M'ha arribat aquest text, que em sembla formidable i molt adient per aquest temps de tardor:
LES FULLES NO CAUEN, ES DEIXEN ANAR
Sempre m'ha semblat espectacular la caiguda d'una fulla.
Ara, tanmateix, m'adono que cap fulla "cau" sinó que arribat l'escenari de la tardor inicia la dansa meravellosa de deixar-se anar.
Cada fulla que es deixa anar és una invitació a la nostra predisposició al despreniment.
Les fulles no cauen, es desprenen en un gest suprem de generositat i pregon de saviesa: la fulla que no s’aferra a la branca i es llança al buit de l’aire sap del batec profund d’una vida que està sempre en moviment i en actitud de renovació.
La fulla que es deixa anar comprèn i accepta que l’espai buit deixat per ella és la matriu generosa que acollirà el brot d’una nova fulla.
La coreografia de les fulles deixant-se anar i abandonant-se a la simfonia del vent traça un indicible cant de llibertat i suposa una interpel·lació constant i contundent per a tots i cadascun dels arbres humans que som nosaltres.
Cada fulla a l’aire em xiuxiueja a l’oïda de l’ànima: “Deixa’t anar! Entrega’t! Abandona’t! I confia!”.
Cada fulla que es deslliga queda unida invisiblement i subtil a l’oreig de la seva pròpia entrega i llibertat.
Amb aquest gest la fulla realitza el seu més impressionant moviment de creativitat ja que amb ell està gestant la irrupció d’una pròxima primavera.
Reconec i confesso públicament, davant d’aquest públic de fulles movent-se al compàs de l’aire del matí, que soc un arbre al qual li costa deixar anar moltes de les seves fulles.
Tinc por davant la incertesa de la nova brotada.
Em sento tan còmode i segur amb aquestes fulles predictibles, amb aquests hàbits perennes, amb aquestes conductes fixades, amb aquests pensaments arrelats, amb aquest entorn ja conegut...!
Vull, en aquest temps, sumar-me a aquesta saviesa, generositat i bellesa de les fulles que “es deixen caure”.
Vull llançar-me a aquest abisme tardorenc que em submergeix en un autèntic espai de fe, confiança, esplendidesa i donació.
Sé que quan soc jo qui es deixa anar, des de la seva pròpia consciència i llibertat, el despreniment de la branca és molt menys dolorós i més bonic.
Només les fulles que es resisteixen, que neguen l’evident, hauran de ser arrancades per un vent molt més agressiu i impetuós i cauran a terra pel pes del seu propi dolor.
(traducció d’un text de José María Toro, del llibre “La Sabiduría de Vivir”)
Desprendre'ns d'algunes coses al llarg de la vida per poder créixer. Em sento força identificat amb aquest símil. Quan era jove vaig haver de deixar casa per poder anar a estudiar a la universitat. En aquell moment tot era "incertesa per la nova brotada". Quan després vaig decidir anar a estudiar a l'estranger també vaig deixar anar algunes fulles per començar de nou una nova brotada. I així successivament: el matrimoni amb la parella, els fills que Déu ens va donar, ... Algunes fulles han anat caient i altres han anat creixent. Gràcies Sergi per compartir aquestes paraules tant boniques i plenes de contingut.
ResponEliminaBona nit i bona salut!
ResponEliminaRegaleu-vos set minuts de bellesa i de serenor!
https://www.youtube.com/watch?v=bewklvvXsmU
Quin text més bonic! M'acompanyarà com a reflexió i pregària en els dies ombrívols de tardor. Gràcies, Sergi!
ResponEliminaQuin text més inspirat! Tot un cant a la renovació constant, a la humilitat, a la insignificància humana, a la confiança en l'esdevenidor, a l'acceptació dels ritmes de la natura i dels nostres com a criatures. M'ha fet pensar i contemplar l'essència de la vida.
ResponEliminaQuina Homilía mes maca la d aquest diumenge q es fet Sergi.
ResponEliminaJo també trobo molt encertada l,homilia d,avui. L,exemple de Joan Alsina és una bona comparació per reflexionar sobre l,evangeli d,avui i també sobre el texte que has posat aquest més ja que es va despendre com una fulla assumint el risc.
ResponEliminaGràcies
Una homília bonica i que a mi que he viscut la por i la mort a primera línia en aquests mesos, m'ha colpit i m'ha fet reflexionar molt, segur que m'ajuda a entomar els dies que venen d'una manera més valenta i decidida, i em permet cuidar millor a les persones. Moltes gràcies Sergi!
ResponEliminaPosar l'atenció a la natura (amb tot lo que això implica) és font de inspiració i si som prou pacients fins i tot de saviesa. Perquè ben rumiat, que és la natura si no vida. La mateixa que ens sosté a nosaltres manifestant-se de un altre manera. Extreure'n reflexions és relativament fàcil perquè els cicles de aquesta vida compartida -com no podia ser d'una altre forma- són similars. La tardor i també la primavera són temps de grans transformacions qu'ens evidencien d'una forma clara la finitud de tot allò que la nostra pobre percepció interpreta com immutable i això ens neguiteja i a la vegada ens fa rumiar. Aquest inspirador text que has tingut a bé compartir és una prova de tota la saviesa que la natura ens pot proporcionar si estén amorosament atents.
ResponEliminaUns comentaris molt bonics, moltes gràcies!
ResponEliminaPer als qui entreu directament a La Font potser us sorprendran uns comentaris sobre una homilia: és la que vaig fer ahir a Montserrat.
Som arbres que deixem anar fulles fins que finalment nosaltres esdevenim fulles de la Vida
ResponEliminaText preciós! En la seva totalitat és una invitació al canvi, a deixar anar, a oblidar zones de confort, treure cuirasses i proteccions i a deixar veure la nostra essència interior que és la que ens fa autèntics i expressa realment qui som. A cada entrega hi ha un aprenentatge i cada entrega és una pèrdua voluntària i solidària, que paradoxalment es transforma en una oportunitat de renovar-nos per continuar creixent.
ResponElimina"I confia!, xiuxiueja la fulla a l'ànima." Segurament en això rau tot aquest procés!, en la capacitat de sentir veritablement (sense tenir-ne la certesa) que el que arribarà després, serà tant o més bo que el que tenim!, i que tot el que hem fet tindrà un sentit.
Moltes gràcies Aleix i Olga!
ResponElimina