M’ha fet un especial impacte la mort de la Concha Velasco, “La chica ye ye”. Tenia dos anys més que la meva mare, i amb ella es va morint una generació que ara ronden els 80 anys. La generació dels meus pares. Miro el vídeo, i la música i els vestits em fan pensar en els temps de joventut dels meus pares, quan festejaven. A Malgrat a en Joan Alsina (posteriorment assassinat a Xile) li deien precisament “Mossèn Yeyé” per la seva modernitat. No és que em semblin temps millors aquells que els nostres, jo diria que ni pitjors ni millors. Depèn d’on ens fixem. Però eren els dels meus pares, i per això he estimat aquells anys.
Fa tres anys va morir el pare. Un dia un monjo em va dir que la mort de la seva mare havia estat un abans i un després en la seva vida, i jo m’ho imagino igual. És una persona única i insubstituïble. Se’m fa un nus a la gola només de pensar-hi.
I després de la seva mort, els fills serem ja la generació dels grans. Això em fa adonar que no puc perdre ni un minut a l’hora de fer el bé, perquè la vida és un regal que no es pot desaprofitar.
(Sí, mare, ja sé que llegiràs tot això. Però amb un somriure et dic que ja ets prou gran per entomar-ho)
Sí, Sergi. Penso en la mort molt sovint i sense por. El que em fa por és patir per morir. Tant amics com amigues del voltant, de la meva edat, ja no hi són. També penso que a tu ja no et tornaré a veure físicament, sort de les videotrucades; però això no em treu la felicitat de saber que estàs fent el bé a gent que ho necessita, i molt. D'això en dono gràcies a Déu, i li demano que facis el que Ell espera de tu.
ResponEliminaOnamar
Avui és l'aniversari de la meva amiga, al felicitar-la hem parlat de l'edat que tenim ja, acabant amb la dels nostres pares que passen els 90!!! Així que mare del Sergi, això que arribar als 80 és una fita superada per un gran grup de la població actual, penso que no cal patir encara, no facis cas al teu fill!!! Jejeje...
ResponEliminaEm quedo a aquesta frase: "això em fa adonar que no puc perdre ni un minut a l’hora de fer el bé". Doncs això mateix. A vegades perdem el temps en 'tonteries' no no anem a l'essencial, a allò que realment ens omple i val la pena invertir el nostre temps. Gràcies Sergi per la reflexió!
ResponEliminaYo también Sergi me quedo con esta frase: "això em fa adonar que no puc perdre ni un minut a l´hora de fer el bé". A mis 85 años he de agradecer y aprovechar el tiempo que Dios me concede para, dentro de mis posibilidades, hacer todo el bien que el Señor espera de mí. Gracias por recordármelo.
ResponEliminaDoncs jo em quedo amb la frase que et va dir el monjo"la mort de la seva mare havia estat un abans i un després en la seva vida".
ResponEliminaVaig tenir la sort de tenir i cuidar a la mare fins als 99 anys,fins al final amb la seva manera "especial" de ser, riallera,animosa i amb les paraules justes per ser la reina de casa.Aixo ha fet que jo, als meus 73 anys,senti una buidor a dintre meu i en la casa i no puc ser la mateixa de quant ella era amb nosaltres.
Les teves paraules ,Sergi m,han fet pensar i molt....no puc desaprofitar la vida ,sóc la més gran de la meva petita família i no faig com la meva mare....no sóc animosa i he oblidat somriure.GRACIES Sergi ,per ajudar.me a reaccionar.Que Déu et Beneeixi!!!
Suposo que deu ser per l'edat, però avui les teves paraules, més que mai, m'han arribat al cor. Gràcies, Sergi!
ResponEliminaMoltes gràcies per tots els comentaris! M. Teresa, no em sorprèn que aquestes paraules t'hagin arribat al cor, perquè estaven escrites des del cor. No ets la primera persona que m'ho ha dit. Tinc la sensació d'haver-hi compartit alguns sentiments íntims, i suposo que això arriba.
ResponElimina