A mesura que avança la vida, tant si és per opcions que prenem com per la vida mateixa, ens hem d'anar despullant d'allò que ens havia embolcallat i acompanyat: persones estimades que moren i tantes altres seguretats humanes que ens havien ajudat.
És inútil somniar en una altra possibilitat, perquè la vida és un continu despullament. Penso que acabem essent com un arbre sense fulles, enmig de l'hivern. I això, que podria sonar tan dissortat, des d'un punt de vista de fe pren tot un altre caire.
Quan anem perdent fulles, és el moment de centrar-nos en l'essencial: Déu i la seva voluntat en nosaltres. Voluntat que cal anar discernint contínuament i amb sinceritat, amb l'ajuda de tantes eines que ens són donades. I al final, l'únic que ens pot sostenir és la confiança en Ell.
Hi ha un text preciós d'Habacuc que expressa sàviament aquesta vivència del creient:
"Cert que la figuera no fa fruitni tindrem la collita dels ceps;l’olivera no ha pensat a produiri els camps no donen res per a menjar;no queda cap ovella als corralsni cap bou a les estables.Però jo celebraré el Senyor" (Ha 3,17-18a)
I si celebrem el Senyor no és perquè tot vagi bé, sinó perquè (com continua dient Habacuc) Ell ens salva i en Ell trobem la força.
Advent. Temps de despullament. D'arbre sense fulles. Dissort? No, amb el Senyor aquest buidament ha d'esdevenir benedicció. Gràcia. Recipient perquè Ell hi faci la seva obra i esdevingui el Tot. L'Únic.
Foto: David Guerrero
🩵
ResponEliminaCertament ens anem despullant amb els anys. Que l'Advent sigui el camí veritable cap a Déu!
ResponEliminaMoltes gràcies per aquest arbre sense fulles que ens comparteixes, Sergi!!!
Arbre a la tardor
ResponEliminaEm vaig disfressant de tardor,
de boira, de núvol, d’ocell,
i sembla que fugi del bell
projecte florit de claror.
Ja perdo la fresca verdor
i faig del meu càlid miracle
d’or vell un alegre espectacle
de vida en el vent de tardor.
I visc l’esperança subtil
d’un altre retorn de l’abril
que venci la freda atonia,
i tinc dintre meu la certesa
de ser, malgrat tanta feblesa,
llavor d’eterna harmonia.
David Jou
Aquesta teva reflexió Sergi m'ha fet pensar. És cert això que dius sobre el "despullament" personal al llarg de la vida i no sempre per opció personal. Però penso que cal trobar un equilibri i cuidar la relació amb les persones que ens han fet un bé i encara viuen, sigui família o amics.
ResponEliminaAquesta reflexió entorn a l'arbre despullat em fa pensar en una altra reflexió que vas fer una vegada en relació a la tardor. En tots dos casos crec que el paper de les arrels és importantíssim. Però sí, cal tenir confiança malgrat a vegades ens costi. L'esperança, sempre l'esperança que no defrauda...o sigui en majúscula.
No sé, si per formació,
ResponEliminao bé per temperament,
que potser dues ho tres vegades,
com a molt en la vida ,
he experimentat aquesta sensació,
de " perdre persones ' , que han estat
molt importants en la vida.
Al preguntar-me el perque d' aquesta sensació,
jo crec que va ser, per la seva valuosa
ACTITUT QUE VAREN TENIR COM EDUCADORS.
Ells, no varen voler sobresortir, en res.
Ells ens varen donar a entendre, que alló,
que era important, era ELS LLIBRES,
ELS AUTORS, LES IDEES QUE ENS ANAVEN
TRASMETEN...EL SEU COMPORTAMENT...
.L'ESCRIPTURA
.ELS GRANS FILÓSOF CLÀSSIC,
.ELS PARES DE L ' ESGLÉSIA
.LA LITÚRGIA
LA HISTÓRIA DE L' ESGLESIA...
Ells varen marxar, peró no els anyorem.
Els recordem , SI, !!! I amb molta gratitud.
Ells varen saber minvar , com a protagonistes,
peró ens varen apropar a les Fonts del BÉ
i la VERITAT .
Aui, Bernat de Clarevall,
a la Litúrgia de les Hores, en diu coses semblants:
" Sí guardes així la Paraula de Déu, NO DUBTIS,
ella , et guardarà a tú."
I, també :
"..Nosaltres no defallim, perquè estem ben governats.."
Continuem aquest camí d' esperança.
Bon descans
PAX !!
Moltes gràcies per la reflexió. Aquest despullament del que parles aquests darrers dies jo i la meva esposa M. Teresa l'estem vivint amb la marxa cap a l'altra riba d'amics concrets que han estat significatius a la nostra vida. El do de la vida comporta la joia de fer anys i alhora viure gradualment el comiat dels qui parteixen abans.
ResponEliminaEs la nostra feina cuidar i tenir cura de l'essencial i no oblidar-nos d'allò que ens aguanta de veritat, sense oblidar els complements que anem posant o treient-nos depenent de l'època que vivim.
ResponEliminaGracies,Sergi .Las teves paraules son un regal,per mi!!!
ResponElimina