Una rata

Acabo d’entrar a l’habitació després que una rata s’hagi decidit a marxar de davant de la meva porta. Ha costat. L’he vista des de mig passadís. I rata, rata, no ratolí. Anava fent rondes davant de la meva habitació que està al fons del passadís. Com que per ella allò era un cul-de-sac, m’hi he anat acostant per una banda perquè m’esquivés i fugís per l’altra banda. Corria molt, segurament nerviosa per la meva presència. I en lloc de fer el que era lògic, el seu cervellet en primer lloc li ha indicat que es posés entre les bambes que tinc a l’entrada de l’habitació (anar-les fregant pel mig). I a continuació, ha corregut sota el meu hàbit!! Terror. Sabia que la tenia a sota, però amb l’hàbit no la podia veure i no sabia si moure’m per no trepitjar-la. Buf! Al final ha corregut en la direcció “correcta” i ha pujat per una escala. Però sense saber que aquella escala no té sortida, per tant haurà de baixar. Ara hauria d’anar a la pregària de Completes, però ni boig. Imagina’t que obro la porta i s’escola a l’habitació, i després no la puc fer marxar. Així no podria dormir, que ara ja és de nit… Bé, espero que hàgiu rigut una estona. Jo també ric, però tremolo per si demà a les 6h del matí m’entra a l’habitació quan obri la porta. 

Ho sento, sant Francesc. No t’arribo a la sola de la sandàlia. No li desitjo cap mal a la pobra bèstia. Però no em fa gràcia que m’entri a l’habitació…

Actualització del dia 14: la rata no va tornar a aparèixer i, per tant, ha quedat en anècdota (esperem que sigui així!). Ara us afegeixo una foto que la fa més entranyable i tot.