Un nou llenguatge

Ja sé que això que escrigui no servirà de gran cosa (i que com a molt molt ho llegirà algun bisbe però tampoc no ho sabré), però us comparteixo una cosa que penso de tant en tant. A vegades (més sovint del que voldria) penso que el llenguatge de l'Església ha quedat com fossilitzat, i que ja no arriba a moltes generacions joves.

Podem dir que ara la gent no està tan receptiva, etc etc etc. Però més enllà d'això, crec que massa sovint es fa servir un llenguatge que ja no és el d'ara. O estàs molt en el "mundillo" eclesiàstic, o bona part del que es diu et sona a discurs estrany (quan no sectari, a orelles d'alguns que no tenen cap relació amb l'Església).

El contingut del missatge que ha rebut l'Església és preciós. És un gran tresor!! Però, perquè no es faci malbé, no el toquem ni per abrillantar-lo. I no permetem que llueixi com li escau.

Hauríem de trobar un llenguatge capaç d'expressar amb paraules d'avui allò essencial de la fe, allò que és tan vàlid en els nostres dies!! No estic proposant una revolució. Simplement proposo que fem allò que van fer els primers cristians: explicar amb les categories del seu temps la seva fe robusta en Jesús. I que estiguem atents a allò que viuen els nostres contemporanis. El mateix Sant Pau, a Atenes, va dirigir-se als grecs sobre Déu amb la referència que tenien ells en "l'altar al déu desconegut".

Un nou llenguatge per vehicular el tresor que hem rebut. Per alguns, un treball innecessari. Per altres, un repte engrescador.

Sentit de pertinença

Aquests dies a Estats Units he sentit i pogut conversar amb bastants americans sobre el seu país i sobre el tema estrella els darrers mesos: Donald Trump. Hem viatjat a les dues costes, i per tant, ja podeu imaginar que molta gent hi està en contra i es fan creus de poder tenir un president com ell. Ara bé, tant els qui estan a favor de Trump com els qui hi estan en contra tenen un comú denominador que no és petit: tots se senten americans.

Això no és banal. I ja ho vaig viure a Austràlia. Dos països que, més enllà dels seus límits (que els tenen com els tenim tots els països) han sabut aconseguir que persones de procedències absolutament diverses se sentin identificades amb aquest país i vibrin amb l'himne, amb la bandera, i sentin que pertanyen a aquesta col·lectivitat en la qual viuen.

El dia de la independència, en la desfilada a Washington DC, hi havia minories d'altres països (bastants asiàtics) que desfilaven joiosos de les dues pertinences: l'americana i l'altra.

Un dels reptes per al nostre petit país pot ser justament aquest: que tots els nouvinguts, sense perdre els seus orígens, sentin que els poden viure com a catalans. I estimin les dues identitats: la catalana i la de provinença.

Adormir-se mirant les estrelles

Els primers dies de l'estada als Estats Units he estat acollit en una casa de Nova Jersey, en un poblet pertanyent a un altre poble no gaire més gran. Enmig de la natura d'aquest estat de Nova Jersey, que no per casualitat s'anomena "The Garden State". Pels camins que ens portaven a aquesta casa isolada del poble hem vist cèrvols que passegen lliurement, cavalls i altres animals (hi ha qui ha vist petits óssos i tot!).

M'ha tocat dormir en una habitació amb una claraboia, a través de la qual es veuen les estrelles quan estàs al llit. M'ha fet pensar en la importància de viure en contacte amb la natura, i no pas donant-li l'esquena.

La dona que ens ha acollit ens ha explicat com va créixer vivint en una granja envoltada de prats, molt a prop d'on viu ara. Li vaig comentar que un monjo em deia que els paisatges configuren les persones, i que pensava que en el seu cas havia estat ben bé així. Quina sort viure en comunió amb la natura!

Us he adjuntat una foto d'ella davant del seu bus de feina. Sí, així mateix! És fisioterapeuta i fa massatges en aquest bus que desplaça a casa dels seus clients. Diu que allà hi ha furgonetes totalment equipades per rentar gossos i fer-los altres serveis, i que van per les cases. I ella va pensar: si ho fan pels gossos, per què no puc fer-ho jo per fer la meva feina amb les persones? I ha convertit aquest antic autobús en una sala perfectament equipada pel seu servei de massatgista fisioterapeuta.

Els pèls del nas

Per fi la meva mare se'n va sortir. Feia temps que m'havia dit que a vegades alguns pèls blancs del meu nas semblaven mocs secs. I finalment, se'n va sortir que fes servir una maquineta per eliminar-los i no fer aquest mal efecte.

Ja ens ve de família tenir el nas gros (el meu pare i algun tiet em guanyen, tot s'ha de dir). No sé si ve de la meva àvia, que es podia tocar el nas amb la punta de la llengua (val a dir que quan ho feia acabàvem tots rient!).

