En la darrera entrada vaig escriure tres vegades el verb "saber", i no casualment: "saben respectar", "saben ser empàtics", "saben ser crítics amb ells mateixos".
I és que em sembla un concepte clau per enfocar la realitat d'una manera o d'una altra, i en conseqüència per viure-la diferentment.
El mot "saber" ve del llatí "sapere", que a la seva vegada ve d'una arrel indoeuropea ("sap-"). La paraula llatina té el significat de "tastar" (i més tardanament el significat de "conèixer", com nosaltres). Però l'arrel indoeuropea "sap-" té un sentit interessantíssim: "percebre, adonar-se, prendre consciència".
Per tant, el qui no sap és aquell que no s'adona del que sigui, no ha pres consciència de la realitat que sigui. N'és ignorant. Aplicant això a les frases que vaig escriure el darrer dia, podríem dir que els qui no saben respectar, ni ser empàtics ni són crítics amb ells mateixos és perquè no han pres consciència de com podrien ser de feliços si visquessin d'una altra manera.
Ja sé que alguns pensareu en noms concrets, i us sortirà espontàniament: "i tant que saben el que es fan!". Home, jo diria: tothom vol ser feliç i viure amb plenitud. No serà que qui no viu estimant és una persona equivocada, perquè no ha optat pel camí que el faria més feliç?
Això no porta a acceptar qualsevol mal perquè aquella persona no sap el que fa. Però sí a mirar-la amb uns altres ulls. Perquè, no en dubtis: quan una persona fa el mal, no és feliç.
I mentre escric tot això, també m’ho dic a mi mateix. Perquè tots tenim el risc de no saber. Sempre som aprenents.
PD: Us preguntareu per què he posat una imatge de maduixes. De petit, sempre saltava d’alegria quan hi havia maduixes amb nata... però menjava tota la nata i deixava les maduixes! De gran he après el bon gust que tenen, tot i que continuo preferint la nata :)
Ha estat fàcil aquesta vegada:
ResponEliminaCOM LES MADUIXES
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
JOSEP CARNER
És de "Els fruits saborosos", potser?
EliminaI tant! La infantesa Innocent:
Elimina"Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes."
M'agrada SABER de tu!
ResponEliminaP.D Jo feia el revés quan era petita. Apartava la nata per menjar-me les maduixes.
L'important en la vida és respectar als altres en les seves diferències.
Records, Sergi
:)
Gràcies Laura!
EliminaM'agrada molt, Sergi, quan treus la teva vena de filòleg! Per mi és una manera molt bonica de saber de tu.
ResponEliminaNo sé perquè ara llegint-te m'han vingut al cap els Simpson. Estimar és el camí que et farà feliç!! Ja sé que som en un espai cristià i que aquest estimar és en majúscules: Estimar com Déu Estima. El personatge del Flanders intenta portar a terme aquest amor fins al punt d'acabar sent ridícul. En canvi Homer, egoista a l'extrem que fica la pota a tot arreu fent un error darrera a l'altre, quan estima transmet que aquest amor és de debò... Tot això ho dic per què el personatge que acostuma a anar pel camí equivocat no transmet cap tipus d'infelicitat, clar que el Flanders tampoc, però si haguéssim de triar un dels personatges quin escolliríem?
Estimar és la font de la felicitat, però perquè toca jo diria que no. Com podem arribar a aquest Amor que et fa feliç?
Moltes gràcies Sergi, amb els teus missatges aportes moments i camins de felicitat!!!
PD: Jo prefereixo les maduixes, el puntet d'àcid que tenen m'agrada molt! Amb els anys n'ha anat agradant la nata també, no barrejada a les maduixes:)
Hola !
ResponEliminaJo en soc una d’aquestes persones que tu dius que dirà “i tant que saben el que es fan ¨”
Cert,ja que n’estic segura que per algunes persones , fer mal els fa feliç ,ja que aconsegueixen el que es proposen …..obtenir algun benefici només cap a ells mateixos. No senten cap estima cap als altres,el seu egoisme,la gelosia ,poden ser alguns dels motius principals.
