dilluns, 17 de desembre del 2018

M'ho emporto a la tomba


Fa bastants anys una dona em va sorprendre quan li vaig preguntar si podia confiar-li una cosa (que d'altra banda no era res de l'altre món). Em va respondre que s'ho emportaria a la tomba. Em vaig quedar parat perquè l'ocasió no s'ho valia, però també per l'honestedat que em transmetia. I al llarg dels anys, altres vegades jo he dit el mateix a algunes persones quan m'ha semblat que les ajudaria a estar tranquil·les.

M'he trobat amb persones que han vingut a Montserrat a abocar tot el que portaven dins, a vegades traumes de feia molts anys o experiències que no explicaven a ningú del seu entorn malgrat ser gent tan estimada (o justament per això). Els darrers temps m'ha passat sovint amb visitants de l'estranger. Ells saben que deixen el seu "secret" a Montserrat, i que algú el custodia. Alguns han tornat altres vegades, però en algunes ocasions són persones que no he vist mai més. N'estic segur que aquell moment va ser important per elles, perquè van poder "vomitar" (perdoneu l'expressió) quelcom que els feia mal.

És molt bonic quan la gent ve una vegada i tornen. Amb alguns fem camí de manera periòdica. Però també és bonic quan una persona ve, i no torna. Expressa aquesta llibertat de cada persona. I ens recorda la nostra missió: ser-hi per donar aigua a qui sigui. Si tornen, meravellós. Si no, potser és que no els cal o que ja vam fer el que podíem en aquell moment. Però us puc assegurar que algunes històries, tot i emportar-me-les a la tomba, no les oblidaré mentre visqui. Perquè no et pot ser indiferent allò que viuen els altres, especialment quan pateixen. I de tant en tant penso: què se'n deu haver fet d'aquella dona? I d'aquell noi? I d'aquell senyor de tan lluny? D'alguna manera, continuen presents a Montserrat. I tant!

Fa dies parlàvem del mot "discernir". Etimològicament té un mot germà: la discreció. Ve de la mateixa arrel indoeuropea, i requereix la necessitat de poder distingir allò que es pot dir i allò que no. També demana un discerniment. Jo li dono importància, i veig que la gent la valora molt quan se'ls garanteix.

7 comentaris:

  1. Que bonic això de "donar aigua a qui sigui", a qui ho necessiti, a qui te set d'ésser escoltat, d'escoltar, de consol, de fer silenci amb algú i dir-ho tot sense necessitat de massa explicacions, o potser només en mirar-se als ulls i tenir la sensació de ser comprés..., d'estar junt algú que et reb sense condicions.
    Gràcies per unes lletres que, com sempre, arriben a dins.

    ResponElimina
  2. Sobre la confiança i la discreció del que els altres tenen a bé dir-nos, sobre tot si són coneguts o estimats, podríem dir que també en quedem afectats , participem de la seva angoixa, de la seva por, del seu dolor i perquè no, de la seva joia quan el cas s'ho val; a vegades serà admiració el que ens provoquen, però sempre, sempre, val la pena posar-ho en mans del Senyor una i altra vegada en la pregària.

    ResponElimina
  3. Sí Xavier, jo en tinc creença que sols en mirar-s'he fondament als ulls, mantenint un silenci i un bàtec del cor net i sincer, naturalment que és pot escoltar, i donar consol, donant-los aquesta aigua que en necessiten per a guarir allò que en la ruta de la seva vida han passat. I és preciós poder estar com tu en diu, junt a algú que et rep sense condicions, jo en recordo el meu avi Ton, i el vaig rebre i estimar sense cap mena de condició, i encara l'estimo, no sols a ell, sinó a tots/es els meus traspassats, i en ells hi entren tothom.

    ResponElimina
  4. La teva reflexió, Sergi, em porta a pensar quants diàlegs, fets i vivències esdevenen misteris mai no descoberts entre famílies o entre amics propers i, tal com tu dius, poden ser compartits amb persones desconegudes. Que tot sigui consol, amor i pregària. Que la pau Nadalenca ens hi acompanyi!

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies Xavier, Mercè, Ramona i M. Teresa pels vostres comentaris!

    ResponElimina
  6. Sí, és fantàstic tenir la confiança amb algú per poder parlar del que portem al cor i saber alhora que no sortirà d’allà. I és molt bonic que Montserrat sigui un lloc on la gent pugui apropar-se i buscar aquesta aigua. Gràcies, Sergi :)

    ResponElimina