dissabte, 20 d’agost del 2022

No estic preparat per això


Hem tornat a l’hospital d’Entebbe per la revisió d’en Conard, i ens han dit que li traurien els claus (aquí els teniu). Ha estat molt i molt dolorós per ell. Plorava, cridava i feia intents perquè deixessin de remenar-li les ferides. I el seu pare i jo l’aguantàvem intentant donar-li paraules d’ànim. N’estic segur que, tot i els calmants que li havien donat, havia de tenir un dolor insuportable. Jo tenia unes ganes de plorar... per sort m’he aguantat, perquè no és el que més l’hauria ajudat en aquell moment. Després li he dit a la infermera que no podria pas fer la seva feina. He arribat a la conclusió que no estic preparat per això (però si cal ho tornaré a fer, és clar).

Quan ens han dit que li donarien algun calmant previ, hem pensat que ja sabien el que es feien. Després de viure aquella escena, he pensat que potser li haurien pogut fer anestèsia local per evitar-li aquell mal tràngol. 

Li han quedat uns foradots a la cama que déu-n’hi-do. Ara li hauran de fer una cura diària en un centre de salut. I hi hem de tornar d’aquí un mes.

11 comentaris:

  1. Havent-hi , en el mon de la Cirugia,
    una solucio, que es diu " ANESTESSIA",
    aquest sofriment, físic , psíquic, i moral,
    no solament m ' entristeix,
    sinó que també m' avergonyeix.

    Es una gravíssima injustícia contra la dignitat de la persona, i un gran pecat contra Déu,
    començant per aquells que tenen les solucions
    inmediates, dels problemes , a les seves mans.

    ResponElimina
  2. Quina impotència has de sentir de no poder fer res en casos així!!!.
    Almenys que serveixi per a que es pugui recuperar bé.

    ResponElimina
  3. Vols dir que no és més aviat una carnisseria que un hospital això?
    Si no hi haguessin mitjans es podria entendre però clar els mitjans hi són... El tema del dentista es pot considerar menor i com que ho expliques amb gràcia ens ho podem empassar, però això no!!! és massa terrible!!!
    Avui no m'agrada el que expliques, Sergi!!! Preguem per vosaltres...

    ResponElimina
  4. Quin gran patiment per a un nen. No m'ho puc imaginar. I que difícil és ajudar a algú que pateix així. És un patiment per a tothom

    ResponElimina
  5. A la persona que m'ha enviat un comentari sense nom: si me l'envies amb nom, el publicaré. Gràcies

    ResponElimina
  6. Quin patiment!!!! Pobre nen. Si al menys serveix perquè li quedin bé les cames!!!!ja podien haver li posat anestèsia ja. Semblen inhumans aquests metges . Ho sento eh, però és que ho trobo molt fort

    ResponElimina
  7. M' agraderia completar la meva comunicació,
    exposant el següent aspecte,
    que em sembla de justicia :

    1. Hem parlat del sofriment d' aquest nen,
    del patiment dels seus pares,
    i del patiment del Pare Sergi d' Assis.

    2. Peró, per ser justos,
    no hem parlat del patiment
    dels METGES i INFERMERS,
    que sense capacitat de desició,
    per millorar les coses, ha de treballar
    amb instruments quirúrgics
    molt limitats o primitius.

    3. Aquest sofriment, viscut dia a dia,
    per més vocació professional i fortalesa
    que un tingui, és un desgast, que passa factura.

    4. Manifesto aquí el meu respecte i agraīment
    per aquells metges i infermers
    que encara que des de fora, el seu treball,
    pugui semblar " DESTRALER" i "INHUMÀ",
    en realitat, amb molt poc instrumental ,
    estan donant trossos de la seva vida,
    per salvar la dels altres.

    5. Dic aixó, perque als 17 anys, vaig estar ajudant
    a la Sala de Cures d' un Hospital Públic
    de la meva ciutat, a nivell de voluntariat.
    tot i que aquest, mai ha sigut, la meva professio.

    6. El patiment dissimulat
    d' aquells METGES i INFERMERES,
    per aparentar serenitat davant el malalt
    I a la vegada anar fent la cura, en mig
    dels crits de dolor d' un men,
    m' han quedat presents tota la vida.

    A tots ells, el meu agraiment,
    treballin on treballin.



    ResponElimina
  8. Un altra exemple de les aventatges de viure en el primer món on com ve dius ens posen anestèssia a la mínima possibilitat de que la intervenció pugui provocar dolor. Malauradament aquest és un altre exemple de les injustícies i les desigualtats que hi han en el món on vivim.

    ResponElimina
  9. Gràcies per tots els comentaris!
    He tornat a rebre un comentari sense nom. Si me l'envies amb nom, el publicaré. Gràcies

    ResponElimina
  10. Llegint el que ens has escrit, no puc més que donar gràcies a Déu per haver nascut on ho he fet. No en som mai prou conscients de que vivim en una situació ben privilegiada! En Conard podrà caminar bé perquè algú de nosaltres l'ha ajudat però, ni així, li podem estalviar tot el que ens agradaria. Aquesta situació, des d'aquí, només la podem veure amb horror: Nosaltres sabem com podien haver-ho evitat però entenc que els pocs recursos i la falta d'hàbit, d'utilitzar aquests recursos en aquests casos, segurament va fer que no consideressin una altra opció. En canvi, allà Uganda, sigui com sigui aquest procés, en Conard és un nen que haurà tingut una oportunitat única, que no tots poden tenir! I aquesta oportunitat, li hauràs facilitat tu!

    ResponElimina
  11. Veure patir als altres sempre ens porta aquest sentiment de impotència que tu tens, i més si són nens. Quantes coses faríem per estalviar los el dolor; sigui físic o moral. Tu ets valent per ajudar-lo i estant al seu costat li demostres quan de valuós es l'amor i l'amistat que ve de Déu. Nosaltres pregarem a Déu perquè és recuperi i a tu que t'infongui coratge per mostrar el seu Amor.

    Fina Múrria.

    ResponElimina