Fer l’esforç de mirar.los amb uns altres ulls? No es fàcil,però es pot aconseguir….. ja que només cal prendre consciencia de que no cal sentir rancor que..aprendre es la “paraula” clau .
APRENDRE a estimar, a sentir empatia, a perdonar, a respectar, a sentir la realitat que ens ha tocat viure i acceptar-la . Difícil ¡!
PD: Be en quant a les maduixes,,voldria compartir…. Fa anys, fèiem una bona caminada per buscar maduixes de bosc ,en un bonic indret de la Vall de Ribes de Freser . Era tant rebonic collir i rentar, unes petites maduixes ,que no ens feia res caminar un parell d’hores per gaudir del plaer de menjar-les. Us tinc de dir que no els hi cal acompanyar.les amb nata ,el seu gust tant natural no es pot barrejar amb res.
Gracies !!per els teus comentaris,estàs inspirat .
Algú més a la sala que sigui més fan de la nata que de les maduixes?
ResponEliminaA mi m'agrada molt la nata,mes que les maduixes ..la seva acidesa.....ara petitones i de collita pròpia si.Algun veí ens deixa anar a collir i menjar maduixes amb gust i olor de maduixa ,"diferents ".
EliminaUmmmm Sergi,un plat de bona nata i una ensaïmada per esmorzar,quin plaer per el paladar....no obstant ..ja no recordo casi be el gust.
jejejeje...
EliminaA mi! I també penso que sempre és més feliç el qui més estima i que no hi ha límits i normativa per fer-ho.Encara qye la persona que estimes no sàpiga fer-ho
EliminaJo.
ResponEliminaA mi també però fa uns anys he aprés lo bones que també son les maduixes.
ResponEliminaHem de pensar sempre en no tèmer a aprendre dels altres per acceptar altres realitats i maneres de pensar
Sense entrar en justificacions, ens cal acceptar que hi ha persones que no saben ser felices.
ResponEliminaAh! I les maduixes, delicioses, encara més si són boscanes. La nata, sola o per a altres acompanyaments.
És interessant el que dius de l'arrel del verb saber. El problema, potser, és que adonar-se que un s'equivoca o no és tan feliç com potser podria no sempre és un procés senzill. I a vegades no és tan un problema d'opció (que també) com de presa de consciència, crec. És bo d'aturar-se, revisar, madurar, valorar, escollir (i equivocar-se), rectificar i, en definitiva, avançar, encara que el camí no sempre sigui cap endavant
ResponEliminaAish, me n'oblidava: jo també sóc de nata (i, si és amb sucre, millor) :)
ResponEliminaA veure, jo no em passo tant eh? :)
EliminaNata sola no, però en un pastís sí!
Moltes gràcies per tots els comentaris! Continuo meravellant-me de com de ràpid heu anat apareixent de nou per aquest espai. Moltes gràcies!!
ResponEliminaSaber saber potser és de les coses més difícils a les que ens enfrontem quan ens mirem a nosaltres mateixos. Pens que aquells que fan mal per falta de saber, ens acaben transmetent pena, doncs amb opció d'escollir un camí de saber acostumen, desgraciadament, escollir intentar apagar el saber d'aquells que perceben com a feliços, sense saber que difícilment ho podran apagar. I així, vulguen fer mal als altres, es maltracten a si mateixos.
ResponEliminaEl camí del saber és llarg i costós, però taaan gratificant!
A cameva no hi havia nata, però si un hort on l'avi sembrava maduixes i si no estava altanto, algú se les menjava abans que les pogués recollir. Aquelles que arribaven a taula, les menjaven amb iogurt.
Begoña, moltes gràcies pel teu comentari i benvinguda a aquest espai!!
Elimina