Fa uns dies va haver-hi un incident que em va pertorbar: un home de mitjana edat va ser atacat en ple carrer al migdia per cinc persones de mitjana edat. El van apallissar per robar-lo, deixant-lo ensangonat. Li van robar el mòbil, les sabates (algú va dir que també la samarreta) i van fugir per un carreró que dona als slums. Em diuen que hi havia algú presenciant-ho i sense fer res. I ho puc entendre: devia tenir por perquè són persones perilloses.
Ho vaig saber per nois que ho van veure des d'un pis elevat de la seva escola. Jo he passat sol prop d'allà vàries vegades. És a tocar dels slums, però durant el dia no és considerada una zona perillosa. L'endemà hi vaig haver d'anar, perquè havia de parlar amb els mestres d'un noi que tenim becat en aquella escola. I vam extremar les precaucions: vaig sortir de la furgoneta en segon lloc i just davant la porta de l'escola, i en sortir ho vam fer igual.
Aquests dies miro de no anar sol pel carrer (tot i que a vegades és inevitable). El fet de ser blanc afegeix perillositat, perquè veure un blanc és veure algú que al seu entendre ha de portar diners per força. El que em fa més impressió és pensar que, si em passés alguna cosa seriosa a mi, els programes en bona part se n'anirien en orris. No els podem posar en risc.
Preguem. I com deia Jesús: "sigueu astuts com les serps i senzills com els coloms". Ambdues coses, i no l'una sense l'altra. També he pensat que, si m'intentessin atacar, provaria de parlar amb ells. Però no m'ho imagino gens fàcil. Que Déu hi faci més que nosaltres.
Foto: Joaquim Burjons