Tanzània

Si Déu vol, divendres marxem amb en Thomas cap a Tanzània. Volia anar-hi l'agost passat, però amb tota la transició de Tororo a Kampala no va poder ser. L'objectiu és visitar monestirs benedictins amb una llarga trajectòria. 

Són monestirs pertanyents a la congregació benedictina missionera de Sankt Ottilien, i per tant els alemanys estan a l'origen d'aquestes comunitats de manera més directa o indirecta. Avui són independents i liderats per africans, amb projectes socials de gran envergadura pel que m'han explicat. 

Encara que la nostra realitat dels slums de Kampala sigui molt específica, penso que conèixer de prop aquesta dimensió potent del món benedictí africà ens pot ser inspirador. 

Els monjos d'arreu del món no ens cobrem entre nosaltres quan visitem un altre monestir. És un punt important! I si bé em fa molta il·lusió visitar-los (ens coneixem amb dos dels abats i amb un monjo que ens rebrà a Dar es Salaam), em fa mandra el tema del transport. Tanzània és un país immens (fa una mida de 30 Catalunyes) i els monestirs estan situats des de l'extrem occidental del país (a tocar del Congo), al centre un altre (prop de Malawi) i a l'extrem oriental (prop de l'Oceà Índic). M'imagino que les condicions de les carreteres no seran molt favorables, i els viatges d'un lloc a l'altre seran molt llargs. Podeu veure'n la ubicació en el mapa que adjunto.

No sé quina connexió tindré a internet, tot i que m'imagino que els monestirs ho tenen ben resolt. Veurem.

El primer Nadal

Volia viure aquest primer Nadal a Kampala amb sentit, fent activitats que ens acostessin als més pobres i poder compartir amb ells fraternalment. I així ha estat. Ara farem revisió amb en Thomas, com solem fer amb totes les activitats que fem per als altres, i veig que hi ha coses per repetir i altres per corregir. De tot se n'aprèn.

Una de les activitats més reeixides va ser convidar a casa nostra els escolans que ajuden a la parròquia uns dies abans de Nadal. Vam ser 27, i tothom va gaudir molt. La majoria viuen a la zona dels slums. Em va fer impressió com menjaven el pollastre amb patates "xips", no pas devorant-lo sinó assaborint-lo amb calma i gust. Fa pensar.

El dia de Nadal vam tenir a dinar una família originària del Congo, amb el propòsit de donar una empenta al pare de família que s'havia quedat sense feina perquè pugui començar de zero. Algunes coses ara les faria diferent, però ells van quedar molt agraïts.

Uns dies abans de Nadal vam portar una caixa amb menjar per als membres de l'equip que hem creat per tirar endavant el programa dels slums. El contingut era menjar i tàpers. Els vam dir que els estàvem molt agraïts per la seva tasca. El fill d'una d'aquestes senyores em deia que era el primer cop a la vida que la mare rebia un regal de Nadal. M'ho crec veient la seva reacció, però certament va fer una gran feina seleccionant les famílies més necessitades (i no posant per davant la seva pròpia, que també necessita encara que no tant). 

I a la Casa del Bon Samarità hem estat 7 durant aquests dies. A part d'en Thomas i un servidor, altres eren joves que volien passar aquests dies de Nadal amb nosaltres. Aquí Uganda has de tenir motius molt importants per no passar el Nadal amb la família, i ells els tenien. Vam organitzar diferents activitats i va anar molt rebé.

Les celebracions parroquials s'han fet a la nova església que està en construcció, i em va semblar una paràbola bonica: tots sentim que estem construint alguna cosa, i ho fem amb il·lusió i esperança. Ens cal recordar sempre que "si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors" (Salm 127,1). Ell ha beneït les diferents activitats d'aquests dies, i li hem d'estar agraïts.

El Nadal de la Nebye

Es diu Nebye. Viu en els suburbis de Kampala. No rebrà cap premi ni cap reconeixement per allò que fa, però el seu testimoni senzill i amagat impressiona.

Ven menjar en una paradeta al carrer en la zona dels slums. Té molt pocs recursos. Amb el seu marit van tenir tres fills. Però al cap de temps, el marit es va embolicar amb una altra dona i va tenir-hi dos fills més. Aquella segona dona, sense previ avís, li va deixar els dos fillets a la Nebye. I al cap d'un temps, el marit va marxar també per anar amb una altra dona. I es va quedar ella sola, amb els seus tres fills més els dos fills de la mare que els havia abandonat.

Gràcies a una veïna (que forma part de l'equip que hem format en els slums) vam conèixer la seva història i la vam visitar. Em va impactar constatar com aquella dona, que ha de lluitar seriosament en el dia a dia per tirar endavant, havia assumit també aquelles dues criatures que no eren seves com si ho fossin. Per amor, ni més ni menys. I em va sortir del cor dir-li: "Un dia Déu t'ho recompensarà".

