dissabte, 31 de juliol del 2021

Grans contrastos


Sovint hem sentit allò que el pitjor que pot passar a uns pares és perdre un fill. I hi estic d’acord. Potser per això m’ha sobrepassat trobar-me vàries vegades amb històries en què la mare ha abandonat el fill o els fills, o que se n’ha desentès quasi del tot. Sembla que no pugui ser, però aquí em vaig trobant amb persones que han estat abandonades de molt petites. Terrible. Com que només he parlat amb els qui han estat abandonats, no puc imaginar per quines raons els han deixat. Ells tampoc no ho entenen gaire (a vegades gens). Els pares (vull dir els homes) solen ser encara pitjors (amb excepcions: l’altre dia en vaig conèixer un que cuida del nen perquè la mare va marxar).

Però al mateix temps, també m’he trobat amb moltes històries de parents que han acollit els nens que havien estat deixats pels pares. I sovint acabes descobrint que aquell a qui anomenen “germà” en realitat és un cosí. Els qui l’adopten (de manera no oficial) molts cops són els oncles. I en tot és tractat com a fill, li donen tot. 

D’una banda, crec que la proporció d’abandonaments és més gran que en les nostres latituds. Però d’altra banda, la generositat d’altres persones també és en una proporció que em sembla més gran que en el nostre context.
 

13 comentaris:

  1. Crec que, com dius tantes vegades, el que es viu a l'Àfrica no es pot comparar amb la nostra realitat. De tota manera penso que la pèrdua d'un fill per una mare és igual de dolorosa arreu del món.
    L'abandomant és un altre tema que tampoc en sé donar explicació. Podem donar gràcies a Déu, que sovint hi ha persones bones capaces d'acollir aquests nens, a tot arreu diria.
    Moltes gràcies Sergi, pel que ens expliques!!!

    ResponElimina
  2. Que un fill sigui abandonat per la pròpia mare o pare deu ser molt dur com dius però per altra banda és bo saber que sempre hi ha algun parent (més o menys llunyà) que de forma generosa acullen aquest mateix infant. Gràcies per compartir aquesta realitat que segurament vius de ben aprop a Uganda.

    ResponElimina
  3. Pare Sergi d' Assis, bon vespre.
    Hem pregunto, com deuen viure la maternitat i la paternitat aquestes persones que abandonen un fill, sigui del continent que sigui...
    Jo, personalment no he viscut d' aprop cap cas semblant...al contrari.
    Nens que per diverses circumstàncies, àvis o tiets, s' fet càrrec d' aquests nens, com un fill més...
    I, també, puc donar un testimoni preciós:
    La meva Parróquia, en temps de Post-Guerra,
    és va cuidar molt, de donar un ambient de " CALIU"
    a tots aquells nens que, per un motiu o un altre, varen perdre els pares...
    Recordo també, que vàries famílies de la Parróquia varen acollir a nens, alemanys...austríacs...que no trobaven els seus familiars, en mig d'aquells cinc anys d' horror...
    I, encara...al meu COL.legit, de religioses, molt Molt Montserratines, per cert, varen acollir a dues germanetes jueves, dues nenes precioses, amb uns grans ulls espantadíssos, i sempre agafades de la mà, fins i tot, al pati...que devien haber viscut aquells ulls tant bonics !!
    Encara, ara les recordem en gran exactitud...
    Aquest són els meus records, davant de nens amb conferéncies dramàtiques !!
    Que tingueu un bon descans.

    ResponElimina
  4. ...circunstàncies dramàtiques !!

    ResponElimina
  5. La pintura que avui ens envies parla d' aquest dos contrastos: nens abandonats, nens acollits...
    És aquesta la teva inténció ??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la nit i el dia conviuen al mateix temps: l'espina per l'abandonament sofert, però al mateix temps l'agraïment per l'acollida generosa dels parents

      Elimina
  6. Gràcies !!!
    Que tingueu un bon dia !!
    Ja esteu tots més bé de salut??

