Visita a en Thomas

Aquests dies estic de viatge. He anat a l’altra banda del país, a Mbarara, per visitar per primera vegada en Thomas i el seu projecte. 

El va començar fa un any i mig, i va de vendre peces de roba sense confeccionar. Els reptes principals han estat els dos robatoris que va patir de nit, però ho ha anat superant amb constància i esforç. 

Estem molt en contacte, cosa que agraeixo perquè està molt lluny de casa seva i de tot el seu món. I ell se sent molt agraït pel suport que ha anat rebent amb donatius i per l'acompanyament que li he fet al llarg d'aquest temps.

La providència ha volgut que justament avui faci un any que em van operar (crec), i que ell em cuidés com un àngel. Ahir vaig aparèixer per sorpresa, perquè li havia dit que algú el visitaria per supervisar el seu projecte. Però li vaig fer una broma, fent-li pensar que no seria pas jo. Va tenir una alegria gran, i jo també de veure'l.

La zona de Mbarara m'ha sorprès. De fet, tot el viatge des de Kampala fins aquí. És una regió força més desenvolupada que la de Tororo. Sempre és interessant conèixer realitats noves, i mirar de comprendre-les.

Jesús, un marginat

Jesús no va néixer només pobre, sinó marginat. Els relats del naixement són molt clars: neix lluny de casa per necessitat, rebutjat per la seva pobresa s'ha d'allotjar entre animals, els primers en visitar-lo són uns marginats de l'època, i al cap de poc ha de fugir per salvar la vida. Quant de missatge contenen aquests relats!

Jesús no neix prop del Cèsar, ni al palau d'Herodes, ni tan sols en un lloc considerat normal. Neix en el pitjor dels llocs i de les condicions. I allà hi canten els àngels, una estrella n'indica el lloc i uns savis s'hi acosten amb veneració.

Per què tanta joia en la pobresa més pregona? Per què cantar nadales ensucrades i fer pessebres bucòlics si se’ns parla d’una realitat tan dura? Doncs per celebrar justament que en la més extrema marginació la Veritat s'hi fa present, s'hi manifesta, hi pot ser descoberta. Ens hi espera per ser-hi acollida. En els qui la societat no accepta, en els més desesperats, sols, sofrents... la Veritat hi vol ser adorada!

Nadal és una invitació a canviar la nostra manera de veure les coses, i a intentar que els últims en la societat esdevinguin els primers. No cal esperar que tota la societat canviï per fer realitat el missatge de Nadal, tu pots fer-lo realitat ja ara.

Bon Nadal a tothom!!!

("Les dotze van tocant" interpretada a Moscou per l'Escolania, en dono més detalls en un comentari a sota)

M’ajudeu a trobar un nom?

Tot va començar amb l’Alweny Oliver, una nena amb malformacions importants a les mans i els peus. Es movia arrossegant-se i, tot i ser llesta, les dificultats per poder anar a l’escola eren grans. Va rebre una beca, i ara continua estudiant. Del risc de quedar arraconada al poblat per tota la vida, ha passat a tenir un futur.

Després d’ella van venir progressivament l’Ilukol Joseph, i en Conard, i en Kefas… I darrerament la proposta d’en Jameson (de moment tenim confirmada una beca per a una noia que es diu Phiona) i altres oferiments de persones des de Catalunya per pagar una beca a estudiants a Uganda. Per això ens ha semblat que és el moment de donar forma a aquestes ajudes, i començar un programa educatiu des d’El gra de mostassa.

De moment tenim el Programa Social i el Programa Dignitat. Quin nom li donaríeu a aquest programa en relació a l’educació? (no cal que contingui el mot "programa"). M’agradaria rebre propostes vostres.

Fins ara només becàvem casos molt concrets, però no acabava de llançar-me a crear un programa específic. I és que el problema de l’educació a Uganda és tan general que no sabia ni per on començar. Però, moguts per les propostes, ens hi llancem. I intueixo que a la llarga pot arribar a ser una tasca ben bonica de l’associació.

Vinga! Podem fer pluja d’idees per trobar un nom per al programa d’educació?

Gràcies des d’ara!!

Foto: Lorda Baulenas

Del descobriment al compromís

Fa dies us vaig parlar de la vinguda d’en Jameson, aquell noi de Singapur. I vaig dir que seria un bon difusor del que havia viscut aquí.

Doncs bé, no s’ha quedat només en això. Sinó que, tornant a casa, ha començat a organitzar un programa de beques per a estudiants ugandesos. El programa es diu “JEWEL” (“joia” en anglès, que al mateix temps són unes sigles que ha creat). I vol començar becant tres estudiants aquest proper curs (que s’inicia entre gener i febrer), i donar dues beques cada any. 

M’ha fet molt feliç la seva iniciativa! Ha tornat a un entorn de benestar a nivell material, i ha cregut que no podia oblidar allò que havia viscut entre nosaltres. 

Va venir a fer una descoberta a Uganda, i això s’ha convertit després en compromís. Altres han fet el mateix camí: després de visitar-nos, han volgut continuar vinculats d’alguna manera amb els projectes que tirem endavant.

Sempre he dit que l’experiència que oferim als qui ens visiten és molt alternativa. I penso que aquests compromisos en tornar a l’entorn habitual en són un resultat fantàstic. 

Estimar no és ser tou

Les darreres reflexions sobre la violència i la no-violència em porten a fer aquesta afirmació: “Estimar no és ser tou”. Perquè penso que a vegades podríem confondre el concepte d’estimar amb ser fluixos i permetre qualsevol cosa.

No fa massa, per preparar una homilia, vaig passar un paper a uns quants alumnes preguntant-los quines característiques ha de tenir una bona mare. Tots van posar coses certes, però sempre en l’òrbita de tenir cura del fill malalt, proveir-lo del que necessita, etc. Cap va referir-se al fet que l’estimació de la mare pugui comportar ser exigent amb el fill perquè la mare vol que el fill doni el millor de si mateix. 

Jesús era exigent, posava el llistó ben alt. Perquè sabia que, en la mesura que donéssim el millor de nosaltres mateixos, seríem més feliços en un sentit profund. Això també és estimar, i no és pas ser tou. Segurament a vegades és oportú ser tou per estimació, però per la mateixa estimació altres vegades cal una altra cosa.

El germà Roger de Taizé parlava de la “violència dels pacífics”, una expressió que potser us sonarà estranya però que tenia una connotació positiva. Era com una alternativa a la violència destructora però també a la passivitat conformista. I comporta decisió, fermesa, i potser a vegades fins i tot contundència en favor de la pau, de la solidaritat, de l’amor.

Foto: l’activista pacificista Rachel Corrie, en l’escena que la va portar a la mort.

Un comentari: he rebut un comentari inesperat de la parella d'en Joan Rocamora en l'entrada que vaig escriure sobre ell.

Monstres?

(i acaba)

Feia molt temps que volia escriure aquesta entrada, perquè em fa mal cada cop que els mitjans de comunicació es refereixen a algú com a “monstre” per haver fet coses terribles. Ho puc entendre, és clar, perquè a vegades el rostre humà pot esdevenir tan desfigurat pel Mal que pot semblar no humà.

