Hi ha un fragment del llibre del profeta Ezequiel que em resulta molt inspirador: 18, 25-32. El poble d'Israel se sent el poble elegit, i per això està queixós quan les coses no li van bé. I Déu respon amb sàvies paraules:
Ell no mira el pedigrí de la persona, sinó el seu obrar sigui qui sigui. Segons aquesta tesi, rebutja el mal ni que vingui del seu elegit i valora el bé ni que vingui d'algú que vivia en l'error.
D'una banda, refusa que li atribuïm a Ell problemes que són responsabilitat nostra. I ens interpel·la perquè ens analitzem nosaltres mateixos.
I amb una frase bellíssima afirma: "A mi no m'agrada la mort de ningú". Tot i ser un Déu exigent, i que posa el llistó ben alt. Tot i aparèixer a l'Antic Testament a vegades amb duresa, crec que aquí ens mostra el seu nucli: Ell vol la vida de l'ésser humà, i no la mort.
Però en aquest passatge ens revela per què es mostra tan exigent a vegades: perquè vol que ens renovem per dintre i de veritat. I ho vol perquè això ens donarà vida en plenitud.
Senyor, ajuda'ns a descobrir cada dia més la teva bondat i a deixar-nos sotraguejar per la teva crida a renovar-nos, a canviar cap a millor. Dona'ns la força, el coratge i la saviesa per fer-ho realitat.
Foto: Olga Llorensí, al Miracle (Solsonès)
Déu es exigent perquè ens estima i vol el millor per nosaltres. Si una persona no estima tant li fa que l'altre s'equivoqui o vagi pel mal camí.
ResponEliminaA la BCI aquest fragment porta el títol de *Els camins del Senyor*. La foto que has posat és molt adient, Sergi. Cada temps litúrgic fort com l'Advent i la Quaresma és una oportunitat que tenim per refer el camí, per revisar on ens equivoquem en el nostre obrar, en el nostre fer de cada dia. Déu rebutja el mal, vingui d’on vingui i ens allibera de la culpa que a vegades potser ens atribuïm de l’obrar d’una altra persona. A mi no m’agrada la mort de ningú, diu Déu. Ja sé que els humans tenim tota la responsabilitat de tants mals que hi ha en el món: guerres, fam, desigualtats, injustícia i un llarg etc. però em costa molt d’acceptar que el Príncep de la Pau no toqui el cor dels dirigents poderosos que mouen els fils del món, una mica com la caiguda del cavall de Sant Pau, vaja. Gràcies per la teva reflexió i pregària final, Sergi
ResponEliminaM'ha interpel·lat aquest text. Ara mateix estem treballant la 1a carta de Pere que ens proposa quina és la forma de vida dels cristians. Molt connectada amb els escrits de l'AT. Gràcies!
ResponEliminaPenso que la idea expressada en el capítol 18 és important per a Ezequiel, la torna a exposar de manera molt semblant a 33, 10-20. Quina necessitat hi hauria de repetir quelcom que no és important?
ResponEliminaAquests dies he recuperat aquest breu text de Raimon Panikkar que li va prologar el teu germà de comunitat, el pare Lluís Duch. Són unes xerrades de preparació al temps pasqual i s'hi insisteix per tal d'entendre la dimensio religiosa en general, i el cristianisme en particular, com una obertura cap a la vida i la joia plenes.
ResponEliminahttps://www.todocoleccion.net/libros-segunda-mano-catalan/la-joia-pasqual-raimon-panikkar~x491236242
En el Profeta Ezequiel ,
ResponEliminajo hi veig com " un patiment " humà, per part de Déu.
Com un pare o una mare, que veu claríssim,
que, el seu Fill, la seva filla,, de seguir el camí equivocat
es dirigeix de ben segur cap el barranc.
El Poble d" Israel , amb la seva actitut , ofèn el Senyor .
Per aixó, a través del Profeta, li ofereix la " reflexió"
una I unaltre vegada...
Déu no li estalviarà, les tres deportacions,
la destrucció de Temple de Jerusalem...
Déu, no els deixa...
En tot el llibre d' Ezequiel, la Presència del Senyor,
allí, està, del principi al final, per més vicisituts que hagi de passar el Poble d' Israel, a causa de les seves infidelitats, tant personals , com també com a nació .
El Llibre d' Ezequiel, és precsiocissim...
Junt amb Isaíes, tant relacional amb el temps d' Advent...
Almenys, jo ho visc així
Salutacions
PAX