Tot i que el títol d'avui és ben clar, i tot i que en tinc el cap i el cor ben ple, em costa molt posar-hi paraules. Perquè qualsevol idea que vulgui compartir, m'adono que ha de ser matisada, dita amb la paraula justa.
El primer dia d'aquest enfilall de reflexions us compartia el drama de les persones que es juguen la vida per un futur millor. Us convidava a fer una mirada que anés més enllà de la immediatesa de les reaccions davant de fets concrets.
I arribats a aquest punt, el que més destacaria és allò que en diversos comentaris heu anat compartint també vosaltres: que hem de trobar camins perquè aquestes persones visquin millor en els seus països i no tinguin necessitat d'abandonar el seu món. No podem ser ingenus: hi ha realitats tan immenses que no estan a l'abast d'una persona ni d'un col·lectiu petit.
A més, en relació a Àfrica, he conegut experiències reeixides i altres que no ho han estat. Perquè allò que esperaven allà no era allò que oferíem des dels nostres països. I en això, penso, tant ells com nosaltres hi tenim coses per aprendre.
Ben sincerament, no tinc idealitzat cap continent. Ni Àfrica, ni Europa, ni Amèrica, ni Àsia, ni Oceania. He pogut conèixer realitats i persones dels cinc continents, i a tot arreu hi ha reptes, preocupacions, il·lusions, aspectes més reeixits i altres que no ho són tant. Tot està subjecte a la fragilitat que ens constitueix.
Ara bé, dit tot això, davant el drama humanitari de tantes persones que moren intentant arribar a casa nostra no podem restar immòbils. Ni que sigui aportant el nostre gra de sorra.
Aquests dies estic llegint el número especial de la revista "Mundo Negro": "Especial África 2019". Us el recomano si voleu aprofundir en la situació actual. El podeu descarregar aquí (en l'opció "Formato" poseu "Digital").
I de moment, deixo el tema que vaig encetar fa setmanes aquí. Continuaré reflexionant. I pregant.
"Tot està subjecte a la fragilitat que ens constitueix"...
ResponEliminaA vegades els nostres ulls només miren el món empetitit del nostre voltant.
ResponEliminaGràcies per ajudar-nos a obrir el zoom i fer-nos veure que el nostre món no només és el més immediat a nosaltres.
Han estat un gran encert totes les aportacions d’aquestes darreres setmanes. Crec que ja he dit molt però és que m’ha agradat molt com m’has fet pensar en com hauria d’actuar davant de tot aquest mal del nostre món. Continuaré la recerca. (no sé perquè no aconsegueixo obrir la revista)
ResponEliminaMoltes gràcies per tot , Sergi!!!
Africa !!!jo si que tenia idealitzat aquest continent.Sempre he pensat que si fos mes valenta ,hagues volgut anar-hi .Potser per els seus paisatges ,la fauna,la seva gent...etc.
ResponEliminaNo obstant,he tingut la sort ,des de fa uns anys, que he pogut compartir les experiències d'unes persones que hi han anat a fer molta i bona feina.
Les seves vivencies,algunes bones i altres molt dolentes,m'han fet adonar-me que no es el lloc idíl·lic que fan veure per anar de vacances....paisatges,animals per retratar,balls etc.Mes aviat,tot el contrari ,anar-hi significa,aprendre com es pot fer per ajudar,pero a la seva manera ,no de la que aportem els països "civilitzats".
També m'ha servit per obrir la meva manera de veure el perquè de la seva fugida, cap a països en els que esperen ser acollits i trobar la pau i la llibertat que tanta manca en tenen.
Jo tampoc puc obrir l'enllaç de la revista.!!
També des de aquest racó vull donar les Gracies a les persones que m'han fet "estimar i veure l'Africa i els africans d'un altre manera.
A la Maite i en Xavier i també a tu Sergi d'Assís per compartir !!
Núria, ara he tingut una estona per llegir l'enllaç que ha posat el Sergi i he vist que per fer la descàrrega digital has de pagar els 3 euros que diu. Ho he fet i ja tinc la revista. Estem massa acostumats a que les coses d'internet són gratis...
ResponEliminaAra ho miraré millor,Gracies Marta¡¡¡¡
EliminaHe rebut un mail que em diu que per haver fet la comanda dels tres euros, ells em subscriuen a la revista gratuitament durant un any i que me l'enviaran en paper a casa, sorprenent com a mínim!!!
EliminaGràcies per aquestes reflexions, Sergi :)
ResponEliminaSergi, els teus textos m'han portat a preguntar-me per què, com a societat, se'ns fa tan difícil acceptar nouvinguts.
ResponEliminaI avui, després de la reflexió, apel.laria als instints més bàsics de l'ésser humà: el de reconeixement de tribu i al de pertanença del territori, per donar-hi una explicació.
Ens modela el clima, la cultura, la religió... i ens fa diferents: ni millors, ni pitjors!
Però els instints més primitius de la condició humana fan que aquella diversitat que com a hostes ens genera curiositat, com a amfitrions ens generi rebuig perquè ho interpretem com una invasió del nostre entorn. Fins que no poguem i volguem "baixar" aquest sentiment, de l'irracional al racional, no podrem canviar aquesta reacció bàsica de rebuig cap a aquells nouvinguts que ens "envaeixen" i que massa cops per la seva precarietat fan aflorir les nostres pròpies vulnerabilitats, misèries i vergonyes. I tot això ens genera una incomoditat que preferim evitar, no acceptant-los.
Pense-m'hi: com més diferències percebem en tots els aspectes, més nivell de rebuig insconscient i més sensació de suposada amenaça.
Per tant, sense una voluntat d'acceptació dels altres i de comprensió de la seva realitat, és complicat veure'ls amb els mateixos drets i oportunitats que nosaltres. I no tots estem disposats a reflexionar sobre el tema...i a estendre els braços per acceptar-los.
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris: Lucy, Lurdes, Marta, Núria, Benet, Olga! I Olga, benvinguda a aquest espai. Sé que sovint hi ha gent que llegeix els escrits i comentaris, però no hi fan comentaris. És bonic veure que hi deixeu el vostre, gràcies!
ResponEliminaGràcies a tu per fer-nos reflexionar sobre situacions i realitats que ens són quotidianes però que passen de manera força irrellevant si algú no ens hi fa aturar!
ResponElimina