divendres, 1 de juliol de 2022

La vida secreta dels arbres


Quan vaig venir tres mesos a Uganda el 2020 vaig quedar fascinat per la varietat d'arbres que tenen, i sovint més monumentals que els que solem veure a Catalunya. I volia conèixer més aspectes sobre aquesta meravella de la natura. Per això he llegit aquest llibre: "La vida secreta dels arbres", de l'enginyer forestal Peter Wohlleben. És un llibre divulgatiu, però escrit amb rigor científic.

M'ha fet reflexionar la interacció i interdependència entre tot el medi ambient. Un arbre forma part d'un context on intervenen un munt de factors: la meteorologia, els animals, els fongs, la terra, els altres arbres, el factor humà... Explicat amb detall, és interessantíssim observar com elements que ni ens imaginaríem tenen una incidència important en l'evolució o degeneració de l'arbre.

Però anomenar segons quins fenòmens evolució o degeneració pot ser agosarat. Així m'ha ressonat després de reflexionar-hi. Perquè segons quins fets aparentment negatius poden ser aprofitats per altres agents naturals per desenvolupar-se. I un arriba a la conclusió que, en definitiva, formem part d'un tot. Que tots depenem els uns dels altres, i que hem d'aprendre a tenir cura de nosaltres mateixos i dels altres. Amb un sentit de pertinença a quelcom que va més enllà de nosaltres mateixos.

M'ha encantat l'explicació de per què les sequoies no creixen tan bé a Europa o en ambients urbans. L'autor les qualifica de nens de carrer: lluny del seu hàbitat, que seria amb altres sequoies i en un context favorable, no poden créixer de la mateixa manera. És un bon exemple de com l'observació de la natura ens pot qüestionar i aportar elements de reflexió sobre com som nosaltres humans en tant que també elements de la natura.

PD: La foto superior la vaig tirar aquí Uganda, és del "bottle tree" (en vaig posar una altra foto fa temps, amb el monjo que es cuida del bosc)


diumenge, 26 de juny de 2022

El Levític ahir i avui


Darrerament he estat fent Lectio amb el llibre bíblic del Levític. És una lectura que podria posar nerviós a més d’un. Però feta des d’una perspectiva creient i tenint ben present el Nou Testament, m’ha resultat molt interessant. 

S’hi parla molt de puresa i impuresa. Penso que, el fet que alguns animals siguin declarats impurs com a aliment, pot tenir un origen higiènic i de salut. I que posteriorment s’hi donà un significat religiós. Pel que fa als leprosos, totes les mesures de prudència o aïllament penso que també responen originalment a una voluntat de protecció dels sans (encara que, a la pràctica, això havia de ser molt bèstia si tenies la lepra).

En canvi, xoca llegir que són considerats impurs els qui han tingut una pol·lució o les dones que han tingut la regla. És una concepció arcaica d’alguns aspectes que ara estan plenament normalitzats. 

És bonic veure com Jesús va molt a fons, i parla de puresa o impuresa en relació a què portem al cor i a com ens comportem. La puresa ja no és quelcom depenent de rituals, sinó quelcom del cor i d’allò que en surt amb sinceritat. 

Val molt la pena llegir el Levític pensant en Jesús, i llegir el que diu Jesús tenint present el Levític, que ell coneixia molt bé.

divendres, 24 de juny de 2022

Unes benaurances per als nuvis


Al casament d'en Pau i la Júlia, el P. Lluís Juanós (monjo de Montserrat que els va casar) va dir-hi unes benaurances amb un cert toc d'humor que penso que diuen coses profundes. Aquí les teniu:

  • "Feliços els qui saben riure's d'ells mateixos i no es prenen massa seriosament, perquè sabran acceptar les bromes dels altres, evitant el malhumor.
  • Feliços els qui, tot i arribar a casa cansats i "estressats", saben dissimular-ho, perquè les portes, els mobles i els qui els envolten, que possiblement no en tenen cap culpa, els ho agrairan.
  • Feliços els qui saben parlar quan convé i callar quan cal, perquè no seran víctimes de la pròpia xerrameca, sinó dignes de ser escoltats.
  • Feliços els qui no es donen gaire importància i escolten els altres sense creure's indispensables ni segurs de tot el que diuen, perquè seran sembradors d'alegria i de consells assenyats.
  • Feliços els qui saben mirar com un nen les coses petites i afrontar tranquil·lament les coses serioses, perquè sabran distingir el que és important del que és prescindible.
  • Feliços vosaltres si sabeu valorar un somriure i oblidar una mala cara, perquè la vostra ruta serà lliure de tot ressentiment.
  • Feliços si sabeu dialogar per evitar els malentesos; si sabeu reconèixer els errors amb senzillesa i tenir el coratge de demanar perdó, perquè haureu après l'art de conviure.
  • Feliços vosaltres quan els anys hauran solcat el vostre rostre i seureu en silenci sota l'arbre de l'amor que heu conreat, perquè llavors sereu Sal de la terra i Llum del món, i haureu trobat la veritable Saviesa."

Amén.

dimecres, 22 de juny de 2022

Els primers repetidors


Aquests darrers dies hem tingut amb nosaltres en Pau i la Júlia! Van ser la primera visita que vaig rebre, fa un any i mig, i els primers en repetir. I amb motiu d'una ocasió ben especial: la seva lluna de mel!

Podria semblar que venir per segona vegada pot ser ensopit o repetitiu. Però ben al contrari, perquè no es tracta d'una visita turística sinó de venir a compartir amb els africans. Coincidíem que aquest cop han pogut aprofundir força més en les històries de la gent, en els seus reptes i en la complexitat de moltes situacions. Ells han quedat molt agraïts de l'acollida, i els africans molt agraïts de la seva visita.

La foto superior és de l'Alweny. Me la van presentar fa dos anys, i em va impactar molt perquè va arribar arrossegant-se com un animalet per unes malformacions a les mans i als peus. Allà on vivia es feia molt difícil que pogués anar a escola a causa de les seves dificultats de mobilitat. Però és una nena llesta. I ara fa poc ha començat a residir en una escola inclusiva amb altres nens amb dificultats. Això és possible gràcies a en Pau i la Júlia. La trobada va ser molt bonica, i la visita a l'escola molt interessant. Ens va impactar especialment veure força nens sords, i com sabien atendre'ls personalitzadament.


