Pregària d'Advent

Veniu, Senyor Jesús,
i ajudeu-nos a entendre cada dia més la vostra voluntat sobre nosaltres.

Veniu, profeta de l'Amor,
i doneu-nos la valentia per ser testimonis vostres.

Veniu, mestre de saviesa,
i concediu-nos una vida interior profunda.

Veniu, amic dels pobres i els qui sofreixen,
i empenyeu-nos a comprometre'ns per un món més solidari.

Veniu, pelegrí itinerant,
i no permeteu que ens acomodem en una vida tèbia.
Infoneu-nos el vigor perquè la nostra donació sigui cada dia més intensa.

VENIU, SENYOR JESÚS!

Veure els invisibles

Fa uns anys vam viure una experiència molt enriquidora amb els escolans en relació a Arrels Fundació, que es dedica a les persones sense llar. Primer va venir una persona d'Arrels a fer una reunió amb la comissió de solidaritat que formaven alguns nois. Un cop vam tenir lligat el concert solidari, tots els escolans van rebre una xerrada d'una persona de la fundació. El dia del concert vam visitar el taller ocupacional i la residència que tenen. Va ser un concert diferent: els primers bancs estaven ocupats per persones ateses a Arrels. I darrere els escolans hi havia una gran paret construïda amb caixes de cartró per significar les condicions amb les que viuen molts d'ells. En acabar el concert, van descobrir una part d'aquestes caixes, i va aparèixer una olivera que la gent d'Arrels va regalar als escolans. Al cap d'uns mesos, des d'Arrels Fundació van organitzar una excursió a Montserrat, i els escolans i les persones sense llar conjuntament van plantar aquesta olivera al jardí de l'Escolania. Va ser un moment inoblidable. I per mi, també ben inoblidable quan uns mesos després, tot passejant per Roma on havíem anat de gira, uns escolans van dir: "Ara els veiem al carrer, abans ni els vèiem!". Havien aconseguit veure aquells que com a societat a vegades preferim no veure. S'havia fet visible allò que abans era invisible.

Record i agraïment

Aquests darrers anys ha estat molt recurrent la proclama "Ni oblit ni perdó". Se n'ha parlat ja molt, i des de diferents perspectives. Aquí us volia compartir una experiència personal gratificant. És un tema discutit si s'ha de perdonar, si perdonar implica oblidar o no, etc. Però en canvi, no se sol parlar de l'important que és recordar i agrair tot allò de bo que hem rebut.

A mi és una cosa que em diverteix i tot: ser agraït amb aquells que, en un moment determinat, t'han fet costat o han tingut algun gest absolutament gratuït. I he de dir que, en alguns casos, això ha provocat sorpresa:
- Per què fas això?
I jo he respost:
- Recordes allò que vas fer aquella vegada?

Aleshores la persona se sorprèn que, passats els anys, recordis aquell gest de bondat que vas rebre i encara l'agraeixis.

Ho recomano vivament! Record i agraïment.

No votar

Em fa basarda cada cop que sento algú dient que no anirà a votar. Potser no me n’hauria de fer. Al cap i a la fi, tothom és lliure de fer el que vulgui. I no votar és una de les opcions possibles.
Però m’hi he trobat aquests darrers dies: un que em deia que no ha anat a votar les darreres conteses electorals perquè no hi ha cap partit que el representi. I un jove que fa pocs dies va rebre de la policia (ni tan sols participava a la manifestació, però sí que era per allà), i també em va dir que no pensava anar a votar.
Jo no he viscut el franquisme. I entenc que algun es pregunti de què servirà el seu vot, o que no se senti representat per cap partit. Però quan sents certs missatges polítics racistes o discriminadors (i evito paraules més gruixudes) penso que almenys val la pena votar qui pugui evitar que guanyin certes ideologies. Ni que un pensi que no servirà de gran cosa, jo aposto per l’opció del mal menor (i amb això no estic dient “vot útil”, que seria una altra qüestió).
Alguns potser pensareu que aleshores cal votar en blanc. També és una opció, però essent conscient que amb el vot en blanc s’afavoreix els partits més grans.
I us ho diu algú que encara no sap qui votarà diumenge. Però sí que sé qui no votaré. I també sé que exerciré el meu dret de vot.

Cuideu-vos

En alguna plataforma les darreres setmanes exhortaven la gent a cuidar-se. Ho feien tenint present que s'acostaven dies complicats per al país. Home, per mica que estimis el país, no et pot ser indiferent el que està passant. I ho dic pensant amb persones que pensen de maneres ben diverses.

Però és important cuidar-se. Conèixer quines són les pròpies forces. I en funció d'això, decidir. No ho dic només en relació a prendre part en crides de tota mena, sinó sobretot en com les coses ens poden arribar a afectar emocionalment.

No és obligatori estar 24 hores pendent de l'última novetat i connectats permanentment. I en setmanes així, fàcilment hi ha persones que hi estan, sense que això els aporti res. Al contrari.

I també és bo que, en la mesura que puguem, tinguem cura d'altres. Que puguin desfogar-se, asserenar-se, fins desintoxicar-se.

Crec que a vegades es confon "implicar-se" amb "no cuidar-se". Són dues coses diferents. I malgrat que la implicació pugui comportar cansament alguns dies, és bo continuar tenint cura d'un mateix i dels altres. Vaja, em sembla a mi.

El mariner i la tempesta

A l’hostatgeria vam tenir un mariner, capità d’un vaixell d’uns 20 tripulants que competia a nivell internacional. Em resultava interessant, perquè el mar sempre m’ha fascinat. Però ell no tenia cap visió romàntica del mar. Per ell és un lloc important, però és al mateix temps el seu lloc de treball.

Un dia ens va explicar l’experiència d’estar ben endins i veure com s’acosta una tempesta forta. Constatar que no es pot fer res per evitar-la. I malgrat el neguit lògic que això podia comportar, destacava que aleshores era important l’acceptació del que s’acostava. I que aquesta acceptació o previsió et feia estar més a punt per afrontar-la. Fins i tot ajudava que passés més ràpid.

En cap cas no parlava de no fer res, evidentment. Es referia a una actitud, a quina mirada interior era la que l’ajudava més a preparar-s’hi.

És una cosa semblant a la que a vegades he sentit d’algunes persones que han passat per una malaltia seriosa, i que al principi em costava d’entendre. Hi ha hagut una acceptació de la malaltia que els ha ajudat a lluitar per superar-la.

Els ancians: una benedicció

Em sap greu quan es parla de la gent gran com quelcom inevitable, com una càrrega, o com qualsevol cosa amb connotació negativa. A vegades m'he trobat organitzant alguna activitat, i algunes persones es dolen que hi havia gent tan gran... Per mi és una benedicció! Poder compartir amb persones que tenen tota una vida al darrera és un regal.

Puc entendre la preocupació d'algunes persones quan veuen que certes activitats només capten l'atenció de gent gran. I no penso només en activitats religioses, sinó també certes manifestacions culturals que mouen sobretot gent gran. Entenc l'anàlisi negativa perquè es qüestiona la continuïtat en el futur. En aquests casos, d'acord.

Però a banda d'això, en la nostra societat capto que a vegades sembla que facin nosa. No és pas així a tot el món. Hi ha cultures que els veneren, no els fan callar mai, els presten tota l'atenció.

És cert que hi ha avis que accentuen els trets més negatius de la seva personalitat. Però també hi ha els qui suavitzen els aspectes més cantelluts que els caracteritzaven. I tant si són d'una manera com de l'altra, són els qui ens han precedit. I es mereixen tota la nostra consideració.