No sé si és massa agosarat utilitzar aquest terme aplicat al que us exposaré en relació als Jocs Olímpics. A mi m'agraden els Jocs Olímpics, però viure'ls a Uganda m'ha donat una altra perspectiva. Aquí, qualsevol victòria ugandesa s'ha viscut amb quasi eufòria i els guanyadors de medalles són com herois. En un país que crec que se sent aïllat del món i a la cua en molts aspectes, guanyar alguna medalla li fa pujar l'autoestima de manera considerable. I ho celebro, perquè s'ho mereixen.
Tanmateix, això m'ha fet pensar que no és casualitat que alguns països (els de sempre) siguin els que hagin aconseguit més medalles. Per aquest ordre (número de medalles, independentment de quines siguin): Estats Units, Xina, Rússia, Gran Bretanya, Japó, Austràlia, Itàlia, Alemanya, Països Baixos, França.
Però, què passaria si tinguéssim en compte la riquesa o pobresa del país a l'hora de valorar el mèrit del país? No és secundari, perquè un país ric té moltes més possibilitats de formar bé els seus esportistes. Ho he pensat aquí Uganda, veient que hi ha gent en tan bona forma física (per exemple, gent que corre molt) però són tan pobres que no tenen mitjans per dedicar-s'hi.
I m'ha encantat veure un article de la BBC que es feia la mateixa reflexió. I la conclusió és que, si es tingués en compte aquesta dada de la riquesa per persona en cada país, els primers països haurien estat els següents en aquest ordre: Xina, Rússia, Kènia, Ucraïna, Uganda, Etiòpia, Índia, Brasil, Iran i Uzbekistan. No us sembla molt interessant?
L'article de la BBC (el teniu aquí) també es pregunta quin ordre sortiria si es tingués en compte la quantitat de població. Un país amb molts més milions d'habitants podria tenir-ho més fàcil. L'article fa algunes anàlisis que valen la pena.
Sí, els Jocs Olímpics són una competició esportiva que congrega persones de molts països que lluiten per l'excel·lència, amb una combinació de molt talent i esforç. Està molt bé!
I no pretenc que hi hagi d'haver una solució, ja entenc que és molt difícil. Però, almenys, que ens puguem preguntar: no serà que també reflecteixen la diferència d'oportunitats en funció del país on s'ha nascut?
Hola Sergi
ResponEliminaJo també m,he fet aquesta reflexió a vegades i crec que és pràcticament impossible que alguna cosa canvii. Els patrocinadors dels jocs son multinacionals de països rics que busquen beneficis a través de la màxima competitivitat i de l,espectacle que proporcionen els esportistes més ben preparats.
No obstant, crec que si es podría fer alguna referència oficial d,aquests rànkings alternatius per donar a conèixer l,esforç relitzat per atletes de països amb menys recursos econòmics.
Que la BBC hagi fet un article com aquest és un pas en la bona direcció.
Sergi, aquesta pregunta que fas és la de sempre i la resposta està ben clara. No es tria el lloc on neixes però sí que et determina les oportunitats que tindràs a la vida.
ResponEliminaMolt interessant la reflexió, moltes gràcies!!!
Sí, la diferència és que no m'ho havia plantejat mai en relació als Jocs Olímpics. I viure amb ells me n'ha fet adonar
Eliminahttps://www.youtube.com/watch?v=8rqI8xwXVac
EliminaM'has fet pensar en aquest nedador de Guinea Equatorial als jocs de Sidney 2000. Un exemple ben clar del que dius.
Fa poc, vaig veure al Sense Ficció de TV3 un preciós documental del 2019 (molt recent!) d'un fotoreporter alemany que ajudava a uns "esquiadors" afganesos, pioners allà, a entrenar-se amb l'objectiu que poguessin anar als Jocs Olímpics. Molt interessant llavors i encara més avui, amb tot el que està passant a aquell país! Un documental on l'esquí és només el tema central on construir una història sobre un somni que té de rerefons la falta d'oportunitats i de recursos (no només personals, sinó del país) i sobre l'immens esforç per lluitar contra aquestes circumstàncies des del cor. On cada escena es mereixeria el seu propi anàlisis. Us animo a veure'l: "On brilla la llum" (Where the light shines"). El podeu trobar gratuïtament a diferents plataformes digitals!
ResponEliminaCaram Sergi! Avui toques un tema que m’apassiona: la marató. Escola de contemplació, soledat acompanyada, esforç físic i constància, retrobament integral amb el propi cos començant per la respiració... Escola de Vida, en una paraula.
ResponEliminaEls Jocs Olímpics, et preguntes Sergi, reflecteixen la diferència d'oportunitats en funció del país on s'ha nascut? I tant que sí! Ho il•lustro compartint-vos una petita experiència, viscuda “des de dintre”.
