostumat. Solc fer servir les paraules d'aquella benedicció preciosa que apareix al llibre bíblic dels Nombres (Nm 6, 24-26), i que en el futur sant Francesc d'Assís faria seva en la benedicció a fra Lleó (de fet, és un dels únics textos que tenim autògrafs de sant Francesc):

"Que el Senyor

et beneeixi i et guardi.

Que et faci veure

la claror de la seva mirada

i s'apiadi de tu.

Que fixi damunt teu

la seva mirada 

i et doni la pau".

Em sembla meravellós que fa milers d'anys algú escrivís una benedicció tan bonica com senzilla.

Però sobta que es trobi en un llibre on apareixen nombroses escenes de sang i fetge. En una ocasió, se'ns parla de tota la casuística segons la qual algú ha de ser condemnat a mort o no.

Entenc que en el seu moment tot això devia ajudar també per regular la societat, però no deixa de ser un contrast amb algunes paraules de Jesús. En llegir aquests textos de l'Antic Testament, és interessant constatar amb quina saviesa Jesús va saber prendre'n el més genuí però també dir una paraula nova a partir del que havien escrit els antics. Vaja, que era un crac.

La mort de la cantant de "Fama"

M'ha fet impacte la mort d'Irene Cara, la cantant de la pel·lícula "Fame" dels anys 80. Anys després va donar lloc a la sèrie amb el mateix nom que recordo haver vist de petit. Tot de joves plens d'energia entregant-se de ple a la seva passió per les arts. 

Quina veu més bonica i quina cançó més dinàmica! La lletra que interpreta diu repetidament, entre altres coses, "I'm gonna live for ever" ("Viuré per sempre"). I afegeix: "I'm gonna learn how to fly" ("Aprendré a volar"). Aquells joves semblava que s'havien de menjar el món, i somniaven amb intensitat.

I penso: on és ara aquesta veu meravellosa que deia que viuria per sempre? Criant malves. I em fa pensar en l'efímer que és la vida, però ensems amb aquell vers de Maragall apel·lant a "l'ombra del temps que passa, i la il·lusió del lluny i de l'aprop, i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, enganyador...".

L'ésser humà té desig d'eternitat, però topa amb la finitud per un cantó i per un altre. 

Hi ha sortida? Sí!! L'Amor de veritat no mor. Aquesta és la meva fe.

El Jardí dels Arbres - 3

 

Ara fa dos anys vam iniciar aquest espai anomenat “El Jardí dels Arbres” per compartir en directe. El primer any va ser en petits grups, a partir d’una reflexió meva inicial sobre un passatge de la vida de Sant Francesc d’Assís. Aquest any passat ha estat en un sol grup per escoltar i dialogar sobre els ensenyaments de la biblista M. Claustre Solé, que ens ha endinsat meravellosament en el món de l’Antic Testament.

I ara us anuncio la tercera etapa per aquest any vinent. En aquesta ocasió, presentaré algun tema sobre com viu la gent a l’Àfrica, i a partir d’aquí iniciarem el diàleg sobre com el vivim cada un de nosaltres. Dies previs hauré plantejat alguna pregunta per reflexionar. Seran temes de caire molt divers sobre la vida. Aquesta edició serà en grups petits, perquè es tracta que la gent pugui expressar-se amb confiança.

Els qui em coneixeu ja sabeu que no pretenc ser un gran número de gent. Però sí de gent que en tingui ganes. Ens trobarem un dissabte al mes durant una hora, 10 dissabtes.

Com les altres edicions, té un caire solidari. I per això els participants aportaran 15 euros per sessió que aniran a parar als projectes d’Uganda. D’aquesta manera, una trobada enriquidora per als qui hi participen estendrà el seu bé més enllà, arribant a persones necessitades d’Uganda.

En el futur, quan ja tinguem en marxa l’associació “El Gra de Mostassa”, si ja en sou socis no caldrà que feu cap aportació afegida per “El Jardí dels Arbres”.

Els qui hi esteu interessats, us agrairé que m’ho digueu el més aviat possible. Si algú té dubtes, també m’ho pot dir i honestament li diré com ho veig. 

PD: Agraeixo a Romà Alonso el permís per utilitzar la seva música “El jardí dels arbres blaus” que m'agrada tant!

Per visionar bé el vídeo de presentació amb les lletres, poseu-lo amb més qualitat d’imatge aquí (un cop dins, heu de seleccionar més qualitat d'imatge).

Neix l'associació "El Gra de Mostassa"

Doncs sí!!! L’associació ja té nom: “El Gra de Mostassa”!!! Com sabeu els qui aneu passejant per aquest espai, va ser la idea que vau proposar que va generar més adhesió i alegria.

Va passar una cosa curiosa. L’endemà d’escriure l’entrada demanant-vos un nom, ben d’hora al matí (abans de la primera pregària a les 6h) em van venir clarament dos noms: “Llavors”, o bé “El gra de mostassa”! 

Quan vaig rebre el comentari de la Lucy poques hores després em vaig alegrar molt i sorprendre! I l’alegria va anar creixent quan vaig anar veient els comentaris dels altres donant-hi suport, sense que jo hagués dit res d’aquest nom!

Per què “gra” i no “llavor”? Perquè el gra és una llavor petita. I així remarquem que d’una petitíssima llavor (tot allò que la gent aporti a l’associació) intentarem poder millorar la vida de moltes persones! Un exemple ben clar de com el bé es pot multiplicar és el programa de microcrèdits: els mateixos diners poden servir una vegada rere l’altra per ajudar persones diferents!

De moment només tenim el nom registrat. Ara estem formalitzant-ho tot: tema econòmic, ens haurem de posar amb la web de l’associació… En tenim per mesos. Però anem avançant. 

Aquesta és l’entrada 500 a La Font de Greccio. I m’ha agradat fer-ho coincidir amb l’anunci de l’associació “El Gra de Mostassa”. Que Déu beneeixi tots els grans de mostassa (que sereu vosaltres i tots els qui hi vulguin ser!) perquè arribin a ser arbres on fins i tot vinguin els ocells del cel a fer niu a les seves branques (Mt 13,32).