Han fet possible moltes activitats: una excursió cultural amb els novicis a unes coves amb pintures prehistòriques, un sopar català amb els mateixos monjos joves, un partit de futbol molt emocionant entre els estudiants de 1r i 2n curs amb samarretes del Girona per als guanyadors... i una activitat de piscina per als estudiants! Entre els qui van a l'hort de l'escola a ajudar, els mateixos estudiants van fer una votació i els elegits hi van anar. Per ells, anar a la piscina és una cosa molt excepcional i ens ho vam passar la mar de bé. En acabar, tots van compartir el seu itinerari, els seus reptes i els seus somnis. Va estar molt bé!



També han pogut conèixer força de prop el projecte dels microcrèdits. De fet, van ser ells qui me'n van donar la idea en la seva primera visita. I han quedat força parats de la volada que ha pres aquest projecte amb un any i mig. A partir del que han vist, destaquen la importància que està tenint l'acompanyament dels qui fan els microcrèdits perquè puguin fer una bona planificació i com anar afrontant les dificultats que molt sovint apareixen. Els he pogut plantejar idees i preguntes en relació als microcrèdits, i ben segur que em serviran molt els seus consells!

Quin regal aquests dies!!! Moltes gràcies Pau i Júlia!!!

diumenge, 19 de juny de 2022

The Black Hole

Aquí teniu un vídeo breu que ha enviat un lector a partir d'una de les meves reflexions. No us sembla genial?

Òbviament el tema és la cobdícia. Però m'ha fet riure molt un comentari al YouTube que diu: "Missatge de la història: no compris celo barat".

dilluns, 13 de juny de 2022

Per què no tocava els tambors?


Feia unes setmanes que el Bonaventure no tocava els tambors. Ens va semblar estrany. A més, darrerament sempre arribava tard. Erròniament, vam pensar que ho devia fer expressament perquè un altre els toqués en lloc seu. Algú diu que és un “wizard” (un mag) amb els tambors, perquè els toca genial. 

I li vam preguntar: “Com és que ara cada dia arribes tard? Prefereixes que altres toquin els tambors?”. 

I la relació de factors era equivocada: cada dia estava arribant tard perquè justament a aquella hora, abans de les 7h del matí, havia de preparar l’esmorzar per als aspirants que estaven amb nosaltres. 

Vaig recordar aquella sàvia frase del cardenal Jubany: “Qui no ho sap tot, no sap res”. A vegades, ens falten elements per comprendre la globalitat del que sigui. Com aquesta foto que us he posat del Prince William: preses quasi alhora, com en són de diferents!

divendres, 10 de juny de 2022

Un rellotge de 800.000 euros


A partir de la notícia d’algú a qui li han robat un rellotge de 800.000 euros al carrer, una tuitaire es preguntava: “Si et roben un rellotge de 800.000 euros, qui és el lladre?”. El missatge ha generat comentaris d’un cert rebuig a aquest plantejament. M’ha semblat un tuit que hauria pogut ser escrit perfectament per l’Acadi Oliveres.

Des d’aquí l’Àfrica, hi ha notícies o comentaris que es veuen des d’una perspectiva singular. O fins més aguda, segons com. Tot i això, vàries vegades m’he trobat amb persones que s’enfaden o s’entristeixen perquè coneixen altres persones amb molts diners que no col·laboren gens. Jo ho visc molt diferent: intento centrar-me en el que faig o no faig. I el que facin els altres, cadascú s’ho sap. I gràcies a Déu hi ha moltes persones generoses!

Seguint el missatge d’aquell tuit: les persones que viuen en el luxe són lladres? Jo no ho diria així, però sí que em semblen persones equivocades. Perquè, encara que hagin fet mèrits per aconseguir el que tenen, no pensen que en bona part és perquè han nascut en un context que els ho ha permès. I que, en canvi, altres persones no han tingut les mateixes oportunitats i no per això mereixen menys com a éssers humans. 

Però sobretot, em semblen persones equivocades perquè no han descobert que la felicitat està en compartir, i no en acumular. I que un dia hauran de deixar tot això que posseeixen, i només els quedarà l’Amor que han viscut. 

Ei, em sembla. 
(Tampoc no m’ho he inventat jo, això és pur Evangeli).

dimecres, 8 de juny de 2022

Dies a l’hospital


Des d’ahir fins demà estic a Entebbe, acompanyant l’Okumu i el seu pare a l’hospital. Avui l’han operat.  

El seu pare m’ha explicat amb detall tot el procés des que, tenint 3 anys, un dia va quedar paralitzat a l’escola. Diverses operacions, i una cama que s’ha pogut arreglar. M’explica que anteriorment un greu problema va ser que no van poder anar a fer les revisions quan tocava (per treure els claus que li havien posat, per exemple) perquè no tenien diners. Les dues ONG que els havien atès els van dir que no els pagaven el transport per les revisions. Quanta impotència que ha viscut el pare durant aquests anys!

La doctora m’ha fet bona impressió per com ha anat responent a les preguntes que li he fet. Les perspectives són bones, sobretot per quan acabi l’etapa de creixement. Però podria ser que encara abans d’acabar-la s’hagi de tornar a operar. 

El pare està agraïdíssim als donants que feu possible que, ara sí, l’operin i es pugui seguir el tema fins al final amb les revisions incloses. Altrament seria impossible, perquè són molt pobres.

Pel que fa l’hospital CoRSU, m’ha agradat. Evidentment està lluny del que seria un hospital occidental. Per exemple, hi ha un munt de pacients en la mateixa habitació, amb uns compartiments a mitja alçada cada 4 llits. Però cuiden la netedat, el clima general, i l’atenció mèdica, administrativa i psicològica. Aquest hospital rep ajudes d’ONG, i això ha permès que des de Catalunya paguem una part del cost i l’altra part la paguin ells. He pogut parlar amb els canadencs de l’ONG que ajuden en aquesta operació de l’Okumu, i també m’han fet bona impressió. 

La foto que us poso a sota és de l’hospital de Mbale, on vaig anar a visitar una treballadora de l’escola que hi estava hospitalitzada fa pocs dies. Les condicions eren força pitjors, tot i que l’estil d’habitacions era semblant.

