La Lluïsa ens va portar un joc matemàtic molt estimulant: cinc peces desiguals que havien de formar un quadrat perfecte si es posaven en la posició precisa. A casa nostra, un el va resoldre amb dos minuts i els altres no se'n van sortir. El vam fer a l'escola, i mentre els alumnes practicaven els diferents tipus de dòmino que us vaig comentar, anaven passant per una taula on els presentava el joc i els donava tres minuts per resoldre'l.
Dos ho van aconseguir, i els altres alumnes no se'n van sorprendre perquè els consideren dels més intel·ligents de l'escola. Però us volia compartir una altra reflexió que em va suscitar l'observació de tots els qui anaven passant per allà per provar-ho.
Hi havia alguna col·locació de les peces que semblava lògica, però no donava el quadrat com a resultat. I em va fascinar comprovar com la majoria, tot i que quan ho provaven era evident que aquella posició de les peces no donava un quadrat, continuaven intentant ajuntar les dues peces que aparentment encaixaven. I bastants s'encallaven en això. En altres casos, intentaven fer encaixar dues peces que clarament no anaven juntes i, malgrat que era evident i ells mateixos ho veien, s'entestaven en continuar-ho intentant forçant les peces.
Vaig pensar que hi havia molta psicologia en tot plegat. Els guanyadors, de fet, en veure que la col·locació més lògica no funcionava, van provar altres alternatives no tan evidents fins a trobar l'encertada. Em va fer reflexionar en com gestionem la frustració quan quelcom se'ns resisteix. A vegades la insistència posant-hi la banya pot ajudar a resoldre el problema, però altres vegades pot ser com fer cops de cap contra una paret (és a dir, quelcom estèril perquè probablement et trencaràs el cap abans que la paret).
Algun alumne mirava el cronòmetre amb un cert neguit, un ho va deixar córrer abans d'acabar els tres minuts veient que no se'n sortia... Cada un afrontant aquell joc en forma de repte segons la seva personalitat.
A la foto, els dos guanyadors amb un premi que els va encantar: una calculadora.
Com gestionem la frustració quan quelcom se'ns resisteix? M'has fet pensar en com s'eduquen actualment les criatures en el nostre món. Pel que veig no tinc molt clar que aquests sistemes de fer que siguin ells els que ho decideixen tot els faci millors a l'hora de gestionar la frustració.
ResponEliminaMoltes gràcies pel que ens expliques, Sergi!!!
I aquest noi de pell clara d'on és?
Gràcies per la teva reflexió, és interessant!
EliminaSuposo que et refereixes al noi que va guanyar la calculadora. És de família musulmana, però no sé de quin país van venir originalment.
És que crida l'atenció, t'imagines que tots són negres com els que sols posar! Gràcies per la resposta!
EliminaL'actitud dels diferents participants en el joc és un reflex de la vida mateixa. Gent que davant les dificultats adopta actituds molts diferents. En fi, m'ha fet recordar la paraula del sembrador: llavor que cau prop del camí, en terreny rocós, entre herbes o en terra bona. Qui decideix on cau la llavor? Podem canviar la nostra actitud davant les dificultats i problemes de la vida?
ResponElimina