Però seguint el fil de l’altre dia, penso que quan algú fa el Mal s’equivoca. I per tant, em genera compassió perquè, fent el Mal, no pot ser feliç.

Això no significa que no necessitem presons. És evident que la societat s’ha de protegir de persones perilloses si estan en llibertat. I que la manera que s’ha trobat és recloent-les en un espai tancat quan es demostra que han atemptat contra altres persones.

Però són persones, éssers humans com tu i com jo, que no han reeixit i per tant que no han descobert la felicitat. D’una banda, ens hem de preguntar en força casos quina responsabilitat tenim com a societat per engendrar certes situacions. I de l’altra, cercar de quina manera són evitables certs comportaments, o si es poden restaurar aquestes persones per tornar a viure en societat.

Els monstres, deixem-los per la ficció si us plau.

On és la felicitat?

(continua)

Sabent que en Joan havia anat a la presó acusat de pertànyer a Terra Lliure, li vaig voler deixar clar que jo no estava a favor de la violència. I em va respondre amb la intel·ligència i agudesa que el caracteritzaven. 

Em va fer una reflexió sobre què és la violència. I si hi ha més violència en algú que llança un tomàquet contra un altre o més violència en un Estat que tortura. Darrere del seu discurs hi havia la noció de lluita contra la injustícia, lluita que ell lògicament defensava. Val a dir que ell no havia volgut fer mai mal a ningú, així mateix m’ho havia expressat.

Als meus 19 anys, i encara amb moltes idees per aclarir, allò va ser un bon material de reflexió que em portava a preguntar-me també si pot ser tan feliç algú que fa un atemptat o una Mare Teresa de Calcuta (buscant dos casos extrems). Això, considerant que ambdós poden arribar a creure que fan allò que és just i bo.

I aquesta reflexió convivia amb la pregunta de si existeix la felicitat o és quelcom que cadascú es construeix a la seva manera. 

Vaig arribar a les meves conclusions. Discutibles, és clar, però que encara conservo. Penso que la felicitat no és quelcom relatiu. I que no tot allò que podem entendre o sentir com a felicitat és realment felicitat. Em sembla que ens podem enganyar. I vaig arribar a la conclusió que no pot ser tan feliç algú que faci mal a una altra persona com algú que intenti viure en la compassió i en l’amor. 

I que, si algú que fa mal a un altre pensa que és feliç, s’equivoca. 

(continuarà)

Concert a la Barretina

Tot i fer 26 anys que no hi visc, Malgrat és el meu poble i em fa una especial il·lusió quan s’hi programa una activitat solidària per ajudar-nos a Uganda. 

Aquest proper dimecres 11 de desembre a les 20h hi haurà un concert a la sala d’actes de La Barretina Vermella, de Malgrat de Mar. El concert és a càrrec del conjunt “Lux Fundació” i oferiran música antiga amb instruments originals (viola de gamba i baix continu). Recordeu la banda sonora de la pel·lícula “Tots els matins del món”? Doncs interpretaran peces de Marin Marais, un compositor dels segles XVII-XVIII del qual sonen peces en aquella banda sonora. 

Els beneficis aniran a parar al Programa Social que tenim a “El gra de mostassa”. 

La informació per obtenir entrades o per col·laborar amb la Fila 0 la teniu en la mateixa imatge que us he compartit, i la repeteixo aquí: info@labarretinavermella.com o o al whatsapp 676295907. I donatius de Fila 0: ES43 0049 2496 1426 1487 0055

Moltíssimes gràcies als qui van tenir la pensada de col·laborar amb els nostres projectes solidaris i als qui ho han organitzat!!

I felicitats als qui han donat nova vida a aquesta institució del poble amb tants anys d’història!!

En Joan Rocamora

Em vaig assabentar pels mitjans de la mort d'en Joan Rocamora. No sabia res de la seva malaltia, i per això m'ha impactat que morís amb només 57 anys.

Visitant en Joan vaig endinsar-me per primera vegada en el món de la presó. Jo era molt jove, 19 anys, i va ser una experiència que em va marcar en diversos sentits. Hi vaig anar a petar sense haver-ho buscat. A la Universitat Autònoma van obrir un programa de voluntariat, i m'hi vaig anar a oferir pel que convingués. Sincerament, no m'hauria imaginat que em demanarien ser voluntari penitenciari. 

Però es tractava d'un noi que estudiava la mateixa carrera, i necessitava un enllaç amb la Universitat. Vaig pensar que, hagués fet el que hagués fet, si li podia donar un cop de mà de cara a una futura reinserció, valia la pena.

Al cap d'un temps, li van concedir l'indult i va deixar la presó. Poc abans, em va preguntar si tindria interès a continuar en el món penitenciari visitant uns coneguts seus, presos d'ETA. Li vaig dir que la meva motivació per al voluntariat no era política, sinó d'ajudar fos qui fos (i que per això havia anat a visitar-lo a ell). I que tenia ganes de fer altre tipus de voluntariats, com així va ser.

Després vam anar junts a la Facultat, i es va afegir al meu grup d'amics. Recordo un cap de setmana a Montserrat amb aquesta colla, i com va brodar una imitació del rei Joan Carles que ens va fer riure molt. 

Joan, de tant en tant veia els "likes" que em posaves a Twitter, i pensava que eren una picada d'ullet que em feies amb simpatia. Si hagués sabut que estaves malalt! Ni se'm va passar pel cap, i ara em sap greu no haver-te escrit. Descansa en Pau!

(continuarà)

Foto: el moment de deixar el Centre Penitenciari de Brians

Advent i Quaresma

Els temps forts de l’Advent i la Quaresma són un regal per a mi, sempre els espero! Són una oportunitat única per fer neteja interior, per dedicar més temps a Déu i a la vida espiritual. És clar que idealment hauríem de donar sempre el millor de nosaltres mateixos. Però Sant Benet, ja fa 1.500 anys, sàviament va subratllar la vivència de la Quaresma com una oportunitat per millorar (i crec que és aplicable a l’Advent):

“Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa…”.

I aleshores fa tot de propostes per aprofitar aquest temps especial. Jo soc d’aquests que necessiten aquestes invitacions periòdiques per tornar a començar. I certament em faig propòsits, però mirant de defugir la temptació pelagiana segons la qual la salvació prové d’un mateix. M’acostumo a proposar (també aquest Advent) fer més espai a Déu i a la vida espiritual. Això no significa treballar menys, sinó reduir el temps que passo mirant notícies de diferents mitjans i també reduir dràsticament el temps en algunes xarxes socials. No perquè sigui dolent seguir les notícies o les xarxes socials, s’hi poden aprendre coses interessants. També em proposo millorar alguna actitud personal, i desenterrar un projecte encallat que em demana hores de dedicació. 

Que Déu ens doni a tots un bon Advent! Que Ell sigui la inspiració i d’on vingui la força que ens porti fins a un Nadal ben fecund! 

BON ADVENT!!!

Quatre benediccions especials

Aquest diumenge hem beneït solemnement tres equipaments de l'Escola d'Oficis. Ho volia fer durant el segon trimestre, però la malaltia i viatge a Catalunya ho van fer impossible. Com l'altra vegada (quan vam beneir els generadors, la renovació dels tallers i el cobert per les vaques), hem fet una processó a la part final de la Missa amb cants. 

