El silenci de la nit

Seguint la indicació de Sant Benet a la Regla (capítol 42), després de Completes abans de les 21h fem absolut silenci fins l'endemà. Anem a Matines en silenci (a les 5.55), i en acabar Laudes caminem fins a la subparròquia també en silenci. És un moment molt especial. En acabar la Missa, ens quedem a l'església a fer Lectio. I en sortir ens diem el bon dia. Hem fet dues hores de silenci i pregària al principi del dia, enllaçant-ho amb la nit.

Des del primer dia vaig veure que els nois s'ho prenien seriosament i que, lluny de ser una norma forçada, n'havien captat el sentit: un temps per a Déu. És un regal poder-ho viure en comunitat també amb els dos joves que ara tenim acollits.

També, com apunta Sant Benet, trenquem el silenci sempre que convingui per caritat (per atenció a algú). Però s'esdevé poques vegades.

M'apassiona poder anar construint des de zero aquesta comunitat benedictina, mirant de ser fidels a la nostra espiritualitat i adaptant-nos al context on vivim.

En la foto, podeu veure el centre de la nostra capella. Molt simple i provisional. D'aquí pocs dies tindrem la mateixa icona de l'amistat amb mida gran, i presidirà el nostre espai de pregària. Cada matí, des d'allà veiem per les finestres com es va fent de dia. Al principi és tot completament fosc, i de mica en mica veiem les palmeres i les teulades del voltant. La contemplació de la natura m'ajuda a meditar i a començar el nou dia. 

La petita Harriet

Fa uns dies, a través d'un professor de Tororo, vaig rebre la foto terrible d'una nena amb un peu que calia amputar. He preferit no penjar aquella foto aquí, però si voleu veure l'estat amb què estava ho trobareu en aquest enllaç. S’havia infectat fins a tal punt que l'amputació era l'única solució. És la realitat de molts infants a Uganda: la pobresa té moltes derivades, i una d'elles és que malalties no tractades a temps es poden complicar fins a provocar la mort de la criatura. 

Després de setmanes amb un sofriment continu nit i dia, la Harriet ha pogut ser operada. La volien portar a la clínica d'un poblat, i els vaig dir que la portessin a Kumi a l'hospital on em van operar del braç. Si ho fem, fem-ho bé. El cost de l'operació més els dies d'hospital i el tractament ha estat de 4.780.000 UGX (1.183 €). 

Ara està bé. La recuperació serà llarga, però almenys ara hi ha esperança. Són una família molt pobra, i els era impossible pagar una operació així. És una segona oportunitat de vida per a aquesta nena: tant de bo que visqui molts anys!

Aquesta operació ha estat gràcies als donatius que feu a El gra de mostassa. Tenim una bossa per a temes de salut com el de la petita Harriet. O sigui que MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!

Obrim finestres

 

Amb els joves que hi ha a la "House of the Good Samaritan" fem una activitat setmanal que anomeno "Open Windows" ("Obrir finestres"). És una estona dedicada a fer una descoberta de cultura general. Els temes fins ara han estat ben diversos: els dinosaures, l'Estació Espacial Internacional, classe de cuina, els orígens de la civilització maia... M'adono que els coneixements que han rebut la majoria són massa escassos, i que ignoren temes que al nostre país donem per sabuts. Per exemple, quin nen no coneix els dinosaures? Doncs ells no n'havien sentit a parlar mai, i pensaven que tot havia començat literalment amb Adam i Eva.

M'agradaria que els joves que estiguin amb nosaltres, monjos o no monjos, incrementin la seva cultura general. I a nivell comunitari penso que, tota la formació que reben a diversos nivells, d'una manera o altra s'irradiarà al voltant nostre donant més qualitat a la tasca que desenvolupem. 

Les fotos d'avui fan referència a la darrera descoberta: una xerrada de l'Eva (de la Fundació Espai, Natura i Joventut) que treballa en direcció de projectes d'energia eòlica. Els va generar molt d'interès i diverses preguntes. I a dos d'ells els va motivar de cara als seus estudis. 

Amb l'escola "St Henry's Primary School"

Engeguem motors. Durant el treball de camp d'aquestes setmanes als slums de Kampala, la principal preocupació que ens han expressat és l'educació dels infants. Hi ha molts nens i nenes que no van mai a escola, i això té conseqüències devastadores a nivell social (ja en parlaré un altre dia).

