"Tota música de qualitat és sacra"

En una visita a l'hostatgeria, un musicòleg va afirmar que "tota música de qualitat és sacra". Aquesta frase em va sorprendre d'entrada, sobretot venint d'un clergue de renom. Però l'explicació em va semblar molt interessant. Segons ell, una simfonia o qualsevol música de qualitat vehicula també quelcom espiritual i és expressió de la Bellesa amb majúscules. I per tant, és sagrada.

En aquest sentit, defensava que músiques percebudes com a no religioses puguin ser interpretades en esglésies.

Després, vaig pensar que jo he tingut experiències religioses fortes amb obres d'art no religioses, però que m'han transmès quelcom de la Bellesa amb majúscules. I la Bellesa és un dels noms de Déu.

Fa poc temps vaig descobrir un compositor inspiradíssim. De petit va cantar en una escolania anglesa, i aquest bagatge segur que l'ha ajudat a crear unes músiques al meu gust sublims. Es diu Philip Stopford, i té poc més de 40 anys. Aquí una mostra de la seva música, interpretada per un conjunt que et deixa amb la boca oberta: VOCES8. Gaudiu-ne!

"Lully, lulla, lullay", de Philip Stopford:

Espaisonant.cat

Fa unes setmanes vaig rebre una petició una mica particular a l’hostatgeria: rebre un hoste que va enregistrant sons pel món. Vaig preguntar quina classe de sons li interessaven, i vaig veure que el seu projecte suggeria més coses de les que es podien intuir en un principi.

Aquest hoste té una pàgina a internet on penja els sons més variats. Quan et parlen d’algú que enregistra sons, d’entrada t’imagines sons especials, únics per la seva bellesa. Però la sorpresa va ser quan vaig veure que tenia interès en sons de tota mena: des dels més quotidians als més singulars, des dels aparentment bonics als aparentment no bonics.

I ell, basant-se només en el so, em deia que per exemple havia descobert que el soroll de cotxes en una autopista era molt i molt semblant a un que va gravar enmig d’un bosc.

L’Albert reivindica l’escolta atenta. Diu que, en el món en què vivim, sentim però no escoltem. La seva idea és que la gent escolti els sons de forma tranquil·la perquè això fa que et concentris, i això per ell fins és una forma de meditar. Relaciona, doncs, concentració i meditació, i diu que escoltar el porta a un estat de pau, de tranquil·litat… perquè estàs focalitzat en una cosa.

És fantàstic que hi hagi gent per a tot! Des que va venir, a vegades em fixo més en alguns sons. Si en voleu sentir alguns, aneu aquí: espaisonant.cat (o espaciosonante.com).

Una pregària de Bonhoeffer

Avui us ofereixo una pregària que va escriure Dietrich Bonhoeffer des del camp de concentració de Flossenbürg. Enmig de la bogeria nazi, ell hauria pogut trobar una sortida confortable marxant a un altre país. I va optar per comprometre's amb el drama d'aquell moment, que finalment el portaria a la mort en el camp de concentració.
Us n'ofereixo dues versions: la lletra del cant de Taizé en alemany (que agafa una part de la pregària original), i una traducció ampliada d'aquesta pregària en català (no l'he posada tota). Per mi, resulta especialment inspiradora la darrera frase!

Lletra del cant de Taizé:
"Gott, laß meine Gedanken sich sammeln zu dir.
Bei dir ist das Licht, du vergißt mich nicht.
Bei dir ist die Hilfe, bei dir ist die Geduld.
Ich verstehe deine Wegenicht,
aber du weißt den Weg für mich".

Pregària en català (ampliada):
“Senyor, gira els meus pensaments cap a Tu,
que tot sol no me’n surto.
En mi és fosc, però amb Tu hi ha la llum.
Estic sol, però Tu no m’abandones.
Sóc feble, però amb Tu hi ha l’ajuda.
Estic inquiet, però amb Tu hi ha la Pau.
En mi hi ha amargor, però amb Tu hi ha la paciència.
No comprenc els teus camins, però Tu coneixes el camí per a mi”.

En el terror, l'Amor

Fa pocs dies vaig anar a Auschwitz. Vam assistir a la trobada europea de Taizé, que tenia lloc a Wrocław (Polònia), i en acabar vam visitar Auschwitz i les restes del gueto de Cracòvia. Ara entendreu, doncs, el context de preparació en el qual vam mirar la pel·lícula "La lista de Schindler" que comentava fa uns dies.

I la paraula que em va venir durant aquella visita al camp de concentració era "terror". Molts hi duraven tan sols mesos, especialment dones. Quan ja feia un temps que existia i havien construït més cambres de gas i forns crematoris, molts que arribaven al camp anaven directes a la tortura de la cambra de gas i al forn. Abans d'entrar-hi, els deien que anaven a unes dutxes per desinfectar-se, i fins que es fixessin en el número on deixaven la roba per no confondre's en acabar. Que pervers!

He buscat la paraula "terror", i etimològicament es mou en el camp de la por i de tremolar. "Terrorisme" també ve de la mateixa arrel. Tant el terrorisme com l'experiència en un camp de concentració fan tremolar constantment de por. Així ho volen els qui ho provoquen.

