M'han operat

Ahir em van operar (reconstrucció de la uretra). El cirurgià diu que va anar molt bé. 

Quan em vaig despertar a reanimació, només li vaig preguntar si podria tornar a Uganda i quan. Em vaig posar tan content, que vaig demanar a les infermeres si podia cantar (i em van dir que no, perquè hi havia altra gent allà reanimació, i estant força adormit no ho havia vist). Així que em van treure amb la llitera, vaig començar a cantar un cant de lloança a Déu i aquell cant del Dijous Sant que em referma la crida de servir els pobres.

I per més pintoresc encara (em venen ganes de riure quan hi penso), només em sortia parlar en anglès! Jo ja veia que allò no tocava, però no em sortia en català! Les infermeres van portar-me a l'habitació dient que estava tan content perquè cantava, i que parlava en anglès. Ja podeu riure.

Allà m'esperava l'infermer de Montserrat, el G. Vicenç, que va estar esperant tot el matí. Al cap d'una estona van venir els meus germans, amb qui vam passar una estona deliciosa. I avui ve la mare amb un d'ells i una cunyada. I demà l'altra cunyada, i divendres potser el P. Abat. No em puc queixar. 

Perdoneu que no he contestat missatges personals que m'heu enviat. Aquí, segurament en els comentaris d'aquesta mateixa entrada, aniré informant aquests propers dies.

Seguiment dels projectes

Tot esperant l'operació des de Montserrat, aquests dies he pogut anar fent seguiment dels projectes d'Uganda. D'una banda, la construcció del galliner està avançant molt ràpid (d'això són les fotos). Vam acordar detalladament amb la comptable del monestir i els diferents implicats com fer les peticions i entrega de diners en les correponents fases, i em van informant sovint.

També he pogut seguir el postoperatori de l'Ilukol Joseph i que se li donin diners pel transport per tornar de l'hospital a casa, i de cara a la revisió d'avui a Entebbe un altre cop.

I com aquests dos exemples, us en podria donar uns quants més que he pogut anar gestionant des d'aquí amb un amic que m'hi ajuda des de Tororo. 

En canvi, l'acompanyament d'unes quantes persones es fa molt difícil des d'aquí (amb alguna excepció que estem en contacte per mòbil). I aquí sí que el fet de ser fora unes quantes setmanes se'n ressenteix. És inevitable.

Però alguna cosa ha canviat. Fa uns anys, quan vaig ser malalt uns dies a Tororo mateix, tot el que impulsava va quedar aturat. En canvi, ara bastantes coses tenen continuïtat (ni que sigui amb supervisió i seguiment). I això és bona notícia!

Passi el que passi, Déu sobretot i Déu sobre tot.

Meditar la Paraula

Un dels moments més especials d'aquests dies a Montserrat ha estat poder-me retrobar amb el P. Ramon Ribera-Mariné per primer cop després de l'accident que va patir fa uns anys. Havia estat el meu Mestre de Novicis, i hem continuat en contacte aquests anys. És un home savi, i continua actiu de manera ben fecunda! Una passada.

Vaig saber que havia traduït un llibret, i això m'ha portat a llegir-lo aquests dies (vaig pensar: "si en Ramon l'ha traduït, és que val la pena!). I certament, val molt la pena!

És el llibre "Meditar la Paraula. Introducció a la lectio divina", escrit per un pastor protestant ja jubilat: Daniel Bourguet. M'han agradat molt la senzillesa i al mateix temps profunditat amb les quals s'expressa. Jo he fet de la Lectio Divina quelcom essencial en la meva vida, m'ajuda a llegir el que visc amb clau de fe i a il·luminar situacions molt diverses. 

Aquest llibret és una joia, perquè ens endinsa en com hem de fer aquesta meditació, què n'hem d'esperar (i què no), i ens ajuda a apreciar aquest tresor que és la lectio. M'han semblat magnífiques les interpretacions que ofereix d'alguns textos de l'Escriptura.

És el número 242 de la col·lecció "El gra de blat", de Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Contra la selecció natural

Aquesta setmana passada s'ha fet la tercera operació a l'Ilukol Joseph, que recordareu que tenia una malformació greu a la boca. S'ha dut a terme a l'hospital especialitzat de CoRSU (Entebbe), i ara torna a ser a casa.

Quan el vam conèixer fa dos anys i mig, li queia el menjar i la beguda i perdia molta saliva. Ara ja només perdia saliva (i molta menys que abans!), però pensem que val la pena continuar-lo ajudant. 

Més d'una vegada he pensat que aquestes ajudes que fem van contra la selecció natural. L'Ilukol Joseph, sense els vostres donatius, hauria continuat arraconat al poblat sense cap mena de futur. Ara va a l'escola, ha fet amics, està aprenent moltes coses i té la boca molt millor. Quin canvi!!

