Com deia fa uns dies, penso que sovint les actituds de rebuig a la immigració estan mogudes per la por. La por és positiva si ens evita actuar temeràriament, però és negativa quan ens porta a l'agressivitat per defensar-nos de qualsevol percepció de perill. Hi vaig reflexionar aquí:
- La supervivència
i també aquí:
- La dignificació de la nostra animalitat
Què podem fer, doncs, davant d'una reacció instintiva de por que pot ser comprensible? Prendre'n consciència, i mirar com podem fer-ho perquè aquesta por no ens paralitzi a l'hora del fer el Bé. Quan algú intenta venir als nostres països, en una grandíssima majoria és per necessitat o senzillament volent viure millor. Convé no oblidar-ho.
M'agrada la frase de Sant Joan: "L'Amor fa fora la por". M'agrada i m'hi barallo. Us sóc ben sincer. Perquè penso que la por davant del perill no desapareix, però hi ha quelcom més gran i més fort: el desig d'estimar i de fer el Bé. D'alguna manera, jo diria que l'Amor supera la por, l'Amor guanya la por. I això, probablement, és el que fa més especial el fet d'estimar. Un estima i fa el Bé malgrat la por que pugui sentir. No és meravellós, això?
Em sembla que això, aplicat també a la immigració, té conseqüències. Quines creieu que podrien ser aquestes conseqüències?
(continuarà)
LA POR...ens pot fer actuar molt egoistament .
ResponEliminaLa POR...Conseqüències de que" l'amor fa fora la por" . Sergi la teva entrada,m'ha fet recordar ,ja fa anys ,la vinguda de molts immigrants al meu poble,jo encara puc dir ,era una nena .
Sempre he tingut a la memòria , veure com les dones venien a casa.Vivíem molt prop del pont,on algunes famílies esperaven per tenir algun lloc per anar a viure.La mare els deixava rentar la roba i a les criatures en el gran safareig que teníem al nostre pati.PUc dir que mai recordo sentir la paraula POR. Potser perquè ja havien viscut tanta por en la guerra ,que amb la vinguda d'aquelles families andaluces,murcianes ,no els semblava que pugessin perdre res . .Molts anys varen conservar amistat i respecte amb algunes de les families que varen quedar-se a viure en el poble.Recordo que la mare,que feia de modista,fins hi tot va fer el vestit de núvia
a alguna nena de les que varen venir petites.
Per mi va ser una lliçó D'Amor ,encara que en aquells moments no n'era conscient .No obstant ara se que va arrelar en el meu interior ,la manera de fer dels meus pares.
GRACIES i avui que es el dia de la mare,especialment per la meva mare.
GRACIES ,Sergi D'Assís
Núria, moltes gràcies per la vivència que has compartit! A casa teva haurien pogut tenir una actitud diferent, i en canvi, van ser respectuosos, acollidors, es van fer càrrec del que vivien aquelles persones que havien deixat casa seva. Molt bonic!
EliminaBon dia Sergi, no sé si encara és més complicat contestar ara les preguntes que fas. És aquest instint de voler conservar el que és nostre, però clar, nostre com? Casa meva és casa meva perquè en el seu dia la vaig comprar i la vaig pagar i si ara, quan sigui fora, m’hi entren uns ocupes, faré tots els possibles per que marxin i crec que ningú diria que no estic obrant bé perquè és de la meva propietat. Si això ho extrapolem al món acaba sent el mateix, els països rics considerem que el que és nostre, ho és perquè ens ho hem guanyat i els que venen de fora ens ho volen com a mínim canviar. Però el tema és, perquè és nostre? Què he fet jo per néixer en aquesta part del món i a més en una bona família? Per aquesta sort que he tingut, sóc millor que els altres? Jo penso rotundament que no, així com es pot gestionar això?
ResponEliminaDe debò que moltes gràcies pel que ens estàs fent reflexionar!!!
"Què he fet jo per néixer en aquesta part del món?"
ResponEliminaI think it is very important to think about this!
Fantàstic el comentari de la Marta, i la remara que en fa la Lucy. Ho reprendré més endavant. Gràcies!!
ResponEliminaCom diu la Marta, tenim un concepte de propietat que ens porta a sentir com a nostre el país on naixem. Això no té perquè ser un concepte negatiu, però ens pot portar a actituds perilloses i, en certa manera, injustes.
ResponEliminaTal com és obvi que no podem acollir la totalitat de la gent d'un país sencer, és igualment obvi que la solució no és mai negar-los l'entrada (almenys, certament, des d'un punt de vista cristià). "Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm."
La solució ideal sembla clara. La solució concreta, no la sé pas. L'únic que sé, com ja he dit, és que deixar-los morir al mar amb la indiferència amb què ho fem no pot ser mai una solució.