I digué el deixeble:
- Em desespera veure que algú necessita ajuda, i no es deixa ajudar.
I respongué el mestre:
- És bo que no et sigui indiferent, vol dir que estimes.
- I aleshores, què fer?
- No hi ha receptes màgiques, amic. Però sí camins. El camí de saber esperar amatent al més petit gest que l'altre faci, a la més petita paraula que pronunciï d'obertura a allò que se li pot donar. El camí de pregar per ell, si ets creient. I si no ho ets, de portar-lo igualment en el teu cor. El camí d'estimar-lo des del silenci. El camí del respecte a la seva llibertat, encara que la seva opció no et sembli la millor. I el camí de l'enginy, també, per esbrinar si hi ha alguna manera d'ajudar-lo que li pugui anar bé i que pugui fins apreciar. El més important, tanmateix, és que en el teu cor no renunciïs mai a estimar. I la vida t'anirà mostrant el camí més oportú a cada moment. Confia.
Llegint-te he procurat posar-me en els dos punts de mira.
ResponEliminaA vegades demanem ajut a crits, però no ho sembla.
M’hi has fet reflexionar.
Què fer per ajudar a qui sembla que no es deixa ajudar?
Què fer quan sembla que jo no em deixo ajudar?
De ben segur que el meu cas es podria psicoanalitzar, però és que em sento tant i tant content i feliç quan veig que he pogut ajudar a algú, que no sé tant si ho faig per l'altre (que segur que SÍ) com per a la meva propia felicitat.
ResponEliminaJo no estic gens d'acord amb aquella paràbola que diu deixa de beure al costat del camí i no miris mai si hi han begut. Jo necessito saber que sí que hi han begut i això m'anima a seguir fent-ho.
És un tema complicat, perquè hi ha persones que demanen ajuda quan la necessiten, persones que volen fer-ho però no saben com, persones que potser la necessiten i no se n'adonen... Però, en tot cas, el millor crec que és respectar la llibertat de cadascú. Això no treu que, si és una persona que estimes, no ho puguis parlar amb ella. Ara, el pas sempre ha de ser personal, i cadascú té una manera de fer i necessitat diferent. Mantenir el cor com un hort obert, deixar la gerra ran del camí :)
ResponEliminaJo crec que hi han moltes actituds amb aquest tema de demanar ajuda. Els que demanen constantment ajuda sense fer un esforç previ de solucionar-ho per si sols i esperant que els altres li solucionin tot. Els que demanen ajuda després d'haver exhaurit totes les possibilitats que han tingut al seu avast. Els qui no demanen ajuda perquè no assumeixen que tenen un problema; perquè no volen o perquè no saben veure-ho. Jo en canvi acostumo a ser dels qui em costa demanar ajuda. A vegades per no molestar als altres ("prou feina té com per ara afegir-li més maldecaps"). I a vegades per orgull o amor propi; "segur que això ho aconseguiré solucionar jo solet". I a l'hora donar ajuda sempre acostumo a fer-ho sense cap problema. En fi, gràcies per la reflexió.
ResponEliminaFa cosa de deu anys vaig patir una malaltia greu i de les poques coses que vaig aprendre d aquella situació i que sempre mes m acompanyat es que es tan senzil i fàcil oferir ajuda, però ens costa tan i tan demanar-la.
ResponEliminaLa santa i difícil virtut de la discreció: acompanyar sense atabalar, vetllar sense amoïnar, estar al costat sense envair,... Que l’altre sàpiga que hi ets, quan et necessiti; i no pas ser-hi quan tu creus que et necessita! La Prudència, una de les virtuts cardinals!
ResponEliminaUn consell pràctic: quan ens vulguem interessar per algú que n’està passant alguna, evitem fer servir el telèfon tradicional. Avui dia hi ha mitjans (imeils, uatsaps, msm,...) que l’altre podrà veure quan ell vulgui. El telèfon a vegades pot ser molt impertinent i inoportú. Ho dic per experiència.
Ajudar o que t'ajudin !! quina cosa mes bonica!!
ResponEliminaCert que quant pateixes alguna situació complicada,com per exemple una malaltia ..que sentis al costat l'ajuda que no has pogut demanar ,es quelcom que mai mes es pot oblidar.
Personalment no em costa demanar ajuda,sempre que sigui a les persones que se que m'aprecien ,com tampoc em costa donar-la .
Es cert que hi ha situacions en que per el motiu que sigui ,orgull,vergonya,es fa difícil compartir la necessitat d'ajuda .
Mirar de tenir el cor obert als altres per el que necessitin.
Bona reflexió Sergi D'Assís.Gracies
Pienso que conviene tener en cuenta, que cada persona ante una dificultad que se le presenta en la vida tiene su proceso, y hay que saber respetar y también asumir su forma de pensar y vivir este proceso. No obstante esto no significa que te olvides de él, ella, ell@s, de estas personas que necesitan ayuda.
ResponEliminaHay que tener mucho cuidado como hablamos, de que hablamos, como nos presentamos delante de la persona que queremos ayudar.
Pienso que no ayuda mas el que habla mas, sino aquella persona que con sencillez, humildad y discreción se dirige a la persona con afecto, carinyo y amor.
A veces una palabras de amabilidad, una sonrisa, un abrazo, un beso, regalar un pequeño detalle, un decirle, heyyy!!... estoy junto a ti, no estas sol@, hace que la persona despacito abra su pequeño corazón y se deje ayudar.
No es fácil ayudar a la persona que lo esta pasando mal, por ello hay que ser paciente, templado, prudente y nunca perder la esperanza.
Sergi moltes gràcies per tot.
Una forta abraçada. Pau i be.
xesca.
Us agraeixo ben sincerament tots els comentaris, sortits de la vostra experiència personal. M'han fet somriure els de l'Àngel Pi i en Benet, quan citeu implícitament Teodor Suau! L'un portant-li la contrària, l'altre donant-li la raó, però tots dos partint dels seus plantejaments. Ja sabeu com valoro la seva obra. Ell segurament us escoltaria amb atenció, i dialogaria sobre el que dieu amb ment i esperit oberts.
ResponEliminaA banda d'això, també us comento que la imatge que he posat és d'en Sam portant en Frodo (a "El Senyor dels Anells"). M'ha semblat una bona imatge de l'amistat fidel per part d'en Sam que, tot i no haver estat ben tractat per en Frodo en altres moments, quan aquest el necessita hi és.
A partir del que diu en Ramon, faré la següent entrada.