Corro maratons des de 1980. Vaig entrar-hi tan a fons, que l’any 1987, el director del Comitè Olímpic Bcn92, que em coneixia, m’encarregà el disseny del circuit olímpic de la Marató olímpica, doncs a més del traçat pròpiament atlètic se li volia donar un caràcter urbà i una posta en escena arquitectònica monumental: l’avinentesa per mostrar Barcelona al mon durant 42 kilòmetres, tres hores seguides. Així nasqué “la línea blava” costanera, que arrancant a Mataró i, seguint el mar, es ficava a Barcelona, hi donava voltes i acabava a l’Estadi Olímpic de Montjuïc. I així fou aquell inoblidable 9 d’agost de 1992 per a tots els corredors… menys per a un, Pyanbuugiin Tuul, un mongolès de 33 anys. Un mongolès!!! Ningú tenia idea que a Mongòlia hi haguessin maratonians! Tuul, va arribar a Montjuic una hora més tard que l’anterior corredor, quan l’Estadi ja estava “tancat”, preparant-se per la cerimònia de cloenda. El seu temps, 4h i 1 minut, desastrós, doblava pràcticament el del Sud-Coreà que guanyà la prova. Se’l va desviar a la pista del Pau Negre, al costat de l’Estadi, i allí arribà, sol, quan queia la nit, acompanyat per uns ciclistes de la Guardia Urbana que l’escortaven, dos jutges a peu de pancarta i poques persones més, entre les que m’hi trobava. Tuul, un “noi” de la meva edat, un cop entrà a meta esclatà a plorar, boig d’alegria. Un mongol, seguia pensant jo…
Més tard tinguérem ocasió de parlar (amb traductor). La seva història em captivà. La fatalitat present a la seva joventut, va veure’s alleugerida quan tingué l’avinentesa de trobar “un padrí” que cregué en ell. Una bella historia de superació, que acabà a Barcelona 92. (“Clicant” el seu nom a Wikipedia, trobareu la seva historia, breu).
El destí atlètic (i no sols l’atlètic!) de joves de països on la diferència d'oportunitats és un fet, ugandesos en aquest cas, depèn d’una circumstància fortuïta, i de que algú els hi doni una ma i coratge per seguir endavant.
Aquest algú, Sergi d’Assís, ets tu i també puc ser jo.
Sí, a mí també m'agraden molt els JOCS OLIMPICS.
ResponEliminaEls segueixo des de l' any 1960, celebrats a ROMA.
Peró,els de TOKYO 1964, varen ser EXTRAORDINARIS,
per la labor dels CAMERES.
Per primera vegada, es filmava amb objectius de GRAN PROXIMITAT.
L'altre novetat, va ser que s' estava filmat a CAMARA LENTA.
El resultat va ser un MAGNIFIC DOCUMENTAL,que va recollir el bó i millor d' aquells Jocs.
Ara bé:
Si, agafem aquest mateix documental, i l' analitzem des de la JUSTICIA SOCIAL, que és mareix tot país,
llavors, tot és diferent:
Mentre uns paísos entren a l' estadi amb dotzenes d'altres, homes i dones, altres paísos, entren amb L abanderat i un sol atleta, i aquest, no cal especificar-ho, és per descomptat un home
I, encara més:
Sí un dia t' enteres per comentaristes d' esports, que, si has participat als Jocs Olímpics, i no portes cap medalla, et pots enfrontar a represàlies...
A mí, se'm va posar els cabells de punts !!!
IMPENSABLE !!!
A pesar de tot, l' esport és bonic ?
SÍ, i molt !!
El cos humà treballat amb precisió, fa que poguem disfrutar, d' aquests magnífics documentals...
www. The complete TOKYO 1.964
OLYMPICS FILM |
OLYMPIC HISTORY
(duració: 2:05:09)
ELS últims minuts, estan dedicats com sempre a la Marató i a l' entrada triomfal d' ABEBÉ BIKILA (Etiopia).
Feliç vespre !!
" Mentre uns paísos entren a l'estadi,amb dotzenes d'atletes homes i dones...'
ResponEliminaDoncs sí Sergi; les diferències econòmiques estan a tots els nivells i els Jocs Olímpics no en són ni seran una excepció. Vivim en un món on qui té diners té més possibilitats d’aconseguir l’èxit (esportiu, polític, cultural,…). En fi, bona reflexió en cas dels Jocs Olímpics.
ResponEliminaMoltes gràcies per les vostres aportacions!
ResponEliminaSempre he gaudit dels Jocs Olímpics ,principàlment la gimnàstica i atletisme.Tambe he patit veient a atletes que tot i l, esforç queden molt distanciats
ResponEliminaD,alguna medalla .La marató és quelcom que em fa pensar amb tot el que hi ha darrera dels atletes de diferents països.Alguns amb els seus patrocinadors i altres amb la força de les seves cames i la seva voluntat,potser entrenant entre animals i per camins pedregosos.
Gràcies Sergi ,per fer .nos reflexionar i et mi visca els Jocs Olímpics.