La foto de l’Okumu, he aprofitat que l’ONG canadenca li estava fent un vídeo per explicar la feina que fan i ha estat una estona simpàtica.


dissabte, 4 de juny de 2022

Regatejar


Sembla que la paraula “regatejar” ve del llatí “re” + “captare”. I més enllà del significat que tots coneixem de “recaptar”, etimològicament significaria fer tornar una cosa al cap, a la seva finalitat, a qui li correspon tenir-la. Hi hauria molt per discutir sobre quines recaptacions són moralment justes i quines no, i fins a quin punt corresponen o no als qui les fan. El mateix serviria per qui regateja: fins a quin punt és oportú? Depèn del context, de la cultura... de moltes coses.

Aquí Uganda m’he trobat amb situacions una mica curioses. Un dia havia d’anar a visitar una treballadora de l’escola que estava ingressada a l’hospital de Mbale (la ciutat més propera). Vaig escriure un motorista que conec, i no em va satisfer el preu que em donava. Li vaig contestar que, com que un altre cop havia trobat un preu molt més barat, hauria de buscar algú altre. Em va respondre que “no regatejar no és la manera”. Literal.

És a dir, que ell esperava que jo regatejaria i ens acabaríem posant d’acord. Així m’ho va explicar després (perquè finalment, vam anar junts). Bastants ho solen fer així, i per ells és la cosa més normal del món que et diguin un preu més elevat i tu miris de rebaixar-lo. És més: quan a vegades fas mala cara per un preu que et sembla massa, et contesten “quant tens?”. 

Però és clar, no tothom és així. Un dia, per pagar menys a un motorista que volia més (error meu de no haver pactat el preu prèviament!), es va enfadar força i va estar a punt de picar-me. Diuen que té molt mal caràcter.

dimarts, 31 de maig de 2022

Pensem bé els projectes


M’ha sorprès rebre alguns oferiments de donatius per pagar la matrícula d’algun estudiant a partir de la situació que us vaig explicar. Sou genials!! 
Però em sembla que en aquest moment no seria el més adequat per vàries raons. És un problema de grans dimensions, i es fa molt difícil saber qui ho necessita més. Generaria tensions dins de l’escola. I encara que ara en solucionéssim alguns, d’aquí no res tornaríem a necessitar molts més diners, i així sense parar. Es tracta d’un problema global del país, i per això preferiria no precipitar-me.

Recordeu el cas de l’Okongo? Corpresos per la seva situació, alguns us vau oferir per ajudar-lo. Us vaig demanar que no féssim res de moment. Que el continuaria seguint, i en el cas d’una emergència demanaria ajuda. Ho vaig argumentar pel fet que molts altres mestres de l’escola estaven en la mateixa situació que ell, i calia pensar en una solució més col·lectiva. Avui l’Okongo, junt amb tots els mestres de l’escola que ho volen, ha rebut un microcrèdit per poder fer créixer els ingressos familiars. Està molt il·lusionat!

Ara mateix estic posant molts esforços en el programa de microcrèdits. Perquè va d’empoderament, de donar la canya perquè pesquin ells mateixos. I alguns dels qui se’n beneficien són joves que treballaran uns anys amb aquests microcrèdits per poder-se pagar els estudis. 

Per això, si voleu fer donatius, us agrairé que els posem en aquest fons de microcrèdits. Per poder donar un futur a molts que el necessiten. També a joves que volen estudiar.
M’ha semblat que era bo fer aquestes explicacions per ser al màxim d’honest amb els donatius. 
Moltes gràcies!!

diumenge, 29 de maig de 2022

Absències justificades


Fa tres setmanes hem començat un nou trimestre després de les vacances (aquí el calendari escolar és molt diferent de Catalunya). I el problema principal és que una bona part dels alumnes no ha pogut tornar. No tenen diners per pagar la quota. El cost del trimestre són 175 euros: això inclou els estudis, el menjar i l'allotjament. De moment, se'ls demana 100 euros, i molts no els poden pagar.

Bastants alumnes són subvencionats per ONGs internacionals, però això significa que han tingut o tenen vides molt difícils. Tanmateix, els qui no estan becats també ho tenen molt complicat. I l'escola necessita els diners sí o sí per poder pagar els sous dels mestres. O sigui que aquí tothom necessita els diners.

En situacions així, em sento ben petit. I només puc donar suport emocional als qui em comparteixen aquestes dificultats. Suposo que una part podrà aconseguir els diners, i finalment vindran. I probablement altres ja no podran. Així són les coses.

És un repte general del país. Hi ha molts problemes per poder estudiar, i molta gent renuncia a estudiar segons què perquè saben que no s'ho poden permetre. 

Us ho explico simplement amb l'ànim de compartir allò que vivim aquí Uganda. Però també, si serveix, per adonar-nos dels privilegis que tenim contínuament a Catalunya. Entre altres, l'educació o la sanitat.

Fotos: són d'un partit d'ahir a l'escola entre monjos (amb alguns altres que solen jugar amb ells) i estudiants. Els estudiants van guanyar 6 a 1. Pels uniformes que van portar, semblava un partit de Barça contra Girona, i en aquest cas va guanyar el Girona per golejada!



dimecres, 25 de maig de 2022

L'Areòpag 2.0


Alguns recordareu que, encara no fa quatre anys, vam organitzar un cap de setmana per a agnòstics a Montserrat. Era ben bé un experiment. Però va funcionar! I per això ha tingut continuïtat. Abans d'anar a l'Àfrica, ho vaig traspassar al G. Pau que hi era des del primer dia i se'n cuida ara amb molta dedicació.

Aquest mes de maig ha organitzat un cap de setmana al Santuari del Miracle com a segona part d'aquestes trobades. Han omplert la Casa d'Espiritualitat, i en aquest cas s'han convidat alguns ateus i creients perquè donin el seu testimoni. Dialogar, reflexionar, escoltar-se els uns als altres. Des d'un profund respecte per l'altre.

Tot això, en un marc immillorable (la foto és d'aquells dies!). Em fa feliç veure que una iniciativa que va començar-se de manera tan experimental està donant els seus fruits. I que el qui la porta l'ha fet seva i hi dona la seva empremta personal. 

En un món on a vegades es tendeix a la polarització, a definir qui són els nostres i qui són els de fora, on costa aturar-se per escoltar... una iniciativa així ens recorda que hi ha un altre camí possible: el de la trobada i l'escolta mútua. I que en això tots som aprenents.

El G. Pau fa honor al nom del seu patró, Sant Pau, que en el seu dia va anar a l'areòpag d'Atenes i va parlar als atenesos del déu desconegut.

Donem-ne gràcies a Déu.

