La Marta, amb el seu comentari remarcat per la Lucy i en Benet, ens presenta una pregunta clau: “Què he fet jo per néixer en aquesta part del món?”. Exacte! Ens convé fer-nos aquesta pregunta, i adonar-nos que no hem fet mèrits per néixer aquí. És quelcom que ens ha vingut donat, com els ha vingut donat als qui han nascut enmig de la fam o la guerra. I per tant, des d’aquest punt de vista, per què jo hauria de tenir més oportunitats que una persona que ha nascut en un país diferent? No seria just. No ÉS just, de fet!
Paral·lelament a això, recordo el comentari d’una persona que em deia que no li faria res que s’obrissin fronteres i es deixés entrar tothom que vulgués. Li vaig dir, crec que coneixent-la, que seria de les primeres persones que es queixaria quan la vinguda massiva de persones immigrants li causessin incomoditats en la vida diària. Perquè, no ens equivoquem: deixar entrar massivament tots els qui vulguin venir al nostre país inevitablement comporta que renunciem a alguna cosa. I jo no tinc tan clar que s’hi estigui disposat.
Però seguint la reflexió de la Marta, no ens pot ser indiferent que germans nostres en humanitat, pel sol fet d’haver nascut en un altre indret, tinguin moltes menys oportunitats que nosaltres. No ens pot ser indiferent que el món estigui mal repartit. No ens pot ser indiferent que l’esperança de vida sigui tan i tan diversa segons el lloc on vius.
I d’aquí se’n deriven moltes coses: no ens pot ser indiferent el sofriment de cap ésser humà, ni la malaltia que pugui tenir, ni la discriminació que pugui sofrir per qualsevol motiu.
Això ens pot abatre, de tantes necessitats que hi ha en el món. Lluny i a prop. Però també ens pot moure a l’acció!
No estàs cridat a fer allò que els altres haurien de fer. Però sí allò que tu pots fer, que potser és més del que t’havies plantejat.
Acabo amb una cançó que vaig aprendre d’una bona amiga, fa més de 20 anys. Una magnífica interpretació de l’Ana Belén i l’Antonio Flores, que ens crida a no ser indiferents davant del dolor, ni la guerra, ni la injustícia. Ara bé, jo hi afegiria: no hi podem ser indiferents, però hi hem de respondre constructivament i des de la no-violència.
(continuarà)
Gràcies per tot el que dius Sergi!
ResponEliminaAquesta és una pregunta que em faig sovint perquè no li sé donar resposta. La injustícia que porta això és tan gran que no sé veure-li sortida. Què puc fer jo de manera individual, per ajudar a que no sigui així?
Dius que estem cridats a fer allò que podem fer, i això és molta responsabilitat, perquè no dius a allò que vulguem sinó el que podem. Segurament poder, poder puc molt més del que hi estic disposada. Suposo que una de les intencions que tens a l’obrir aquesta reflexió deu ser per remoure les nostres consciències per portar-nos a l’acció. Com puc trobar què puc fer jo? Com a cristiana que sóc, estic cridada a partir de l’Amor, a donar la vida pels altres. Què vol dir aquest donar?
Gràcies per la cançó, m’agrada moltíssim des de sempre!!!
M'ajudes a continuar el fil de reflexions. Gràcies.
EliminaDe moment el meu comentario es ..per la preciosa canço que ens has compartit.Quants records ...no obstant ara es quant m he entretingut
ResponEliminaamb la lletra.No por ser mes adient
Gracies Sergi¡¡¡¡
Jo, si em permets,hi afegiria que no es tant beneficiós obrir fronteres com el fet que aconseguíssim que no volguessin marxar de la seva terra. Si volen fugir les seves raons tindran.
ResponEliminaEl "primer" mon (ho escric així perquè penso que estem moltes vegades mancats del més important) només ens preocupem d'altres països quan en podem treure algun profit per a nosaltres.
Qui vol marxar del seu país?
Nosaltres marxem voluntàriament i ells, en canvi, per sobreviure ells i els seus familiars.
Fem que les riqueses que tenen aquests països les puguin repartir entre els seus habitants i que no quedin només per les famílies que s'enriqueixen amb la desgràcia d'altres.
Lluitem perquè no hi hagi dictadures riques en països pobres.
Totalment d'acord, Àngel! Gràcies pel teu comentari!!
EliminaFa una moments que he pogut veure una entrevista a TV3 ,a un noi que va arribar de Ghana amb patera ,despres d,atravesar mitja Africa .
ResponEliminaEl seu nom Ousman Umar.Aqui ha fundat una ONG ,per ajudar els nens de ghana perque no tinguin ganes de marxar del seu país. Donar eines per la feina que haurien de fer ells,seria una sol.lucio ?.jo com ell crec que si.
Vol evitar futures victimes,persones con les que ell va veure morir en el desert I en el mar.
Ha fet un llibre per donar veu a totes les persones que no arriben vius.
M,agradat I per aixo ho comparteixo
Gracies,Sergi D,Assís
Quin testimoni tan bonic! Aquest noi, partint de la seva experiència, en vol ajudar altres. Fantàstic!
EliminaGràcies Sergi per recordar-me aquesta cançó tan bonica.
ResponEliminaAhir, en un vagó atapeït del metro de Paris, una persona em va cedir el seient. Em va sorprendre. Era una dona negra de mitjana edat i probablement estrangera. Jo havia començat la jornada laboral a les 4 de la matinada i estava realment cansada. Li vaig dir gràcies i em va somriure. Va ser com si ella ho sabés. No és això el contrari de la indiferència ? Hauria sigut capaç jo d'aquesta resposta ? No ho sé.
Moltes gràcies per compartir aquesta anècdota des de París! Segur que hi ha molts més gestos que passen desapercebuts, gestos de pau i bé! Ens fa bé dir-los.
EliminaBon dia Sergi¡¡Vaig anar a una visita a l' ambulatori i al meu costat, es va seura un Sra de color, amb el seu nen de sis anys, que parlava català.El nen era molt mogut i amanyac,em va dir que anava en un col.legi molt "xulo",amb nens blancs i de color, a classe va aprendre jugant,compartint les seves coses amb els altres nens. la seva mare estava contenta perqué el seu fill s'havia integrat bé i se sentia estima
ResponEliminaSergi, gràcies per les seves reflexion, ens ajudent a pensar
Dolors salellas
Moltes gràcies, Dolors, pel teu comentari i benvinguda a aquest espai!
Elimina