Un d'aquells dos nens l'hem posat en el programa per portar infants a l'escola, i d'aquesta manera alliberem també una mica la Nebye d'aquesta càrrega inesperada i assumida amb generositat. 

Aquests dies molta gent parla de si el Nadal és això o si és allò (i hi ha coses ben boniques i altres que fan pensar). Per a mi el Nadal és el testimoni de la Nebye: ella fa que sigui Nadal cada dia per aquestes criatures. El Nadal existeix, i hi ha persones que el viuen.

MOLT BON NADAL A TOTHOM!!!

El Teatre Nu amb El gra de mostassa

No sabeu la il·lusió que em va fer quan em van dir que des del Teatre Nu volien col·laborar aquest Nadal amb els projectes d'El gra de mostassa!!! Em va agradar molt perquè sé que són gent molt maca, i des d'un punt de vista teatral em sembla que molt creatius.

Si en voleu veure un exemple, entreu a veure què és el "Teatrinu": una proposta molt original que trobo fantàstica. Només gent apassionada pel teatre podrien idear una cosa així. Ells el presenten com "probablement el teatre més petit del món".

Doncs bé, en les funcions de l'obra "L'ombra de l'alzina" dels dies 27 de desembre a les 18h, i el 28 de desembre a les 12h i a les 18h a Sant Martí de Tous, una part de la recaptació anirà a parar a El gra de mostassa. 

Si voleu entrades, les podeu obtenir aquí.

Visca el Teatre Nu! Visca la Maria i en Víctor! I l'Artur i tots!!!

Inscripcions

Dilluns al matí vam fer les inscripcions de la Promoció 2026 a la "Saint Henry's Nursery and Primary School - Muyenga". Amb aquest nom de "Promoció 2026" anomenarem en El gra de mostassa aquest grup de 21 nens i nenes dels slums que des del febrer podran gaudir de l'oportunitat d'anar a escola i de menjar cada dia allà mateix. Són de diferents cursos, però seran el grup becat per 21 donants que s'hi han ofert.

No les tenia totes de si tothom vindria, però van venir totes les famílies que havíem convocat. Com podeu veure, sempre les mares amb la criatura. En molts casos, aquestes dones són admirables perquè s'han trobat havent de tirar endavant la família totes soles (i a vegades, amb circumstàncies molt complicades amb els marits: en un cas, per exemple, el pare els havia intentat matar vàries vegades fins que el van acabar empresonant).

Les mares estan molt agraïdes, perquè s'adonen del canvi que això pot suposar en la vida dels seus fills. Els nois de casa es van implicar en l'acollida de les famílies, i els ho vaig agrair molt perquè a més d'ajudar en la gestió van donar un to molt bonic. Donem-ne gràcies a Déu.

Atrapada in fraganti

L'altre dia, en entrar a l'església per la Missa de les 7 del matí, vam trobar l'Immaculate (la senyora que sempre seu davant nostre) netejant el banc on sempre seiem nosaltres. Ens va sorprendre, i encara més la seva reacció com si l'haguéssim atrapat in fraganti! Es veu que ho fa molts dies, i nosaltres no ho sabíem. I és d'agrair, perquè en aquest país hi sol haver pols per tot arreu.

Em va semblar deliciós: ella feia aquest gest amagat perquè estiguéssim millor. Soc partidari de compartir les coses bones que es poden fer, perquè és una manera de donar testimoni i d'encoratjar altres a fer també obres bones. Però em sembla genial que això es combini amb accions absolutament anònimes, en les quals no cal que ningú o quasi ningú conegui aquella obra bona. 

Amb ella hi ha simpatia des de molt al principi quan vam arribar. La vam visitar un dia a casa seva, on sembla que deu passar força hores sola, i ens saludem efusivament quan la veiem al portal de casa seva (viu molt a prop de l'església). És una dona que es fa estimar.

Aquests detalls quotidians fan la vida molt més agradable.

La foto és del mateix dia just després de la Missa. 

Matalassos a Kumi

La setmana passada vaig portar 10 matalassos a Kumi, dins del projecte que tenim a El gra de mostassa per a infants i joves. Sovint n'hi ha que han de compartir matalàs, si és que en tenen. Però moltes vegades han de dormir sobre unes canyes de papir o sobre una estora.

Recordo que una vegada una persona (que no crec que hagués estat a l'Àfrica) em va preguntar si ells no eren més feliços sense matalàs i es plantejava si no els intentàvem aportar coses que en realitat ells no necessitaven. Com sempre, la realitat és bo d'analitzar-la sobre el terreny. I us puc assegurar que els qui no tenen matalàs no és perquè no el vulguin, sinó perquè no tenen diners per comprar-lo.  