Amb el mort encara calent

Una cosa que no m’agrada de les xarxes socials és que, cada vegada que mor algú que és qüestionable en l’opinió de qui sigui, comencen a aparèixer comentaris criticant el difunt. O insultant-lo, o burlant-se de la seva mort. I em sap greu.

No pas perquè pensi que els comentaris no tenen raó (a vegades són opinions ben fonamentades). No pas perquè no cregui en la llibertat d’expressió, perquè evidentment les persones tenen dret a opinar. Però quan algú s’acaba de morir i no era exemplar, em surt més restar en silenci. 

El mort ja no es pot defensar, i s’ha trobat amb l’Únic que al meu entendre coneix el fons de totes les coses. Em sembla que el millor que puc fer és callar.

Recordo, no fa gaires anys, que va morir algú molt ben valorat en diferents àmbits. I vinga elogis. Els de casa seva l’havien patit força en aspectes poc coneguts. I van callar. Em va agradar.

A tu, que comences l'Advent

"I waited for the Lord" (Felix Mendelssohn):

"I waited for the Lord, he inclined unto me,

he heard my complaint. 

O blessed are they that hope and trust in him".

"Vaig esperar en el Senyor, es va inclinar cap a mi, 

va escoltar la meva súplica.

Benaurats els qui esperen i confien en Ell".

A tu, que cerques la plenitud des de la nit...

A tu, que desitges que Déu et mostri el camí que has de seguir...

A tu, que tems els dies en què la salut et comenci a fallar...

A tu, que carregues encara el dolor de ferides passades...

A tu, que et preguntes el perquè d'una situació personal...

A tu, que et sents confós amb les teves reaccions i impulsos...

A tu, que no entens per què t'han tractat malament...

A tu, que voldries tenir una fe molt més gran i intensa...

ESPERA EN EL SENYOR!!! 

Déu coneix els teus desitjos 

i tot el que necessites. 

Ell et donarà una resposta. 

Potser no en el moment 

ni de la manera 

que hauries imaginat. 

Però ho farà. 

Mogut pel seu Amor 

entranyable. 

Confia en Ell, 

posa't a les seves mans. 

Ell inundarà 

tots els racons buits 

del teu ésser 

i els omplirà 

amb el seu Amor.

Bon Advent!!!

Visita de l’Olga i la Cinta

Aquesta visita va ser diferent de les altres. Des de la meva vivència, va ser una visita atropellada en el sentit que la majoria de dies no els vaig poder compartir amb elles perquè estava malalt. Lògicament em va saber molt de greu, però no hi podíem fer res. Afortunadament, les activitats dels primers dies estaven ja organitzades i totes dues van poder fer una bona descoberta de la vida dels ugandesos fent moltes activitats amb ells.

Vam poder compartir els darrers quatre dies, i vaig constatar que havien fet una molt bona experiència. Abans de venir, havien mostrat un especial interès en el programa de microcrèdits i van poder conèixer a fons el testimoni de bastantes persones que l’han rebut. L’Olga ha seguit “La Font de Greccio” des de fa molt temps, i li va resultar molt interessant poder posar rostre a moltes de les històries que s’hi havien explicat. 

Jo diria que una experiència que es va repetint amb les visites és la valoració de poder conèixer la vida real dels ugandesos, visitem llocs i compartim espais que no estan a disposició dels turistes (sovint anem a llocs on és estrany veure persones blanques). Tot plegat es converteix en quelcom molt autèntic.

Totes dues s’han quedat amb ganes de tornar més temps per poder desenvolupar algun projecte, i han mostrat interès d’estar implicades amb tota la feina que estem desenvolupant. Que bé!!! Moltes gràcies per la vostra visita!!!

Fotos:

- la foto superior és d’una visita a una dona compromesa a lluitar contra la violència que pateixen les dones. Al mateix temps, ella és la primera persona que ha acabat de pagar un microcrèdit, i ara en demana un altre.

- la foto inferior és d’una sortida que van fer amb un grup de mestres que estan fent microcrèdits. Tots ells tenien històries interessants per explicar sobre el seu projecte i han presentat una bona comptabilitat.

El petit Sergi fa dos anys

Amb l’Eduard vam anar a visitar el petit Sergi que bastants recordareu. Feia força temps que no l’havia vist, i em va fer molta il·lusió. Crec que les fotos parlen per si soles. Però també us he de confessar que he triat les que surt content.

La realitat és que, quan vam arribar, tenia por. Si el mirava, feia cara d’espantat. Els vaig donar l’equipació del Girona (gràcies Pau i Júlia!) i mentre li anaven posant m’anava mirant com pensant “qui és aquest personatge tan estrany?”. 

L’Eduard va tenir una molt bona pensada: va treure una pilota de tenis i l'hi va donar. Aleshores el nen es va transformar, i vam aconseguir jugar una mica a pilota. 

La família ens volia convidar a dinar, però ja teníem un altre compromís i els vaig dir que la propera vegada. 

En el seu moment, penso que us va fer més il·lusió a alguns de vosaltres que a mi mateix. Però en aquesta ocasió, veure com va creixent i amb aquesta alegria em va fer content! Pels qui no coneixíeu la història, aquí teniu el dia que vaig beneir la mare just abans d'anar a parir.

De l'amargor a la dolçor

Em fa una certa vergonya compartir això d'avui, potser per por de no ser comprès. Però al cap de dos anys, penso que potser val la pena. 

Jo no volia venir a l'Àfrica. És més, tot i la convicció amb la qual vaig demanar-ho, bastantes coses em generaven un gran rebuig. El menjar, les carreteres i la conducció temerària, els animals salvatges, els mosquits i el risc d'agafar la malària, i més coses.

Però ho sentia com un deure. Ho havia de fer. Una crida. Digueu-n'hi com vulgueu. No era qüestió d'il·lusió, sinó de deure.