Abans d'iniciar-la, he beneït els estudiants abans dels exàmens finals (cosa que sempre valoren!). I un cop a fora, hem beneït les cases dels mestres, el nou edifici d'administració de l'escola (on tinc un nou despatx) i el galliner! En Pep ha ensenyat a tocar la gralla a un dels estudiants, i en alguns moments de la processó han tocat.

Fa dos diumenges els vaig encoratjar a fer revisió d'aquest any, o dels dos anys que han passat a l'escola els qui marxen. En canvi, aquest darrer diumenge ha estat el d'Acció de Gràcies, el de celebrar i d'encomanar a Déu la nova etapa que ara comencen. 

Al galliner, al final de tot, els hem donat algun petit record. I destaco una estampa de la Moreneta que ens va fer arribar el G. Vicenç, amb una pregària en anglès. Ha estat una ocasió per compartir-los que la Mare de Déu a casa nostra és bruna com ells.

Els vídeos són més que casolans, fets per un estudiant de l'escola. Però penso que reflecteixen l'ambient festiu de la celebració.

Un Cor molt viu!

Aquesta setmana hem acabat les activitats del Cor de l'escola. Dijous al matí estava plovent, i havien de venir a cantar a la Missa del Monestir. El monjo cantor em va preguntar si vindrien, i li vaig dir que no (veient la pluja). Doncs la gran majoria van venir abans de les 7 del matí fent el camí de 10-15 minuts des de l'escola sota la pluja! (i sense paraigües, perquè no en tenen). Ens va fer impressió l'interès que van demostrar. 

De cara a la tarda els havia anunciat una "Thanksgiving Mass" (Missa d'Acció de Gràcies) per als membres del Cor. No acabaven d'entendre per què aquella Missa que no havíem fet mai, però la van preparar molt bé. I els teníem una sorpresa a punt: acabada la Missa, menjar i begudes i música! Per primer cop molts van provar talls de pizza, i es van menjar amb ganes també patates xips, galetes i pastís. Quina eufòria amb el pastís! (I no us penseu, era un pa de pessic amb forma de pastís, que és com els solen fer aquí). 

No va caldre organitzar res més, perquè tan sols amb la música es van anar animant a ballar cada vegada més. Quan en Pep i jo ens vam afegir al ball, també quin esclat d'alegria! No estan acostumats a veure'ns ballar. Jo no sé ballar bé com ells, però estava segur que els agradaria veure'm una mica "desmelenat". 

Dono gràcies per la senzillesa d'aquests estudiants, per com saben gaudir a ple pulmó amb coses petites. Quant tenim per aprendre!

PD: No us penseu que us he posat els vídeos més esbojarrats. Ells porten el ritme a la sang, i quan es posen a ballar tots junts és un festival de moviment i alegria!

Valorem l'esforç

Aquí Uganda estem a la recta final del curs escolar. I ahir vam donar regals pels nois i noies que han col·laborat voluntàriament a la granja de l'escola durant aquest trimestre.

Gràcies a la Fundació Espai, Natura i Joventut, els hem pogut donar sabates i calçat esportiu. I gràcies al Barça, una samarreta per a cada un de la seixantena d'estudiants voluntaris.

Anar ben calçat en aquest país sovint no és fàcil, són diners. I per tant, és un molt bon regal. Ha estat una moguda aquests dies, perquè cadascú va demanar si preferia sabates o bambes, de quin número (i també s'ha de tenir en compte si és noi o noia). Però ha valgut la pena, ahir estaven molt contents! (encara que alguns, per la foto, es posen seriosos per donar-hi més solemnitat!).

Com us he dit alguna vegada, el missatge d'aquest regal és potent en un context on funcionen massa els amiguismes i favoritismes: tothom té les mateixes oportunitats, i els premiats són els qui posen el seu esforç al servei dels altres.

Ja tenim furgoneta!!

Fa un any i mig us vaig plantejar la conveniència de tenir un vehicle per als projectes, concretament una furgoneta. Vau donar diners, i des de fa uns dies la tenim!!! De tant en tant algú em preguntava com estava la compra, i deia que encara no estava a punt. Volíem estar segurs de què compràvem, i de fer-ho bé.

Encara ens han d’enllestir alguns detalls, però ja la podem utilitzar. I de fet, la fem servir molt! En Pep serà el qui en farà la supervisió i manteniment. 

En la foto, podeu veure un grup de noies de l’escola amb en Jameson, el noi de Singapur. Vam organitzar una sortida fora de Tororo en què ell les va convidar. I recordo especialment on vam fer aquesta foto, el lloc del dinar, perquè a la sobretaula hi va haver una conversa molt maca i profunda entre les noies i en Jameson.

D’aquí pocs dies anirem a l’hospital CoRSU d’Entebbe amb en Conard i el seu pare per una nova operació que l’acabi d’ajudar amb la deformació de la cama. Recordo quan a l’hospital d’aquí Tororo no tenien vehicle disponible, i vam haver d’anar fins a Entebbe en una furgoneta atapeïdíssima de gent i ell amb els claus gegants que sortien de la cama… Ara ja no caldrà.

Moltíssimes gràcies a tots els qui hi vau col·laborar!!! Farà un gran servei.

En Joaquim de nou!

Ahir va marxar en Joaquim després d’una setmana entre nosaltres. Va venir fa tres anys, i va deixar molt bon record. Ha tornat, i novament ha anat molt i molt bé!!

Les possibilitats aquí són moltes, i una segona vegada pot ser ben diferent de la primera. Així com la primera vegada va fer una descoberta dels projectes, aquest cop ens hi ha ajudat com a voluntari. Concretament, s’ha implicat en el Programa Social visitant sis projectes que se’ns han presentat i fent un informe de cada un d’ells amb fotos i vídeos. Pel fet de ser economista, crec que ha estat especialment interessant que hagi pogut comprovar directament com treballem temes com l’empoderament, la seriositat, o donar compte de com es gasten els diners.

Hi ha un aspecte que també m’agrada d’ell. Quan tenia alguna estona lliure, anava a les paradetes del centre que hi ha fora del monestir: construccions molt humils on els habitants del barri miren de poder fer alguns diners. Amb el seu bon caràcter, discret i respectuós però al mateix temps molt proper, ha sabut entrar en el cor d’algunes persones del barri. 

Hi ha moltes persones que em diuen que volen venir un dia a Uganda. En Joaquim ha fet aquest pas dues vegades, i ha estat molt enriquidor per a ell i per a tots els qui hem pogut gaudir de la seva qualitat humana. Gràcies Joaquim!!!

El zel pastoral del Br Louis Marie

Aquest diumenge vaig batejar sis estudiants de l'escola (que després van fer la Primera Comunió) i tres més que van fer només la Primera Comunió perquè ja estaven batejats. Sempre fa impressió quan veus persones amb prou coneixement (ronden els 22-27 anys) fent un pas així. Estaven molt contents.