Aquí la foto el podeu veure el dia que els vaig acompanyar a l'hospital. Està amb el seu oncle, que l'ha acompanyat en tot aquest procés. Els van fer esperar uns quants dies abans de l'operació, i jo vaig haver de venir cap a Catalunya quan encara no l'havien operat. Però em diuen que ha anat molt bé, i té revisió d'aquí dues setmanes. Porta una samarreta del Barça que li vaig donar, i estava molt content!

Montserrat és Montserrat

Aquests dies, tot i el malestar per l'operació que m'han de fer (és inevitable, perquè el mal hi serà fins que m'hagin operat), soc feliç. Molt feliç.

M'he sentit molt acollit per la comunitat. M'ho han fet notar amb molts detalls, cadascú segons el seu tarannà. Hi ha una exquisidesa en el tracte a Montserrat que és aroma d'Evangeli. 

Estic en una nova cel·la, ja fa molt temps que el P. Abat em va demanar si em feia res aquest canvi (lògicament li vaig dir que cap problema, perquè jo era fora i no hi havia deixat quasi res). Això sol ja era una atenció que és per valorar. Però he trobat detalls en la nova cel·la que m'han agradat molt: alguna figura de Sant Francesc, un quadre de la Mare Teresa de Calcuta, i tot molt net i a punt.

Hi ha una cosa que em va sorprendre. Tenim un armari on cada monjo té una casella perquè li deixin el correu postal o notes d'avís del que sigui. Cada any es mouen els noms si se n'ha mort un. I m'ha xocat veure que el meu nom era en el lloc corresponent, com si qualsevol dia pogués aparèixer a Montserrat. Són detalls que parlen.

Estic menjant força més de l'habitual, o sigui que no us estranyeu si veieu que aquestes setmanes m'engreixo. Pa amb tomàquet, embotit, trossets de xocolata... 

Ja he pogut passar per la biblioteca per agafar algun llibre per aquests dies. 

I he gaudit amb emoció d'alguna conversa llarga amb algun dels monjos ancians. M'ha fet tanta il·lusió tornar-los a veure!

Bona festa de la Pentecosta a tothom!

Foto: l'he presa des d'un lloc on he anat a estendre roba. No ens podem queixar.

Cirurgia reconstructiva de la uretra

Hola des de Catalunya! Ara ja és clar que m'hauran d'operar, em faran una cirurgia reconstructiva de la uretra. És una operació una mica complexa. L'uròleg, responent les meves preguntes, em va ser molt franc: "No et pensis que això és treure un quist i te'n vas. És una reconstrucció". Però és un cirurgià que ha fet 800 operacions de reconstrucció de la uretra, té experiència.

M'heu escrit alguns que m'havíeu vist a Vespres o aquest matí a Laudes-Missa. Sí, però avui mateix seré fora al dentista. I la setmana vinent seré fora quatre dies. Continuo amb proves i visites mèdiques de diverses menes. 

Ara mateix em costa posar paraules a les sensacions havent tornat després de 3 anys i mig. Em sento molt agraït, però també desubicat pel contrast entre Uganda i Catalunya. És inevitable. Però tinc Pau.

Depèn de com evolucioni tot el tema mèdic, faré alguna entrada nova parlant-ne o bé simplement afegiré alguna informació en els comentaris. Pels qui m'heu dit de venir, de moment em costa fer previsió. M'imagino que en general serà més fàcil quedar entre setmana, però ja ho anirem veient.

Foto: des de la meva nova cel·la, abans de la pluja molt generosa que cau mentre us escric aquestes ratlles.

A la recerca de la mare

Li vaig donar l'única informació que tenia de feia setmanes: la seva mare estava malalta a l'hospital, i ella m'havia parlat de Mulago (l'hospital general de Kampala). Ell estava preocupat des de feia dies, perquè la mare no contestava les trucades. I ell, des de l'escola de secundària lluny de casa, no podia localitzar-la. Tampoc jo, el telèfon estava sempre apagat. Ells dos estan molt units, i era estrany.

Com que començaven les vacances, li vaig donar diners per pagar el transport fins a Tororo. I quan va comprovar que a casa no hi havia ningú, va anar a veure el pare (estan separats) que no en sabia res. Va anar a un poblat lluny on viu l'àvia. Allà hi havia els seus germans petits. L'àvia el va enviar a casa d'una tieta a dues hores de camí amb cotxe. Però allà tampoc no li van explicar res (només hi havia uns cosins joves, però la tieta no). 

Em va trucar, i vam quedar que aniríem junts a Kampala a buscar la mare. Vam passar una tarda amunt i avall de l'hospital de Mulago (que és molt gran, els pacients comparteixen habitació amb molts altres i sense gent que ens pogués dir si hi era perquè era diumenge). Res de res. Aquell vespre la tieta va aparèixer per telèfon, i li va dir que anés a casa seva per poder-li explicar alguna cosa.