Salvant totes les distàncies, evidentment, m'ha ajudat el testimoni de Sant Francesc per posar nom a algunes vivències. En el seu testament, que no és gaire llarg, hi apareix la repugnància que sentia pels leprosos. I l'experiència interior (i exterior) que va fer: "allò que em semblava amarg se'm convertí en dolçor". Segurament els leprosos l'enfrontaven a la seva pròpia finitud, límits, fragilitat, i fins a la pròpia mort. Hi ha un camí de reconciliació, de passar de l'amargor a la dolçor. 

No us sé dir com, però he fet aquesta experiència de passar del rebuig fort a una dolçor difícil d'expressar amb paraules. Soc feliç servint els pobres. No és una felicitat de riallades, és una plenitud. Com si no pogués ser d'altra manera.

Déu té els seus propis camins. A vegades sorprenents. Sempre providents. No puc fer més que donar gràcies.

Vídeo: fragment de la pel·lícula "Hermano Sol, Hermana Luna" sobre Sant Francesc.

Els pobres m’evangelitzen

Els qui em seguiu des de fa dos anys recordareu que, en el moment de tornar a l’Àfrica per estar-m’hi, vaig compartir amb vosaltres aquest vídeo on canto la Pregària de Sant Francesc d’Assís. Dos anys després, continuo fent-la meva. És una pregària en la qual demanes a Déu que et faci instrument de la seva Pau, i que t’ajudi a ser agent de Pau i Bé.

Però hi ha hagut una experiència més forta que aquesta. Jo em sentia cridat a ser agent d’evangelització, i és innegable que he pogut ajudar un bon número de gent. Negar-ho seria negar la gràcia de Déu, perquè és Ell la font de tota Pau i tot Bé i ha fet feina. Però l’experiència més forta ha estat que són principalment ells, els pobres, els qui m’evangelitzen. I això no són només paraules, és realitat.

De quina manera? Jo diria de dues maneres. D’una banda, m’han transmès molts valors que m’han admirat: una gran generositat per part de persones molt i molt pobres, el seu agraïment a Déu en el dia a dia i per tot, la seva alegria, la joia de les coses petites… moltes coses! 

En altres casos, no han estat bons exemples. He trobat experiències més dures, de molt sofriment, i a vegades no tan edificants. Però Déu també parla a través d’ells, i crida a donar-hi una resposta de guarició, de paciència, de vida. Sense saber-ho, ells també han estat portadors de Crist.

Uganda està plena de “cristòfors” (= portadors de Crist). Alguns com a exemples, altres com a crida a portar-hi amor. Jo soc evangelitzat cada dia. Em pensava portar Crist, i és Crist el qui em ve a trobar a través de cadascun d’ells.

Com us deia, això no són només paraules. És vida. I no puc fer més que donar gràcies.

Passats dos anys…

No m’ hauria imaginat arribar al segon aniversari d’estada a Uganda amb una malaltia de tres setmanes. M’he trobat molt vulnerable i incapaç de treballar (i de viure) amb normalitat. Et passen moltes coses pel cap sobre diferents escenaris que un es pot trobar a nivell de salut. Divendres teòricament acabo el tractament. A veure!

Ha estat interessant constatar com pot funcionar la combinació d’assistència mèdica des de l’exterior amb mitjans d’aquí Uganda. Aquí m’han pogut fer anàlisis, radiografia i donar-me els medicaments que calien. Però sort n’he tingut del doctor que des d’Estats Units i la doctora que des de Barcelona han detectat què tenia i com posar-hi remei. 

Passats dos anys d’estada permanent a Uganda, podria fer una avaluació de tots els projectes que s’han tirat endavant. Però no és el que em ve més de gust ara mateix.

En les properes dues entrades, tenint present l’esperit amb el qual vaig emprendre aquest camí, m’agradarà compartir amb vosaltres algunes vivències íntimes al cap d’aquests dos anys:

- Els pobres m’evangelitzen

- De l’amargor a la dolçor

Una infecció

Fa 10 dies vaig agafar febre. No hi vaig donar importància, però al cap de tres dies (com que també em sentia molt dèbil) vaig anar a fer-me la prova de la malària. No tenia malària, i el metge em va dir que això era fatiga i em va receptar vitamines. Aconsellat per una amiga, vaig consultar el metge americà que em va ajudar durant el Covid. Ell va descartar del tot que la febre vingués del cansament, i em va dir que havíem de trobar la causa: un virus? una infecció?

Aleshores vaig recordar que tenia una ferida a la cama de feia dies. D'aspecte lleig, però no hi havia donat importància perquè no em feia mal. De tant en tant hi ha picades d'insectes que apareixen i desapareixen. Li vaig enviar fotos, i va creure que allò podia ser la causa.

Ell m'ha posat en contacte amb una doctora de l'ISGlobal de Barcelona, especialista en malalties tropicals, m'ha fet una bona visita i m'ha diagnosticat una infecció que es diu "taca negra" (o "tache noire", o "spotted fever" o "tick borne infection"). Està provocada per una paparra que em va transmetre un bacteri (anomenat "rickettsia"). M'ha receptat un medicament que ara ja tinc, i per tant començo el tractament. 

No ho he volgut comentar abans perquè estava bastant apurat, de fet cada dia ha anat de mal en pitjor. Però ara que es veu la causa, ho comparteixo. Esperem que amb qüestió de dies em curi. No tenia ganes d'escriure, però si passaven gaires dies us estranyaríeu i alguns us preocuparíeu més del compte amb el meu silenci. Això és el que tinc, i té solució.

Us agrairé que no m'envieu missatges privats, que tampoc no contestaria. Necessito descansar. En tot cas, aquí en els comentaris us aniré actualitzant com estic. I quan m'hagi refet, ja tornaré a escriure més entrades.

Aquest metge americà, a més de ser un bon metge, és un molt bon amic. I està essent el meu àngel.

El més important: Déu sobretot. Déu sobre tot. 

La visita de l’Eduard

Acabo de deixar l’Eduard a l’aeroport, i d’aquí una hora arriba una altra visita per als propers dies! Ho hem fet així perquè amb un sol viatge a l’aeroport ho arreglem (és lluny de Tororo i car). Les visites són molt positives per a tothom: venen a compartir amb els africans, i això és enriquidor tant per als ugandesos com per als catalans.