Vaig demanar-li al Brother Louis Marie, de la comunitat de monjos, que els fes la preparació catequètica. I m'ha donat una lliçó per tot l'interès que hi ha posat. És una de les seves primeres experiències pastorals després d'haver estudiat la Filosofia (com a primera part dels seus estudis eclesiàstics), i en el seu any pastoral em va semblar que l'hi podria anar bé i que ho faria bé. Penso que ha estat així.

Però us deia que m'ha donat una lliçó perquè m'adono que, quan ja portes anys de tasca pastoral, hi ha el risc de fer les coses més automàticament, o com a mínim no tenir tanta cura dels detalls. A vegades la quantitat de tasques no ho afavoreix, però això no hauria de ser excusa. L'exemple d'aquest germà que comença a fer pastoral m'hi encoratja.

A la foto els podeu veure tots, inclòs el Br Louis Marie, els padrins i algun familiar.

(Actualització de salut sobre el braç trencat: la posaré en els comentaris)

L’apassionant tema del transhumanisme

 

Si no ens fixem en el començament una mica curiós del primer vídeo, penso que l'Eudald Carbonell es fa escoltar. Més enllà d'algunes afirmacions que només el temps dirà si eren massa arriscades, el tema de fons del transhumanisme no és ciència ficció. És el món que ve.

A mi no se m'acudeixen gaires afirmacions, sinó moltes preguntes. Una d'elles és, per exemple, quan es podrà considerar que un ésser humà "millorat" deixarà de ser considerat humà. És a dir: què ens farà genuïnament humans? Això, a la llum dels canvis que es van anunciant, caldrà plantejar-s'ho seriosament. 

Una altra serà si tot això no farà créixer la desigualtat entre pobres i rics de manera exponencial. 

Una altra, les dificultats per legislar a nivell global tots aquests canvis tan bèsties. I amb quins criteris ètics.

Encara una altra, i no petita, serà quin sentit tindrà la religió per als transhumans i encara més per als posthumans. 

Us ofereixo un altre vídeo que m'ha fet arribar una lectora de La Font de Greccio. És una conferència molt pedagògica i profunda d'en Francesc Torralba sobre aquesta mateixa qüestió (i quin castellà més bonic que parla!). Penso que, en contrast amb el primer vídeo (que l'hem d'entendre en el context d'un magazín televisiu) presenta de manera ordenada i clara el munt de reptes que tindrem com a humanitat. Si podeu, mireu-lo que val molt la pena!

Acabo amb un desig: que, com a cristians, sapiguem respondre sàviament a aquest repte majúscul. 

El nou bisbe de Sant Feliu

No sé qui està al darrere dels últims nomenaments episcopals a les diòcesis catalanes (a part de Nostro Senyor!). Però penso que, qui sigui, deu ser una persona interessant perquè són nomenaments creatius i (al meu etendre) em semblen molt apropiats.

Un d’ells és el dominic basc fra Xabier Gómez, que ha estat nomenat bisbe de Sant Feliu. Ens va predicar Exercicis Espirituals a la comunitat de Montserrat el 2018, i em va deixar un bon record. D’una banda, essent enviat a Barcelona va aprendre català (cosa que ja diu molt d’ell). I em va semblar una persona que estava al dia en molts temes. 

Recordo, per exemple, que en aquells Exercicis va fer alguna reflexió sobre el transhumanisme. Cap on evoluciona l’ésser humà? Són qüestions importantíssimes per a nosaltres humans, i no pot ser que com a cristians no hi reflexionem (crec que no és habitual sentir-ne parlar per part d’eclesiàstics). Potser un altre dia en parlaré, és un tema apassionant. Això ho he dit com a exemple d’un home, fra Xabier Gómez, que em fa la impressió que pot aportar molt. Un bisbe amb sensibilitat social, amb inquietud de diàleg amb el món contemporani des de la fraternitat, un home de fe i de contemplació.

Us he posat la foto d’ell vestit de dominic per l’expressió de la cara i perquè va amb l’hàbit. Però buscant fotos d’ell, me n’ha agradat molt una que surt amb el bisbe Agustí de Sant Feliu. L’agafa per l’espatlla de manera entranyable, en un gest raríssim en un nomenament episcopal. Penso que ell és així: natural, proper, senzill.

Que Déu l’ajudi en el seu servei a l’Església i al món!!

Posar rostre

Ahir vam fer la trobada online mensual d’El Jardí dels Arbres, i va ser un goig poder-hi comptar amb en Vicent i l’Alícia des d’Algemesí. A l’inici de la trobada, en Vicent ens va explicar les vivències a l’entorn del desastre meteorològic del País Valencià: les pèrdues humanes, l’escassetat de menjar, les destrosses materials… i també tot el que es valora després d’una catàstrofe d’aquesta magnitud. Hi vam trobar a faltar la Irene, amb qui encara no ens hem pogut comunicar. En canvi, sí que he pogut parlar amb en Kamil (un altre amic) que sé que està bé. També tenim monjos que hi tenen familiars. I suposo que molts de vosaltres hi teniu coneguts. 

Òbviament un cataclisme així no deixa ningú indiferent. Però quan hi tens persones estimades, amb un rostre i nom i cognoms, aleshores tot és encara més viu. I com he dit altres vegades, penso que aquesta és la gran diferència amb com podem viure desastres a nivell mundial: quan els qui ho pateixen tenen un rostre conegut per nosaltres, aleshores tot és més significatiu i ens fem encara més el càrrec de la situació.

Crec que la proximitat en aquest cas també ha generat molta empatia per part de molts. Va ser trist aquell expolític quan, en ser preguntat anys enrere, va respondre: “me pilla lejos”. Res no ens hauria de “pillar lejos” si ens sentim membres de la família humana. I des de les nostres possibilitats, mirar d’ajudar-hi. O com a mínim, no ser-hi indiferents. Molts ho han entès així, com demostren les riuades de voluntaris. 

La foto és de la Muixeranga d’Algemesí, una tradició antiga i preciosa vinculada a les festes de la Mare de Déu de la Salut. Amb el desig que pugueu celebrar moltes més Muixerangues i superar aquesta calamitat el més aviat possible!

Visita d’en Jameson

Ja sabeu que de tant en tant vaig rebent visites a Uganda. Però aquestes darreres setmanes n’hem tingut una d’atípica: un noi de Singapur! Durant un mes ha estat col·laborant intensament en els projectes. Va arribar a través d’un amic meu de Singapur, i ha estat molt enriquidor tant per a ell com per a tots els qui l’hem tractat.

En el seu entorn de Singapur va sorprendre que volgués venir a l’Àfrica, perquè des d’allà no hi ha tirada cap al continent africà. Però ell va ser valent, i ha valgut molt la pena. Ahir durant dues hores vam fer revisió de la seva estada, i m’han semblat fantàstiques les reflexions que aquesta experiència li ha aportat sobre la humanitat, sobre la vida, i sobre un munt de temes. És un noi asiàtic, i el contrast amb la cultura del seu país és enorme.

Va venir a fer feina i ens ha ajudat sobretot amb el Programa Social, visitant 23 projectes i fent un informe escrit i amb fotos de cada un. De cara a poder fer un millor seguiment dels projectes, els ha posat tots en el Google Drive d’un correu electrònic que ha creat i que ens facilitarà el treball en equip. Després d’haver interactuat amb els participants, ha quedat encantat amb aquest programa sobretot per comprovar com els donatius tenen un efecte directe en la vida de nombroses famílies.

