Donar gràcies

Les setmanes abans de tornar a marxar cap a Uganda vaig voler rellegir una mena de diari que havia escrit els primers dos-tres anys de vida monàstica, en el qual em vaig proposar donar gràcies per 3 coses al final de cada dia. La revisió va ser molt més suggeridora del que hauria pogut imaginar, per poder-me adonar de com vivia els fets de cada dia i quines actituds tenia. Els dies més complicats eren evidents perquè donava gràcies de coses "intranscendents" de les quals no solem donar gràcies perquè les passem per alt (però aquells dies eren les que havia sabut trobar); altres dies hi apareixien persones que ja són mortes; o persones amb qui semblava que hi havia o que hi hauria una gran relació, i al cap dels anys la relació ha desaparegut o empitjorat... i contemplar-ho tot plegat m'ha fet relativitzar moltes coses. Vaig poder observar en quins aspectes he avançat, quins formen part del codi de barres, o com visc algunes circumstàncies des d'una altra perspectiva. Vaig mirar aquell de fa 20 anys amb un somriure.

I en acabar la lectura d'aquelles dues llibretes, i amb el desig de recordar-ne l'essència i les lliçons que en podia extreure, les vaig estripar.

Em va agradar veure que vaig voler fer l'entrada a l'any 2000, a les 12 de la nit, escrivint una carta a un pres.

I també que fa uns 19 anys vaig tenir la primera adreça de correu electrònic. I que al cap de poc vaig començar a pensar en les moltes possibilitats que podia donar internet.

Bon Any a tots! Que sigui un any ben fecund i ple de solidaritat!

El funeral de l’arquebisbe

Fa uns dies vaig assistir al funeral de l’arquebisbe James Odongo, el primer bisbe africà que va tenir aquesta diòcesi de Tororo (els anteriors havien estat missioners). Va quedar ben clar que havia estat una personalitat de primer ordre per la diòcesi i per tota la regió. Ja va participar en el Concili Vaticà II, i ara feia anys que estava retirat.

El funeral va durar cinc hores. 5 hores!! A més, els que vam arribar poc abans de començar només vam poder-nos posar sota el sol, i feia molta calor. 

Hi havia molta gent, i des d’on érem només podíem intuir que hi havia una gentada. Es va fer a l’esplanada de fora de la Catedral. L’ambient durant la Missa era de molt respecte i silenci, però em va sorprendre (com es veu a la foto) que de tant en tant passaven venedors ambulants de begudes o de souvenirs de l’arquebisbe Odongo (que si un calendari, que si unes fotos...).  

La Missa va tenir una durada normal per ser una celebració solemne. Però la història va començar al final de la Missa, abans de la benedicció final i d’endur-se les despulles de l’arquebisbe per enterrar-lo darrera la Catedral. Van anunciar uns 10 parlaments, detallant qui seria el qui faria cada parlament i en qualitat de què (la seva família, els capellans de la diòcesi, els religiosos, etc). Ja vaig veure que la cosa s’allargaria, i vaig buscar (ara sí) una ombra. Els parlaments van durar hores, i alguns sincerament van ser molt curiosos.

Un d’ells va consistir en una explicació molt detallada de les causes de la mort de l’arquebisbe, amb tota mena de detalls mèdics.

Un altre va ser una lectura de part del seu testament, on també concretava molts aspectes: a qui donava uns llibres, a qui donava el material informàtic, etc etc etc. Em va semblar sorprenent que de tot allò se’n fes lectura pública.

El més sorprenent, però, van ser alguns polítics. Una d’elles va fer campanya política explícita, apel·lant a uns comentaris que l’arquebisbe li havia fet en vida sobre la seva persona, i amb aquest argument vinculava la voluntat de Déu amb la seva elecció d’aquí unes setmanes. Era simpàtica, això sí. Però un representant del govern, al seu torn, la va desautoritzar davant de tothom, dient que per uns comentaris que li hagués fet l’arquebisbe no era motiu d’atribuir la seva futura elecció a la voluntat de Déu. Tot amb un bon to. La gent em va semblar que s’ho agafava amb bon humor. Aquest darrer va aprofitar per fer una reflexió llarga sobre la situació de la pandèmia i les mesures sanitàries que la gent ha de prendre. Suposo que devia pensar que ho havia d’aprofitar ara que tenia la gent al davant.