L’Eduard és un antic escolà, i he estat feliç de veure com ha madurat des dels anys d’Escolania. Ha vingut amb molt esperit positiu, i la gent ha quedat encantada. Des que havia deixat l’Escolania, no havíem compartit tants dies seguits. No repetiré activitats que també han fet altres, però sí destaco algun aspecte de la seva estada que m’ha semblat significatiu.

En una excursió amb estudiants de l’escola, es va fer amic d’un alumne amb qui s’han anat veient cada dia (foto superior). Ha quedat impressionat de la seva bondat i també gran generositat tot i ser pobre. Certament és un noi excel·lent. I l’estudiant (que està a punt de deixar la nostra escola) encara no ho sap ni s’ho imagina, però l’Eduard l’ajudarà amb un microcrèdit perquè pugui tirar endavant aquesta primera etapa postescolar. Una amistat molt maca.

D’altra banda, ha ensenyat informàtica als postulants. Quatre d’ells començaven de zero (o sota zero). No sabien fer res amb ordinador, i han après a crear documents i treballar amb Word, Power Point, Paint i Excel. El recordaran, com també el dia que els va convidar a la piscina.

La seva visita ha estat una benedicció per a ell, per als africans i per a mi mateix. No es pot demanar res més. Gràcies Eduard!!!

Dir “T’estimo”

Darrerament he llegit un llibre del P. Miquel Estradé: “Escoltant les dones de la Bíblia”, on fa un repàs espiritual de diverses figures femenines que apareixen al llarg de la Bíblia. M’ha resultat interessant (perquè mai no m’ho havia plantejat) que quan les persones diuen “t’estimo” no és tant que informin a qui li estan dient sinó que expressen quelcom més. 

Ell ho diu així: “Quan diem a alguna persona “T’estimo!”, no és per a fer-li-ho saber, sinó que li ho diem per assaborir nosaltres mateixos, o perquè ell o ella assaboreixi el fet d’estimar i perquè, expressant-lo, o sentint-lo expressat, l’amor creixi i s’enrobusteixi”.

M’ha fet pensar en allò típic de les parelles en el qual l’un li diu a l’altre: “Mai no em dius que m’estimes”. I l’altre li respon: “Si ja ho saps”. 

El P. Miquel sàviament ens fa adonar que això no va d’informar el receptor, sinó d’expressar quelcom més. I això és bonic quan és espontani, i quan les persones ho diuen perquè així ho senten i ho volen expressar.

Els germans de Jesús

És una qüestió controvertida parlar de si Jesús tenia germans o no. Per a alguns, això no pot ser. Per a d’altres, sí sense problema. És cert que en els Evangelis es parla de “els germans de Jesús”, i això hi ha qui ho ha interpretat com que realment tenia germans biològics.

Ja us he comentat alguna vegada que la vida aquí l’Àfrica em recorda aspectes de la civilització que trobem a la Bíblia. I, sense entrar en si Jesús tenia germans o no (cosa que sincerament no em treu la son) puc afirmar com aquestes cultures entenen el terme “germà”.

Aquí anomenen germans tant els germans com els cosins. De manera que, quan et diuen que se’ls ha mort un germà, els pots preguntar si era biològic o no (en el cas que t’interessi). I normalment es tracta de cosins. 

Recordo un dia que vaig tenir una gran sorpresa: vaig anar a casa d’un alumne. Estàvem al pati extern de la casa, i va aparèixer un nen petit. L’alumne diu: “Mira, el meu fill!”. Vaig quedar al·lucinat, perquè havíem parlat moltes vegades i no m’havia dit que tingués cap fill. Doncs no, era el seu germà petit. 

I quan parlen de fills, molt sovint es refereixen a nebots. O quan parlen de “el meu pare” o “la meva mare”, sovint es refereixen a oncles i tietes. Així són les coses aquí, i així em sembla que també eren en el temps de la Bíblia. El concepte de família en aquestes cultures és molt més ampli (i potser intens) del que ho és en la nostra cultura occidental.

Ha arribat la vaca Mercè!!!

Seguint el que estava projectat de fa temps, hem comprat una segona vaca: la Mercè!!! Ara tenim la Maria i la Mercè. Amb la primera ens vam gastar els diners de dues vaques, era molt bona i ja prenyada. Aquesta ha costat la meitat, però també ha arribat prenyada i per tant esperem que pareixi d’aquí uns mesos.

Aquesta arribada ha generat alegria entre el personal de l’escola i els mateixos estudiants. Se n’adonen que el projecte tira endavant. I per mi, el més important és que progressivament la granja de l’escola es va tornant sostenible. Necessitem encara uns anys per consolidar-la, però les perspectives són bones.

Aquests propers dies es compraran vuit aixades, i es podran pagar amb els beneficis de l’hort. La idea és que, a la llarga, tot allò que faci falta per la granja ho puguem pagar amb els beneficis obtinguts.

El camí que queda, però, encara és llarg. Ens falta fer un gran galliner, un hivernacle i una zona protegida d’arbres fruiters. Si Déu vol.

PD: A la foto hi podeu veure l’Eduard, un antic escolà que tinc aquí aquests dies fent un munt d’activitats. Ja en parlaré més endavant.

Això és un altre món

Vàries vegades us he comentat que això és un altre món, i que força raonanents que nosaltres faríem a Occident aquí sonen a marcià. Us en poso dos exemples recents (n’hi podria haver molts): 

- amb motiu de l’Ebola, el president ha fet dos discursos a la nació. Crec que molt sensatament va explicar als ugandesos que, si algú es contagia, no recorri als sanadors tradicionals o bruixots sinó que el portin a l’hospital. I els va dir que l’Ebola és una malaltia, i no es cura amb remeis tradicionals ni bruixeria. Òbviament, si diu això és perquè molta gent confia en pràctiques diguem-ne alternatives.

- l’altre exemple és que en una regió del nord d’Uganda, Lira, han prohibit a les dones viatjar al costat dels camioners. La raó que donen és que les dones distreuen els conductors i provoquen accidents. Entre altres coses ho vinculen al comerç sexual, però també a distraccions dels mascles amb les senyores com el cas d’un noi que conduïa temeràriament per demostrar a la seva xicota que sabia conduir molt bé. Ho podeu veure en aquest vídeo.

