El comentari d'en Ramon em porta a escriure la següent entrada. De fet, en publicar la darrera ja vaig pensar que podia aparèixer un comentari com el seu, perquè hi ha contextos molt diferents, i no es poden posar tots al mateix sac de manera simple. Què fer quan qui necessita ajuda està en una situació delicada, és una persona que estimes i t'estima, i veus que s'estrellarà? Aquesta era la situació implícita de la darrera entrada. Entenc que estava oberta a altres interpretacions.
Però en Ramon, amb la seva experiència personal, ens estimula a reflexionar sobre la importància de discernir bé en cada situació.
Discernir. Aquesta és la qüestió. És una paraula que ve del llatí "discernere", però l'origen el situem en un punt molt més arcaic: el protoindoeuropeu! El mot estaria format per "dis-" (que vol dir "a part") i "cernere" (del grec antic "krino", provenint del protoindoeuropeu "krey", i significa "separar"). Per tant, el sentit de discernir seria el de poder separar dues realitats i distingir-les l'una de l'altra.
El missatge del mot discernir és que no tot és igual. I per tant, cada context o situació demana poder ser distingit. I a partir de la distinció, aleshores actuar de manera adequada.
Tots som aprenents, i estem en camí.
Les entrades al teu blog, Sergi, són com pedres llançades a un estany llis: provoquen tot d’onades concèntriques que, encara que ja allunyades del punt inicial, sempre hi mantenen alguna relació. Arran del que dius sobre el discerniment, m’ha vingut al cap una “paraulota” amb què vaig topar fa temps i poc sabia què volia dir: EPIQUEIA. Segons el diccionari és “l’aplicació moderada i prudent d’una llei o principi”. Crec que és una de les virtuts que també han de formar part d’un bon discerniment. Diria que tots els que hem treballat en feines que comporten judicis i valoracions sobre persones, ens cal entonar algun mea culpa per no haver estat molt sovint “epiqueics”, sinó esclaus de la lletra de llei.
ResponEliminaI, amb l’evangeli a la mà, ens adonem que Jesús fou un perfecte Mestre del Discerniment, de l’Epiqueia: el dissabte al servei del bé, la no condemna de la dona adúltera,...
(Per si a algú li interessa, aquesta “paraulota” me la vaig trobar (i aprendre’n el significat) en el llibre, ben recomanable, de FRANCESC TORRALBA. Cent valors per viure. La persona i la seva acció al món. Pagès Editors)
En general, cada dia hem de discernir en un munt d'ocasions diferents: hem de prendre decisions necessàriament, i sovint entre dues o més opcions.
ResponEliminaDes de petits aprenem aquests mètodes de forma pràcticament automàtica (si haguéssim de pensar bé tot el que fem, no sé si podríem viure). Ara bé, hi ha situacions i situacions, i unes que, evidentment, mereixen un discerniment ben fet, tant si ens afecten a nosaltres com a la nostra relació amb els altres. Saber discernir bé em sembla quasi un do perquè, al final, la nostra vida i la nostra felicitat són conseqüència directa de les nostres decisions i, per tant, del nostre discerniment.
Discernir si has de demanar ajuda o no, i pensar com et respondran les persones o persona a qui la nostra situació a vegades no la deixem ben clara .Son paraules amagades darrera de explicacions poc clares o també per vergonya o per no molestar .
ResponEliminaDiscernir veritablement ,com diu en Benet ,es un do. Es un regal tenir prop persones a qui els han donat aquest do.
Moltes gràcies als tres comentaristes!
ResponElimina