Els darrers dies he pogut escoltar el camí que està fent la comunitat de Taizé (França) en el camp del diàleg interreligiós. El mes passat a Taizé van celebrar un cap de setmana d’amistat islamo-cristiana, amb l’assistència de nombrosos musulmans. I, en relació al budisme, hi han hagut germans de la comunitat que han visitat un monestir budista de Corea, i alguns monjos budistes els han visitat a Taizé.
Un vespre d’aquesta setmana passada, el Prior de Taizé es va prestar a respondre les preguntes dels joves. Una jove musulmana li va preguntar sobre la relació entre les dues religions. Una de les coses boniques que li va respondre és que, quan entrem en contacte amb una altra religió, és bo mirar què en podem aprendre. I va posar l’exemple de l’actitud d’adoració dels musulmans en la pregària.
Una altra noia li va preguntar per la relació que tenen amb el budisme. I va comentar que, d’una banda, havien constatat valors comuns que compartien: la recerca de la pau interior, la importància de la compassió... Però que, al mateix temps, havien experimentat que en alguns aspectes rellevants eren també diferents: per exemple, en relació a la fe en un Déu personal. I posava l’accent en el fet que, més enllà de les diferències, l’objectiu és conèixer-nos i fer una amistat autèntica. No es tracta que un deixi de ser allò que és, però sí que s’obri a compartir amb l’altre.
En relació als cristians, va expressar que la fe en Jesús ens ha de portar a treballar per la unitat de la família humana. I que aquesta pot ser una aportació molt vàlida dels cristians en el món: treballar per la unitat de la família humana.
Aire fresc. Inspirador. Encoratjador.