Tot i que alguns plantejaments sorprenguin, primer de tot cal escoltar-los molt, dialogar amb ells, i intentar entendre el seu marc mental. I només després dir-los una paraula (quan cal).

Healthy Children - Healthy Oceans Foundation

L’any 2014, abans de fer la primera gira de l’Escolania als Estats Units, vaig rebre un correu d’una catalana resident a Washington oferint-se per enregistrar el nostre primer concert en aquell indret. Era la Montserrat Gorina-Ysern, una experta en Dret Internacional entre moltes altres coses. Evidentment li vam dir que sí, i el resultat el podeu veure aquí: 1 2 3 4 5. Va ser un concert dins dels actes del Tricentenari, i en tenim un record molt especial.

Així va començar l’amistat amb ella. Quan hi vam tornar el 2017, va enregistrar el concert a la Holy Trinity Church, de Georgetown (l’església que freqüentava el president Kennedy). Aquí podeu sentir una peça d’aquell concert amb imatges de la gira. 

Des d’aleshores no hem perdut el contacte. Quan va saber que anava a l’Àfrica (on havia estat també la seva filla Alícia) es va oferir per col·laborar. I el resultat ha estat que, durant aquests dos anys, he rebut ajudes de la fundació creada per ella: la Healthy Children - Healthy Oceans Foundation. Aquí cal fer esment de persones que han fet possible aquesta ajuda: Dave, Captain, Allen, Connie, Shirley i Nadia.

Gràcies a ells, hem pogut comprar les 10 màquines de cosir per als estudiants de sastreria. I hem pogut fer créixer altres projectes. Ara que aquesta fundació arriba al seu terme, vull agrair públicament tota l’ajuda que han prestat: $2,350. A més, han facilitat que arribessin $2,447 d’un altre donant americà. A banda d’això, la Montserrat col·labora personalment en els projectes. Un GRÀCIES molt gran per tanta generositat. Els projectes són la suma de moltes persones. I ells hi han posat la seva part des d’Amèrica. Moltíssimes gràcies!!!

Un llegat!! Gràcies!!!

De tant en tant us he anat comentant donacions que s’han rebut sigui per la seva singularitat o pel fet de formar part d’una campanya. No deixen de sorprendre’m les iniciatives de tanta gent bona!

Però avui us en comparteixo una que em sembla especialment forta: una persona ha decidit fer un llegat a favor de les obres de solidaritat que estic duent a terme. Concretament, es tracta d’un pis que aquesta persona deixarà quan tanqui els ulls a aquest món. Li vaig dir que s’ho rumiés bé, que això era un gest que em semblava molt dens per tot el que significa. Però finalment ha tirat endavant.

La idea és que a la llarga això vagi a parar a l’associació que estem preparant. I que es pugui llogar, d’aquesta manera hi hauria una entrada regular de sosteniment dels projectes. 

L’agraïment a aquesta persona és infinit, no tinc paraules. Quant de bé que podrem fer amb aquesta donació!! En dono gràcies a Déu.

L'Ebola a Uganda

Aquest cap de setmana un de vosaltres em va preguntar com anava amb el voluntari americà. Doncs bé, just ahir van marxar els dos que teníem a Tororo a causa del brot d’Ebola que hi ha a Uganda. Han anat a un monestir de Kènia, a l’espera que la situació millori. Tant de bo que tornin.

Algú m’ha començat a preguntar per l’Ebola des de Catalunya, per tant entenc que potser se’n comença a parlar. Algun mitjà internacional fa dies que n’informa, però les notícies sobre Àfrica a molts mitjans catalans i espanyols solen ser més escasses. 

El brot ha tingut lloc en regions allunyades de Tororo. Fins a dia d’avui, hi ha 63 casos confirmats i 29 morts (l’índex de mortalitat de la malaltia és molt alt). Tot i no ser tan fàcilment contagiós com el Covid, la perillositat de la malaltia fa que el tema sigui greu. Hi han hagut queixes del personal mèdic per poder disposar del material necessari per protegir-se (algun d’ells s’ha infectat i ha mort). Estan investigant si s’ha escampat a Kampala, perquè aleshores sí que seria de més difícil control. 

Aquí Tororo estem bé, quasi ni se’n parla. Però convé estar atent. Abans que m’ho digueu, en cap moment no m’ha passat pel cap marxar per un motiu així. Abans de venir a viure a un lloc com aquest, t’has de plantejar quins escenaris et pots trobar. Si hi hagués un perill específic per als blancs (per exemple) aleshores potser sí que seria plantejable marxar a un monestir de Kènia. Però si és quelcom al qual tots els ugandesos estan sotmesos, tindria la sensació d’abandonar-los si marxés. 

Tant de bo que puguin contenir el brot ben aviat! (Repeteixo: el brot és a Uganda, però lluny d'on estem).

Foto: en el mapa, les zones acolorides és on hi han hagut casos confirmats aquests dies.

Quan hi ha persones que es donen massa importància

- Com és que hi ha persones que es donen molta importància a elles mateixes? - preguntà el deixeble.

- Bé, potser és que volen ser estimades - respongué el mestre. O que tenen un dèficit d’afecte, o una autoestima no prou alta.

Continuà el deixeble:

- Quan veig algú que ho fa, em treu de polleguera. Penso que fa el ridícul.

I conclogué el mestre:

- Un consell: mira de no enfadar-t’hi, no hi guanyaràs res. Et pots preguntar per què t’altera, potser n’obtindràs alguna resposta interessant. Vetlla per no caure-hi tu. I sobretot, intenta mirar aquestes persones amb ulls de mare: una mirada entranyable, de comprensió. No serà una mirada que negui la realitat, però estarà transfigurada per l’amor. 

I el deixeble marxà, conscient que tenia deures per fer.

M'ajudeu a trobar un nom?