Els mateixos africans em van dir que els parlaments havien estat massa llargs, però que és el que sol passar. I que si haguessin fet la benedicció abans dels parlaments, molta gent ja hauria marxat. Però com que no havien fet la benedicció, la gent va aguantar estoicament. 

Al final, tots els religiosos que hi havíem anat vam poder anar a dinar a l’aire lliure en una mena d’autoservei que van fer al jardí de la residència de l’arquebisbe. Eren quasi les cinc de la tarda, i hi havia ganes de dinar.

Nadal al monestir d’Uganda

Aquest Nadal em feia una mica de respecte, pel fet d’estar tan lluny de casa. Però us puc dir que ha estat un Nadal viscut amb intensitat.

Al vespre, poc abans de la Missa del Gall, vaig rebre un correu molt bonic del P. Abat Josep Maria. Va arribar en el moment més oportú.

La Missa va ser molt solemne pels estàndards d’aquí. A la foto veieu la decoració que van posar, bastant sorprenent per nosaltres, amb banderoles com les que nosaltres posaríem en una festa major i amb globus. Amb el grupet de quatre monjos que van més avançats en música vam cantar la nadala “Away in a Manger” a quatre veus. El resultat va ser molt bo, es va crear un ambient bonic i també es va poder constatar que són capaços de cantar coses de qualitat i amb un bon nivell (si estudien, és clar). Aquí en teniu la versió del King’s College de Cambridge, força semblant a la que vam fer.

El dia de Nadal al matí vaig anar a celebrar la Missa per primera vegada a les monges benedictines que viuen a prop. Em feia un cert respecte (potser sobretot per l’homilia, perquè cadascú té el seu estil), però veig que vam connectar. Després em van fer una rebuda comunitària molt càlida, i vaig esmorzar amb elles. Vaig estar parlant molta estona amb una d’elles, l’antiga Priora que hi era des de la fundació del Monestir. Per l’estil, era una mena d’Abat Cassià. Una persona agradabilíssima, plena de saviesa i molt llesta. Vaig poder conèixer amb més detall l’origen de la comunitat de monjos: va sorgir gràcies a les monges! Elles van insistir en tenir un capellà que les assistís, n’hi van enviar un amb l’encàrrec de portar vocacions de monjos cap a Kènia, i ella el va animar a fundar un monestir de monjos allà Tororo. Em va agradar que les monges fossin l’origen dels monjos! 

Després vaig anar caminant cap al monestir una mitja horeta, parant a la Catedral de Tororo (l’Església de Malgrat és força més gran). Allà només hi vaig trobar una guardiana que passejava damunt d’un altar, i que quan la vaig fotografiar va córrer cap a darrera l’altar principal. Aquí en teniu la foto. 

El dinar amb els monjos va ser solemne, però les grans celebracions aquí sempre es fan per sopar. Després de Vespres, vam sopar en una gran balconada que tenen on hi cabem tots. Un monjo feia de DJ, i va posar música moderna africana i una selecció de nadales cantades per Boney M! En aquestes festes, molts acostumen a beure cervesa. Crec que fins i tot és quelcom cultural. Jo ho he intentat dos cops, però ja vaig claudicar: ni quan he anat a Baviera, ni aquí Uganda… és que no m’agrada gens! Jo em quedo amb el meu suc de fruita, o la meva Coca-Cola… perquè no hi ha Cacaolat! :)

Pregària de Nadal

“Al cor de les nits sense estrelles

i dels dies sense sol,

al cor de les multituds denses

on dansa la tristor,

al cor dels cors

d’on el cor és absent,

Déu meu, Vós no hi heu vingut

i, tot i així, jo us espero.

Al cor dels temps immòbils

on el demà ja no té sentit,

al cor de les nostres desesperances

i de les nostres solituds,

al cor, malgrat tot,

de les nostres restes d’esperança,

Déu meu, Vós no hi heu vingut

però tot i així us espero.

És aleshores que al cor del vostre silenci,

Senyor, us sento que em dieu:

Jo estic al cor de les teves nits sense estrelles,

estic al cor dels temps

que tu creies immòbils,

estic al fons del teu desesper

i de la teva solitud;

estic en la nit de Betlem. 

I tu... què, vindràs?

Des de tota l’eternitat que t’estic esperant”.

