M’hi he trobat en dues ocasions: dos joves que s’han sentit apartats o discriminats per part de la família, i que han entès que deuen ser bastards. En ambdós casos, algun membre de la família els ho va fer notar amb comentaris però mai ningú no els ho ha dit clarament.
En un dels casos, el pare des de petit el pegava molt sovint amb un bastó per qualsevol error que pogués fer. Tant era així, que una vegada (encara nen) va visitar una parenta i li va demanar quedar-se a viure amb ella. I des d’aleshores viu amb ella. Era el primer fill, i per tant no és normal que un pare a Uganda actuï així (perquè especialment l’hereu té un rol important i el pare se'n sent orgullós). Ara està preocupat, perquè aquesta parenta anciana està força malalta, i em diu que si ella mor queda totalment sol i desemparat. Li he demanat que continuem en contacte, i que em vagi informant de com va avançant tot.
Tenen la sensació, perquè així els ho han fet sentir, com si la seva vida fos un error. Que fan nosa, i que no els volen.
És un problema a nivell social, en el qual fins i tot el govern ha parlat. I és que ara ha augmentat molt el número de pares (homes) que demanen un test de paternitat dels seus fills (això, és clar, els qui s’ho poden permetre). I la conseqüència és que, quan descobreixen que un no és fill seu, alguns no li volen pagar l’educació ni res. El govern ha demanat que els pares no discriminin aquests nens.
En les dues trobades amb aquests dos joves vam acabar amb una bona abraçada. I d'un d’ells vaig pensar que no n’havia rebut gaires a la vida, i estava molt agraït (no cal que em lloeu, vosaltres hauríeu fet el mateix després d’escoltar segons quina història).
Com hem estat d’afortunats molts de nosaltres!
Foto: Olga Llorensí
Avui Sergi em toques una mica la fibra. Aquesta matinada ha nascut a Berlin el nostre tercer nét després d'un part que ha estat una mica llarg i feixuc per a la mare. M'imagino com aquí a Uganda, on la vida ja de per si és prou dura, encara deu ser un xic més desassossegador haver de créixer amb una situació familiar que generi malentesos i suspicàcies sobre la identitat real dels teus pares.
ResponEliminaFamília.. causa de tanta alegria i felicitat però, de vegades, causa de tanta pena i sofriment.
ResponEliminaSí, "com hem estat d’afortunats molts de nosaltres!"
Bon dia Sergi, lo último en tu blog, me ha sugerido estas preguntas: Si existe la poligamia en Uganda, las mujeres ¿Cómo viven la maternidad y la convivencia con los hijos que no son suyos y los hijos, quizá, de no saber siempre cuál es su madre?
ResponElimina¿Existe en la poligamia la infelicidad frecuente de las mujeres con otros hombres, para plantearse el problema de los hijos bastardos?
Hola Oteizana, aquestes qüestions que planteges no són senzilles, i són ben apropiades. Potser algun dia en puc parlar més extensament.
EliminaPare Sergi, torno a formular-te la pregunta, en la comunicació corresponent.
ResponEliminaGracies.
Terrible, Sergi! Avui sembla el guió d'una pel.lícula. Pobrets aquests infants viure amb tant de dolor...
ResponEliminaInfants abandonats pels seus pares; és molt trist. I suposo que si a més són noies la situació és fins i tot més greu. A vegades ens queixen de coses 'petites' comparades amb el que viu la gent a Uganda; hauríem d'estar agraïts per haver nascut dins una família i ser estimats pels nostres pares.
ResponEliminaPare Sergi,contesto a la teva explucació, en el seu llic.
ResponElimina