Ja fa temps que alguns amics em van recomanar de fer una associació per canalitzar tots els projectes que estic impulsant a Uganda amb la vostra ajuda. M'hi vaig resistir, sentia una certa al·lèrgia per burocratitzar o estructurar massa el que està funcionant molt bé. Però després de donar-hi voltes, deixar-ho reposar, consultar-ho, tornar-ho a deixar reposar i tornar-hi a donar voltes... em vaig decidir! Crec que serà beneficiós a diferents nivells.

Cal trobar un nom per l'associació, i vaig bastant perdut. Només se m'acudeixen algunes idees:

- no hauria de tenir el nom d'un lloc concret, sinó expressar el sentit del que estem fent

- un dels objectius principals dels projectes és empoderar la gent, donar les eines perquè ells mateixos puguin tirar endavant

- respon a la idea que tots som una família humana i al concepte de fraternitat universal

- m'agrada la idea que és una solidaritat directa, els donatius arriben directament a persones que ho necessiten (no van a parar a estructures o similars)

- és una solidaritat amb rostre, persones ajudant persones

No sabria què més dir-vos. Ja heu llegit molt del que estem fent. Podríem fer pluja d'idees, si us plau? Podríeu dir-me les primeres idees o paraules que se us acudeixin? Podeu fer llista? I no us hi penseu molt, aneu compartint paraules que se us acudeixin. A veure si així de mica en mica apareix un nom!!

Moltes gràcies des d'ara!!!

La foto que he penjat és probablement la meva preferida, expressa moltes coses: una mà blanca i una mà negra agermanades, però la blanca no està a un nivell superior de la negra. La blanca porta un anell de compromís amb la causa. Quantes coses es poden dir amb una imatge! (però Mans Unides ja existeix, no diguem ni mans ni unides...).

I estic content de penjar aquesta entrada el dia de St Francesc, un sant que m'ha acompanyat ara ja fa 25 anys.

Cuina de biogàs

Aquí teniu les fotos de la cuina de biogàs que s’ha instal·lat al monestir (foto superior), i la construcció externa que es va fer amb aquesta finalitat (foto inferior). Fa temps em van enviar el projecte, i la veritat és que havia quedat en un calaix perquè hi havia altres prioritats. Però una persona em va enviar un missatge que volia fer alguna cosa per la comunitat, per l’espai que tinguéssim pitjor (i també patia per com devia menjar jo)…per tant, vaig rescatar aquest projecte del calaix!

La cuina de llenya encara la tenim i es fa servir per segons quines coses. Però estan molt agraïts per la cuina de biogàs perquè serà molt útil en el dia a dia, i a més a més, representarà un estalvi a la llarga. 

També, gràcies a la congregació, darrerament han instal·lat unes plaques solars que abastiran l’electricitat del monestir. I això serà un gran què, perquè de tant en tant falla l’electricitat. Esperem que serà operatiu d’aquí uns mesos. 

Aquests dies, en el capítol general de la congregació, vaig poder constatar que una de les prioritats de la congregació a nivell de projectes és potenciar les energies renovables. Moltes comunitats ho estan aplicant, i algunes de manera admirable. En recordo una que fins i tot van dir que tenien més beneficis amb l’electricitat que produïen els fems de les vaques que amb la venda de llet de les mateixes vaques!

Traductor simultani

Bé, ja he acabat la tasca de traductor al Capítol General. La Pilar ho va encertar quan parlava de desgast dels traductors simultanis. Cada vespre, després d'haver passat hores traduint, acabava esgotat mentalment. És que no et pots distreure ni 5 segons!

Però ha resultat molt interessant per tot el que he pogut aprendre: tantes històries de solidaritat, reptes i desafiaments, història i perspectives de futur de cada comunitat, il·lusions de la congregació... ha estat molt bé! Experiències de la Xina, de Cuba, de Veneçuela, Corea del Sud, Índia i molts altres països.

I la meva autoestima com a traductor ha pujat com l'escuma, perquè m'han felicitat molts participants. La veritat és que em feia respecte, perquè ni el castellà ni l'anglès són llengües maternes per a mi. Però jo mateix veia que les traduïa amb rapidesa i m'hi movia còmodament. Qui m'ho havia de dir!

Aquests dies he menjat força més de l'habitual. Hi havia embotit, formatge... aliments que no solem veure a Uganda perquè no els tenen o bé són massa cars. Als participants de Cuba i Veneçuela els ha passat el mateix que a mi, perquè també viuen en contextos de pobresa. 

En relació a Uganda, potser el millor d'aquests dies ha estat saber que (tot i no ser-hi un servidor) els projectes continuaven endavant: els alumnes anant a col·laborar a la granja de l'escola, els pagaments de microcrèdits... No va ser així quan vaig agafar el Covid, i tot va quedar aturat. Per tant, vol dir que anem fent passos cap a l'empoderament!

Els refugiats a Münsterschwarzach

He pogut tenir una conversa deliciosa amb l’abat de Münsterschwarzach. És el monestir alemany on viu l’Anselm Grün, l’autor que ha venut milions de llibres arreu del món. Però m’interessava parlar amb l’abat de la seva acollida de refugiats de Síria, Afganistan, Iran, Iraq...

Em diu que es van trobar que anaven pregant, pregant, pregant... i van dir: “potser que fem alguna cosa, no?”. I així va començar l’acollida als refugiats. Ho han fet de manera molt seriosa, i superant tots els entrebancs a nivell oficial. 

Quan arriben, els donen algunes tasques de voluntariat en el monestir. Però intenten que puguin integrar-se en la societat: els ajuden a aconseguir una feina, un pis... Fan d’intermediaris perquè això ajuda molt. En solen tenir sempre uns 15-20. Quan ja poden emprendre el vol, en reben de nous. Des del principi, calcula que n’han acollit uns 200. M’explicava el bé que aquesta experiència ha fet a l’entorn del monestir i als mateixos monjos. 

M’ha preguntat per la meva feina a Tororo, i ha valorat molt el projecte dels microcrèdits. De fet, hem coincidit que tots estem treballant pel mateix, i que la inspiració és senzillament l’Evangeli.

M’ha convidat a visitar-los, però li he dit que així que s’acabi el Capítol General he de tornar de seguida a Tororo.

