No conec ningú que es digui Pacomi, i penso que és un sant ben desconegut fora dels ambients monàstics. Per als monjos, està considerat el fundador del monaquisme cenobític (és a dir, la vida en comunitat). Però si en vull parlar aquí no és tant pel que ell va fer sinó pel testimoni que va rebre.
Ell venia de família pagana. Ens hem de situar en els primers segles del cristianisme: finals del segle III, on seria l'actual Egipte (va néixer a Tebes). Cap als 20 anys, el van obligar a anar a l'exèrcit. I va ser durant aquest període en el qual no tenia llibertat que va presenciar un fet que li canviaria la vida. Va veure un grup de persones que visitaven els empresonats, els confortaven i els portaven aliment. Va assabentar-se que aquella gent es deien cristians. I es va prometre que, si aconseguia la llibertat, s'interessaria per aprendre més coses dels cristians.
I així fou. Quan va poder deixar l'exèrcit, va anar a buscar els cristians. I aquest coneixement el va portar a la conversió i a una vida dedicada del tot a aquest seguiment de Jesús.
Suposo que no calen gaires explicacions sobre el que acabo de narrar. Va ser veure el testimoni dels cristians, la seva caritat i el seu compromís que el van impulsar cap a la descoberta de Jesús. Una bona lliçó per a nosaltres, creients del segle XXI.
En un cert sentit, i sense voler comparar res, és com dues companyes de feina que conec.
ResponEliminaUna d'elles va tenir problemes personals que la feien sentir malament, trista i perduda.
Va pujar a Montserrat, es va asseure en un banc i va dir a Jesús i a Maria: "Jo no sóc creient, però la meva companya sí que ho és, així que us explico el què em passa perquè si ella creu en vosaltres, jo puc parlar amb vosaltres i demanar-vos que m'ajudeu, i segur que me'n sortiré".
Sovint ser cristià, pot semblar silenciós, però hem de ser valents i visibles en el nostre món. Ni que sigui en el nostre petit món.
Thank you for such a beautiful story that shows how lives can be changed.
ResponEliminaSóc una creient del segle XXI i intento ser tan practicant com puc. Però ara que som pocs els que anem a les parròquies em sento amb la responsabilitat del meu compromís. Sé que al ser ja un grup petit som mirats una mica amb lupa i els nostres actes han de respondre al que creiem. Ara l’evangelització més que mai és a través del nostre testimoni i no tinc molt clar quin és el meu testimoni, el meu exemple com a creient.
ResponEliminaGràcies Sergi per fer-nos conèixer aquest sant del que no en sabia res :)
Bonica història. Potser tenim més responsabilitat de la que creiem.
ResponEliminaGràcies Pare Sergi.
ResponEliminaUn bonic exemple. Com hauriem de ser millors els cristians, sobretot en la caritat. Com deien dels primers cristians: "Mireu-los com s'estimen". Tant de bo es pogués dir de nosaltres.
Núria
Moltes gràcies a tots els comentaris! Realment l'anècdota que explica la Lurdes és excepcional!! Gràcies per compartir-la amb nosaltres
ResponElimina