Feliços...

Feliços els qui escolten de debò,
i no es creuen posseir la veritat absoluta.
Feliços els qui saben confiar en els altres,
sabent que els altres poden equivocar-se.
Feliços els qui no fan les coses
per aparentar el que sigui,
sinó que són autèntics.
Feliços els qui, en moments de prosperitat,
viuen amb actitud d’agraïment.
Feliços els qui, enmig del cansament,
no es deixen dur per l’ira o el malhumor.
Feliços els qui cultiven els pensaments positius
en el seu interior.
Feliços els qui fan de l’Amor la seva única llei
i el motor de la seva vida.

Quan no notes receptivitat

I digué el deixeble:
- Sovint em trobo amb reaccions molt contràries a la fe, com si tinguessin al·lèrgia a qualsevol cosa que dic o faig com a creient.

I respongué el mestre:
- No sé si el que et diré sonarà contradictori amb el que diu l'Evangeli, que ens envia a proclamar la nostra fe per tot arreu. Però penso que a vegades no ens aniria malament tenir més el do de l'oportunitat, i saber quan toca parlar i quan millor callar. Molta gent no vol tenir la sensació que se'ls va a convèncer de res, o a intentar "captar-los". Ells respectaran el que tu creguis, però si se senten envaïts per tu, aleshores pot ser que la reacció no sigui la que esperaries. Jo diria que el més important en aquesta cultura tan plural que vivim (i que cada vegada ho serà més) és que siguem el màxim de respectuosos amb tothom. Si un és d'una altra religió, doncs el respectem. Si és agnòstic, també. I si no és creient, doncs també.
Vol dir que ens hem d'amagar de la nostra fe? No m'ho sembla pas, al contrari. M'agrada molt la gent que viu la fe de manera desacomplexada, igual de desacomplexats com ho estan els culers, els afeccionats a les motos o els castellers. Si a ells no els fa res manifestar aquests sentiments, per què ens hauria de paralitzar expressar la nostra fe? Però no cal anar amb actitud de superioritat, com aquell qui sap molt més que l'altre. Tots tenim a aprendre de tots.

Quan la Història marca

Acabo de tornar d'un viatge a Hongria amb els escolans. I en molts aspectes diferents, he pogut constatar el pes que té la Història que han viscut com a poble. No és secundari que visquessin 40 anys de domini soviètic, ni la cristianització mil·lenària amb la posterior conquesta turca i la següent reconquesta, etc.

A vegades, quan presenciem revolucions, creiem que el passat pot quedar esborrat (perquè s'ha eliminat un poder concret, perquè comença un nou règim...). I penso que no és exactament així. En tot cas, jo diria que el futur pot ser diferent, però com a conseqüència d'un passat del qual es prové.

Aquest fet col·lectiu (és a dir, el fet que venim d'on venim) es pot viure amb negació (com els passa a alguns encara a Alemanya per la vergonya de la 2a Guerra Mundial, tot i que cada vegada menys) o bé assumint-ho com una realitat per ser tinguda en compte de cara a construir un futur millor.

I això valdria per tots els pobles del món, inclòs el nostre.

La biografia col·lectiva, sigui la que sigui (i també la personal) és un factor important per poder construir un futur de plenitud.

Foto: he posat una escultura impressionant que hi ha al costat del Danubi quan passa per Budapest, commemorant els qui hi van ser assassinats durant la 2a Guerra Mundial fent-los treure les sabates i disparant-los perquè caiguessin al riu i el riu se'ls endugués.

Quan el temps no és teu

I digué el deixeble:
- A vegades sembla que el temps ja no sigui meu, em sento estirat per totes bandes. Però no puc dir que no quan em demanen.

I respongué el mestre:
- Exactament. No pots dir que no, perquè et trairies a tu mateix, i negaries l'opció que vas fer pels altres ben lliurement. Recordes allò de "Ningú no em pren la vida, sóc jo qui la dono lliurement"? (Jn 10,18). Doncs és això. No és que els altres et prenguin res, sinó que prèviament (ni que faci anys) tu has optat pels altres. Ara bé: una cosa és deixar que els altres se serveixin de tu, cosa de la qual t'has de sentir content perquè vol dir que els pots fer servei. I una cosa ben diferent és que aquest tràfec que portes afecti la teva vida interior. No sé si sabies que la Mare Teresa de Calcuta passava unes hores diàries fent pregària. La gent sap que era una dona de fe, és clar, i que es donava molt als més pobres. Però en el seu dia a dia, hi havia unes hores sagrades, que eren com l'aliment que la portava a fer tot el que feia. No descuidis aquest aliment interior, perquè el necessitaràs per no quedar esgotat tant per fora com per dintre. Busca espais, ni que siguin petits, per tenir-ne cura. No és egoisme: ho fas també pels altres, perquè en la mesura que tu estiguis bé, els podràs servir millor.