Des d'aleshores, no en vaig saber res (no té telèfon) fins que divendres passat m'escriu a través del mòbil d'un cosí. La mare té diabetis, i tot el temps que va passar a l'hospital i el tractament li han costat molts diners. No va poder arribar al de Kampala per falta de diners. Però tot i així, s'ha hagut d'endeutar molt per pagar els dos altres llocs on ha estat, i té por que si torna al poble l'arrestin per no haver pagat. Sembla que no té manera d'aconseguir aquests diners (més de 500 euros). Vaig preguntar al noi si podria tornar a escola per continuar la secundària, i diu que aquest any segurament no perquè ara no tenen res de diners a casa (ell encara està a casa els cosins, i no ha pogut veure la mare). 

Li he dit que ara no podia fer res perquè estava a punt de marxar cap a Catalunya, però que de seguida que tornés ens hauríem de reunir la mare, ell i jo per fer algun pla de futur. 

I sí, ja soc a Catalunya perquè avui comencen les visites mèdiques. I ho visc amb agraïment. Però al mateix temps amb la ferida de saber que tants a Uganda no tenen possibilitat de pagar el metge o tractament, i sovint es queden pel camí. Quina situació tan injusta!

Dies de cens

Aquesta nit passada ha començat a Uganda una cosa molt curiosa per a nosaltres occidentals: un cens de tot el país. Durant una bona colla de dies han fet una formació de moltes persones que seran les encarregades de recórrer tots els racons del país per fer el recompte. 

Nosaltres donem per fet que, quan una persona neix, se l'inscriu a nivell oficial i per tant consta com a ciutadà. Aquí Uganda moltes persones no tenen carnet d'identitat (i menys passaport). I sovint neixen criatures que no són inscrites enlloc. 

Avui el govern ha decretat un dia de festa per poder facilitar les tasques de recompte, que duraran 10 dies. I es demana a tota la població que faciliti ser localitzada per poder obtenir uns resultats precisos. Tinc entès que no només es compten les persones, sinó també les cases i altres dades dels habitants. La darrera vegada que el van realitzar va ser sis anys enrere, i és molt útil per poder dissenyar quines polítiques convé dur a terme.

Ahir, justament, una hora abans de tancar les oficines d'immigració a Kampala, vaig aconseguir el visat!!! Era la darrera oportunitat abans de sortir del país (perquè avui és festa i després hi ha el cap de setmana). Això vol dir que ja tinc el permís de missioner fins a 2027. 

D'altra banda, la línia telefònica (que us vaig comentar) m'ha continuat funcionant gràcies a l'ajuda d'un amic. 

Premiem l'esforç

De cara al manteniment de la granja de l'escola demanem la implicació dels estudiants, però sense obligar ningú. N'hi ha uns 70 que hi van regularment, i ens agrada valorar el seu esforç.

Per això, i gràcies a la Fundació Espai Natura i Joventut, aquests estudiants van rebre aquests conjunts esportius dels seus equips preferits de la Premier League. No són les equipacions oficials, sinó les imitacions que es troben a Uganda. Però es va generar una gran alegria entre tots!

Més enllà del fet en si, això té un sentit: en un país on abunden massa els favoritismes i els amiguismes per aconseguir un objectiu, l'acció de premiar l'esforç és un missatge molt potent. Tothom té les mateixes possibilitats, i els qui s'hi esforcen reben una recompensa merescuda.

Elies i els seus pares

Hi ha un passatge deliciós en el Primer Llibre dels Reis, quan Elies ha derrocat tots aquells profetes farsants. Sap que corre perill, i fuig. És un moment dur, en el qual percep el límit de la pròpia vida. I exclama a Déu: "Pren-me la vida, que no soc pas millor que els meus pares".

Totes les expectatives que hauria pogut tenir de jove s'han fos. I ara s'adona que ell és un més, sotmès als mateixos límits que els seus pares. Entra en crisi. I s'adorm. 

Però Déu se li revela de manera misteriosa: "Aixeca't i menja". Quan estàs decaigut, primer de tot atén les necessitats bàsiques. 

Tanmateix, Déu no el plany. Al contrari, l'envia! I li diu que li queda encara un camí llarg per recórrer. Amb la força de l'aliment rebut, camina "quaranta dies i quaranta nits". Té desig del Senyor, i la seva recerca es veu saciada. El Senyor se li revela a la muntanya en el ventijol suau. 

Entenc que Elies estigués trasbalsat en veure's perseguit. I que sentís que això era excessiu per a ell. Però a mi m'hauria agradat contestar-li amb un fragment de l'Apocalipsi: "Conec la tribulació que passes i la teva pobresa, encara que de fet ets ric". 

Sí, Elies, t'has trobat amb el límit com s'hi van trobar les teves generacions passades. Però des d'aquest tocar fons, aixeca't, menja i camina. Perquè això que perceps com a pobresa és el receptacle necessari perquè Déu s'hi faci present i realitzi la seva obra en tu.