divendres, 10 de juny del 2022

Un rellotge de 800.000 euros


A partir de la notícia d’algú a qui li han robat un rellotge de 800.000 euros al carrer, una tuitaire es preguntava: “Si et roben un rellotge de 800.000 euros, qui és el lladre?”. El missatge ha generat comentaris d’un cert rebuig a aquest plantejament. M’ha semblat un tuit que hauria pogut ser escrit perfectament per l’Acadi Oliveres.

Des d’aquí l’Àfrica, hi ha notícies o comentaris que es veuen des d’una perspectiva singular. O fins més aguda, segons com. Tot i això, vàries vegades m’he trobat amb persones que s’enfaden o s’entristeixen perquè coneixen altres persones amb molts diners que no col·laboren gens. Jo ho visc molt diferent: intento centrar-me en el que faig o no faig. I el que facin els altres, cadascú s’ho sap. I gràcies a Déu hi ha moltes persones generoses!

Seguint el missatge d’aquell tuit: les persones que viuen en el luxe són lladres? Jo no ho diria així, però sí que em semblen persones equivocades. Perquè, encara que hagin fet mèrits per aconseguir el que tenen, no pensen que en bona part és perquè han nascut en un context que els ho ha permès. I que, en canvi, altres persones no han tingut les mateixes oportunitats i no per això mereixen menys com a éssers humans. 

Però sobretot, em semblen persones equivocades perquè no han descobert que la felicitat està en compartir, i no en acumular. I que un dia hauran de deixar tot això que posseeixen, i només els quedarà l’Amor que han viscut. 

Ei, em sembla. 
(Tampoc no m’ho he inventat jo, això és pur Evangeli).

11 comentaris:

  1. "la felicitat està en compartir" pur Evangeli!!! La resta tot va al darrera, o molt al darrera.
    Penso que les persones que viuen en el luxe més que equivocades em semblen poc felices, o gens...
    És fàcil de dir-ho perquè la majoria no vivim en el luxe, però els Africans dels que ens expliques tant, també pensen el mateix? Què és el luxe? A partir de quant?
    Molt interessant la reflexió, Sergi!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu comentari m'ha suggerit diverses coses. Una és que, tot i que parlo de persones que viuen en el luxe, les reflexions que faig són aplicables a qualsevol de nosaltres. El tema de compartir hauria de ser, al meu entendre, una cosa que hauria d'estar sempre present en la reflexió personal: fins a quin punt comparteixo els béns que estan al meu abast?
      I la pregunta sobre què consideren luxe els africans. Potser et puc comentar més fàcilment allò que consideren ser ric (perquè aquí, de luxe no se'n veu). Un ric és, per exemple, un metge que pot comprar roba als seus fills sense cap problema, que pot pagar-los l'escola també sense problema, que viu en una casa que està bé (tot i que a Europa seria una casa molt modesta). D'alguna manera, un ric és algú que no ha de patir per com s'ho farà demà per menjar o per pagar l'escola dels fills, o per pagar una estada a l'hospital.

      Elimina
    2. Gràcies Sergi!! Hi seguiré donant voltes. És que el tema de la riquesa sempre m'ha interrogat molt 😟

      Elimina
  2. Ara llegeixo el que he escrit i semblen preguntes retòriques i no ho són, volia dir què consideren luxe ells...

    ResponElimina
  3. Compartir el que tenim; tant fàcil de dir i tant complicat de fer-ho. Hi ha persones que tenen molts diners però que no estan disposades a compartir el que tenen. Al contrari, a vegades són empresaris que es dediquen a esprimir tot el que poden dels treballadors amb uns sous baixos. Però i nosaltres? ¿Estaríem disposats a sacrificar les nostres vacances fer ajudar a un programa de col·laboració al 3r món o a una ONG a càrrec de refugiats? ¿Estaríem disposats a renunciar a un cotxe/mòbil/TV de gamma alta per comprar-nos un altre de gamma baixa i així poder donar més diners a aquells que no tenen res? En fi, com deia al principi, "fàcil de dir però no tant fàcil de fer" no només pels rics sinó per nosaltres mateixos. Bona reflexió Sergi!

    ResponElimina
  4. El que dius que son persones equivocades m,ha fet pensar en tanta gent que estem equivocats quan només per ser seguidor d,un club de fútbol, un cantant, etc... provoquem que hi hagi gent que cada dia guanyi milers d,euros pel fet de llevar-se.
    Crec que hauríem d,anar més a l,arrel de les coses importants. Jo el primer.

    ResponElimina

  5. No sé si són lladres però crec que és escandalós

    ResponElimina
  6. Molt bona reflexió la teva Sergi i les de tots els comentaris, però que difícil és compartir de veritat. On està el límit de ser ric o pobre, no a Africà sinó per nosaltres els de casa nostra? . Crec que moltes vegades correm el risc de netejar les nostres consciències ajudant una mica, pero no deixem de acumular. I , per cert sembla que ara diuen que el rellotge robat no valia 800.000 € si no 42000.

    ResponElimina
  7. He rebut un comentari llarg, però sense nom. Envia'm el nom, si us plau, i el publico. Gràcies.

    ResponElimina
  8. La pobresa és la pitjor forma de violència. Viu senzillament perquè altres puguin, senzillament, viure. Qui reté allò que no necessita és igual que un lladre. Aquestes frases són de Gandhi. Una vegada vaig conèixer una persona que tenia dos rellotges Rolex, un de bo i un de fals. Quan volia lluir davant dels altres es posava el Rolex fals per evitar que li robessin el bo. I deia que si era amb una observació molt atenta, ningú no podia distingir l'autèntic del fals. Vaig trobar que era una cosa sense sentit. No sé quant val un Rolex, però gastar-se una fortuna per tenir-la reclosa en un armariet blindat no té cap sentit. Fa poc vaig llegir El diable a la creu, una novel·la de Ngügi wa Thiong'o. Explica la situació neocolonial de Kenya després que en marxessin els colonitzadors britàncis i crec que és molt il·lustrativa de com actuen els lladres.

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies pels vostres comentaris!

    ResponElimina