A banda d’això, ha fet classes particulars a un noi del barri de 15 anys amb un gran retard d’aprenentatge. I amb els estudiants de la nostra escola, hi ha tingut converses molt interessants i els ha fet classes d’autodefensa! (n’havia estat professor fa anys).

N’estic segur que en Jameson serà un bon difusor en el seu entorn de tot allò que ha viscut. Donem-ne gràcies!

En Pep en el programa oftalmològic

Suposo que bastants recordareu que en El gra de mostassa tenim un programa per operar nens i nenes sense recursos. Aprofitant que estem en el Benedictine Eye Hospital, ho hem centrat en problemes oftalmològics. Us faríeu creus de quants infants i joves tenen cataractes i malalties per l’estil. Res a comparar amb Europa.

Ja hem pogut operar-ne molts que no tenien els diners per curar-se, i ens sentim molt agraïts de poder-ho fer! El nen de la foto és en Manza Ivan: tenia un coloboma congènit, i no podia tancar mai els ulls (mai!). Després de dues operacions, ara ja s’ha curat i està tan content! La seva mare Hope (Esperança) està molt i molt agraïda.

Doncs bé, a partir d’ara, en Pep Sentmartí coordinarà aquest programa en relació a l’hospital (a les fotos el veieu amb en Naturinda, que és el primer a atendre aquests casos a l’hospital). A en Pep li fa molta il·lusió, i a mi també perquè així sumem esforços per una mateixa causa. 

Les llàgrimes del bodaboda

No pretenia parlar més de l'accident, però és que ahir vaig rebre una visita que em sembla digna de compartir. Vaig trucar el bodaboda (motorista) amb qui havia tingut l'accident per si em podia venir a veure. Ens vam conèixer a l'agost en tornar a Uganda. Com que ell era tan curós en portar-me amb moto (em calia després de l'operació d'uretra), vaig acceptar el seu oferiment de portar-me sovint. Ens vam fer fàcilment amics.

Ahir, en entrar al despatx, es va posar a plorar com una criatura dient que li sabia tant de greu i que el perdonés, repetint-ho fins a la sacietat, agenollant-se... Se sentia molt culpable. Li vaig fer notar que no el culpava, i que ell no havia fet res intencionadament: era un accident. Es va espantar molt quan amb la caiguda vaig perdre la consciència dues vegades i vaig estar semiconscient una estona. 

Després em va explicar que va venir amb por que jo no el fes arrestar ara! (són coses que a vegades passen per aquí). També fa dies que no s'atreveix a portar la moto pel poble, per por que la gent que m'aprecia el fessin arrestar per haver-me fet mal. Li vaig dir que ningú no se m'havia queixat d'ell, i que si el molestaven me'ls enviés (no crec que passi).

Sovint feia olor de colònia, i en canvi ahir l'olor era força diferent. "Has begut?". Efectivament, l'estrès de l'accident l'ha portat a beure. "Has de parar de beure alcohol des d'ara mateix. Tu no ets bevedor, fes-ho pels teus fills". M'ho ha promès.

En la conversa, m'ha ensenyat les fotos de la seva dona, els seus quatre fills, la seva casa de fang que va caure, la nova també de fang que ara té una esquerda, el camp que cuida a casa... molta pobresa però també molta dignitat als seus 36 anys.

Jo l'havia cridat per oferir-li alguna altra feineta ja que no podem fer els viatges amb moto, perquè el veig honest. De moment, ha de pair que aquell qui ell pensava que l'arrestaria continuï confiant en ell.

El ressò de l'accident

M'ha sorprès la reacció de molts a Tororo en saber que havia tingut un accident i estava a l'hospital. La notícia es va escampar ràpidament. De fet, em va sobtar veure en un grup de whatsapp una foto meva amb el braç enguixat presa per un alumne (sense jo saber-ho) sortint del lloc on em van atendre primer. Molts es van espantar.

Però suposo que en aquest context té lògica. A Uganda hi ha molts (però molts) accidents de carretera, i molta gent mor per aquesta causa. Les raons? Moltes carreteres i camins en molt mal estat, i una conducció absolutament temerària per part també de molts. Recordo que l'estiu de 2017 (quan vaig passar unes setmanes a Uganda amb antics escolans joves), viatjant amb furgoneta i constatant aquests perills, interiorment em vaig dir que ni boig no tornaria a aquest país on veia tants riscos. Ironies de la vida! Ara em costaria veure-me'n fora, tot i els perills evidents. 

Diversos ugandesos m'han convidat a donar gràcies perquè estic viu. Són conscients de la fragilitat de la vida, i del regal que és estar vius un dia més. 

Espero que s'acabi aquest "annus horribilis" a nivell de salut física. He anat encadenant coses, i a vegades fins encavalcant-ne més d'una. Haurà estat molt fecund en altres aspectes, i tant!, però en salut del cos un "annus horribilis". 

PD: No sé si esteu seguint les notícies de Cuba. Recordo que quan en vaig parlar en la meva visita del gener - febrer del 2023 (per exemple aquí) hi va haver qui es va sorprendre. Però ja aleshores hi havia indicadors molt preocupants, i pel que veig algunes situacions semblen en caiguda lliure. Tant de bo que aviat es pugui redreçar d'alguna manera!

Concert a Sarrià

Les col·laboracions de tipus divers no s’aturen. I aquest dijous 24 un nen pianista (que em diuen que fa meravelles) farà un concert al barri de Sarrià de Barcelona, en un indret conegut com “El Teatrillo”, a benefici del Programa Social d’El gra de mostassa.

Agraeixo als qui acullen aquest concert la seva generositat, i a en Vicenç Prunés (antic escolà i organista de Montserrat i de Granollers) que hagi pensat en nosaltres!

Enmig de les dificultats del dia a dia, aquestes iniciatives són una abraçada i una empenta per continuar endavant. Moltes moltes gràcies!!!

Han obert un Bizum per a aquesta ocasió: 658 278 432

PD: Sobre l’evolució de salut, si hi ha alguna informació significativa la posaré en els comentaris. Gràcies pel vostre interès!

Amb el braç trencat

Dilluns vaig tenir un accident de moto. No sé ni si es pot qualificar d’accident, perquè va ser tontíssim. Passàvem per un camí en mal estat, i el motorista va perdre el control i vam caure enrere. Jo vaig picar el terra amb el braç, i el resultat és l’húmer esquerre trencat.

Estic al Kumi Orthopaedic Center (Kumi és una ciutat de l’interior). M’han d’operar aquest dijous al matí. Hi ha un monjo de Tororo que m’acompanya per cuidar-me (la comunitat s’ha portat molt bé!). 

El cirurgià és el propietari del centre. Li he compartit totes les meves aventures mèdiques dels darrers temps, i s’adona que cal anar alerta. També li he explicat que fa poques setmanes em van recomanar visitar el seu hospital per portar-hi nens a operar. I que el que menys m’imaginava era visitar-lo com a pacient. 