Però no escric això per parlar de nassos, sinó perquè em va fer pensar en la confiança que hi ha per dir tantes coses de la vida quan hi ha proximitat i estimació. A una persona que t'estima, i que saps que allò que et diu és perquè t'estima, li consenteixes que es posi amb els pèls del nas i amb moltes altres coses (més importants, certament). I el mateix que passa amb els familiars, també amb els amics més propers.

És bonic que algú es pugui posar "amb els pèls del nas" i no passi res. Penso que és lògic que la gent no s'ho prengui igual en funció de qui l'hi digui. I és que hi ha persones que t'estimen, altres que potser no, i altres que ho volen fer creure però els seus fets ho desmenteixen. Aquests darrers són els pitjors.

La gràcia, tal vegada, seria arribar a saber escoltar el missatge i la seva validesa independentment de l'honestedat del missatger. Però penso que els qui solen encertar més són els qui t'estimen i també et coneixen més.

Una anècdota de l'Abbé Pierre

La pregunta d'en Toni en un dels comentaris em suggereix el que ara llegireu. Quan algú m'explica que s'ha intentat suïcidar, em ve al cap una anècdota real de l'Abbé Pierre que vaig llegir ja fa anys. Aquí la teniu:

"París. Un jove truca a una porta sobre la qual es pot llegir: "Qualsevol que ho necessiti, que truqui a aquesta porta. Aquí hi viu un pobre home disposat a donar un cop de mà a qui pugui necessitar-ho".

- Pare, vingui amb mi. Al costat de casa meva un home ha intentat suïcidar-se. Encara no és mort.
Uns minuts més tard l'Abbé Pierre es trobava davant d'un home que havia assassinat el seu pare i acabava de complir la seva condemna de vint anys.

- A qui li importa que jo continuï vivint?
I no hi havia trobat resposta: sense amics, sense família, ofegat per la desesperació, havia escollit el carreró negre del suïcidi.

L'Abbé Pierre no li va dir el de sempre: "et donaré un cop de mà, no et desesperis, perquè sempre hi ha una porta oberta pels qui sofreixen".
Ben al contrari. Primerament li aplicà els auxilis urgents per tal que no perdés sang. Després el va agafar per les solapes de la jaqueta:

- Desgraciat! No et puc donar de res. Treballo de nit per les mares abandonades, pels que no tenen sostre, pels infants malalts. Jo també estic malalt i ja no puc més. Em vols ajudar? Abans de matar-te, vols donar un cop de mà a tota aquesta gent que espera?

Aquell home no va morir. I no només va seguir viu. Ara sabia per què havia de viure!
Hom no pot morir quan tot està per fer, quan existeix una gran raó per viure: els altres!"

Un suïcidi

P.A. In memoriam

I digué el deixeble:
- Estic molt xocat. Un noi s'ha suïcidat, el coneixia i era molt bona persona. I la vida li havia anat molt bé (o això semblava). No entenc res.

I respongué el mestre:
- El suïcidi és una cosa terrible. Deixa les persones de l'entorn amb una gran tristesa i impotència. I sovint amb un sentiment fort de culpabilitat, per no haver-ho sabut evitar o preveure. És fatal, perquè no hi ha marxa enrere. Gràcies a Déu, ara ja no es jutja les persones que se suïciden. I se sol comprendre que si han arribat a aquest punt tan dramàtic és fruit de la seva gran desesperació. Però això tampoc no significa que aquestes persones no hagin viscut coses boniques al llarg de la seva vida. Vol dir que en un moment determinat no han sabut afrontar la situació que sigui, i l'única solució que han trobat ha estat la d'acabar definitivament. Ho dic perquè, a vegades, la família i amics se senten tan culpables que poden arribar a creure que aquella persona mai no va ser feliç. I no és així: té molt valor tot el que havien compartit. Però en un moment donat, són persones que no han sabut trobar un altre camí.

I continuà el deixeble:
- I si Déu existeix, què els deu dir en arribar al Cel?

I acabà el mestre:
- Déu els abraça.

Sobretot que aculli

Senyor, ajuda la nostra Església a saber estimar de debò. Que intenti comprendre totes les situacions humanes, i que quan parli ho faci sempre amb respecte.
Que no s'autocontempli com a única dipositària de la Veritat, sinó que cerqui la Veritat que hi ha en aquells que viuen en les perifèries humanes o, senzillament, que pensen o creuen diferent.
Que escolti més que parli. I pregui!
Que somrigui més que s'enfadi.
Que abraci, perdoni, consoli, encoratgi, proposi. Que aculli.
Que lluiti contra la injustícia, però que es qüestioni contínuament on és el Bé (no fos cas que errés).
Que es deixi sorprendre cada dia més per Déu, que es pot revelar a través de les persones o els fets que menys ens pensaríem.
I que serveixi, serveixi i serveixi.
Amén.