En aquest cas, per als qui van rebre els matalassos a Kumi va ser una festa pensar que a partir d'ara podrien dormir molt millor. Això ha estat possible gràcies als donatius regulars dels socis. Moltes gràcies!!

En Tiwange George

En Tiwange George, als seus 15 anys, no sabia pràcticament ni llegir ni escriure. Viu al barri del monestir de Tororo, amb una mare que treballa tant com pot per tirar endavant la família. 

Sempre havia anat a escola de manera intermitent, a causa de no poder pagar la quota. Gràcies a dos donants, el mes de febrer va començar a anar a una bona escola de Tororo. S'hi ha esforçat molt, així ho han dit els mestres tot el curs. El primer trimestre va ser fluix (no sabia quasi ni llegir!). Però ha continuat esforçant-s'hi, i aquestes són les notes de final de curs: 

Anglès - 6.5

Matemàtiques - 9.4

Socials - 4.7

Naturals - 5.2

Amb els donants estem que no hi cabem! I ell està més content que unes pasqües! Penseu que venia de treure uns i dosos com a notes. És especialment espectacular la nota de matemàtiques. Diu que quan acabi la Primària vol fer Secundària, i després estudiar per ser enginyer. 

És un dels casos de les Beques Alweny d'El gra de mostassa. Podem dir que fins ara no ens hem trobat amb cap alumne que no hagi posat esforç en aquesta oportunitat que se'ls dona. 

A la foto inferior, la mare cuinant els menjars que ven per poder sostenir la família. 

Un nou Sergi

Abans-d'ahir vaig tenir una bona sorpresa: em va arribar un missatge en el mòbil amb una foto d'un nen a qui han posat Sergi. Alguns recordareu que, quan va néixer el petit Sergi, d'entrada no pensava anar-lo a visitar i alguns em vau convèncer de fer-ho. Després ha estat una història ben bonica i ara n'estic molt content! En aquella ocasió havia estat per l'ocurrència d'aquell catequista després que un servidor beneís la mare abans d'anar a parir a l'hospital. 

Però ara m'ha fet molta il·lusió des del principi, perquè el pare li ha posat el nom pel que he significat per a ell. I això m'honora. Altres vegades m'havia dit que havia après molt de mi i coses semblants, però pensava que potser eren només compliments o un cert postureig. Ara veig que era real. 

M'ha fet pensar en l'impacte que podem causar, més enllà del que a vegades imaginem. I per tant és també un toc d'alerta, per mirar que sigui sempre un impacte positiu. És una crida a la responsabilitat. 

He passat un dia i mig a Tororo i no he tingut temps d'anar-lo a visitar (he concentrat molt les activitats per poder retornar aviat a Kampala). Però quan torni més dies a final de gener espero veure'l i agrair als seus pares aquest detall amb el seu primer fill.

Una curiositat simpàtica: el nou Sergi ha nascut la mateixa setmana que l'altre petit Sergi ha fet 5 anys!

Arbre sense fulles

A mesura que avança la vida, tant si és per opcions que prenem com per la vida mateixa, ens hem d'anar despullant d'allò que ens havia embolcallat i acompanyat: persones estimades que moren i tantes altres seguretats humanes que ens havien ajudat. 

És inútil somniar en una altra possibilitat, perquè la vida és un continu despullament. Penso que acabem essent com un arbre sense fulles, enmig de l'hivern. I això, que podria sonar tan dissortat, des d'un punt de vista de fe pren tot un altre caire.

Quan anem perdent fulles, és el moment de centrar-nos en l'essencial: Déu i la seva voluntat en nosaltres. Voluntat que cal anar discernint contínuament i amb sinceritat, amb l'ajuda de tantes eines que ens són donades. I al final, l'únic que ens pot sostenir és la confiança en Ell.

Hi ha un text preciós d'Habacuc que expressa sàviament aquesta vivència del creient:

"Cert que la figuera no fa fruit

ni tindrem la collita dels ceps;

l’olivera no ha pensat a produir

i els camps no donen res per a menjar;

no queda cap ovella als corrals

ni cap bou a les estables.

Però jo celebraré el Senyor" (Ha 3,17-18a)

I si celebrem el Senyor no és perquè tot vagi bé, sinó perquè (com continua dient Habacuc) Ell ens salva i en Ell trobem la força. 

Advent. Temps de despullament. D'arbre sense fulles. Dissort? No, amb el Senyor aquest buidament ha d'esdevenir benedicció. Gràcia. Recipient perquè Ell hi faci la seva obra i esdevingui el Tot. L'Únic.

Foto: David Guerrero