    ResponElimina
  7. Sergi, quan compares Uganda amb Catalunya m'imagino com seria la mateixa situació dues generacions enrere, a l'època dels meus avis, i sovint, llavors hi trobo moltes més similituds.
    Em fa l'efecte que com més rural és una societat, més lligams familiars manté. I...pot ser que a Uganda, el tema de pertinença a una tribu els faci més responsables de la família quan hi ha algú que "desapareix"? Hi afegiria que la falta de burocràcia també deu facilitar aquestes adopcions "express"!

    ResponElimina
  8. M'has fet pensar que, en el regne animal, hi ha molts exemples de mares que adopten cries d'altres espècies per pur altruisme. N'hi ha a grapats! Fa poc, vaig veure la pel·lícula de dibuixos animats "Manou". Narra com una parella de gavines cria una oreneta com si fos el seu fill i en Manou creix pensant que és una gavina. És una història preciosa, però el millor de tot és que no és de ficció. La natura és la família universal, però els éssers humans continuem despistats... Potser perquè ens creiem fora de l'ordre de la natura? Una abraçada! :)

    ResponElimina
  9. Tot plegat és prou trist i complicat. L'abandó dels fills et sembla que aquí, a Uganda, és més freqüent, potser sí, però aquí a la nostra terra sovinteja i com a tot arreu és dolorosa pels infants i, vés a saber, moltes vegades (i no dic sempre) pels pares. Tot plegat és per entristir-se molt i molt i encomanar-lo a Déu, perquè hi hagin persones que tinguin la voluntat d'acollir aquests infants i poder-los fer créixer amb amor.
    Fina Múrria.

    ResponElimina
  10. El meu gendre és educador en un centre de menors tutelats per l'estat i són nens que encara que tinguin els pares en molts casos, poden donar gràcies a Déu de ser on son, per la majoria, el seu principal problema és la família directa. Molt trist.

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies per les vostres reflexions i vivències!

    ResponElimina
  12. Pare Sergi d' Assis
    Ja veig que he fet tart, peró ara arribo a casa.
    Voldria, encara que solament fos per tu, posar la veu a dos classes de " NENS ABANDONATS":
    1. ELS FILLS DE PARES MOLT PROFESSIONALS" tot i que aquests pares estan molt ben valorats en tots els sentits, obliden que a casa els esperant dos o tres fills.

    2. " ELS PARES QUE COL.LABOREN EN VOLUNTARIATS" ja siguin de PARRÓQUIES, CENTRES CÍVICS, ... i que s' oferéixen a fer-se responsables d' un munt de compromisos, en detriment d' hores que les haurien de dedicar A ACOMPANYAR ELS SEUS FILL.
    El problema és claríssima:
    A la PARRÓQUIA SÓN PERSONES ESTUPENDES,mentres que a casa ajudar als tres fills a fer els deures, després de vuit hores de treball, pot ser heróic!!
    Peró, hi ha una cosa que no ha passat de moda.
    LES OBLIGACIONS DEL PROPI ESTAT.

    3. Val molt la pena d' escoltar, aquests HOMES I DONES, que ara tenen, 40...50...60... anys i que " NO VAREN TENIR, PARE O MARE, per que el seu pare o la seva mare, era el METGE MÉS FANTÀSTIC DE L'HOSPITAL, o el seu pare, o la seva mare, EREN ELS MÉS FERMS DE LA PARRÓQUIA, peró, ells com a nens , varen patir unes grans caréncies...
    NO OBLIDEM MAI LES OBLIGACIONS DEL PROPI ESTAT.
    I PROCUREM FER-HO TOT AMB MESURE.
    AIXÍ, DEIXEREM UN BON RECORD.
    GENEROSITAT I VOLUNTARIAT, SÍ, PERÓ SENSE OBLIDAR LES OBLIGACIONS DEL PROPI ESTAT...

    ResponElimina