Foto: Olga Llorensí (em diu que no és Photoshop)

dilluns, 23 de maig de 2022

Una conversa inspiradora

 

Aquesta setmana passada vaig mantenir una conversa amb l'Albert Cano. De tant en tant quedem per compartir. I la seva activitat em va semblar inspiradora. Ja fa anys que està a Estats Units, en un dels centres artístics més importants del món: la Juilliard School, a Nova York. Darrerament ha fet concerts en diversos continents, i fa moltes gires arreu dels Estats Units. L'altre dia era a Utah, i properament ha d'anar a Nova York, Texas, Montana, Chicago, etc. I té previstes actuacions en diversos països d'Europa.

A banda de la seva qualitat humana (que sap tothom qui el coneix), està treballant a un nivell tan alt que fa impressió. I personalment m'inspira. Penso que, d'una altra manera, jo també ho he de donar tot i he de mirar de tenir objectius alts. 

Conèixer testimonis amb un itinerari brillant podria provocar enveja en alguns, o frustració per no estar al seu nivell. A mi m'estimulen a treballar més i millor. Gràcies Albert!!

PD: Els dos vídeos són de moments molt diferents. El primer és d'un concurs al Canadà (ell comença a tocar al minut 4). I el segon el vam filmar quan estava a l'Escolania. Tots dos em semblen excepcionals.


dissabte, 21 de maig de 2022

La saviesa del sastre


No sé si algun cop us havíeu fixat en l'elegància dels hàbits dels monjos de Montserrat. Ni massa curts ni massa llargs. Amb una caputxa molt ben feta, i bastants altres detalls. Com si a cadascú li quedés com anell al dit. Al darrere hi havia el G. Martí, el monjo sastre, recentment traspassat.

Recordo que, quan m'havia de fer el primer hàbit, li vaig dir que jo tenia les espatlles estretes com tots els de casa. I que això era un problema a l'hora de portar americana, perquè sempre eren massa amples per a mi. Jo, que sempre he tingut un cert complex amb l'esquena (per algun motiu força objectiu), em vaig quedar sorprès amb la seva resposta.

Em va venir a dir que no hi ha persones mal fetes. I que cadascú és com és. I que la feina és del sastre, d'adaptar-se a la figura de cada persona per fer una roba que li quedi bé.

Més enllà del concepte de fer la roba a mida, em va semblar una reflexió de saviesa: no hi ha cossos millors o pitjors. Totalment a l'altre extrem dels estàndards que marca la societat (i que, pel que veig, són diferents aquí l'Àfrica). 

Foto: Mireia Nonell

diumenge, 15 de maig de 2022

Serps


Potser alguns recordareu que fa dos anys vaig parlar d’una serp. Però no va ser fins fa uns mesos que vaig veure la primera: un exemplar mort al mig de la carretera. Davant la meva exclamació de sorpresa, el motorista em va dir que això no era res.

Fa poques setmanes vaig veure la primera serp viva. Va ser just en un camí a la sortida de l’hostatgeria. Es va esmunyir ràpidament, i em va sorprendre el color verd ben viu. No em va semblar molt perillosa, però després he sabut que era una mamba i que en realitat és ben verinosa. Aquest color tan bonic es veu que és per camuflar-se millor en els arbres i en la vegetació. Aquí en teniu una que he trobat a internet (era igual):


I avui hem tingut un bon ensurt. Ahir a la nit un estudiant va trobar la de la primera foto a la zona dels lavabos de l’escola. La van matar, i aquest matí me n’han enviat la foto. Estaven força espantats. L’he reenviat als monjos pertinents, i els he suggerit que tallem els arbustos d’on ha sortit. Durant el matí, uns nens l’han passejat ben entretinguts:



Sé que forma part de la fauna local però m’agradaria que, tant com puguem, convertim l’escola en un espai de seguretat on sigui molt improbable que n’aparegui una. I això en aquest moment no es pot garantir. 

dimecres, 11 de maig de 2022

La vaca ja ha parit!


Finalment la Maria ha parit! I ha parit un vedell així de maco. En Wanjala, el noi que es cuida de la granja de l'escola, estava entusiasmat. Ara els estudiants d'agricultura, amb l'ajuda dels professors, ja estan implicats en tenir cura del vedell, munyir la vaca... i esperem que ben aviat tothom a l'escola podrà beure'n la llet! Una bona novetat, si recordeu el que menjaven. Ara, dos dies a la setmana tenen verdura i dos dies tindran llet. La llet es barrejarà a l'esmorzar amb aquell aliment tan insípid: així serà més nutritiu i al mateix temps tindrà més bon gust.

Vam quedar que, si naixia mascle, el vendríem. I així ho farem. Això ens ajudarà a cobrir despeses del projecte, que sempre n'hi ha. I continuem amb la idea de comprar una altra vaca, perquè ara tenim prou herba per alimentar-ne dues.

Aquests dies estem començant a preparar el projecte de fer un galliner perquè els estudiants puguin menjar ous. Hem trigat a posar fil a l'agulla no pas per falta de diners, sinó perquè a vegades hi ha coses que demanen el seu tempo, i aquí els tempos no són els mateixos que a Europa. Però anem avançant amb pas ferm!

Moltíssimes gràcies a tots els qui, amb els vostres donatius, esteu fent possible tot això!!!


PD: Va ser curiós, perquè el dia que va néixer el vedell (va néixer a la nit) em va tocar un text bíblic per fer "lectio" que deia així: "quan neixi un vedell, un anyell o un cabrit, es quedaran amb la mare una setmana". Vaig pensar: a veure si naixerà avui! I efectivament. Va ser divertit.

dissabte, 7 de maig de 2022

Curem l'Okumu!


Avui us vull compartir la situació de l'Okumu. Té 11 anys, fa 5è de Primària i ja veieu com té les cames. Es mou amb dificultats importants. Vam portar-lo al metge especialista, i ens diu que se'l pot operar. Però té un cost de 4.857.000 xílings ugandesos (és a dir: 1.293 euros). Això inclou no només l'operació i estada a l'hospital, sinó també el transport per a les diverses revisions que li caldria fer (l'hospital és força lluny). I en canvi, no inclou la part que hi posaria l'hospital, que està especialitzat en atendre persones amb discapacitat (aquest hospital cobriria la major part de l'operació).