Els pous del Togo

Aquests dies cada comunitat ha de presentar un informe sobre la situació del seu monestir. Tots podem llegir prèviament el seu informe escrit, i aleshores es convida el superior i un delegat de la comunitat a ser entrevistats davant de tots. És molt interessant!

La comunitat del Togo ens va parlar de les dificultats econòmiques que tenen, i de com lluiten per tirar endavant enmig d'aquests reptes que no són pas petits. Després, hi va haver una intervenció d'un monjo d'un altre país que els coneix subratllant que, tan cert és que van justos econòmicament com que han fet possible que es construïssin una trentena (!) de pous d'aigua potable per als veïns de la regió. 

Us ho imagineu? Aquests monjos, en lloc de preocupar-se només d'ells, han acceptat una situació de molta més senzillesa si això permet que la gent del seu voltant també puguin millorar les seves condicions de vida. 

Aquesta gent ha escoltat l'Evangeli i l'ha posat en pràctica. És possible viure la fraternitat. Quants bons exemples que estic sentint aquests dies! 

Al Capítol General

La congregació benedictina missionera de Sankt Ottilien té una reunió de tots els superiors i delegats de les comunitats una vegada cada quatre anys. Enguany, feia sis anys que no es podien trobar a causa de la pandèmia. I, com que ve gent de continents diferents, necessiten traductors. Ja fa setmanes van demanar al Prior de Tororo si jo hi podria anar de traductor d’anglès - castellà i castellà - anglès perquè els costava trobar-ne dintre la congregació. Quan el Prior m’ho va preguntar amb ganes que digués que sí, li vaig preguntar qui pagava el vol i l’estada, i em va dir que la congregació. Per tant, vaig acceptar. I ara estic a Sankt Ottilien, a Baviera - Alemanya durant uns dies.

Per ser-vos ben sincer, em venia una mica gros. Només de pensar que podria menjar a l’avió ja em feia il·lusió. I per això se’m fa carregós pensar en la readaptació en la tornada a l’Àfrica: el menjar, estar pendent que no et piquin els mosquits de la malària, etc. Evidentment em tornaré a adaptar, sí o sí, però sé que les comoditats i menjar d’aquests dies a Europa no m’ho posaran fàcil. 

Tot i així, segur que pot ser una experiència més que interessant poder escoltar superiors de tants països on aquesta congregació està compromesa per viure l’Evangeli i ajudar la gent com a dues realitats intrínsecament unides (no es pot viure l’Evangeli i passar de les necessitats de la gent). Quins són els reptes que tenen? Quines dificultats? Quines prioritats? Com dialoguen persones de cultures tan diferents? Intentaré treure’n el màxim profit. 

Aparte de poder petar la charla con personas de culturas muy variadas, espero que me ne saldré bien en la traducción simultánea. Pero mejor no decir trigo hasta que no esté en el saco y bien ligado. Y si me equivoco alguna vez, que recuerden que quien no tiene un ajo tiene una cebolla. Ya os contaré!

Fotos: el dia després d’arribar ens van portar a fer una excursió al Tirol austríac, per compartir un dia en el monestir de Sankt Georgenberg. Tot i el paisatge tan bonic i que la visita va ser molt interessant, després de viure dos anys entre els pobres sincerament em sentia desubicat.

La congregació de Sankt Ottilien

No recordo haver-vos parlat de la congregació a la qual pertany el monestir de Tororo, i si ho hagués fet hauria estat molt de passada. Doncs bé, Tororo pertany a la Congregació Benedictina Missionera de Sankt Ottilien. Una congregació fundada a Alemanya a finals del segle XIX, amb el propòsit de viure la Regla Benedictina però amb un esperit missioner. La realitat avui és la presència d’aquesta congregació a llocs on hi ha molta pobresa; amb els seus projectes porten progrés i treball allà on s’estableixen. Cuba, Venezuela, Tanzània, Kènia, Corea, Índia... llocs molt diversos! Funden hospitals, escoles, porten parròquies... tota mena d’activitats pastorals. Però l’esquelet diari és la pregària de la comunitat que es va aplegant diverses vegades al dia. 

Estic convençut que, sense aquesta congregació al darrere, Tororo no tindria ni la meitat de coses que té (ni la meitat de la meitat probablement). Gràcies a la congregació s’ha pogut construir l’edifici del monestir (tot i que tan sols una ala, de moment), es poden enviar els monjos joves a fer alguns estudis de formació i l’hospital pot oferir el servei de qualitat que beneficia a tantes persones. Però lògicament la congregació no arriba a tot, perquè ha de donar suport a moltes cases diferents en 4 continents.

La seu està a Alemanya, tot i que cada vegada més el gruix de la congregació el formaran (i el formen ja) els monjos d’altres continents com Àfrica. Un signe dels temps!

Foto: és el monestir de Peramiho, a Tanzània. M’expliquen que té un gran hospital i nombrosos projectes per ajudar al desenvolupament de moltes persones.

La reina com a servidora

Probablement alguns ja esteu tips de notícies sobre la mort de la reina d’Anglaterra. I ho entendré. El que està passant aquests dies és un fenomen digne d’observació. Se’n poden dir moltes coses, però deixeu-me’n subratllar dues que se m’acudeixen veient com ho viuen molts britànics:

- a la reina la veuen majoritàriament com algú que va servir el país. No com algú que s’havia servit de la seva condició, sinó que abnegadament havia dedicat tota la vida a la seva missió, conseqüent amb allò que s’havia compromès a fer des de jove. Tenen una sensació de solidesa que contrasta amb la societat líquida actual, per això aquests dubtes d’alguns sobre la possibilitat que això es torni a donar de la mateixa manera en el futur. Crec que el respecte no és només pel fet de ser reina, sinó més aviat i sobretot per com va exercir el seu rol.