Però enmig d'aquell terror d'Auschwitz, el P. Kolbe va donar la vida per un altre presoner acceptant que això li suposaria una mort lenta i duríssima. En el terror, l'Amor. Vaig poder pregar en el lloc on va morir. Va ser un moment fort, després que el seu testimoni m'hagués acompanyat des de petit. Allà on tot era absurd, ell hi va posar sentit. Allà on tot era desesperació, ell hi va posar esperança.
Crec que la seva esperança no era que tot aniria bé. Era una altra mena d’esperança: una que el va portar a crear possibilitats d’Amor allà on aparentment no n’hi havia. I va demostrar que, per més fosca que sigui la nit, estem cridats a portar esperança amb la nostra vida.

Sant Kolbe, prega per nosaltres.

La caritat de Crist ens urgeix

Trobo que aquesta frase de 2Co 5,14 és molt inspiradora. No ens diu: “la caritat de Crist ens anima”, “o ens aconsella”, ni tan sols diu “ens guia”. Sinó que ens transmet una urgència, una necessitat de deixar-nos empènyer per aquesta força ja ara.

Davant del risc de viure un cristianisme de “l’anar fent”, la Paraula ens impulsa radicalment a seguir Jesús del tot. “Oh, és que jo ja miro de no fer mal a ningú, de ser bona persona...”. Doncs per això no cal ser cristià, ho pots fer sense creure en Jesús.

En el meravellós relat del naixement de Jesús, els pastors corren de pressa a veure aquest prodigi que els ha estat anunciat, i el van a comunicar. Si tu has descobert aquest Amor que es fa present ara i aquí, que capgira la nostra existència i l’omple d’un sentit ple de Llum, corre! Aquest Amor t’urgeix a portar-lo allà on hi ha pobresa, sofriment, marginació, falta de comprensió o de companyia, desesperació, tristesa. No n’hi ha prou amb fer-ho a trossets o algunes vegades.

No és màgia ni l’efecte de substàncies tòxiques. És compromís, contemplació profunda, acció valenta.

BON NADAL A TOTS ELS QUI VISITEU AQUEST ESPAI!!!

Diferents estils de govern

Fa uns dies a Matines vam llegir un fragment del llibre d’Ezequiel. Em va sorprendre, al capítol 37 verset 24, que en la versió grega es referís a un rei que regnaria “enmig d’ells” (εν μέσω). Era un text que transmetia esperança sobre el que Déu prepara per al seu poble. Però em va sobtar que parlés d’un rei que regnaria enmig del seu poble.
Vaig anar a mirar la versió original en hebreu, i diu עֲלֵיהֶ֔ם (alehém): és a dir, que regnaria sobre ells (i aquesta paraula fins es podria traduir per “en contra d’ells”!). Vaig mirar les traduccions en català, castellà i anglès, i són fidels a l’original hebreu: “damunt”, “sobre”, “over”.
Desconec per què la versió dels LXX en grec va traduir que el rei regnaria enmig d’ells. Però ho trobo fenomenal com a concepte!

Regnar sobre d’ells pot indicar una certa imposició. Ja no diguem regnar contra ells, que més aviat implicaria violència. Crec que a nivell mundial tenim exemples fàcils d’ambdós casos. En canvi, regnar enmig d’ells suggereix tot un altre estil: un rei que serviria la comunió i el bé del poble, des del mig i no des de dalt, com un més però des d’un eix central que l’aglutinés. Penso que seria allò que deia el Papa Francesc referit als pastors: “Que facin olor d’ovella”.

I això val per totes les tasques de lideratge que se’ns puguin confiar. Liderar enmig de. Tot un repte i un camí per fer.

La nena de l'abric vermell

Fa uns dies vaig fer un cinefòrum sobre "La lista de Schindler" amb un grup de joves. Steven Spielberg, per mi, és un geni del cinema i cada pel·lícula seva és una autèntica obra d'art. En aquesta pel·ícula de 3 hores en blanc i negre sobta que de cop i volta aparegui una nena amb un abric vermell. És durant la deportació dels jueus del gueto de Cracòvia. Enmig d'aquelles fileres de gent portada als camps de concentració i de la violència més bèstia, aquella nena camina pels carrers a la vista de Schindler. Allò que hauria estat una munió de gent sense identitat queda tacat per la individualitat d'una nena que deambula pels carrers. Una violència màxima, i de fons una cançó interpretada per infants.



El més fort, però, és quan molt després apareix un carro que transporta cadàvers de nens. I torna a aparèixer aquella nena de l'abric vermell com un dels cadàvers sense identitat. Però per l'espectador sí que té identitat! És aquella nena!

Davant de tots els conflictes mundials, si aconseguíssim posar rostre i identitat a les persones que sofreixen els mals, seria molt diferent. No serien números, sinó persones úniques i irrepetibles. I no concebríem no implicar-nos.

Fa un temps vaig tenir una conversa amb un militar que havia participat en diverses guerres. M'explicava que, en un atac, van veure entremig dels combatents de l'altre bàndol una nena. Em va esfereir sentir com havia reaccionat algun company seu, i com es pot arribar a oblidar que al davant tens un ésser humà. Des de la lògica de la guerra, s'entén que deixar-se dur per l'empatia és perdre. Però jo crec que, al contrari, quan oblides que al davant hi tens un ésser humà, aleshores sí que estàs perdut. I ben perdut.