Obrirem dos fronts: l'un és ajudar Saint Henry's Primary School, l'escola d'infantil i primària adossada a la subparròquia. Passen molts problemes, i tots estan relacionats entre ells. La majoria d'alumnes provenen dels slums, i per tant tenen moltes dificultats per pagar una quota que ajudi a sostenir l'escola. Per tant, els sous dels mestres són molt baixos i això fa que el claustre de professors sigui molt canviant. Les instal·lacions han anat quedant molt envellides i no disposen de recursos per fer-hi res. El número d'alumnes ara mateix és molt baix: 133 sumant els tres cursos d'educació infantil i els set cursos de primària.

Volem trencar aquesta dinàmica conjuntament amb l'escola, i farem el que puguem. Mirarem d'anar renovant i millorant les instal·lacions de mica en mica. Necessitarem uns quants anys, però ens hi posem des d'ara. Després de les primeres reunions amb la directora, li vaig demanar una llista de necessitats amb un pressupost aproximat. I a partir d'aquí posarem fil a l'agulla.

No pot ser que aquests nens i nenes, pel fet de ser tan pobres, no tinguin una escola amb condicions. 

La foto és del dia que els vam visitar amb la Fundació Espai Natura i Joventut. Va ser una visita molt entranyable i que va causar molta alegria!

Arbres fruiters!

Aquests dies soc a Tororo amb en Marcel·lí (85 anys!), l'Eva i l'Eduard de la Fundació Espai Natura i Joventut. Ens han ajudat diverses vegades en els projectes de Tororo, i en aquesta ocasió hem visitat la zona on han d'anar els arbres fruiters perquè els estudiants de l'escola d'oficis puguin menjar fruita.

Dos professors d'agricultura, la Madame Florence i en Makoha, els van fer una explicació detallada del projecte. I els van obsequiar amb unes safates d'ous del galliner! L'Eva ha proposat fer una truita de patates i convidar els professors d'agricultura. Veurem si disposem de la paella adequada, però és una bona idea!

La despesa principal dels arbres fruiters serà la construcció d'una tanca per evitar els robatoris humans i també de micos! Hi posen els diners SOM ("Solsonès Obert al Món") i la Fundació Espai Natura i Joventut. Esperarem a començar les obres que el galliner estigui més consolidat. 

Aquesta setmana passada els estudiants i professors han començat a menjar ous per primera vegada en la vida de l'escola. Estem contents!

I una dona va començar a ballar

Aquest diumenge passat un moment de la Missa em va captivar. Després de la comunió, mentre el cor interpretava un cant d'acció de gràcies, una senyora de Missa diària es va alçar i va començar a ballar d'un extrem del presbiteri fins davant l'altar. Es movia lentament però amb ritme, amb elegància i gens estrident. Lloava Déu amb el seu cos.

Però el que em va meravellar no va ser la dansa, sinó el fet que ningú no se'n va fer cap problema. A les nostres latituds, probablement algú l'hauria anat a buscar per enretirar-la d'allà al mig. Aquí ho van trobar natural, perquè per a ells pregar amb el cos és quelcom bonic i que viuen amb sinceritat. S'agenollen, branden les mans durant el Sant, mouen el cos lleugerament quan canten. 

Penso que les nostres celebracions a Europa sovint han quedat massa encarcarades, hi ha moltes paraules i poc silenci. Molta reflexió. Per a ells, és tot el cos que prega. Jo m'agenollo amb ells i també brando les mans durant el Sant. Però no moc el cos quan canto... no tinc gens de gràcia!

Les "flying bags"

A Uganda tothom sap què són les "kaveera": unes bosses de plàstic de poca qualitat que et donen a molts llocs. Però fa uns dies vaig descobrir un ús de les "kaveera" que desconeixia.

En les visites als slums, hem constatat sovint la falta d'higiene. Un exemple és el clavegueram obert que en algunes zones entra a les cases quan plou gaire, amb el risc d'infeccions importants. 

Un altre tema són els lavabos. En els suburbis quasi ningú no disposa de lavabo a casa. A la zona de Kanyogoga ens van explicar que hi ha 10 latrines per uns 1.000 habitants (per tant, una latrina per cada 100 persones). Per utilitzar-la cal pagar una petita quantitat cada vegada, i hi ha força persones que van massa justes per pagar sempre aquestes monedes. 

Solució? Als vespres, hi ha persones que defequen en una "kaveera" i es converteix en una "flying bag" (una "bossa voladora"): la llencen i llancen a qualsevol lloc de l'espai públic i allà roman.

