Arbre sense fulles

A mesura que avança la vida, tant si és per opcions que prenem com per la vida mateixa, ens hem d'anar despullant d'allò que ens havia embolcallat i acompanyat: persones estimades que moren i tantes altres seguretats humanes que ens havien ajudat. 

És inútil somniar en una altra possibilitat, perquè la vida és un continu despullament. Penso que acabem essent com un arbre sense fulles, enmig de l'hivern. I això, que podria sonar tan dissortat, des d'un punt de vista de fe pren tot un altre caire.

Quan anem perdent fulles, és el moment de centrar-nos en l'essencial: Déu i la seva voluntat en nosaltres. Voluntat que cal anar discernint contínuament i amb sinceritat, amb l'ajuda de tantes eines que ens són donades. I al final, l'únic que ens pot sostenir és la confiança en Ell.

Hi ha un text preciós d'Habacuc que expressa sàviament aquesta vivència del creient:

"Cert que la figuera no fa fruit

ni tindrem la collita dels ceps;

l’olivera no ha pensat a produir

i els camps no donen res per a menjar;

no queda cap ovella als corrals

ni cap bou a les estables.

Però jo celebraré el Senyor" (Ha 3,17-18a)

I si celebrem el Senyor no és perquè tot vagi bé, sinó perquè (com continua dient Habacuc) Ell ens salva i en Ell trobem la força. 

Advent. Temps de despullament. D'arbre sense fulles. Dissort? No, amb el Senyor aquest buidament ha d'esdevenir benedicció. Gràcia. Recipient perquè Ell hi faci la seva obra i esdevingui el Tot. L'Únic.

Foto: David Guerrero