A la clínica de Tororo on vaig rebre les primeres atencions ja van venir tres estudiants, i després ha estat un continu de missatges d’estudiants, professors i treballadors del Benedictine Eye Hospital. En moments així hi ha persones que expressen més sentiments que en el dia a dia, com qui em diu que no té ningú més que jo i coses per l’estil. Hi ha coses que em fan impressió, perquè crec que conec bé les meves limitacions.

Convivència entre tribus

Per quart any consecutiu hem celebrat a l'escola el torneig de futbol dels de 1r curs contra els de 2n. Jo en soc el promotor, i la raó és trencar la dinàmica de tribus que em vaig trobar en arribar a l'escola. Sovint jugaven una tribu contra una altra, i això i altres coses generaven massa tensions. El fet que juguin en equips de tribus barrejades fa créixer vincles entre gent de tribus diferents, i això ens sembla molt positiu. 

Som un bon grup de gent implicats en l'organització: encarregats de les aigües perquè no les llencin al prat en ser usades, un responsable de l'altaveu, un estudiant que fa una primera assistència mèdica si hi ha lesions, una moto a punt per qualsevol incidència, encarregats dels equips esportius i de les botes, àrbitre i liniers, i fins i tot un VAR de dues persones per poder resoldre jugades poc clares!

Hi va haver un gol molt controvertit, que es discutia si era fora de joc o no. La intervenció del VAR va ser crucial. Finalment van guanyar els de 1r, i el premi era dinar en un restaurant. Tot això va ser possible gràcies a uns espònsors que ho han fet possible aquests anys, perquè han vist la importància que té més enllà del fet esportiu. 

Per a ells, anar a un restaurant i estar asseguts tots al voltant d'una taula, amb coberts, i podent menjar un pollastre amb patates deliciós era tota una novetat. Crec que els semblava tan excepcional que estaven com xaiets en el restaurant. 

Ha estat una feinada l'organització durant dies, però queda la satisfacció del treball col·lectiu i dels resultats. 

Fotos: els del Girona eren els de 2n, i els del Barça eren els de 1r

El dia de la independència

Ahir es va celebrar el Dia de la Independència a Uganda. El primer ressò va ser que al final de la Missa el celebrant va demanar que cantéssim l’himne nacional, i fins i tot jo el vaig cantar! Amb un somriure li vaig dir a en Pep: “perquè després ens diguin a nosaltres que som nacionalistes!”.

Trobo molt bonic com la gent es felicita aquest dia, com si de la nostra Diada es tractés. I m’agrada comprovar com se senten tots ugandesos i com estimen el seu país. En aquest cas, em sembla especialment significatiu perquè tots veuen grans deficiències en el país a nivell d’educació, de sanitat, són crítics amb la corrupció… però és el seu i l’estimen.

Penso també que és interessant que s’hagi creat aquest sentiment col·lectiu sabent que aquest país no deixa de ser la unió de diferents tribus (amb una predominant, que és la dels Baganda).

Constato que viuen aquesta independència com la possibilitat de ser ells mateixos sense dependre de ningú (encara que són conscients de les dependències que encara tenen a nivell internacional). I no deixa de ser curiós que cap d’aquests països vol tornar a dependre d’aquell país del qual es van separar, tot i passar penúries.

Un parxís desafortunat

Com recordareu, faig classe de música als monjos joves. Com que havia de passar uns dies fora, els vaig encomanar practicar amb uns vídeos durant dues classes. El nivell d’aquest grup és molt baix, i vaig pensar motivar-los organitzant un joc (ho vam fer un dia i van xalar) i donant algun premi als millors.

Doncs bé, el segon dia que havia de ser absent va resultar que em vaig poder fer present a mitja classe. I hi vaig anar amb aquests premis al sarró. Però quan m’hi atansava, vaig sentir un soroll de daus com si juguessin al parxís. I efectivament: alguns no hi eren, altres jugaven al parxís o no feien res… i només un estava practicant. Els vaig dir que estava decebut, que realment els feia falta practicar i els vaig explicar la idea de la motivació que havia portat.

Sé que el Mestre de Novicis va parlar amb ells. I algun dia després, dos d’ells em van venir a entregar una carta disculpant-se. Em demanaven que considerés perdonar-los. I tant! Vaig pensar que tenia molt valor aquell gest, perquè els devia fer una certa vergonya. I els vaig donar dos dels premis que havia preparat per valorar el gest de demanar perdó. No s’ho podien creure.

Em va semblar que tot plegat sonava infantil, si només has d’aprofitar el temps quan tens el professor al davant (i més amb l’edat que tenen). Però també vaig pensar que aquesta reflexió és aplicable a mi i a tothom: per què fem les coses? Ens comportem igual si ens veuen o si no? 

I recordo la reflexió d’un predicador que va venir a Montserrat fa força anys. Va dir-nos que si Jesús al desert hagués cedit davant la temptació, probablement ningú no ho hauria sabut. I continuava: “però hauria estat honest amb ell mateix?”.

Pregària a Sant Francesc

Estem en un món on sembla que el llenguatge de les armes sigui el que prevalgui. Tu que vas ser portador de Pau en la visita al sultà, ajuda’ns a fomentar la Pau en el concret de cada dia.

Estem en un món on sembla que, a vegades, més que avançar es facin passos enrere. Tu que vas ser un home de confiança des de la indigència més pregona, ajuda’ns a fer créixer l’esperança allí on convingui.

Estem en un món on es promou la polarització, els extrems, la dissensió. Tu que vas reconciliar el bisbe i el podestà d'Assís, ajuda'ns a ser constructors de ponts.

Estem en un món on sovint no es percep l'Església com a digna representant de Jesús. Tu que vas esforçar-te al màxim per imitar-lo, ajuda'ns a fer de Jesús i de l'Evangeli el nostre centre.

Estem en un món on les diferències entre països i continents són abismals. Tu que vas ser amic i germà dels pobres i marginats, ajuda'ns a ser sol·lícits amb tots els qui pateixen.

Fotos: Sant Francesc al jardí dels monjos, a Montserrat.

En el desconcert

Reconec que a vegades no em surten les paraules, i per això hi ha temes que no els toco en aquest espai: els desastres que ha fet l'Església, les tragèdies que cada dia causa la humanitat... Aquestes setmanes, dia rere dia, contemplem amb astorament com s'està fent la vida impossible o com s'està matant directament tantes i tantes persones! I amb la connivència d'altres països! Com a humanitat, no ens en sortim. I fa vergonya. 

Hi ha una persona que, quan se'm confessa, a més d'expressar les seves faltes dedica una part a demanar perdó per diverses fragilitats de la humanitat. L'hi trobo tot el sentit: aquesta persona demana perdó per faltes de la humanitat que no ha comès personalment com assassinar, però l'important és que fa seves aquestes misèries de la condició humana. S'ha descobert a si mateixa com a part de la família humana, i se sent corresponsable de totes aquestes realitats. 

Enmig d'aquesta humanitat ferida, a vegades només l'art o la pregària pot vehicular tant dolor o desconcert. Un vídeo que em resulta un bon canalitzador d'aquest sentiment és el que us ofereixo aquí: "Agnus Dei", de Samuel Barber. Amb una lletra prou explícita: demanant a l'Anyell de Déu, qui lleva el pecat del món, que tingui pietat de nosaltres i ens doni la Pau. Aquesta versió és d'un dels meus grups preferits: "Voces8", i la soprano principal (Andrea Haines) és la representació de la Bellesa que tanta falta fa en un món tan desconcertat.