No sé si mai heu valorat el privilegi de disposar dels lavabos que tenim a tot arreu. Però aquí qualsevol detall pren el seu valor.

La Martha i la seva mare

Ahir va ser un dia bonic. Vaig poder enviar diners a una escola de Masaka perquè una noia pugui acabar els estudis. Es tracta de la Kirabo Martha: té 20 anys, i es va trobar encallada en el tram final dels estudis com la Polline. Ja arrossegava un deute del 2n trimestre, i ara calia cobrir aquells diners i pagar també el 3r trimestre i la inscripció als exàmens oficials.

Està fent un mòdul d'Educació Infantil perquè li encanten les criatures, és molt vocacional. I a la llarga, la seva il·lusió seria poder treballar amb infants amb necessitats especials. És una àrea que encara està molt verda a Uganda, i per això val molt la pena.

La mare ha lluitat pels seus fills des de fa anys. El pare és bevedor i no treballa (obté la beguda que li donen altres companys bevedors). I ella tira endavant la família cuinant menjars i venent-los al carrer, però sense paradeta perquè no disposa de prou diners per llogar res. Es posa sota un cobert, i cada dia pot guanyar uns diners així. Viuen en una zona molt senzilla de Kampala.

La Martha respon a aquell perfil de noies que us vaig explicar fa temps, que fàcilment queden arraconades a nivell d'estudis quan arriben a certa edat. És un goig haver-li pogut donar l'empenta final! 

Quan us vaig parlar de la Polline, ja vaig dir que uns donants havien fet possible la seva beca. Malgrat això, alguns vau enviar diners per a aquesta causa. Això és el que ha permès ajudar ara la Martha i la seva mare. Gràcies!

Quedar-se el pitjor

Hi ha gestos que, per més petits que siguin, et parlen de la qualitat humana que hi ha al darrere.

Cada dia, a la Missa del matí a la subparròquia, ens passen uns papers amb la pregària del Jubileu que diu tothom al final. Fa uns dies els van deixar en el respatller del davant nostre. En Thomas els va prendre i, estic segur que sense ser conscient que jo ho veia, se'n va quedar un de ben arrugat i foradat. Els altres dos, en bon estat, els va donar als dos que tenia a banda i banda: a un candidat que hem tingut aquesta setmana i a mi mateix.

Em va fer pensar en allò de Sant Benet: "Que s'avancin a honorar-se els uns als altres". Ell, amb petits detalls, ho mostra molt sovint. Aquestes persones contagien l'esperit positiu, i encoratgen els del voltant a fer el mateix amb el seu exemple.

Aquí el veieu el dia que va començar el postulantat a la nostra comunitat dels Benedictines of the Good Samaritan. 

Sobre les visites als slums de Kampala

A banda de tot això, entre aquesta setmana i la vinent comptem finalitzar les visites a les persones responsables de les Small Christian Communities en els suburbis, i també als LC1 (el càrrec civil encarregat de cada zona). Tots ells viuen en els mateixos slums: per tant, són part del que s'hi viu i amb informació de primera mà. En general, en tot el que exposen es complementen els uns als altres. En alguns aspectes, n'hi ha que es contradiuen entre ells. 

Després de cada visita, ens reunim a casa per fer un buidatge de tot el que hi hem escoltat, ho anotem i en parlem. Això ben aviat ens donarà una foto molt interessant dels principals reptes que ells perceben. Ja disposem de bastant de material apuntat, i ens serà de gran ajuda a l'hora de plantejar quines accions podem emprendre. Comencem a veure prioritats i a dialogar-ne amb ells. Volem fer un equip d'uns quants ugandesos i nosaltres per posar fil a l'agulla. 

Quan anàvem a iniciar les visites, vaig demanar a la catequista (que no viu als slums però els coneix molt bé) què podríem portar com a obsequi. Vaig suggerir si sabó, recordant la realitat de Tororo. I ella va dir que molt millor menjar, i va explicar com pateix la gent quan veu que no té prou menjar per donar als seus fills. Així ho hem fet: un paquet de posho (farina de blat) o un d'arròs, i ho agraeixen molt. Fa una certa impressió, perquè també els LC1 ho valoren molt.

Foto: en Cyprian i la Medius han obert una escola d'Educació Infantil en els slums. És una escola pobríssima. Hi treballa la Medius, i ho han fet per poder obtenir algun ingrés més a part del sou d'ell. Però les famílies de les criatures tenen moltes dificultats per pagar la quota i això fa difícil el projecte.