En resum, calen 1.293 euros. Com en el cas d'en Zadok (tan exitós!) penso que seria bo que quedés concentrat en pocs donants que hi puguin aportar una bona suma de diners. Així, de cara al nen i a la família, podem posar rostre més fàcilment a les persones que els estan ajudant: persones ajudant persones. Evidentment tots els donatius són benvinguts, però ho presento així sabent que alguns teniu possibilitat de fer aquests donatius més grossos per casos especials.

Vaig estar parlant amb l'Okumu, i de la importància de seguir tots els consells que després li donin els metges sobre la rehabilitació, les revisions, etc. I el vam veure convençut de voler superar aquesta dificultat que l'afecta tant en el dia a dia.

Qui vulgui col·laborar-hi, que em faci un missatge privat (o un comentari aquí que no publicaré). I quan tingui els diners necessaris, ho diré en un comentari en aquesta mateixa entrada. Des d'ara, moltíssimes gràcies per donar un futur a l'Okumu!!!

PD: He posat aquesta foto perquè pugueu veure bé el seu problema, encara que no veieu com es mou. Ell estava seriós en el moment de la foto (potser una mica avergonyit per ensenyar el genoll). Però us puc assegurar que té un somriure molt bonic, i moltes ganes de millorar!

dijous, 5 de maig de 2022

Per què he explicat l’engany?


Mireu, l’altre dia em va anar com l’anell al dit explicar-vos el que m’acabava de passar. I és que feia temps que volia posar el tema sobre la taula, i no sabia massa com fer-ho. És allò que us deia fa temps: no m’agrada parlar malament, però al mateix temps vull explicar-vos les coses tal com passen. I trobar el punt just no sempre és fàcil.

El cas és que des que vaig arribar m’he anat trobant amb persones que fan trampes, o que diuen mentides, o que s’intenten embutxacar diners. Cal estar amb els ulls ben oberts. Hi ha de tot, és clar, també hi ha gent honesta! Però m’hi he trobat massa vegades pel que estava habituat. A algunes els he pogut preguntar obertament per què han mentit, o a un li vaig fer tornar els diners que s’havia embutxacat. Tots són conscients del que fan, i es comporten així també entre ells.

La meva reflexió sovint ha estat: per què ho fan? I em ve al cap la imatge d’aquells jubilats russos que, a l’inici de la invasió d’Ucraïna, s’afanyaven amb neguit per emportar-se tot el sucre possible del supermercat abans que s’acabés. I la millor resposta que he trobat fins ara a tot això és novament la pobresa. Les situacions de gran precarietat poden portar les persones a deixar-se dur pels instints de supervivència. I penso que la cosa va per aquí.

És com si hi haguessin persones que pensessin que, per tal de sobreviure ells i les seves famílies, han de fer el que sigui. Més enllà del que és correcte o políticament correcte. Recordo que un va explicar-li una mentida tan elaborada a un altre que jo, tot i saber que era mentida, vaig arribar a dubtar-ne! I després li vaig preguntar per què ho havia fet, i amb tant de detall inventat. Es va sentir malament, però em va dir que ho havia fet perquè fos més creïble. També em va dir que intentaria millorar.

PD: La foto és el que us comentava de Rússia.

diumenge, 1 de maig de 2022

M’han tornat a enganyar


Estic al “New Taxi Park” de Kampala (la zona de furgonetes que fan com de transport públic). Hauré d’esperar no sé quanta estona. Perquè el noi que em va enganyar l’altra vegada ho ha tornat a aconseguir. Diuen que si et prenen el pèl una vegada, és culpa seva; però si te’l prenen dues, és culpa teva. En aquest cas, potser és així.

En arribar al Taxi Park, un noi m’ha acompanyat fins a la zona d’on surten els vehicles cap a Tororo (esperant una propina). I allà hem trobat el noi que ja em va enganyar l’altra vegada d’altres maneres. Em volien fer pujar en una furgoneta buida: això significa haver d’esperar molta estona, perquè no sortirà fins que s’ompli. Aleshores aquest noi que ja m’havia enganyat l’altra vegada m’ha fet creure que la furgoneta del costat, que ja estava quasi plena i a punt de sortir, també anava a Tororo. Ho feia amb insistència i contundència, mirant d’estressar-me i que pagués ja. Hem anat a l’altra banda de la furgoneta (a l’entrada) i allà m’ha cobrat. Tot seguit, he fet l’intent d’entrar a la furgoneta, i algú m’ha preguntat on anava.
- A Tororo.
- Aquest no va a Tororo, és aquell altre.

O sigui que m’ha cobrat fent-me pensar que pujava en un altre. He esperat uns quants minuts, i aleshores m’he adonat que era el mateix noi de l’altra vegada. M’he sentit tan tonto! Però és un perfil que aquí trobes de tant en tant: persones que t’intenten enganyar, i que sempre pensen que resulta més fer trampa que ser honest. 

Al cap d’uns minuts, li he dit que era el segon cop que m’enganyava. Ha dit que just acabava de començar a treballar allà. I li he dit que no s’ha portat bé amb mi.

Li he demanat que em tornés els diners (buscaria una opció més ràpida). I m’ha fet adonar que al tiquet diu que no es retornen els diners. 

Almenys ara tinc la seva foto, no crec que em torni a prendre el pèl. Això a vegades és com una selva, on has d’anar molt alerta perquè no t’enganyin. 

PD: el “campió” (diguem-ne així per ser amables) és el noi amb la samarreta vermella dins la furgoneta.

dijous, 28 d’abril de 2022

Visita d’en Joan i l’Eloi


Com us vaig comentar fa uns dies, hem tingut aquí Uganda el meu padrí Joan i el meu cosí Eloi. Han estat uns dies fantàstics! Algú em va fer notar que és el primer cop que em visita algú de la família, i és cert. Ha estat especial. 

En Joan s’acaba de jubilar de pastisser, i ha fet un taller de pastisseria per als novicis de Tororo i un altre per als treballadors de l’hostatgeria. O sigui que, si voleu tastar pastissos de “La Granja” de Malgrat, haureu de venir a Uganda a menjar-ne dels seus ara deixebles. Espero que alguna vegada s’atreveixin a aplicar els coneixements que han rebut del mestre pastisser (jo ho agrairia, que m’agrada molt el dolç!). 




Ells destacaven l’alegria i acollida dels africans. I tenen raó. Però és igualment veritat que, des del minut zero, tots dos han transmès alegria i un tracte molt proper amb tothom! I un sentit còmic en molts moments. Va ser molt bonic el dia que van convidar 4 mestres joves de l’escola a anar amb barca pel Llac Victòria fins a les fonts del Nil. Es va crear un ambient com si es coneguessin des de sempre, i és un dia que aquests joves recordaran molts anys.