- la sessió de la Cambra dels Comuns commemorant la reina és per ser envejada per molts països (entre ells, el nostre). Polítics de colors ben diversos glossaven la figura de la reina en un ambient familiar i de reconeixement públic general. Em va recordar el vespre en el qual, durant la recreació de la comunitat, a Montserrat commemorem un monjo difunt: a banda de fer un repàs d’alguns fets de la seva vida, qualsevol de la comunitat pot intervenir recordant anècdotes o vivències. El clima és molt familiar, pot incloure aspectes emotius i també simpàtics. És un dels moments que sempre m’han semblat especials de la vida de la comunitat. Aquí us poso la intervenció de l’exprimera ministra Theresa May (de qui desconeixia el seu do humorístic per explicar una senzilla història). A mesura que avança la intervenció, trobo que es torna més deliciosa:

Si algú no entén algun moment en el qual la gent riu i em diu quin minut i segons, el puc traduir o explicar en els comentaris.

La mort d’en Zadok

S’ha mort en Zadok, aquell que aquí anomenava com “el nen de la panxa inflada”. Després d’un any i mig de les tres operacions, i havent viscut tot aquest temps amb normalitat, anant a l’escola i ben feliç, amb menys de 24 hores es va trobar malament i es va morir.

Les causes no se saben. Un matí es va despertar amb mal de cap, després amb algun vòmit, i el pare el va portar a una clínica del poblat (no us imagineu una clínica, és un lloc senzillíssim). Li van posar alguna injecció (la família no sap de què), i cap a casa de nou. Va anar empitjorant al vespre, i va morir a la nit. 

Nosaltres ho vam saber quan el nen ja era mort. Segur que els hauríem dit de portar-lo a un hospital. Aquest nen a Occident no hauria mort.

Aquests dies em sento aixafat, m’ha afectat força. Avui hem anat a visitar la família i la tomba del nen al pati de casa, i ha estat molt trist.

Aquest nen de 7 anys, que va passar tota la vida malalt i amb dolor, va poder viure un any i mig feliç i amb tota normalitat. Ara tenim un angelet al Cel. Espero que, els qui el vam ajudar, el trobarem a la porta quan sigui el dia per ajudar-nos a passar. Descansi en Pau.

Fotos: fa quatre mesos van baixar del poblat ell i la seva mare per comprar roba amb els diners que una de vosaltres vau enviar amb aquesta finalitat. Vam comprar roba i una pilota, i va estar molt content!

Sobre pobres i rics

I preguntà:

- Com és que sovint els pobres són més generosos? 

I respongué el Mestre:

- Recordes allò que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al Regne del Cel? Doncs és això mateix. No és que els rics siguin dolents per defecte, sinó que la riquesa els pot encegar i fer oblidar la importància de compartir.

I continuà el deixeble:

- Però sembla que no hauria de ser així, no? És a dir, que si una persona és bona, quantes més coses tingui, més coses pot compartir i més generosa pot ser.

- Sí - respongué el Mestre-. Teòricament sí. I a vegades és així, però ho tenen més difícil justament per l’enlluernament del que posseeixen. Ara bé, això tampoc no significa que els pobres siguin generosos per defecte. La pobresa els fa més conscients de la seva fragilitat i dependència, i és una oportunitat per obrir-se més als altres en molts sentits.

- Així voldries que tothom fos pobre?

- Jo voldria que tothom tingui allò que li cal. Però també que tothom aprengui a compartir. Compartir és font de felicitat, creu-me. 

L’Ochieng i l’alegria de compartir

Aprofitant que l’escola feia vacances, he anat a visitar alguns estudiants al seu poblat i així poder conèixer millor la seva família i l’entorn on han viscut. Un d’ells va ser l’Ochieng. Li vaig regalar un polo verd, i em va dir que el donaria al seu cosí. Al cap d’una estona vam parlar de la roba que té i de la que havia rebut a l’escola. L’única samarreta del Barça que tenia la va donar a la seva germana, i ell es va quedar la del Girona. 

I li vaig comentar somrient:

- Així ho dones tot?

I em diu:

- És el que tu ens dius a Missa, que siguem generosos.

Glups! No sabia pas què respondre. Li vaig dir que, en realitat, l’entenia. I li vaig explicar que, fa força anys, algú em va oferir un rellotge d’or molt bo (aquesta persona ja és al Cel, però potser un lector recordarà l’anècdota). Només em va posar una condició: que si l’acceptava, havia de ser per a mi i no per ser regalat. Li vaig dir que, en aquest cas, millor que no me’l donés perquè jo el regalaria amb tota seguretat.

No us negaré que m’hauria agradat que l’Ochieng portés aquell polo amb il·lusió. Però ell havia descobert una alegria més gran: la del compartir!

Foto: l’Ochieng amb el gall que la seva família em va regalar. No el podia pas rebutjar, tot i ser un regal valuós per ells!

Un voluntari americà

Aquí, des de fa tres anys, participen en el mateix programa que a l’Escolania de tenir algun voluntari americà. Són nois d’una universitat benedictina de Minnesota que, just acabada la carrera, es plantegen fer un any de voluntariat en algun lloc del món. 

Vaig demanar que un d’ells em pogués ajudar en tasques de l’escola tres dies a la setmana. Els projectes van prenent volum, i hi ha moments que les idees abunden més que les 24 hores diàries per dur-les a terme.

I ja hem començat! Es diu Carter, i ha vingut amb moltes ganes de ser útil en tot allò que es pugui. Li he demanat si podia fer una web per l’escola (va estudiar una mica de disseny de webs), i amb pocs dies ha fet molta feina. També farà un seguiment exhaustiu de les llistes d’estudiants de l’escola. Pot semblar sorprenent, però es fa molt difícil obtenir una llista fiable i exacta de tots els estudiants de l’escola. La intenció és que, a mesura que vegin com ho fa, també aquí es vagin assumint aquestes bones pràctiques (que són simplement una qüestió de mètode).

Finalment, també li he demanat que faci (junt amb l’altre voluntari, de nom Lamont) visites als projectes de microcrèdits dels mestres de l’escola. Amb 28 projectes en marxa per part dels mestes, se’m fa difícil visitar-ho tot.

Des de Catalunya ens pot semblar que som força diferents dels americans, però aquí l’Àfrica les semblances entre americans i catalans són molt més perceptibles pel context tan diferent en el qual ens trobem.