Albéric de Palmaert

BON NADAL A TOTS!!!

Foto: aquest vitrall tan bonic està fet pels monjos de Montserrat Lluís Juanós i Jordi Puigdevall.

Cinefòrum de "La Misión"

 

Quan us vaig parlar d'alguns projectes en el meu servei a Uganda, un d'ells era una obertura al món. Això es pot fer de moltes maneres, i fa uns dies vam iniciar-ne una: els cinefòrums amb els monjos joves per visionar alguna pel·lícula o documental. 

Ells no estan acostumats a veure pel·lícules, i menys a fer un cinefòrum. A l'hora d'escollir els materials (moltes gràcies als qui me'ls vau proporcionar!) vaig intentar que ens aportessin elements de reflexió i de discerniment sobre la realitat. No és fàcil, perquè hi ha el risc d'una colonització cultural: el cinema habitualment ve d'on ve, lògicament. Però sí que hi ha materials audiovisuals molt interessants i val la pena aprofitar-los.

Vam començar amb la pel·lícula "La Misión" ("The Mission"). Els vaig fer una introducció geogràfica amb un mapamundi i un mapa de Sud-amèrica, i també històrica parlant de l'autoanomenat "descobriment d'Amèrica", de la conquesta, dels missioners, etc. Vaig pensar que podia ser molt enriquidor que ells, que són els habitants originaris de l'Àfrica i que com a països també han viscut la colonització, es deixessin interpel·lar per la història en certa manera paral·lela d'altres pobles indígenes del món. 

La primera part de la pel·lícula vaig tenir una sensació poc habitual: reien en llocs on els occidentals no riuríem, i era una mirada que em semblava fins un punt ingènua. Però també hi havia altres moments amb un silenci dens. En acabar la pel·lícula, els vaig passar un qüestionari i després el vam posar en comú. Van fer intervencions molt profundes, i van treure'n molt de suc. Crec que els va sorprendre que d'una pel·lícula se'n poguessin extreure tants aspectes que ens poguessin fer reflexionar. I els vaig agrair que s'haguessin pres l'activitat tan seriosament. 

A final de gener farem el següent.

He posat un vídeo d'aquesta magnífica pel·lícula, hi hauria tants aspectes a comentar-ne! És un tresor. I aquí sota encara un altre vídeo amb la música.

Tu tens la clau

Tot i que sembla que el món s’encamina cap a una altra direcció, he trobat que aquest vídeo era ben bonic pel que significa, i m’agrada compartir-lo. Sobretot per les festes que s'acosten.

Campanya electoral

L’altre dia passejava pels camins del monestir, i vaig sentir uns coets. Després vaig preguntar a algú:
- Que hi havia una festa a prop? He sentit coets.
- No, no. Eren gasos lacrimògens.
Això passava al poble, que queda a una estoneta a peu des del monestir. No recordava que el dia abans m’havien dit que hi hauria un míting electoral, i vaig suposar que devia ser alguna cosa festiva.

Estem en campanya electoral perquè a mig gener hi ha diverses eleccions a Uganda, la més important de les quals és la de president del país. El president es presenta a la reelecció, i uns quants candidats més. És president des de l’any 1986, i una part nombrosa de la població és l’únic president que ha conegut. 

Fa uns dies hi van haver aldarulls remarcables. Van arrestar el principal opositor al president perquè havia congregat massa gent i això no respectava les restriccions pel virus. Durant els tres dies que va estar detingut, hi van haver incidents importants i més de 50 morts. 

La presència de l’exèrcit i en general de les forces de seguretat és considerable. I aquí no es disparen només bales de goma, tot i que també.

Si algú vol seguir-ho, es van actualitzant notícies sobre Uganda en aquest enllaç.

Jo estic bé. Simplement s’ha de fer cas als locals, que coneixen els riscos: on es pot anar i quan, i on i quan no és aconsellable.

Pel que fa al virus, crec que la gestió del govern ha estat bona. Van tancar fronteres quan van veure el desastre europeu, i l’han contingut força. Sembla que es va escampant, però no com ha passat a Europa. La gent està força tranquil·la, segons les autoritats civils i eclesiàstiques massa confiada i tot, perquè no s’és prou conscient dels riscos que té. No ho sé, s’haurà d’anar veient amb el temps.