Un polític molt implicat amb "el Procés" m'escriu que està molt d'acord amb tot el que dic en l'entrada anterior, però en canvi es mostra crític amb l'Ana Belén per la seva indiferència amb els presos polítics. Jo la vaig posar per la seva qualitat artística, però entenc el seu comentari.
Aquesta reacció l'he rebut llegint la frase de la Marta on diu que amb totes aquestes reflexions dec voler remoure consciències per portar a l'acció. Doncs us he de dir que amb les reflexions de les últimes setmanes bàsicament només desitjo compartir allò que visc, penso i sento. Són escrits en primera persona singular. No em serveix fixar-me en l'absència de compromís d'altres. És clar que sempre podem assenyalar els poders o aquells que tindrien més possibilitats que nosaltres per canviar les coses. Però a mi m'interessa preguntar-me quin és el meu compromís.
M'agrada aquest lema "Think Global, Act Local" ("Pensa globalment, actua localment"). En el nostre dia a dia, d'alguna manera hem de poder tenir present tot el món. Els últims anys he conegut diversos joves americans molt preocupats per les polítiques del seu país en temes mediambientals (entre altres). Ells pensen en el bé del planeta, i s'adonen que decisions polítiques del seu país només responen a interessos econòmics però que no tenen en compte les necessitats del món vist en la seva globalitat.
Aquest acudit em sembla genial: "Qui vol el canvi?". Tot de braços aixecats i cares entusiastes. "Qui vol canviar?". I tot de gent amb el cap cot, cap braç aixecat, i el vol d'una mosca.
Una opció és dir: no hi podem fer res, serà irrisori el que aconseguirem. Una altra opció és: posem-nos-hi! Comencem, caminem! Com deia l'altre dia: "No estàs cridat a fer allò que els altres haurien de fer. Però sí allò que tu pots fer, que potser és més del que t’havies plantejat".
(continuarà)
M'agrada el que dius i sento haver-te fet dir una cosa que no dius... Però jo veig que encara que no sigui la teva intenció remoure'ns per portar-nos a l'acció, en mi sí que ho fas. Jo em sento dins d'aquest grup dels altres absents de compromís que dius que no t'interessa, però el que escrius m'empeny a prefuntar-me quins són els meus compromisos i quins haurien de ser, i també parlo em perimera persona.
ResponEliminaMoltes gràcies Sergi!!!
Les teves reflexions, tan properes, em situen davant de molts interrogants. Fins a quin punt puc acceptar la immigració? M’he adonat que potser m’ho faig massa a la meva mida. Em tranquil·litza a mi, però no sé si en puc dir acolliment.
ResponEliminaGràcies, Sergi!
Sergi D'Assís,potser no es la teva intenció remoure consciencies,pero per la meva part,puc dir.te que a cada una de les teves entrades del blog,una espurna es pot encendre a l'interior d'alguns que passegem per aquest teu racó .
ResponEliminaVivim uns moments i en un mon, que no ens fa facil l'acceptació de moltes de les coses que es presenten.
GRACIES ,Sergi !!!!
Gracies Sergi !!!!
Gràcies Marta i M. Teresa pels vostres comentaris!
ResponElimina