Treball als Serveis Funeraris

Fa uns dies vaig rebre una persona que treballa als Serveis Funeraris. Ell i la seva dona em comentaven les inquietuds cristianes que tenen. I que veien que en una feina així també es podia fer Bé. I tant!

Quan algú ha perdut un ésser estimat és un moment molt delicat. Ho sabem tots. També sabem que no sempre és fàcil trobar les paraules adequades, en funció de les circumstàncies. I per això és tan important que, fins i tot els qui han de gestionar aspectes més pràctics de la qüestió, siguin persones plenes d'humanitat.

Vaig pensar que realment a tot arreu calen persones que aportin un plus d'humanitat. A tot arreu. Quan trobes persones així en un establiment, en una oficina d'atenció al públic, al metro... són aire fresc que purifica. Si llegeixes això i ets d'aquests: gràcies!

La lliçó dels ciclistes

Fa uns dies vaig rebre la visita de dos ciclistes que venien d'Arbeca (i no faig ús de la frase feta: literalment havien vingut des d'Arbeca!). Un pare i un fill. 117 quilòmetres. I a Sant Salvador de Guardiola se'ls va afegir un amic.

Els vaig dir que havien d'estar molt forts per haver fet tants quilòmetres. I em van dir que no només físicament. Aleshores em van parlar de la força mental que has de tenir, i els missatges concrets que vas donant al cervell per poder continuar i superar-te. I el pare deia que aquest ensenyament que es pot treure de la bici també és aplicable a la vida.

Senzillament fantàstic!

Deixar-se interpel·lar

Fa uns dies parlava d'una experiència bastant excepcional amb persones molt pobres. No volia presentar una imatge idealitzada de les persones pobres, perquè la realitat no és tan senzilla. Com li he sentit dir a la Viqui Molins: "els pobres fan pena, però els marginats fan nosa". I és que les persones que viuen en la marginació i l'exclusió generen rebuig, poden tenir actituds complexes, fins i tot a nivell d'olor corporal poden resultar incòmodes per les persones que es dutxen cada dia. I el que està passant darrerament de més conflictivitat havia estat predit per aquells que treballen de prop amb aquests col·lectius.

Deia l'altre dia que aquells pobres tan respectuosos en la pregària portaven Crist amb ells sense saber-ho. Però també l'hi porten aquells que ens incomoden, que generen rebuig amb la seva actitud. Pot semblar un contrasentit. Però no ho és, des del meu punt de vista. I és que a través d'ells també se'ns fa una crida, una interpel·lació a no quedar-nos de braços plegats.

I si Déu parla, també parla a través de les persones marginades i excloses perquè sapiguem veure-hi germans nostres que necessiten del nostre compromís. Com deia Isaïes ja fa molts segles: "No els defugis, que són germans teus".


PD: A la foto, l'escultura del Jesús sense sostre, a l'entrada de la Parròquia de Santa Anna, de Barcelona, on es fa una gran tasca d'acollida amb l'Hospital de Campanya.

Un tros de Cel

Fa unes setmanes em van demanar que fes una pregària amb un grup d'unes 60 persones pobres que venien de Barcelona: persones que viuen al carrer i altres situacions de marginació. La pregària seria en un lloc especial, però ja em vaig mentalitzar que seria una estona potser difícil. Vaig pensar que havia de ser comprensiu amb persones que venien del món de la marginació, i que per tant les actituds no serien les mateixes que podia esperar d'un altre tipus de grup. Hi hauria poca atenció, poc silenci...

La meva sorpresa va ser majúscula només d'obrir-los la porta. Tots estaven en un silenci absolut, i així van anar entrant. Durant tota la pregària, l'actitud va ser de molt respecte i de participació activa. Quan hi va haver l'estona de pregàries espontànies, alguns s'hi van afegir.

Evidentment, abans de venir, els qui portaven el grup i dinamitzaven la pregària els havien encoratjat a viure aquesta estona amb intensitat. No era una cosa improvisada. Però es notava que estava fet de cor, i que volien aprofitar-ho al màxim.

Aquelles persones pobres venien a trobar Crist. Però, sense adonar-se'n, el portaven amb ells i el comunicaven.

(continuarà)