Hem rigut molt. I veient les bromes que feia el meu padrí, he recordat els dinars de Nadal amb els tiets i cosins de La Granja (que els recordo com dies que rèiem molt). I he pensat que potser de petit vaig aprendre un estil de fer broma també d’ell (i de la meva mare), perquè m’he sentit molt identificat amb el tipus de bromes que feia.


Com tots els que han vingut a compartir amb els africans, han estat uns dies de donar molt i de rebre molt. Un enriquiment per totes bandes. Els estic molt agraït! Gràcies Eloi!! Gràcies Joan!!


PD: No he parlat ni de la meitat d’activitats que han fet, han estat dies intensos. Ells podrien parlar llargament de què els ha impactat, sorprès, interrogat. Però m’ha sortit remarcar aquests aspectes.

diumenge, 24 d’abril de 2022

El Pare Massot


Els Països Catalans han perdut una figura cabdal per la promoció de la llengua i la cultura catalanes aquest darrer segle. Dic els Països Catalans perquè el Pare Massot, mallorquí d'origen, sempre va tenir una clara consciència de l'abast de la llengua a tots els territoris de parla catalana. I per això va promoure la publicació de nombrosos estudis en relació als diferents territoris.

El P. Abat Cassià M. Just va encertar de ple en nomenar-lo director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Des de publicar el curs de català "Digui, digui" (el recordeu?) fins a la publicació de nombrosíssims estudis de llengua i cultura catalanes que en altres àmbits ho haurien tingut més difícil. A vegades li fèiem broma de l'especificitat d'alguns estudis sobre alguns detalls tan concrets i singulars, però era una broma banyada d'admiració per un home que, sense deixar el llibre religiós, va apostar de manera tan clara per la promoció de la nostra llengua i cultura. 

En uns temps grisos per la defensa i promoció de la nostra llengua per part d'algunes institucions o persones que s'omplen amb gesticulacions buides de contingut, la figura del Pare Massot és un exemple a seguir. Ell treballava nit i dia (sense exagerar) com una formigueta constant que va assolir resultats espectaculars. Sense fer soroll, però de manera eficientíssima. La seva persona ens recorda que no podem dimitir de la defensa i promoció de la nostra llengua com un signe d'identitat nacional insubstituïble.

En la comunitat, en Pepot (així li dèiem familiarment) era un home discret i estimat per tots. Una bona persona. Al Cel sigui!

PD: La foto és del dia que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 

divendres, 22 d’abril de 2022

El nen de la panxa inflada, avui


Aquests dies tinc aquí el meu padrí i el meu cosí, en parlaré d'aquí uns dies! Però avui us faig un avançament d'una visita molt especial que hem fet avui: hem anat a veure en Zadok, el nen de la panxa inflada que va ser operat amb dos donatius provinents de dues senyores catalanes. Sento emoció en escriure aquestes ratlles. Tinc el record de fa dos anys, quan el vaig veure per primer cop: assegut a terra, amb l'estómac inflat, passiu, trist, sense poder anar de ventre (només un cop a la setmana o cada dues setmanes). Els pares havien tirat la tovallola feia dos anys perquè cap metge ho solucionava. Segurament hauria acabat morint en un racó. 

Avui, dos anys més tard (després de les tres operacions de fa temps) ja està totalment curat. Ens ha vingut a rebre quan hem arribat amb el cotxe. Després de la primera operació, quan tenia l'intestí fora del cos, plorava de por quan el volia anar a saludar. Avui m'ha vingut a saludar ben decidit, i la seva cara era una altra!


Ara va a primer de Primària, m'ha fet il·lusió que m'ensenyés els exercicis que fa a l'escola. I hem quedat que un dia baixaran al poble per anar a comprar roba i una pilota, amb els diners que una de les donants em va enviar amb aquesta finalitat. 


A les que vau pagar les 3 operacions, heu de saber que li vau salvar la vida. Aquest nen avui té un present i un futur. I tota la comunitat d'aquell poblat està sorpresa de la curació d'un nen que semblava incurable. Moltíssimes gràcies!!! 

Donem-ne gràcies a Déu.

dimarts, 19 d’abril de 2022

Plegar roba


He constatat diverses vegades que aquí Uganda molts no saben plegar la roba. La darrera vegada, quan vam donar una peça de roba per cada treballador del monestir (són més de 200!): al llarg del matí, algunes persones van venir a ajudar i cap no en sabia. Penso que potser és perquè generalment en tenen poca, o perquè no tenen armaris on guardar-la. Però és d’aquelles coses que tens com assumit que tothom n’hauria de saber, i no és així. I veig que tots estan contents quan n’aprenen.

Em va agradar molt un vídeo breu de com plegar uns pantalons o una jaqueta, perquè està fet d’una manera que no se m’hauria acudit mai. No sé com la plegueu vosaltres, però us el comparteixo perquè m’ha semblat original: vídeo (és d’Instagram, espero que el pugueu obrir fàcilment).

Per cert, la roba que vam donar va ser novament amb enviaments des de Catalunya. Em van impressionar alguns treballadors de la granja del monestir: era el primer cop que els en donàvem, i em vaig adonar que alguns són molt més pobres del que pensava. O sigui que aquestes properes vegades la roba serà sobretot per a ells.

diumenge, 17 d’abril de 2022

Matí de Pasqua


Alguns diran que és un matí com els altres. Que és com considerar el dia d'Any Nou quelcom especial només perquè es canvia de número. I sí, però no.

No és un matí com els altres, perquè els humans necessitem signes i rituals que ens ajudin a recordar i celebrar els fets importants de la nostra vida.

No és un matí com els altres, perquè avui celebrem que l'Amor és més fort que el Mal en totes les seves formes. Celebrem que hi ha un camí d'estimació i de donació als altres pel qual val la pena viure.

Parafrasejant lliurement David Jou, el que celebrem avui no es limita a una experiència puntual i concreta dels seguidors de Jesús el segle I. Va més enllà, i ens porta a comprendre i viure la profunditat de qualsevol instant que vivim, il·luminat per la densitat d'aquella experiència dels seus primers seguidors.

Bona Pasqua a tothom!!!