Som meteorit

L'altre dia, quan reflexionava sobre la responsabilitat de cadascú de nosaltres en allò que voldríem que canviés, no pensava només en relació als pobres. Encara que lògicament això és el que em toca més de prop, tenia present tot d'altres situacions que ens poden portar a desitjar un canvi en el qual ens podem implicar activament o no.

Aquí dalt us he posat un acudit que em fa riure. La compradora diu "em pots donar una bossa de plàstic?", i la peixatera li contesta "ja és dins!". Una bona resposta per significar el desastre del plàstic llençat per tot arreu: aquí Uganda és terrible, però també en els oceans. 

Em va impactar una frase del Secretari General de les Nacions Unides, António Guterres: "En el tema del clima, no som els dinosaures. Som el meteorit. No només estem en perill, sinó que som el perill. Però som també la solució". 

I sí, com sempre se'ns diu, estic d’acord que ens cal individualment fer accions en favor del planeta. Però aquests gestos penso que no són suficients: cal pressionar els qui tenen més poder de decidir i també d'embrutar el planeta perquè deixin de fer-ho. 

Celebro l'aposta ecològica del Papa Francesc, tan entroncada en l'espiritualitat cristiana. I m'agradaria que m'anés impregnant, perquè em sembla que encara em falta molta més consciència. 

De les paraules als fets

Fa uns dies vaig rebre dos comentaris referint-se al tema dels immigrants que jo havia exposat. Eren d’en Ramon i la Maite, i en una línia semblant: es preguntaven què feien ells per facilitar que els immigrants no hagin de marxar dels seus països, i també què fem per acollir-los quan arriben. Ho plantejaven en primera persona, i això em va agradar (tot i que això no es justifica en el seu cas, perquè ambdós han col·laborat amb “El gra de mostassa” i és una manera ben bonica d’ajudar els africans perquè puguin progressar en el seu país!). 

Però lloo aquesta actitud d’en Ramon i la Maite de reflexionar-ho en primera persona. L’acudit que us poso com a imatge és ben explícit: un orador pregunta “qui vol el canvi?” i tothom alça el braç ben decidit. A continuació pregunta “qui vol canviar?”, i ni una sola persona. Una cosa és la teoria, i una altra la pràctica. Una cosa són els bons desitjos, i l’altra les accions. Fins i tot ens podríem aventurar a afirmar que una cosa és el postureig, i l’altra el compromís de veritat.

Crec que un dels autoenganys a l’hora de comprometre’s és que allò no va amb tu, que et sap greu però que (el que sigui) tampoc no és culpa teva. O que tu sol no tens la capacitat de canviar-ho tot. O encara pitjor, criticar els qui almenys fan alguna cosa. 

Ets dels qui voldries que en el món algunes coses canviessin? Ets dels qui fas quelcom per afavorir aquest canvi, ni que sigui en petita mesura? 

Per riure, un taller de fòbies

Diuen que els britànics tenen un humor particular, i així també m'ho sembla a mi. Un humor genial! Aquí us poso un vídeo d'un taller de fòbies que em fa molta gràcia. Per als qui no sabeu anglès, l'explico a sota del vídeo. 

El qui dinamitza el taller els diu que ell mateix té fòbia a escoltar l'exclamació "Ah" (la qual lletreja per evitar la fòbia). En Jim, el següent, té fòbia a les disculpes (cosa que els anglesos utilitzen contínuament). La Karen té fòbia a les repeticions. La següent en té als silencis incòmodes (i quan callen just després ella està a punt de desenvolupar-la). I el darrer borda amb les fòbies dels altres. 

Una catarsi

M'havia donat a entendre que tenia ferides profundes, i havíem quedat que si un dia volia en parlaríem. Va venir al despatx, i li va costar començar. Però un cop després de l'arrencada, ja va anar sortint tot sense que jo fes quasi res, més enllà d'escoltar.

En recordar certs moments li saltaven literalment les llàgrimes. Vam parar vàries vegades. Estava una mica avergonyit per no poder-se contenir. Un noi de més de 20 anys, forçut com el qui més, i plorant com una criatura. Em va fer impressió. El pare l'havia maltractat des de petit, i sense pietat. Pallisses físiques (una d'elles especialment remarcable amb un instrument dolorós), humiliacions repetides en públic, fer-lo dormir fora de casa encara petit per una tonteria (això el va portar a malviure en uns matolls unes quantes nits i haver-se de buscar la vida per aconseguir menjar), i un llarg etcètera. Al nostre país, aquest home probablement estaria engarjolat. Ara ja no el pega, però li ha deixat unes marques profundes (potser inesborrables?). 

Em va costar trobar les paraules. Al final, ens vam abraçar i li vaig dir: "no estàs sol". I que sempre que volgués vingués a parlar. 

Al cap d'uns dies em va escriure que jo era com un pare per ell (lògicament, el referent que ha tingut és molt desafortunat). Ha tornat vàries vegades al despatx, però de manera informal. Em diu que compartir tot allò el va alleugerir. 

En situacions així em sento molt impotent. No sabia si explicar aquesta història, perquè no vull caure en la morbositat o el sensacionalisme. Però penso que l’explicació descriptiva ajuda a fer-se càrrec de tot plegat. I després d'explicar una història més encoratjadora com l'Ochwo, penso que és bo mostrar que hi ha històries menys positives. En alguns casos, sents que l’únic que pots fer és acollir i acompanyar. 

La reaparició de l'Ochwo

Fa uns dos anys vaig conèixer l'Ochwo i la seva història impactant. D'aquí en va sorgir l'ajuda que va rebre per poder-se pagar els estudis de secundària. Amb l'escrit "El gol de l'Ochwo" celebràvem que ho havia aconseguit, i també us deia que li havien ofert una feina a Kampala. Va resultar ser un engany, i va tornar a Tororo.

Amb l'Olga vam intentar animar-lo (i a la seva mare) que fes un nou projecte per poder-se pagar un curs de mecànica a l'escola d'oficis (era el seu somni). Però finalment ell va considerar que la seva obligació era ja treballar per poder pagar l'educació dels seus germans. Li van oferir una altra feina a Kampala, i al cap d'unes setmanes de ser-hi, va desaparèixer.

No n'hem sabut res durant molt de temps. I la setmana passada em va trucar: li havien robat el mòbil, però té una feina estable en una mena d'hotel on fa una mica de tot al restaurant. I envia quasi tots els diners a casa per ajudar els germans. M'anunciava que vindria el cap de setmana i que em volia veure.

L'he vist més gran i madur. A vegades s'ha sentit força sol allà, però s'ha espavilat. 

Va aparèixer al meu despatx amb una samarreta (pirata) del Barça. Se l'havia comprat pensant en tots els amics catalans que ha anat fent amb les visites que he anat rebent a Tororo. I n'hi vaig donar una d'autèntica, la que porta a la foto (on està saludant l'Olga). En rebre-la, em diu: "Ara podré donar aquesta que em vaig comprar". I jo: "Però quanta roba tens?". I ell: "Quan reps una cosa vol dir que en pots donar una altra". Em sobrepassa tanta generositat d'un noi que viu amb tanta precarietat.

