dijous, 12 de març del 2015

Iguals o diferents



Havent tornat de la gira a la Xina, després de dues setmanes, reprenc l'activitat a La Font de Greccio. M'agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions que he fet aquests dies, i intentaré fer-les en diferents escrits aquests propers dies.

El punt d'on partia jo era que totes les persones tenim molt en comú, i que (com deia un monjo ja difunt) "tots els cors s'assemblen". Però la constatació empírica d'aquests dies és que hi ha cultures amb mentalitats molt diferents a la nostra (o nosaltres molt diferents a ells, segons com es vulgui mirar!). Eren diferències objectives, que els mateixos catalans d'allà certificaven amb la seva experiència d'anys convivint-hi.

D'acord que tenen ulls, nas i boca. Però l'enfocament de moltes qüestions és diferent a la nostra. No només les idees que puguin tenir sobre alguns temes, sinó la perspectiva des de la qual miren la realitat i com l'afronten.

Una primera constatació és que, per comprendre per què fan les coses d'una manera o d'una altra, cal com a mínim passar-hi més temps. I per tant, s'ha d'anar molt alerta a l'hora de judicar (cosa difícil...).

I una segona constatació és que, més enllà de les diferències evidents, continuo volent posar l'accent en tot allò que tenim en comú com a espècie humana, com a éssers fets per a estimar i per a ser estimats. Però aquest accent és fruit d'una opció més que no pas d'un sentiment.

Potser la conclusió seria que som diferents, i que ja està bé. Però al mateix temps, que en moltes coses som iguals, i que també està bé. Perquè sovint la realitat no es pot definir amb una sola paraula, i s'ha de poder matisar per afinar més. En definitiva, potser més que "iguals o diferents" hauria de dir "iguals i diferents".

Ben trobats de nou!

7 comentaris:

  1. Ben tornat a casa, Sergi!!!

    Pel que escrius, crec que és la sensació aquesta de ser entre els teus de nou!
    Jo no he sortit gaire pel món, però sí que veig molt clar que som diferents, i no només amb els xinesos, només cal moure's una mica per la península... però alhora som iguals.

    Esperem ja el que ens vagis explicant.

    ResponElimina
  2. Ben retrobat Sergi! Després d’uns dies tan intensos… M’ha agradat molt la frase “tots els cors s’assemblen” i crec que és així. No cal anar gaire lluny per adonar-nos que la diversitat d’ètnies i cultures en faci veure les persones diferents, però veig més positiu, com tu esmentes, veure-les iguals i diferents. Sempre he pensat que, sigui allà on sigui, totes les persones són capaces de somriure en els moments dolços i que pateixen i ploren quan passen per tràngols de dolor.

    ResponElimina
  3. Un viatge de deu mil quilòmetres comença per un simple pas. (Proverbi xinès).

    Som diferents ? SI !sort !!axis tenim moltes possibilitats d’ aprendre coses noves , ja que la major part de nosaltres depenem del que ens han inculcat des de petits o que hem aprés a través del nostre entorn, de la societat en la qual hem crescut. No hem tingut la oportunitat de néixer en un altre lloc i poder experimentar, en primera persona, les diferencies culturals , maneres de viure i d’entendre la vida crec que es una magnifica oportunitat per veure les diferents ètnies i cultures molt més properes i no tant diferents a nosaltres .Cal desaferrar-nos del que ens han ensenyat i a no tenir por del que no es igual a nosaltres .
    Tots riem, tots plorem, tots tenim les mateixes necessitats: no sentir-nos buits, tenir gent al nostre costat, expressar-nos lliurement .. la manera d’aconseguir-ho es el que ens pot fer sorprendre i considerar-nos diferents.

    ResponElimina
  4. Gràcies pels comentaris!
    M'ha fet gràcia el comentari sobre la península... sí, també s'hi podria aplicar: igual i diferents!

    ResponElimina
  5. Al cap i a la fi tots som humans, però està clar que la nostra vida està condicionada per el lloc on hem nascut i per la situació en la qual la nostra vida es desenvolupa. És molt maca aquesta frase de "tots els cors són iguals", i és que tots els cors, siguin d'aquí o de l'altra punta del món, busquen coses similars, i crec que una comuna a tothom és la incessant búsqueda de la felicitat, perquè tot allò que fem, o la majoria de coses, segurament són per aconseguir aquest propòsit.

    ResponElimina
  6. Tot reflexionant en les teves paraules, voldria fixar-me si em permets, en dues paraules que dius: "Judicar" i "opció".

    Segons va dir el Pare Jubany "qui no ho sap tot, no sap res". Per tant, segons entenc jo l'únic que pot judicar, és Déu, perquè és qui ho sap tot.

    Poden fer molt de mal els judicis, per tant crec que això és millor deixar-ho en mans de Déu, i nosaltres pensar que tothom té una vida al darrere que el pot portar a fer segons què. Una altra cosa serà no estar d'acord en el fet o que trobem reprovable algunes actuacions que no ens agraden o que potser fins i tot ens facin mal, però la persona és digna de ser estimada, i això en va parlar un monjo no fa gaire en el sermó del diumenge, tot parlant de l'endimoniat. Jesús separava la persona, del mal (surt d'aquest home).

    I això ho lligo amb quan dius "del fet de posar l'accent en tot allò que tenim en comú com a espècie humana, com a éssers fets per a estimar i per a ser estimats. Però aquest accent és fruit d'una opció més que no pas d'un sentiment".

    Opció més que no pas sentiment. Perquè en les opcions hi ha un tret fonamental que és la voluntat de… I a força de posar voluntat en el fet de veure què tenim en comú, acabem "sentint" realment el que tenim en comú. Per tant les opcions són les que ens poden portar a l'essència dels nostres sentiments.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies Lurdes i Benet pels vostres comentaris! És veritat això del "qui no ho sap tot, no sap res". Hi ha persones que només amb una part d'informació, dedueixen el que no saben i a vegades arriben a imaginar coses molt distants de la realitat. Hem d'anar molt alerta a l'hora de judicar.

    ResponElimina