Foto: sortida de sol aquesta Setmana Santa des del jardí dels monjos (G. Jordi Puigdevall, Montserrat)

dijous, 14 d’abril de 2022

Miserere mei, Deus

 

En aquests dies del Tríduum tan importants per als cristians, us ofereixo aquesta bellíssima interpretació del Miserere d'Allegri per part del cor Tenebrae (que us recomano d'escoltar amb els cascos posats). Sembla que no es porta això de resar el salm 50: "Compadiu-vos de mi, Déu, segons la vostra gran misericòrdia". Potser perquè encara arrosseguem el llast d'una època culpabilitzadora de consciències, no ho sé. O potser perquè els éssers humans ens hem cregut divins d'una manera que fa quasi impossible el reconeixement de la nostra fragilitat. 

Però enmig d'aquest món esquinçat pel drama a Ucraïna i altres guerres, i potser també sacsejat per una mort aquí Uganda molt probablement per enverinament, sento el dolor del món. I em pregunto en quina mesura jo he contribuït a fer créixer aquest dolor o a minvar-lo. Crec que, en major o menor grau, som responsables de molt d'aquest dolor en tant que membres de la família humana. Sobretot els qui ho hem rebut tot a la vida, i no hem tingut prou en compte els qui no tenien res. Tot i ser un sentiment incòmode, i quelcom que punxa el cor, és al mateix temps un esperó que m'estimula a intentar millorar contínuament. I si a vegades no he sabut estimar prou, això no m'eximeix de millorar aquí i ara. I de donar-ho tot.

Senyor, que aquest dolor del món no deixi d'afectar-me i de sacsejar-me. I que m'empenyi a donar-ho tot perquè hi hagi menys dolor, més comprensió.

dimarts, 12 d’abril de 2022

No va ser cap accident


La mort de Jesús no va ser cap accident. Ni tampoc va ser una qüestió de mala sort. Ell sabia que podia passar, i tot i així va continuar. Pels textos que tenim, ell no volia patir ni morir de manera cruenta. Però la seva opció de viure per aquest Amor-sense-límits fins a les últimes conseqüències l'hi va portar.
"Ningú no em pren la vida, soc jo qui la dono lliurement" diu a l'Evangeli. Exacte! Ningú no li podia prendre la vida, quan ell anteriorment ja l'havia donada generosament per tothom.

En un fragment ben inspirat d'una pel·lícula sobre Jesús, el veiem a Getsemaní pregant el Pare abans de ser detingut. Però també Satanàs hi apareix provant de temptar-lo. Tenen un diàleg interessant! 
Satanàs li diu:
- Tot és en va, Jesús.

Jesús contesta:
- No, no és en va. A través meu, Déu revelarà el seu amor per la humanitat.

Satanàs continua:
- Deixa'm  mostrar-t'ho.

I aleshores, mostra a Jesús coses terribles que al llarg dels segles la gent farà en el nom de Jesús. Soldats matant en nom seu, una dona a l'Edat Mitjana cremant en un foc en nom de Jesús, gent matant-se els uns als altres en una guerra... I aleshores, Satanàs continua: "Saps que el que t'he mostrat és veritat. Moriràs en va. Ells no tenen la capacitat per estimar que volies. Això no passarà mai. Només alça les mans i vés a casa, Jesús. No moris en va. No moris sol".

I Jesús, ple de la força acaba: "No estic sol, estic amb el meu Pare. Estic en el cor dels homes. Moriré per l'eterna bondat del cor humà creat pel Pare. Així els homes faran brillar la seva imatge una vegada més, i aquells que voldran trobaran la força per estimar fins al final".

divendres, 8 d’abril de 2022

Un proverbi africà


Als africans de tant en tant els agrada compartir proverbis que il·lustrin una situació quotidiana. Un jove ugandès em va dir el següent: “What an elder sees while seated, a young one cannot see even if he climbs the highest mountain” (“Allò que un ancià veu assegut, un jove no ho pot veure ni que pugi la muntanya més alta”). 

Expressa bé el gran respecte que els africans tenen per les persones grans, un valor que a Occident sembla que hem deixat una mica de banda. És evident que els ancians tenen més experiència, i per això estan de tornada en molts aspectes. Però això fa que a voltes els joves africans no se sentin escoltats ni tinguts en compte. Aquí convindria aquell consell de Sant Benet a l’Abat: que escolti a tothom, perquè l’Esperit revela sovint allò que és millor al més jove. És a dir, a qui menys ens ho pensaríem.

També he trobat algun jove que, volent-se menjar el món, no escolta el criteri dels ancians. Forma part de la condició humana. 

Crec que a Occident i Àfrica tenim els dos extrems: un context en el qual els ancians sembla que facin nosa, i un altre en els quals són molt respectats (i els joves, poc valorats). Potser hauríem de trobar tots una síntesi. I seguint el consell de Sant Benet: que els més joves honorin els ancians, i els ancians estimin els joves.

PD: Em sento molt honorat que a La Font de Greccio hi entreu ancians (alguns molt ancians), i al mateix temps joves (alguns molt joves)! És bonic que sigui un espai intergeneracional, tot i que els joves no hi soleu deixar gaires comentaris.

dimarts, 5 d’abril de 2022

L'escala de tisora


Ara que ha començat el Ramadà dels musulmans i que els cristians estem a les acaballes de la Quaresma, m'ha vingut al cap una entrevista que em va enviar el P. Josep Miquel, des del Miracle. Hi parla un monjo supervivent del monestir de Tibhirine, aquell monestir d'Algèria on el 1996 van assassinar 7 monjos. Aquella comunitat de monjos va conviure d'una manera bella amb la població musulmana d'aquell indret, i els va servir amb senzillesa i autenticitat.

Aquest monjo fa servir la imatge d'una escala de tisora per referir-se a les diferents religions. Diu que a mesura que els homes s'acosten a Déu per camins diferents, s'acosten més entre ells. I a mesura que s'acosten més entre ells, s'acosten més a Déu. No ho trobeu preciós?

Tots busquem l'essencial, allò que doni resposta a les preguntes més fonamentals de l'ésser humà. Si la recerca és autèntica i profunda, això només ens pot acostar a altres éssers humans encara que s'hi atansin per altres camins.

diumenge, 3 d’abril de 2022

Sabates a Granollers


Un dia vaig enviar aquesta foto al grup de whatsapp de la família, i els vaig explicar que un dels nens quan va rebre la samarreta em va preguntar si no tindria unes sabates. I aleshores em vaig adonar que anava descalç. Un nen sempre amb un somriure, i amb una vida complicadíssima al darrere. 