Amb l'Olga vam valorar que, tot i que no va aprofitar la segona oportunitat que li oferíem, ha emprès un altre camí i s'ha anat espavilant. Ell està molt agraït per tota l'ajuda que va rebre, i sobretot agraeix saber que el recordem i apreciem. 

Vull ser capellà

No venia a tomb, i per això potser encara em va agafar més de sorpresa: "Vull ser capellà per ajudar la gent com ho fas tu". No se m’havia acudit mai aquesta possibilitat pensant en ell, i la veritat és que em costa imaginar-me'l. Però qui soc jo per decidir el futur d'algú? Déu sap què és el que li convé.

Més que animar-lo, em va sortir espontàniament plantejar-li algunes coses no fàcils que comporta ser capellà. Vaja, que vaig fer d'advocat del diable. I em va contestar que no hi veia problema. 

Li vaig dir que encara és molt jove, i que primer estudiï i amb els anys ja anirà veient si és el seu camí.

També em va passar pel cap que no m'ho digués per complaure'm perquè em valora. I li vaig dir que no ho fes per mi, que jo estaria molt content si ell estava content fes el que fes. I que si es casava i formava una família i així era feliç, jo també seria el més feliç. Que l'important era que trobés el seu propi camí. 

Veurem. En tot cas, vaig agrair que a algú se li pogués acudir ser capellà veient el que faig. I que em digués que volia ajudar la gent que ho necessita. Que Déu el guiï pel camí que més convingui!

PD: Aquí diuen "capellà" com qui diu "monjo" o "religiós". Tot ho solen posar al mateix sac.

Repoblament de Catalunya

Ara que estem a tocar de la Diada, deixeu-me fer una reflexió sobre el país. Potser no estareu d'acord amb el que us compartiré: no passa res. Totes les opinions expressades amb respecte són dignes de ser escoltades, per tant us escolto. 

Fa uns anys vaig passar uns dies a la Ribera d'Ebre, i enguany he estat a la Terra Alta. En ambdues comarques hi he trobat una realitat semblant: els joves originaris del lloc marxen per estudiar fora, i sovint no tornen per viure-hi sinó només de visita. L'atractiu de la ciutat i també la desproporció en les possibilitats que ofereix la vida urbana penso que són els motius principals. Però la conseqüència d'aquesta realitat és que la gent del lloc en marxen i persones d'altres provinences del món s'hi estableixen.

Això ens porta a imaginar un escenari d'aquí a unes dècades completament diferent de l'actual: tot de pobles i comarques interiors habitades majoritàriament per famílies d'altres cultures (perquè, a més, solen tenir una natalitat força més alta). Una persona d'aquests pobles em deia que probablement d'aquí anys hi haurà un alcalde musulmà o un partit municipal aprovant decrets de l'ajuntament que ara potser ens sobtarien. No pretenc sembrar jull, referint-me a un context que ara mateix no existeix. Però intento descodificar quin pot ser el futur veient la tendència actual.

Per a mi el tema no és la religió de l'alcalde (com si no en professa cap), ni tampoc de quin país van venir els seus pares. La meva reflexió és què passarà si hi ha masses de població immigrant (amb natalitat alta) que arriben amb pocs anys de diferència, repoblen territoris del país, i en lloc d'integrar-se en el país d'acollida reprodueixen exactament el seu país d'origen a Catalunya. 

Em sabria greu que la cultura catalana quedi relegada a quelcom testimonial. Perquè si no la practiquem a Catalunya, on pretenem que es pugui viure? Si el català no el parlem a Catalunya, on pretenem que es pugui parlar? 

En el tema del català cal un compromís dels parlants, una acció decidida en favor de la llengua. Però, tant pel que fa a la llengua com en el tema del despoblament de Catalunya, penso que també calen polítiques que incrementin l’ús social de la llengua i que afavoreixin que la gent no deixi tant la zona rural.

Penso que no es tracta de fer tesis populistes, però tampoc discursos bonistes com si tot anés bé. Acollir és meravellós, però això no hauria de significar posar en risc la identitat del país. I no em sembla un tema per d'aquí 20 anys: és ara que cal ja parlar-ne, afrontar-lo, i evitar una situació sociològica com la que es dona per exemple a França. 

Bona Diada a tothom!!!

El P. Abat Ignasi

Pels qui no ho sabéssiu, el P. Ignasi M. Fossas ha estat elegit P. Abat President de la nostra congregació benedictina de Subiaco - Montecassino. Encara que aquesta notícia no interessi massa als mitjans generalistes, per Montserrat és molt important i també per tota la congregació escampada pels cinc continents.

L’Abat Ignasi és conegut a nivell eclesial com a liturgista. Com a professor, no es limita a donar-te coneixements sobre la matèria, sinó que la transmet amb passió perquè la viu. Tant de bo molts monestirs tinguessin la sort de tenir bons professors de litúrgia com ell ho ha estat de molts de nosaltres!

A nivell de Montserrat, en les múltiples tasques que li han estat encomanades, se’l coneix com a bon gestor. Molt capaç i entregat. 

Però m’agradaria destacar un aspecte d’ell poc conegut. Els tres anys abans de marxar a l’Àfrica vaig tenir el privilegi de ser l’hostatger del monestir (cosa que no podré agrair mai prou a l’Abat Josep Maria!). I és una magnífica talaia per contemplar l’acolliment d’alguns monjos a persones de fora el monestir. L’ara Abat Ignasi acollia de manera freqüent persones ben diverses entre elles per acompanyar-les espiritualment, amb senzillesa i bon fer. Era una acció pastoral que combinava amb les seves moltes ocupacions. Era un signe molt bonic i molt benedictí.

Que Sant Benet, al qual ell té tanta estima, el guiï perquè sàviament pugui ser un bon servidor de tants monestirs!

Salut

En les vostres comunicacions privades, quasi tots em soleu preguntar per la salut. I de l'operació em trobo bé.

El que m'està costant força és readaptar-me a l'alimentació. De manera intermitent vaig passant dies amb mal de panxa. És probable que aquestes setmanes hagi ingerit algun aliment o beguda en no prou bon estat (no se sap mai, però és probable). Aquests dos darrers dies he hagut d'estar retirat, al principi amb forta descomposició. Ja em medico, i estic millorant.

La veritat és que els monjos em tracten bé, ahir mateix un novici em va portar una gerra de suc de fruita que havia preparat. Però aquí les condicions són diferents, jo en diria "gajes del oficio". He perdut els quilos que vaig guanyar a Catalunya, per sort tenia força reserves i ara estic com abans de viatjar a Catalunya. 

Quan vaig arribar, fa quatre anys, els primers temps tampoc no van ser fàcils a nivell d'alimentació. El cos protesta, i els seus motius deu tenir. Per tant, espero que aquesta vegada sigui el mateix i que el cos es vagi readaptant. I que, si algun dia algun aliment o beguda em fa mal, sigui de manera molt esporàdica. 

Foto: Olga Llorensí