Fa poc explicava a una amiga que sovint venen a Montserrat persones que pateixen trastorns mentals. I a vegades també persones que tenen alguna dificultat mental no diagnosticada i que no ho són en un grau que requereixi l'internament en un centre, però que al cap d'uns minuts de sentir-les parlar veus que no estan bé. En situacions així, t'adones que la separació entre les persones que estan bé i les que no ho estan sovint és molt subtil. Persones que aparentment estan bé (als ulls dels qui les veuen pel carrer) viuen situacions realment complexes amb elles mateixes.
Aquesta amiga, que havia tingut contacte amb persones amb problemes de salut mental, em parlava d'una "línia prima" que separa estar bé i no estar bé. I que tots som vulnerables.
Amb massa facilitat socialment s'ha estigmatitzat tot el que tingui a veure amb salut mental: "bojos", "manicomis", "tarats"... paraules molt dures per referir-se a persones o a les dificultats que viuen. Ella em comentava com, amb una gran facilitat, una persona que està bé pot passar a situacions de gran fragilitat per un problema personal, per una circumstància que ha viscut...
Hem d'afinar la mirada (i el cor) davant d'aquestes realitats.
Jo soc de l'opinió que hem d'afinar principalment el cor. Sentir empatia per la persona ,amic o familiar que pot estar patint un trastorn mental que ens pot sembla un episodi d'una petita depressió i que es pot desenvolupar a una depressió major, que pot portar a anys de patiment i de forta medicació.
ResponEliminaHi ha persones que pensen que això no els hi passara mai a elles,.Per ells ,son episodis que pateixen persones febles ,que no son capaços de sobreposar-se a problemes personals o circumstancies dures.
Te rao ,aquesta amiga teva de parlar de la ""linea prima "" es tant fina tant fina, que no t'adones que, en un moment donat ja l'has sobrepassat.
Gracies per parlar de tota classe de temes.
Buff, Sergi! Per mi és un tema massa difícil de parlar sense pensar que puc ofendre a algú... no sé què dir... és que es tendeix a la lleugeresa i clar no és això! Em sembla que donar voltes a segons quines situacions encara les amplifica més, com si s’encomanessin. No sé si és molt bo insistir-hi.
ResponEliminaGràcies, Sergi!!(espero no molestar a ningú)
La veritat es que la linea es tan prima que a vegades ni un mateix sap que la traspasada. I no ho veu fins al cap de temps, i llavors es molt dificil tornar a l' altre banda. Es molt doloros no fisicament sinó un dolor "interior". També es cert que un cop començes a remuntar (cosa molt lenta) t' adones de que les ferides que han quedat no totes son doloroses, sinó que algunes son positives, que et fan veure la vida i moltes altres coses d' una altre manera. Però sempre tens la por de tornar enrera. Perdoneu-me. Gràcies per escoltar-me
ResponEliminaBona tarda!
ResponEliminaEl nostre cos, i sobretot el nostre cap, és un univers. I pràcticament desconegut. I les etiquetes són tan fàcils de posar! Avui ens escandalitzem de mètodes suposadament terapèutics d’èpoques passades (trepanacions, electroxocs,...). I temps a venir estic segur que es posaran les mans al cap de pràctiques d’avui dia. Estic pensant en la gran quantitat d’adolescents medicats, diagnosticats de TDAH (segons explica Teresa Forcades, primer van trobar el medicament i després la “malaltia”). Si tenim en compte que la indústria farmacèutica és, juntament amb l’armamentística i el narcotràfic, una de les que generen més beneficis, ens cal ser prudents en les etiquetes, diagnosis i medicació.
Moltes gràcies als quatre comentaris! Cada un presenta una perspectiva diferent sobre el tema, però sempre enriquidores per a la reflexió. Gràcies!
ResponEliminaCrec que és fàcil jutjar aquestes persones segons els nostres propis criteris, i és incorrecte fer-ho. Hem de tenir empatia, especialment amb tots ells, i no simplificar una situació així. Tot és més complex del que segurament podem imaginar-nos.
ResponElimina