I l’endemà, el meu germà, la meva cunyada i la meva neboda van començar una campanya de recollida de sabates al restaurant de Granollers. La resposta ha estat fenomenal, i estic començant a rebre les 15 caixes ben grans plenes de sabates sobretot per infants i joves. Ja no sé on posar-les! M’agradaria esperar a tenir-les totes, i després planificar bé quan les donem i com (perquè serà una moguda considerable). 

Em va meravellar com es van sentir interpel·lats per aquesta història, que els vaig compartir sense cap intenció, i com hi van donar resposta ràpidament. Des d’aquí, aprofito per donar les gràcies a tothom que hi va participar!!! (si arribeu a veure aquest missatge)

Com veieu, el Barça em va enviar samarretes. Els nens estaven contentíssims! (sovint van amb roba estripada). Uns van venir al despatx per comunicar-me que volien fer l’equip del “Father Muzungu” (o sigui, un servidor). Els ho vaig treure del cap, però estic content de veure que a vegades queden per jugar a futbol amb la samarreta. Visca el Barça!

dijous, 31 de març de 2022

Muntanyes russes


I digué el deixeble:

- Sovint tinc la sensació que visc en unes muntanyes russes permanents: amunt i avall, amunt i avall sense parar. Les coses m’afecten massa, tant si són positives com negatives. No puc tenir mai tranquil·litat, sempre depenc del que passa al meu voltant. A vegades per anècdotes ben petites ja em sento bé tot el dia, o ben malament.

Respongué el mestre:

- Bé, la indiferència és del pitjor que ens podria passar. Si el que passa al teu voltant t’afecta, en part pot ser bo!

- Sí, però una mica d’estabilitat interior no m’aniria malament.

- T’entenc - contestà el mestre-. Has dit una paraula clau: interior. Seguint amb la teva imatge de les muntanyes russes, et diria que un cop ets al mig del trajecte no pots evitar les pujades ni baixades. Però si veus que estàs ben subjecte en el teu seient, almenys això et donarà una confiança molt diferent. 

- I com aconseguir estar ben subjecte en el seient i tenir aquesta tranquil·litat malgrat les pujades i baixades? Em tornaràs a dir que amb una vida interior plena?

I el mestre somrigué, perquè el deixeble ja coneixia la resposta. Només li faltava experimentar-la.

dissabte, 26 de març de 2022

Un generador amb Mans Unides


Aquesta setmana hem rebut una gran notícia: Mans Unides ha acceptat el projecte d'un generador per l'escola i tallers de Tororo! Ha estat un procés llarg, durant mesos recopilant pressupostos i preparant tota la informació que se'ns anava demanant. Això va incloure una visita de dues persones de Mans Unides a Tororo per conèixer l'escola i la institució. 

Ha estat especialment laboriós perquè era la primera vegada que hi havia relació de Tororo amb Mans Unides, i alguna documentació que hem hagut de presentar ja la tindrem per a futures ocasions. 

El generador és molt important per l'escola i els tallers. L'electricitat falla sovint, i tota la producció i classes que impliquen maquinària (i n'hi ha molta!) s'ha d'aturar fins que l'electricitat torna. Això esdevé especialment preocupant els dies que es fan els exàmens oficials i els estudiants no poden fer bé les seves pràctiques per problemes d'electricitat. 

Això no significa que tindrem electricitat les 24 hores, cal veure quan fa falta i quan se'n pot prescindir (perquè tot té un cost). Però almenys quan calgui se'n podrà disposar. Progressivament, es vol anar apostant per l'energia solar en alguns àmbits, però això requereix temps. Ara mateix, tenir un generador serà un pas endavant molt important.

Em fa una especial il·lusió que, des de petit, a Malgrat havia col·laborat amb campanyes de Mans Unides. I no fa massa anys, amb l'Escolania vam fer un concert en benefici d'ells. I ara estic a l'altra banda: presentant un projecte perquè Mans Unides ens ajudi a tirar-lo endavant. 

Ens espera encara molta feina per justificar tot el procés a partir d'ara, i presentar els informes detallats que se'ns demanen. Farem una comissió tècnica per anar-ho seguint. Sabem que serà feina, però que valdrà la pena.

Moltes gràcies Mans Unides!!

dimarts, 22 de març de 2022

Visita d’una ONG catalana


Durant deu dies hem tingut a Tororo la vicepresidenta i la directora de la Fundació Espai, Natura i Joventut. Aquest any passat han anat enviant molt de material sobretot per l’hospital: llençols (en vaig parlar aquí), mascaretes, bates, tovalloles, etc. També han enviat roba per l’escola, i uns USB i rúter que permet fer servir internet en alguna classe (només en alguna ocasió, perquè tenir dades també representa una despesa).


L’Eva i la Noèlia han fet una descoberta de tots els projectes, però hem posat l’accent en poder conèixer persones concretes i les seves experiències; i sobretot en relació a l’escola, ja que l’àmbit de la Fundació és principalment el món educatiu. Van fer una videotrucada entre alumnes de la nostra escola i alumnes dels seus centres a Badalona. Pensàvem que potser estarien tallats (en especial els de Badalona) però no va ser així! Es van fer moltes preguntes mútuament, i va ser un compartir molt entretingut i divertit. Ens hi va ajudar que la mateixa setmana havien convidat 5 nois i 5 noies africans d’excursió: un grup va anar fins al Llac Victòria i les fonts del Nil, i l’altre grup a les Sipi Falls. Després de la videotrucada, un dels alumnes d’aquí portava música i es van posar tots a ballar.



Aprofitant que venien, ens han portat molt de material:
- un teclat per al cor de l’escola. Feia anys que el desitjaven, però no es podien creure que algú els l’hagués portat!
- pilotes de futbol i de voleibol
- roba per a l’Orphan’s Club i per a la comunitat
- fundes de matalàs i mascaretes per a l’hospital
- dos ordinadors portàtils
- etc.


Tothom ha quedat molt content de l’experiència! Aquesta ONG té una llarga trajectòria de compromís amb Àfrica, i confiem que aquesta primera visita a Tororo serà l’inici d’una relació molt fecunda per les dues bandes!

PD: Està caient un diluvi d’aigua, llamps i trons. Crec que acabem d’entrar a l’estació de pluges, finalment!