La setmana passada una persona em va faltar al respecte per telèfon. Va ser força inesperat perquè era per una cosa sense més importància. Vaig entendre que no era res personal, perquè tenim bona relació i a més va fer el mateix amb un altre monjo al cap de no res (i ell li va penjar la trucada). Ens veiem sovint per Tororo i vaig pensar que potser els següents dies es disculparia, però no va ser així.
Li vaig fer un correu per evitar cap malentès. Entre altres coses, li expressava com m'havia sentit en tractar-me d'aquella manera. Li deia que podem tenir opinions diferents i que això no és cap problema, però que no ens hauríem de faltar al respecte. Era un escrit amb desig de reconciliar-nos, i el va rebre bé: em va enviar una disculpa per whatsapp que em va semblar ben sincera.
Quan algú perd els papers, si em falta al respecte m'afecta. Però veig que la meva reacció no és també la de perdre els papers. Crec que és perquè penso que no m'he de posar a aquest nivell i m'he de mantenir serè. De fet, em sembla que penso que no vull fer el ridícul.
A vegades he pensat que quan una persona perd els papers perd també l'autoritat i a vegades fins la credibilitat.
Tanmateix, qui no té un all té una ceba. I tots tenim coses per millorar.
Quina bona reflexió.
ResponEliminaQui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra. Crec que hi ha moltes formes de perdre els papers, algunes estridents i violentes i d'altres més serenes però amb posats i pics d'ironia que podem resultar molestes o ofensives, si més no. Aquesta és la contingència de la naturalesa humana. Però allò més important és la capacitat de reconeixement i la voluntat de reconciliació. El discerniment, efectivament, sempre és una bona eina per a combatre les nostres tendències disruptives.
ResponEliminaSituacions com la que descrius, et deixen ben descol.locat/da, sobretot quan venen de persones properes o amb qui mantens una bona amistat. Podem pensar diferent en temes que poden ser més o menys importants i no sempre som capaços de posar-nos en el lloc de l'altre, de mantenir la serenor i mirar d'entendre perquè diu o fa el que fa.
ResponEliminaPerò en tot cas, el que compta és ser capaços de la disculpa i de rebre el perdó o perdonar aquell qui ens ha ofès. Un aprenentatge més a fer i la Quarema ens n' ofereix una bona oportunitat.
Tens tota la raó Sergi, qui no té un all té una ceba, però quan el maltracte et toca a tu sap més greu.
ResponEliminaMoltes gràcies per aquesta reflexió 😊
Jo suposo que amb l'edat n'he anat aprenent. Quan era més jove la meva reacció a una falta de respecte era posar-me al seu nivell. Amb el temps he arribat a la conclusió que posar-se al mateix nivell que la persona que t'ataca no té cap sentit i és millor tornar bé per mal i com diu Jesús "estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen" Mt. 5,44
ResponEliminaLA DIGNITAT DE LA PERSONA...
ResponEliminaLA JERERQUIA EN LA SOCIETATS...
UNA SOCIETAT ORDENADA PER UN CONJUNT DE REGLES...
"... FALTA DE RESPECTE...,
En situacions normals, i també, en situacions
excepcionals o dificils, la maners de viure,
i sobre viure, és en el RESPECTE MUTU.
Alló que és adequat, ha d' estar present en tota la vida
de la persona.
Ara bé, les persones, no som perfectes, i en un moment determinaten que poden dominar mes les emocions, que els que és rsonable, podem cometre UN ERROR,
UNA EXPRESSIÓ, UNA ACTITUT FORA DE LLOC.
Llavors, cal rectificar inmediatament, de part de la persona que ha comés l' ofensa, i pel costat de qui ha rebut dita ofensa, ha d' acceptar la disculpa, comprenent, que " UN MAL DIA, EL POT TENIR TOHOM
Un cop dit aixó ,penso també, que cal tenir clar, per nois com aquests o persones de totes les edats,
que LA SOCIETAT, ja desde la llunyania dels temps,
ESTÀ ORGANITZADA EN JERARQUIES, i per aixó,
és tant important, NO CONFONDRE "DIGNITAT
DE LA PERSONA i EL GRAU DE JERERQUIA QUE OCUPA EN LA SOCIETAT
Un estudiant de Batxillerat, no es un Catedràtic......
Un àvi, no es un net...
Un Bisbe, no és un semineriste...
Un pare, no és un fill,
No ho són pel que signifiquen, per la seva responsabilitat, i per l' exemple de vida que donen.
AIXÓ, CAL TENIR-HO MOLT CLAR.
EL LÍMIT ÉS IMPORTANTISSIM PER LES BONES RELACIONS.
Quan aquesta actitut persisteix, que no es fruit,
d' un mal moment, llavors, cal revisar:
1. Quina educació, ha rebut aquesta persona.
2. Mirar que ELS SEUS MALS HUMORS, I FUSTRACIONS, NO ELS FACI CARREGAR A UN ALTRE.
PERSONA .
Si així fos, cal parlar seriosament amb ell , i fer-li
veure, que la solucio, no es seguinr aquest camí,,,
i que el primer perjudicat és ell mateix,
encara que no en sigui conscient.
Per alguna cosa, aquesta formació, de les virtuts,
l' han tret de la formació escolar, i jo diria potser tambe
de les catequesis Parroquials.
ESTARÉ MOLT CONTENTA SI M' EQUIVOCO !!
En la LÍTURGIA DE LES HORES, a les VESPRES,
una vegada al mes, cantem un HIMNE,
que ens ve a dir aixó:
" ... VOLS DESTRUIR UNA SOCIETAT,
VES DESFENT LES ACTITUTS I ELS ACTES..."
Quant canto aquest Himne penso que el seu autor
coneixia molt bé, la naturalesa humana,
i que desorganitzant actes i actituts,
CAU TOT L ' EDIFICI
SÍ, LES BONES MANERES SÓM IMPORTANTÍSSIMES,
PERQUE SÓN LA MANIFESTACIÓ EXTERNA,
DE GRANS VALORS I VIRTUTS INTERNES
QUE AMB COMPRENSIÓ, CONVICCIO I VOLUNTAT,
LES PODEM ANAR ADQUIRINT AL LLARC DE LA VIDA.
HI HA UN AUTOR QUE DIU:
LES VIRTUTS I LES BONES MANERES,
NO SÓN PER FASTIDIAR A LA GENT,
SÓN PERQUE LA CARITAT FUNCIONI MES LLEUGERA !!
Em sembla que l ' autor es frances,
I la seva catequesi conté a més a més d' una gran veritat i claretat, una gean simpatia !!
No deixeu aquest noi !!
Gracies i salutacions.
.